"Wilt sóc jo", Tom Sharpe ha mort

Si una mica de coneixement és perillós, molt és letal. Tom Sharpe

L'escriptor anglès TomSharpe ha mort a Llafranc, on residia des del 1995. Sharpe, que tenia vuitanta-cinc anys, és autor d'obres d'un humor corrosiu. Se'n destaquen Wilt (1976), La gran persecució (1977), El bastard (1978) i L'ovella negra (1996).

Thomas Ridley Sharpe és un novel · lista nascut el 30 de març de 1928 a Londres.
Més conegut com Tom Sharpe, és un dels escriptors britànics de novel · les de humor més populars de la segona meitat del segle XX. Entre les seves obres es troba la hilarant "Wilt", que s'ha erigit com la millor d'elles i la més famosa. La seva literatura es caracteritza pel seu humor corrosiu, irreverent, políticament incorrecte que no està exempt de crítica social i per a molts aquest autor és un mestre del gènere. Sharpe va aconseguir el Gran Premi de l'Humor Negre en 1986.

Les seves obres van ser traduïdes a multitud de llengües i han estat venudes en nombrosos països. En ocasions han servit d'argument per a sèries televisives-com és el cas de "El temible Blott" o "Xafarranxo a Cambridge" - i altres vegades han estat portades al cinema, com va passar amb "Wilt".

Tom Sharpe va estudiar Història a la Universitat de Cambridge. Després de realitzar el servei militar es va traslladar a Sud-àfrica, on va treballar com a docent, alhora que exercia tasques socials a Natal. Va romandre deu anys a Sud-àfrica on va treballar també com a fotògraf, fins que va ser deportat. Més endavant va exercir de professor d'Història al Col · legi de Cambridge de les Arts i la Tecnologia i finalment va traslladar la seva residència a un poble de la Costa Brava, LLafrancAmb un to sarcàstic, els seus llibres han criticat diversos aspectes de la vida: el sistema educatiu, com es veu a Wilt i els llibres que en continuen la sèrie; l'esnobisme de la classe alta anglesa, per exemple a Vicis ancestrals (1980) Les beques boges: una crònica de Porterhouse (1995); i el món literari, com a La gran persecució (1977).

També cal destacar l'obra literària publicada el 1996, 'L'ovella negra', editada abans en català i castellà que en anglès. Altres títols de la seva bibliografia són: 'Assamblea sediciosa', 'Exhibició impúdica', 'Una princeseta amb problemes', ' Vicis ancestrals' o 'Grope', i la seva darrera obra 'l'herència de Wilt'.

mes informacio:

http://cultura.elpais.com/cultura/2013/06/06/actualidad/1370504260_091037.html

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/mor-tom-sharpe-2410853

VIDEO

CITES

Tenia les seves pròpies teories sobre l'educació. En el llibre "Wilt sóc jo. Converses amb Tom Sharpe", de Llàtzer Moix, l'escriptor reflexionava: 

 "Educar vol dir fer aflorar les millors qualitats de l'alumne, la tasca del professor consisteix a esbrinar quins són els dons de cada un d'ells. l'essència de l'educació és la construcció de la confiança en els estudiants, i si el professor atresora una passió per l'aprenentatge és molt probable que aconsegueixi contagiársela. Quan això passa es produeix una cosa meravellosa perquè la passió pel coneixement és una cosa que no ens abandonarà mai ".

 

No hi ha res pitjor que un ebri introspectiu.

"Wilt m'agrada perquè és algú que fa ja alguns anys que va renunciar a la visió romàntica de la vida, que ha après que cal sobreviure fent coses que sovint no ens agraden". Tom Sharpe, que parla així del seu personatge literari preferit subscriuria aquestes paraules per si mateix. "Wilt sóc jo", ha dit en un altre moment. És un home molt alt, molt blanc, molt somrient. Està content de la seva feina, "amb el que em guanyo el pa", perquè per a ell la literatura és això: un treball que cal realitzar amb seny, amb horari i tractant d'escriure allò que el lector demana. Perquè d'una altra manera ningú va a comprar-se un llibre, i si això no s'aconsegueix l'escriptor ha fracassat.

Hem creat un món vulgar i ofensiu, i l'humor només és el mirall que retorna una imatge distorsionada d'aquesta realitat. El que fa mal és la veritat. Tom Sharpe

LLEGIR, ELS CLUBS

ELS CLUBS DE LECTURA ESTAN LLEGINT

Aquest mes de juny la Biblioteca d'Altafulla tancarà els Clubs de lectura fins el mes de setembre amb les següents lectures:

CLUB DE NOVEL·LA NEGRA 

 P. D. James No és feina de dones (Columna / Edicions 62) / No apto para mujeres (Ediciones B / Suma de Letras).

 
PhyllisDorothy James va néixer a Oxford, Anglaterra, el 3 d’agost de 1920.
Va estudiar a la British School de Ludlow i en la Cambridge High School per a dones, abandonant l’escola als 16 anys per començar a treballar ja que la seva família no tenia molts diners i el seu pare, un inspector d’hisenda, no creia que una dona necessités una educació superior.
Va treballar a hisenda durant 3 anys i com a assistent d’un director de teatre després. El 1941 es va casar amb Ernest Connor Bantry White, un doctor de l’exèrcit amb qui tindria dues filles. El seu marit va tornar de la guerra amb una malaltia mental que li impedia exercir i James va haver de mantenir la família fins a la mort d’Ernest el 1964. James va estudiar administració per a hospitals i entre 1949 i 1968 va treballar per al National Health Service en un hospital de Londres.
El 1968 va aprovar un examen del British Civil Service, i entre 1972 i 1979 va treballar per al Criminal Law Department del Home Office a Londres. Després, entre 1988 i 1993, ho va fer a la direcció de la BBC i en la presidència del Literature Advisory Panell a l’Arts Council d’Anglaterra.
El 1983 va obtenir la Ordre de l’Imperi Britànic Order of the British Empire (OBE) i va rebre el títol de Baronessa James de Holland Park el 1991.
Considerada una de les grans Dames del crim, PD James ha dedicat la seva carrera literària, amb més de vint novel·les, a la novel·la policial. La seva creació més famosa és la del detectiu i poeta Adam Dalgliesh, protagonista de diversos dels seus llibres.
La primera novel·la de PD James, Cubridle la cara, es va publicar el 1962. Gairebé totes les seves novel·les han estat adptadas per a la televisió, destacant les realitzades per a la televisió britànica BBC. 
 

Cordelia Gray no té gaire sort amb les figures paternes de la seva vida. El seu pare l’obliga a portar una infància errant i desarrelada que no permetrà a una noia desperta i intel·ligent com ella estudiar i viure una vida més “normal”. La segona figura paterna és Bernie, l’home que li dóna una oportunitat com a investigadora privada a pesar de la seva joventut. Li ensenya tot el que sap de l’ofici i a pesar de la ineptitud i debilitat d’aquest home, ella acaba per apreciar-lo.

Quan comença la novel·la el pare fa anys que és mort i Bernie acaba de suïcidar-se. La tercera figura paterna és l’home que la contracta per descobrir les causes que portaren al seu fill al suïcidi. Un cas en aparença senzill, però tots coneixem que en aquest tipus de novel·la res és clar, ni senzill. La contrafigura negativa de Bernie és aquest científic que teòricament cerca la veritat mitjançant Cordelia.

Ella té vint-i-dos anys quan comença la recerca per Cambridge de les causes d’un suïcidi que ràpidament és revelarà com un crim. Un crim terrible i amb conseqüències inesperades per a tots els actors de l’auca. La quarta figura paterna és Adam Dalgliesh, el personatge més conegut de l’autora, amb el que finalment Cordelia tindrà un tete a tete ple de perill per a ella. Dos personatges que és reconeixeran mútuament, ella amagant una veritat terrible i perillosa i l’altre conscient que una mentida, de vegades, pot ser millor que una veritat destructiva.

P.D. James pertany a una llarga tradició d’escriptor(e)s de l’anomenada escola anglesa on prima la superfície polida en la narració, però el que acostuma a explicar pot arribar a ser més negre que moltes de les novel·les anomenades així, negres. Aquesta autora sempre m'ha semblat l’última filla avantatjada de la gran tradició de la novel·la enigma anglesa, que tantes hores de gaudi a donat a l’aficionat al gènere, i que tant menystinguda a estat de vegades per alguns aficionats snobs i part de la crítica. com tota bona peça de gènere la lectura d'aquest llibre acaba deixant un regust amarg, amargor que només  deixen les bones novel·les.

 Compartim la lectura el dia 10 de juny a les 19 h. a la Biblioteca d'Altafulla

CLUB D'ASSAIG

Àlex Rovira Celma  La Bona Crisi – Una oportunitat per reinventar-se, (Pòrtic, 2010)

 

ÀlexRovira i Celma (Barcelona, 1 de març de 1969), és un escriptor, economista, conferenciant internacional i consultor català. És un dels escriptors espanyols de més prestigi internacional i ha venut a prop de cinc milions de còpies dels seus diferents títols, essent alguns d’ells número 1 de vendes a Espanya i en altres països, tant en llengua espanyola com en altres idiomes. Així mateix, està considerat un dels millors experts en Psicologia del Lideratge a nivell mundial.

Àlex Rovira és llicenciat en Ciències Empresarials i MBA per ESADE, on dirigeix seminaris sobre Innovació, Gestió del Canvi, Gestió del Talent, Gestió de Persones i Pensament Creatiu per a alta direcció d'empreses i/o ONGs. A banda de col·laborar amb aquesta escola de negocis, ho fa també amb altres institucions de gran prestigi acadèmic.

'La Bona Sort' ha estat la seva obra de major impacte internacional, editada en 42 idiomes, amb un èxit sense precedents en la literatura de no ficció, amb més de tres milions de copies venudes els primers dos anys i fou escollit premi Shimpu al millor llibre de l'any 2004 a Japó per unanimitat de crítica, públic i professionals del sector editorial. Era també coordinador d'una col·lecció de l'editorial Aguilar que porta el seu nom i en la que es publiquen assajos, relats i llibres empresarials seus i d'altres autors.

La seva primera novel·la 'L’última resposta', un relat de ficció basat en els descobriments i la vida secreta d’Albert Einstein i escrit en co-autoria amb Francesc Miralles, els va fer mereixedors del Premi de Novel·la Ciudad de Torrevieja el 2009. Aborda diferents registres literaris: tant l’assaig en obres com 'La Brúixola Interior', 'La Bona Vida' o 'La Bona Crisi', com el relat a 'La Bona Sort', 'Els Set Poders' o 'El Laberint de la Felicitat' o 'Un Cor ple d’Estrelles', la ficció empresarial en el cas dEl Benefici', o la novel·la com és el cas de 'L’Última Resposta'.

En la seva activitat com a conferenciant imparteix sessions a públic general o empresarial i les seves temàtiques inclouen continguts relacionats amb la psicologia, la filosofia, la sociologia i la gestió empresarial, essent un ponent destacat en rellevants fòrums d'Europa, Amèrica i Àsia. Col·labora també habitualment amb diverses fundacions i organitzacions no governamentals.

El llibre està estructurat en 29 capítols en forma de cartes on l’Àlex Rovira s’adreça al lector i el fa pensar sobre un concepte, una idea, per tal que s’adoni de tot allò positiu que pot extreure d’una crisi, sigui aquesta de la naturalesa que sigui. A més, el llibre està ple d’exemples de persones que han patit situacions extremes a les seves vides i que, malgrat tot, han sabut aprofitar aquest moment per sortir-se’n, reinventant-se a si mateixos i sense defallir davant les adversitats.
No, no es tracta d’un llibre d’autoajuda en el sentit d’incloure-hi receptes a seguir per superar la crisi. Jo el definiria més aviat com a un llibre de filosofia on l’autor ens presenta la seva manera d’entendre la vida, amb idees que poden generar discussió. Per això, és un llibre que recomano que es llegeixi juntament amb altres lectors, per compartir i debatre pensaments. Segur que tindreu tertúlies força interessants. I és que és un llibre que dóna molt de joc, fa pensar (cosa de vegades difícil en els llibres d’avui en dia) i això s’agraeix, encara que no es comparteixin moltes opinions que exposa l’Àlex Rovira.
I és que l’autor, que amb aquest volum completa la fins ara trilogia dels exitosos llibres La Bona Vida o La Bona Sort, pretén fer-nos reaccionar davant de qualsevol moment advers que segur patirem a la vida per aprofitar-lo i resorgir enfortits. Així, perdre un ésser estimat o que el nostre projecte fracassi no ha de ser forçosament negatiu. Si comencem a comprendre que la mort, el dolor o les adversitats formen part de les nostres vides i que tots, tard o d’hora, en patirem, ens serà més fàcil entomar aquestes situacions i superar-les quan vinguin, així com evitar quedar-nos estancats i paralitzats per la por a què succeeixin. Una vegada vaig sentir l’Eduard Punset dir que l’home no és feliç perquè sempre està pensant en què li pot passar en el futur, sense viure el present. Un cop siguem capaços de viure sense por al futur, podrem gaudir del que tenim en aquests moments.
En definitiva La Bona Crisi és un llibre que convida a la reflexió i que, segur, us aportarà una altra visió dels vostres fracassos i adversitats. Que tingueu una bona lectura i, en els temps en què estem, també una bona crisi!
Font:

http://www.nosaltresllegim.cat/tag/alex-rovira/

 Compartim la lectura el dia 12 de juny a les 19 h. a la Biblioteca d'Altafulla

CLUB DE LECTURA ADULTS 

 Claudio Magris El viatjar infinit, (Edicions 1984)/ El infinito viajar, (Anagrama)

 

Nascut a Trieste l’any 1939, Magris ha estat professor de literatura germànica a les universitats e Torí i Trieste i altres universitats alemanyes, i també ha donat classes de literatura europea al Collège de France i conferències i seminaris en universitats d’arreu del món. És membre de nombroses Acadèmies i ha estat reconegut amb diversos guardons literaris, entre ells vuit doctorats Honoris Causa, el Prix du Milleur Livre Étranger (1990), el Premi Strega (1997), el Praemium Erasmianum (2001), el Premio Reino de Redonda (2003), el Príncep d’Astúries (2004), el Österreichischer Staatspreis für Europäische Literatur (2005), el Premio Kythera (2007); el Premi Terenci Moix per tota una carrera (2008); el Walter-Hallstein-Price (2008); i el Friedenspreis des Deutschen Buchhandels (2009). Entre la seva bibliografia destaquen els següents títols: El mito habsbúrgico de la literatura austriaca moderna (1998);  Lejos de dónde: Joseph Roth y la tradición hebraico-oriental (1971); Ítaca y más allá (1982); El anillo de Clarisse: tradición y nihilismo en la literatura moderna (1984); Conjeturas sobre un sable (1984-1986-1992); El Danubi (1986); l’obra de teatre Stadelmann (1988);  Il Conde (1993); Le Voci (1994-1996); Microcosmos (1997); Utopía y desencanto. Historias, esperanzas e ilusiones de la modernidad (1999); La exposición (2001); Essere già stati, 2001; A cegues (2005); El viatjar infinit (2008); Vostè ja ho entendrà (2007); La història no s'ha acabat (2008) i Alfabets (2008).

Magris és, des de fa 43 anys, col·laborador del diari Corriere della Sera i de nombroses revistes italianes i europees.

 

El viatjar infinit és un esplèndid quadern de viatges, ple de tinta i vida viscuda: el diari d'un cos en moviment que juga a descobrir, conèixer i escoltar, i sobretot a compartir. I d'aquí neix l'encant. Un relat de vint anys de viatges, del 1981 al 2004. Ens trobem caminant de la mà de l'autor pels camins de l'Iran o de Tasmània sense haver-hi estat mai. Des de la Manxa del Quixot fins al Petersburg de Raskolnikov, des del castell de Ludwig de Baviera fins a l'escrivania d'Arnold Shönberg. De Londres a Sicília. A Berlín, on Magris discuteix amb Günter Grass. A la Xina, al Vietnam... Viure, viatjar, escriure. Ens reconeixem com a viatgers que de sobte se senten fascinats i ferits pels llocs i les persones i que, finalment, intenten resistir-se contra la desintegració buscant la vida plena.

Però si El viatjar infinit mereix tots el respecte és per un Prefaci exemplar que mereix convertir-se en referència dels amants de la literatura contemporània. En ell, Magris estableix una comparació entre viure, identificat amb el viatge, i escriure, de tal manera que "el viatge sempre recomença, sempre ha de recomençar, com l'existència, i cada anotació seva és un pròleg; si el recorregut pel món es trasllada a l'escriptura, aleshores es prolonga en el pas de la realitat al paper: escriure apunts, retocar-los, esborrar-los parcialment, redactar-los de nou, canviar-los de lloc, variar-ne la disposició".  Evidentment, Magris es refereix a una concepció moderna i oberta de la novel·la, permeten aquesta narrativa aglutinadora i en constant reconstrucció i ampliació. És més, aquesta teoria que Magris practica esdevé al seu parer el signe del nostre temps i de la literatura més interessant, la que sap copsar millor les contradiccions de l'home modern: "la narrativa més autèntica potser és la que parla no pas a través de la pura invenció i ficció, sinó agafant directament els fets, les coses, les transformacions boges i vertiginoses que, com diu Kapuscinski, impedeixen captar el món en la seva totalitat i oferir-ne una síntesi, i només permeten copsar-ne fragments, com un reporter en el caos de la batalla". Un gran referent, sens dubte.

Compartim la lectura el dia 20 de juny a les 19 h. a la Biblioteca d'Altafulla

Presentació del llibre. EL RIU DE LES DONES DE JORDI SUÑÉ

 

EL RIU DE LES DONES

CONVERSES AMB LES PADRINES DEL PARC NATURAL DE L’ALT PIRINEU

a La Biblioteca Municipal d'Altafulla

  17 de MAIG A LES 19 h.

El proper divendres 17 de maig de 2013 tindrà lloc la presentació del llibre Elriu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l’Alt Pirineu al Centre d’Art i Natura de Farrera del Pallars a la Biblioteca Municipal d’Altafulla. L’acte començarà a les 19h. El dia 23 serà el torn de Roda de Berà, també a la Biblioteca Municipal i a les 19h. Finalment, el 28 de maig, a dos quarts de vuit del vespre, el llibre es presentarà a l’Auca Taverna de Torredembarra. Aquest darrer acte estarà organitzat pel Centre d’Estudis Sinibald de Mas.

El riu de les dones és un estudi de caire etnogràfic realitzat gràcies a la Beca CAN de Recerca 2011 concedida a l’antropòleg de Torredembarra Jordi Suñé Morales.

El riu de les dones recull les veus d’una vintena de padrines per descriure la vida quotidiana al Pirineu del segle XX. Més enllà d’una visió estàtica s’hi poden llegir detalls dels canvis socials viscuts. La perspectiva de les àvies serveix al lector per apropar-se a la part silenciada de la història, aquella perspectiva real i alhora, sovint, invisible: La casa, el treball, l’educació, l’alimentació, la higiene, la salut, la migració, l’economia domèstica, les festes, la gastronomia, etc. El riu de les dones és una mirada enrere des del present. És un testimoni cosit a partir de moltes experiències i anys viscuts. A través de les vides de les àvies ens podrem apropar a un territori conegut per tothom a nivell turístic però moltes vegades desconegut a nivell humà.

Les padrines entrevistades van néixer entre el 1912 i el 1952. Totes tenen en comú haver viscut un món rural d’alta muntanya en procés de canvi. Totes elles, però, tenen la seva pròpia visió i unes vides particulars. Algunes encara treballen amb afany el seu hort i viuen en cases antigues amb el terra de fusta. D’altres van abandonar fa temps el paisatge que les va veure créixer i s’han traslladat a llocs urbans, ben a prop dels serveis sanitaris i de les comoditats modernes.

A través del llibre coneixerem una societat en transició, una societat que fa molts anys que és en procés de transformació i que diu adéu a marxes forçades a aquella manera de viure ancestral, on les famílies treballaven per l’autosuficiència, on els productes es collien i s’elaboraven a l’entorn del nucli més proper. Les mirades nostàlgiques s’entrecreuen amb les valoracions positives dels avenços tecnològics i de benestar. Les seves paraules ens trencaran els esquemes dels que veiem la muntanya amb romanticisme. Parlarem de nosaltres, en definitiva, de com ens ha canviat les nostres vides la globalització, el progrés i els canvis accelerats que comporta.

L’edició del llibre ha estat possible gràcies al suport dels Amics del Centre d’Art i Natura, Garsineu Edicions, l’Institut pel Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran, el Parc Natural de l’Alt Pirineu, la Diputació de Lleida, l’Institut d'Estudis Ilerdencs i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

El Parc Natural

El Parc Natural de l’Alt Pirineu va ser creat l’any 2003 i està situat entre la Vall d’Aran i Andorra. Els municipis que aporten terrenys al Parc són del Pallars Sobirà (Alins, Alt Àneu, Esterri d’Àneu, Esterri de Cardós, Farrera, la Guingueta d’Àneu, Lladorre, Llavorsí, Rialp, Soriguera, Sort, Tírvia i Vall de Cardós) i de l’Alt Urgell (Montferrer i Castellbò i les Valls de Valira). A la seva àrea d’influència hi viuen 8792 habitants (2010). És el Parc Natural més gran de Catalunya amb un total de 69.850,38 hectàrees. Entre els seus valors patrimonials destaquen els geològics (87 estanys i 94 estanyets), els botànics (1590 espècies de flora vascular), faunístics (268 espècies de vertebrats catalogades), d’hàbitats (6 hàbitats d’interès comunitari prioritaris), culturals (arquitectura popular i art romànic, etc.). La seva seu administrativa és a Llavorsí (Carrer de la Riba, 1, 25595 Llavorsí, Lleida, Tel: 973 622335).

El Centre d’Art i Natura

El Centre d’Art i Natura de Farrera és una residència de treball per a artistes i investigadors d’arreu del món. Situat al cor dels Pirineus Catalans, al Pallars Sobirà, el poble de Farrera (25 habitants i 1360 m) gaudeix d’un entorn privilegiat i tranquil ideal per a la reflexió, la inspiració i la creativitat. Sigui individual o en grup, al CAN s’hi pot trobar bon ambient de treball i condicions adequades per a la realització de projectes creatius o d'investigació. El Centre d’Art i Natura (CAN) programa beques i intercanvis, cursos i seminaris, exposicions del seu fons d’Art, publicacions i edicions originals, i espectacles i presentacions. 

El CAN de Farrera és una iniciativa pública de desenvolupament local al servei de la creativitat i la recerca des de l’any 1996. De titularitat municipal, el CAN es gestiona a través de l’associació sense ànim de lucre Amics del Centre d’Art i Natura de Farrera. La seva seu és a La Bastida s/n, 25595 Farrera (Pallars Sobirà), telf. 973 62 21 06, artinatura@farreracan.cat, www.farreracan.cat.

L’autor

(...) Ha publicat diversos llibres de caire històric com la biografia del cooperativista Miquel Mestre Avinyó (2009), etnogràfic com Costums i Tradicions de Castellvell del Camp (2010) i pedagògic com Visca Santa Rosalia! (2011). Contacte: antropologiaimes@gmail.com // www.elriu.cat 

Les dades del llibre

Edita: Centre d’Art i Natura  //  Col·lecció: La Llosera  //  Direcció i coordinació de l’edició: Lluís Llobet // Disseny gràfic: Lluís Sabadell Artiga + Oriol Piferrer  //  Fotografia de la coberta: Felipe Valladares  // Impressió: El Tinter // ISBN: 978-84-96779-88-4

PRESENTACIÓ LLIBRE: LLIURES O MORTS

SANT JORDI 2013

El proper 19 d'abril la Biblioteca d'Altafulla acollirà la presentació del llibre Lliures o Morts de Jaume Clotet i David de Monserrat a les 19 hores

"Lliures o morts", la novel·la que et descobreix l'heroi oblidat del 1714. 

Entrat el segle XVIII, Ermengol Amill, mestre d’escola, s'implica de gairell a la Guerra de Successió. Amb l'únic objectiu de viure tranquil·lament amb la seva família a l'Empordà després d'abandonar el seu Pirineu natal, un gir inesperat en el seu destí el duu a lluitar sense descans per defensar a ultrança la nació catalana abandonada a la seva dissort. Amill encarna amb la seva resistència la peça d'escacs en què s'ha convertit Catalunya en el gran tauler europeu.

 

Amb la Guerra de Successió com a escenari de fons, amor, venjança, traïció, hipocresia, desconsol, coratge i amistat conviuen entre la vida d'aquest heroi involuntari i l'alta política que remou els fonaments del Vell Continent. La narració, recolzada sobre una gran quantitat d'informació rigorosament històrica, passa dels camps de batalla a les cancelleries europees per oferir els dos punts de vista d'aquesta història: el d'un home en una Catalunya que descobreix d'una manera lacerant que quan no hi ha amics ni enemics sinó interessos, la llibertat té un preu; i el dels grans poders que acabaran decidint el futur d'Europa i les seves nacions.

Read more: http://www.lliuresomorts.cat/novel-la/

Homenatge als herois de la guerra de Successió

Durant el procés de recerca i documentació del llibre hem confirmat una idea que fa temps que ens ballava pel cap: Catalunya és, desafortunadament, un país amb escassa memòria històrica; segurament, per culpa d’una política inspirada des de fora per al que els catalans perdem la identitat. Perdre els nostres referents històrics és el primer pas per oblidar la nostra història i les raons per les quals hem arribat fins aquí.

Per aquest raó, amb la mirada posada en el 300 aniversari de la fi de la Guerra de Successió, creiem que és un bon moment per recuperar la memòria dels homes i dones que van lluitar per les llibertats de Catalunya. Per sort, la feina rigorosa de molts historiadors ha permès recuperar les trajectòries de molts d’aquests herois, els orígens dels quals permeten dibuixar el país sencer. Totes les comarques i molts pobles, viles i ciutats tenen fills que van tenir un paper rellevant en aquell conflicte i mereixen un reconeixement i un record tant des de les institucions nacionals com locals.
Ha arribat el moment de dedicar-los espais públics i aixecar-ne monuments. Ja ho diuen: "qui perd els orígens perd la identitat". En conseqüència, qui recupera els seus orígens guanya la seva plenitud. Per això, ens agradaria instar a les institucions a aprovar mocions com la que oferim de model, per tal d'iniciar aquest procés de reestabliment nacional.
Jaume Clotet / David de Montserrat

Read more: http://www.lliuresomorts.cat/mocio-herois-1714/

Història militar de Catalunya. La guerra de successió   

NOVEL·LA NEGRA A ALTAFULLA

DISSABTE 13 D'ABRIL

8 DEL VESPRE

A LA BIBLIOTECA DE ALTAFULLA

XERRADA-DEBAT SOBRE NOVEL·LA NEGRA

amb

Jordi Ledesma,  escritor tarragoní, autor de NARCOLEPSIA,  crónica del narcotràfico des de Catalunya i Jordi Canal, director de la Bobila, la única biblioteca pública especializada en nevol·la negra,   autor de LA CUA DEPALLA: RETRAT EN GROC I NEGRE.

Organtzat pel Club de lectura de novel·la Negra. Biblioteca de Altafulla

Noves maneres de matar

¿Existeix el crim perfecte? ¿Ës possible, gràcies a les novetats tecnològiques i als darrers avenços de la ciència, desfer-se d'un cos sense deixar rastres ni empremtes? ¿I de quina manera, si això és possible, se'n fa eco la literatura criminal?  Parlem amb Jordi Canal expert en novel·la negra i amb Isable Santaeularia.

Booktrailer de la col·lecció de novel·la negra en català "crims.cat" de l'Editorial Alrevés, dirigida per Àlex Martín Escribà.

Perquè educar?

“He reflexionat sovint sobre el que podria ser l’educació del nen. Penso que es necessitarien estudis bàsics, molt simples, en què el nen aprengués que viu, en el si de l’univers, sobre un planeta els recursos del qual haurà de cuidar més tard, que depèn de l’aire, l’aigua, de tots els éssers vivents, i que el menor error o la menor violència, poden destruir-ho tot. Aprendria que els homes s’han matat entre si en guerres que només han produït altres guerres, i que cada país acomoda la seva història, falsament, per afalagar el seu orgull. Se li ensenyaria prou del passat perquè se senti lligat als homes que l’han precedit, perquè els admiri quan ho mereixin, sense fer-ne uns ídols, com tampoc d’aquest o d’un hipotètic futur. S’intentaria familiaritzar, alhora amb els llibres i les coses, sabria el nom de les plantes, coneixeria els animals, sense fer aquestes odioses viviseccions imposades als infants i als adolescents amb el pretext de l’estudi de la biologia; aprendria a donar els primers auxilis als ferits, la seva educació sexual comprendria la seva presència en un part, la seva educació mental la vista de malalts greus i de morts. Se li donarien també simples nocions de moral, sense les quals la vida en societat és impossible, instrucció que les escoles elementals i mitjanes ja no s’atreveixen a donar (…). En matèria de religió, no se li imposaria cap pràctica o cap dogma, però se li diria alguna cosa respecte de totes les grans religions del món, sobretot de les del seu país, per despertar el seu respecte i destruir per avançat certs prejudicis odiosos. Se li ensenyaria a estimar el treball quan el treball és útil, ja no deixar-se enganyar per la impostura publicitària, començant per la que li pondera llaminadures més o menys adulterades, que li preparen futures càries i diabetis. Hi ha certament un mitjà de parlar als nens de coses en veritat importants, i més aviat del que es fa.”

Marguerite Yourcenar sobre l’educació dels nens

NO A LES RETALLADES EN EDUCACIÓ. RETALLAR ÉS DE MALA EDUCACIÓ

UN CORTO RECORTADO

Corto sobre los recortes educativos y en defensa de la escuela pública realizado por alumnos y profesores de primaria en Valderrobres (Teruel), con la colaboración de alumnos y profesores de secundaria del IES de la localidad y dirigido por Lorenzo Latorre.

" Quan penses amb l'ànima et senten! ".Ha mort l'home senzill, José Luis Sampedro; ens deixa la paraula.

"Sempre es pot, quan es vol".

L'escriptor, humanista i economista Jose Luis Sampedro (Barcelona, 1917) va morir diumenge a Madrid als 96 anys.
L'autor de novel·les com "La sonrisa etrusca" (1985), va rebre el Premi Nacional de les Lletres l'any 2011 mentre que un any abans el Consell de Ministres li va atorgar la Orden de las Artes y las Letras de España per "la seva excel·lent trajectòria literària i el seu pensament compromès amb els problemes del seu temps".
En aquest sentit, sempre es va mostrar combatiu i lluitador contra les injustícies socials i en els darrers anys es va convertir en la veu dels indignats del moviment 15-M en escriure el pròleg del llibre 'Indigneu-vos' del francès Stéphene Hessel.
L'escriptor va viure al Marroc fins els 13 anys. A la Guerra Civil va lluitar primer amb el bàndol republicà i després amb el franquista. Finalment, però, es va allunyar d'ambdós bàndols. Una de les seves primeres obres, 'La sombra de los días' (1945) és fruit de la seva experiència a la guerra.
Com a economista, va treballar al Banc Exterior d'Espanya i va donar classes a la Universitat Complutense de Madrid, on va ser catedràtic. Als anys 60 va marxar d'Espanya i va treballar com a professor a les universitats de Salford y Liverpool. Quan va tornar al país va demanar una excedència a la universitat i va escriure 'El caballo desnudo', una sàtira sobre la situació del país.
L'any 1976 va tornar a treballar al Banc Exterior d'Espanya com a economista assessor. Entre les seves obres econòmiques destaquen 'Las fuerzas de nuestro tiempo', 'Inflación: una versión completa' (1976), 'El mercado y la globalización' (2002) i 'Economía humanista. Algo más que cifras' (2009).
Paral·lelament a la seva activitat professional, Sampedro va publicar diverses novel·les. Entre la seva obra narrativa destaca 'Octubre, octubre' (1981), 'La sonrisa etrusca' (1985), 'La vieja sirena' (1990) o 'El amante lesbiano' (2000).

 Us recomanem aquest autor i volem oferir unes cites i pensaments d'un home savi,  En la seva literatura l'important es el camí, la literatura, i com cada persona visqui aquest camí i aquesta literatura.

 

"Des que, quan era petit, Salgari em va portar a viure entre els bucaners del Carib, fins ara que puc treure el cap i descobrir mitocondris i el seu debatut misteri a les cèl·lules, mentre no perdi els ulls ni la raó, la lectura omplirà els meus desitjos, en provocarà d'altres i em descobrirà el que no sospito, oferint a la meva vida física, que és limitada, perspectives innombrables".

 

"Sens dubte la qüestió que més preocupa el nostre món és la crisi. A les llars i a les empreses se'n pateixen les conseqüències; als parlaments, als mitjans i a les tertúlies se n'analitzen els efectes i, sobretot, les causes. Però l'explicació clara i definitiva ens l'ofereix la saviesa popular: QUI TOT HO VOL TOT HO PERD. Encara que no siguin sinònims, avui la paraula 'cobdícia' s'associa inevitablement amb la paraula 'crisi'".

"El nostre és un món en el qual quatre cinquenes parts de la Humanitat passen gana, mentre l'altra cinquena part pateix malalties provocades per l'excés de menjar. Algú pot considerar que es compleixen els drets humans? Ni tan sols el més elemental, que és alimentar-se".

“Patriotisme, nacionalisme, èxit esportiu, diners, són conceptes que no resolen la soledat, però enganyen fent sentir-se menys sols als qui ho estan sense consciència plena” 

"El temps és invencible perquè ell mateix es destrueix a cada moment".

"Deberíamos vivir tantas veces como los árboles, que pasado un año malo echan nuevas hojas y vuelven a empezar".

"Uno escribe a base de ser un minero de si mismo".

"Hay dos clases de economistas; los que quieren hacer más ricos a los ricos y los que queremos hacer menos pobres a los pobres".

" El mercado está en manos de los poderosos. Dicen que el mercado es la libertad, pero a mí me gustaría saber qué libertad tiene en el mercado quien va sin un céntimo. Cuando se habla de la libertad hay que preguntarse inmediatamente: ¿la libertad de quién?"

 

Los derechos y valores

"Sin libertad de pensamiento, la libertad de expresión no sirve de nada".

"Desde la infancia nos enseñan, primero, a creer los que nos dicen las autoridades, los curas, los padres... y luego a razonar sobre lo que hemos creido".

"Esto acaba por degradación moral. Hemos olvidado la justicia y la dignidad"

Sobre el hombre y la vida

"Creo que humanidad no hay; hay seres humanos. Llevamos dos mil años desde la Antigua Grecia, se ha progresado técnicamente de una manera fabulosa pero seguimos matándonos unos a otros".

"La vida siempre resucita y el hombre sigue en marcha hacia el mañana".

"No hemos aprendido a vivir".

"Uno escribe a base de ser un minero de sí mismo".

"Me pueden apartar y jubilar. Pero no me pueden jubilar de mí mismo".

"La palabra amor significa ansias de la vida, ansias de vivir... es llevar la vida a cabo".

 

Capitalismo y economía

"En este momento estamos en la descomposición del capitalismo hacia una situación de barbarie".

"El sistema de vida occidental se acaba".

"Algunos creemos que la economía tiene que hacer menos pobres a los pobres. Otros creen que tiene que servir para hacer más ricos a los ricos".

"Los recortes se aceptan por una de las fuerzas más importantes de la humanidad: el miedo".

"Tras esta crisis, lo próximo a corto plazo será otra crisis".

"Con la globalización se ha producido una transferencia de poderes: los gobiernos han sido sustituidos por unos financieros que actúan sobre una desregulación absoluta".

  En aquesta breu conferència ens convida a reflexionar sobre l’art de viure, sobre la capacitat que tenim d’aprendre, sobre allò humà i l’humanisme. Conclou que “la humanitat està per fer”, “no tenim imatges de viure”, “tenim molta tècnica i poca saviesa”, i que en definitiva, “no hem après a viure”. Sabies reflexions d’un home coherent i bo que ens ha regalat excel·lent literatura i saviesa.

 Se habla mucho del derecho a la vida, pero no de lo importante que es el deber de vivirla

 (José Luis Sampedro)