DAVID MONTEAGUDO I ELS
NAUFRAGS DE LA SOCIETAT AL LIMIT ENTRE LA REALITAT I LA FANTASIA
Dijous dia 8
de febrer a les 18 hores tenim la PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "Fotomatón" de David
Monteagudo. A càrrec de l'autor
i amb la participació del Sergio Belmonte i de l'Ana Vega.
Després de l'acte s'organitzarà
un sopar informal amb l'autor al Bar Ballesté.
BIOGRAFIA
David Monteagudo (Viveiro, Galícia, 1962)
és un escriptor gallec. Es traslladà amb
la seva família a Catalunya quan
tenia cinc anys i treballà en una fàbrica de cartonatge a Vilafranca del
Penedès aliè als cercles literaris, encara que sempre li havia atret la literatura.
Començà a escriure sistemàticament en complir quaranta anys, i el 2009 va
saltar a la popularitat literària quan va aconseguir que la seva novel·la Fi fos
publicada per l'editorial Acantilado amb èxit de crítica i públic. El 2012 aquesta novel·la va ser
adaptada al cinema, sota la direcció de Jorge Torregrossa. Des d'aleshores ha publicat
tres nous llibres a Acantilado, un a Candaya, un a Rayo Verde i dos a ;Rata_.
Francisco Ibáñez Talavera (Barcelona, 15 de març de 1936 - Barcelona, 15 de juliol de 2023) fou un prolífic autor de còmics.Fou el creador de gran
quantitat de sèries humorístiques, com Mortadel·lo i Filemó. A Espanya moltes de les seves sèries es
perceben encara com una icona essencial de la vida de diverses generacions i
molts altres dibuixants posteriors de còmic reconeixen la seva enorme influència.
Els
seus àlbums han aconseguit vendre més de 150 milions d'exemplars, un
fenomen comercial que rivalitza amb els grans èxits de mercats consolidats com
el japonès. Així,
Ibáñez s'ha convertit en un dels autors més importants de la història del còmic
i en l'autor català que ha aconseguit vendre més exemplars de les seves obres.
“Acomiadem la figura més important del còmic espanyol. Ens deixa
l’enorme llegat de la seva lucidesa, sentit de l’humor i més de 50.000 pàgines
amb personatges memorables que han fet feliços un gran nombre de lectors”, ha
dit l’editorial en un comunicat.
Ibáñez
va néixer a Barcelona, abans de l’esclat de la guerra de 1936-39, en una
família treballadora. El seu pare era alacantí i la seva mare andalusa.
Enamorat del dibuix, va combinar la seva carrera artística amb una feina en un
banc, fins que el 1957 es va poder dedicar completament al còmic, quan va
entrar a formar part de l’editorial Bruguera
Un
any després va crear Mortadel·lo i Filemó,
els personatges que li van donar fama mundial i li van permetre de fer el salt
a la televisió, el cinema i, fins i tot, els videojocs. Al llarg de la seva
carrera, que ha durat unes set dècades, Ibáñez ha venut més de 100 milions
d’àlbums i llibres arreu del món.
El 1994 va rebre el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona; el
2001, la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts; i el 2021, la Creu de Sant
Jordi.
Ilustración de Jim Rugg para la revista literaria Foxing.
Us apropem l'agenda per aquest mes
de febrer a la Biblioteca d'Altafulla.
Tenim els nostres clubs de lectura:
Club de lectura d'Adults: Literatures del món
Club de novel·la negra d'Altafulla
Club de lectura feminsita: Lectures Rebels
Contacontes per Carnaval amb la Pepi Miró
Tarda de jocs de taula en família.
El Club de novela·la negra d'Altafullaestà
llegisnt:
"El caso de Alaska Sanders" de l'autor Joël
Dicker
Realitzarà
el debat el dimarts dia 7
de febrer a les 18h a la Biblioteca d'Altafulla
CONTACONTES
Amb l'arribada del mes de febrer, arriba el Carnaval i com no podia ser d'una altra manera, a la Biblioteca ho celebrem amb els contacontes de la Pepi Miró i les "Aventures d'en Pepitu".
Any Fuster: 100
anys del naixement de Joan Fuster i Ortells
(Sueca, Novembre
1922- Juny 1992)
Les efemèrides són una modalitat
singular de registrar el pas del temps. En la dimensió cultural, aquestes
agafen una dimensió d'homenatge, commemoració i celebració. L'iniciativa ja fa
temps que es du a terme: cada any es tria un escriptor de l'any i se celebren
tot un seguit d'actes, conferències i activitats per tal de difondre'n l'obra,
aprofundir en el seu coneixement i fer palés l'interés que susciten. A més a
més, durant tot l'any també s'editen diverses publicacions i es reediten alguns
títols de l'autor.
Aquest
any, junt amb Gabriel Ferrater i Guillem Viladot, celebrem el centenari del
naixement de Joan Fuster, declarat Escriptor de l’Any 2022 per l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua. Sintomàticament, l'Any Fuster se celebra
simultàniament al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears; el seu
compromís ferm en la defensa de la llengua i la cultura que compartim el van
convertir en un referent en qüestions de llengua, història i identitat
nacional.
Com
en tots els casos "d'escriptor de l'any", l'avinentesa, al meu
entendre, consisteix bàsicament en una invitació a la lectura. Això mateix és
el que aquesta ressenya vol ser, una invitació a la lectura dels textos
fusterians.
És
sabut que Fuster té una obra extensa, diseminada en molts papers. Com diu el
titular d'un article aparegut al diari Ara, la nova edició de l'obra completa de Joan Fuster ja pesa més de sis quilos....
De ben segur que algun mig somriure dibuixaria l'escriptor de Sueca davant de
tal afirmació; al remat, ací no estem parlant de tomates ni de cebes... A la
pregunta de per on començar, quin llibre agafar, donaré, tot seguit, la meua
humil resposta: o bé, Diccionari per a ociosos, o bé, l'antologia Ser
Joan Fuster, editada per Bromera, o bé, com no podia ser d'una altra
manera, per qualsevol llibre escrit per Joan Fuster que sortosament acabi a les
mans del lector.
Tot
i tenir una un estil ben definit, fóra just reconèixer que l'obra de Fuster és
polifacètica en un primer sentit, a saber, va escriure distints tipus de
textos: poesia (Joan Fuster. Poesia completa 1945-1987, publicat tot
just l'abril passat), assaig històrico-polític (Nosaltres, els valencians,
Qüestió de noms, Un país sense política…), sociologia de la llengua (Ara
o mai...), dietaris i diaris, articles, estudis literaris, pròlegs i
edicions d'autors clàsics, traduccions, història cultural, literatura de
viatges o paisatgisme (Viatge
al País Valencià, Combustible per a falles…) i, finalment, assaigs en l'estela dels moralistes
francesos, amb Michel de Montaigne com a referent principal, així com Voltaire,
Diderot, Pascal, La Rochefoucauld...
El
mateix Fuster, en una entrevista amb Montserrat Roig, comentava com les obres
histórico-polítiques, al ser enormement influents en el debat identitari -tan
necessari al País Valencià-, sovint van eclipsar la seua tasca com a assagista
en altres terrenys on també va tractar de desenvolupar un pensament
original utilitzant un altre format.
Al
contrari que en obres com Nosaltres, els valencians, El descrèdit de
la realitat, Les originalitats, Exploració de l'ombra o L'albufera
de València, llibres, aquests, que segueixen de manera perllongada un fil
temàtic, molts dels seus llibres són en realitat un conjunt d'assaigs
heterogenis aplegats amb distintes fórmules, o bé reculls d'articles
periodístics. És el cas de Notes d'un desficiós, L'home, mesura de totes les coses, Sagitari o
Babels i babilònies. En aquest últim, per exemple,trobem textos
al voltant dels conflictes entre generecions, tan vells com nous. És aquí, sota
l'etiqueta d'assaigs, on recau també el Diccionari per a ociosos, on a
l'inici diu:
„Ja des d'aquesta primera línia, vull desenganyar el lector
respecte a l'abast del títol del llibre que
té entre mans. La meva pretensió no ha estat —¿calia que ho digués?— de
confeccionar un «diccionari». Com en
altres ocasions, em limito a reunir en volum una sèrie incoherent d'escrits, diversos en el tema i d'extensió
desigual, catalogables dins el gènere elàstic i modest de l'«assaig»“
Si considerem l'aforisme com a forma
brevíssima de l'assaig, tenim títols destacats com Judicis finals o Consells,
proverbis i insolències. També el dietari podria ser caracteritzat com un
tipus d'assaig, en aquest cas de format més íntim: Causar-se d'esperar i
Diari 1952-1960. En efecte, podríem dir que l'assaig és un tipus
d'escrit que té límits difusos. La nota comuna és la voluntat reflexiva, i és
per això que ha estat considerat literatura d'idees. Contràriament als assaigs
acadèmics o monogràfics, la tradició francesa de què Fuster és hereu pretén
enfocar la reflexió als temes més diversos de la vida quotidiana. Així, res que
sigui humà li és alié. Des de la societat de consum als hàbits conductuals,
passant per tot tipus de qüestions morals, l'orgull, la mentida, les
conviccions... Per la profusa varietat de temes abordats podem qualificar de
nou a Fuster com a polifacètic. La curiositat és la que mena les observacions,
que sempre són atentes i curoses. O dit d'una altra manera: lúcides i
escèptiques. Perquè l'objectiu no és sentar càtedra, sinó provocar la reflexió
en el lector, fer-lo conscient de punts de vista que tal vegada no coneixia, o
no compartia, però, ah!, ara té al davant i l'interroguen...
Hi
ha en Fuster un equilibri magistral entre l'amenitat, el to planer, i el
comentari erudit, rigorós. En els seus assaigs és capaç d'aglutinar referències
històriques, filosòfiques, que il·luminen qüestions com l'ecologisme, la
guerra, la bellessa, l'amor, la novel·la, l'economia, els modes de consum, la
política internacional, el caràcter... Si a això sumem el to de tertúlia, la
ironia acre, fina, grossa, i l'humor,
estem davant d'una lectura que no només és àgil sinó a més a més plaent.
Hi
haurà lectors que irremeiablement van conèixer Fuster en la seua efervescència
com a escriptor i ja s'hi van adreçar a les seues pàgines. Hi haurà lectors que
el recordin com l'autor de Nosaltres els Valencians, lectors que s'hagin
delectat amb els seus aforismes o lectors que hagin fet una digestió més
completa dels seus assaigs o diaris; hi ha també qui el recordarà com la figura
d'intel·lectual públic que va exercir, i, finalment, -convé no oblidar-ho-, hi
ha els lectors més joves, aquells per als quals Fuster pot aparèixer com una
mena d'autor del passat que potser calgui repassar de cara a un examen...
Per
a tots ells i per a tants d'altres, no citaré cap de les perles de Fuster;
d'això, avui dia, en diuen spoiler...
Només un recordatori sobre allò de l'escepticisme: una cosa és no ser
dogmàtic, i una molt distinta és mamar-se el dit. Tertium non datur.
“La forma de la meva
vida és la forma de la meva escriptura”.Annie Ernaux
L’escriptora francesa Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940) ha guanyat el premi Nobel
de Literatura d’enguany, atorgat per l’Acadèmia Sueca. El jurat li ha reconegut
“el coratge i l’agudesa clínica amb què descobreix les arrels, el distanciament
i la restricció col·lectiva de la memòria personal”.
Annie
Ernaux va néixer el 1r de setembre de 1940 a Lillebone,
(Seine-Maritime),
però va passar els seus primers anys a Yvetot a
la Normandia, on els seus pares tenien
un cafè i botiga de comestibles. Va fer els primers estudis en una escola
privada religiosa de Yvetot i el 1960 després d'abandonar els estudis a
l'Escola Normal d'Institutrius de Ruoen, va passar un mesos a Londres i més
tard va estudiar Literatura Moderna i filosofia a Rouen, Va ser
professora a Annecy i
a Pontoise.[6]
En
la seva primera novel·la "Les Armoires vides" (1964) ja
anunciava el caràcter autobiografic d'una part important de la seva obra, on
s'aborden temes com l'ascensió social dels seus pares (La Place, La
Honte), el seu matrimoni (La Femme gelée), les seves relacions
amoroses (Passion simple, Se perdre) o la malaltia i la mort de la
seva mare (Je ne suis pas sortie de ma nuit, Une femme).
La
seva popularitat es va iniciar l'abril de 1984 gràcies a la participació en el
programa literari "Apostrophes" del canal francès Antenne 2,
dirigit per Bernard Pivot, on va presentar el seu llibre
"La Place".
Algunes
de les seves obres s'han adaptat al cinema:
·1981: Droit de réponse:
l'esprit de contradiction (sèrie de televisió).
·2008: L'autre,
adaptació de L'occupation,dirigida per Patrick-Mario Bernard i Pierre
Trividic.
·2014: Mon Week-end au
centre commercial, dirigida per Naruna Kaplan de Macedo.
El
2022 amb l'ajut del seu fill David Ernaux-Briot va recuperar les cintes de
super-8 que el seu marit Philippe va gravar durant els anys setanta i va
produir (Les Films Pelléas) un documental amb el títol original de "Les
années super 8"
Obres més
destacades
·Les armoires vides (1974)
·Ce qu’ils disent ou rien (1977)
·La femme gelée (1981)
·La place (1983) (Edició
especial 2021)
·Une femme (1988)
·Passion simple (1991).
Traduïda al català per Xavier Pamies.
"Pura Passió", Llibres de l'ïndex .Barcelona 1992.
Amb absolut
desvergonyiment i sense miraments de cap mena, Ernaux parla del sexe i de com
el desig i la passió amorosa poden fer perdre el cap a qualsevol, home o dona.
En aquesta novel·la d’autoficció, es posa a la pell d’una mare amb fills ja més
grans, divorciada, culta i intel·ligent i econòmicament independent que acaba
idiotitzada per la relació que manté amb un diplomàtic de l’Est.
Perderse Narrado en forma de diario íntimo, Ernaux nos cuenta en Perderse la
relación sentimental que mantuvo en secreto durante varios años con un
diplomático ruso. «Nunca supe nada de sus actividades que, oficialmente, eran
de orden cultural. Me sorprende hoy que no le hiciera más preguntas. Nunca
sabré tampoco qué fui para él. Su deseo de mí es lo único de lo que estoy
segura. Era, en todos los sentidos del término, la amante en la sombra. Soy
consciente de que publico este diario por una especie de prescripción interior,
sin preocuparme por lo que él, S., pueda sentir. A buen derecho, podrá estimar
que se trata de un abuso de poder literario, incluso de una traición. Concibo
que se defienda mediante la risa o el desprecio, "no me veía con ella más
que para echar un polvo". Preferiría que aceptara, aunque no lo entienda,
haber sido durante meses, sin que él lo supiera, ese principio, maravilloso y
terrorífico, de deseo, de muerte y de escritura.»
L'esdeveniment
Quan Annie Ernaux va
quedar-se embarassada als 23 anys va tenir clar que no era el que volia i que a
França desfer-se'n era il·legal. En aquest relat, rememora una de les
experiencies mes trasbalsadores i controvertides que pot viure una dona, un
esdeveniment que transcendeix el seu cos: l'avortament en una societat que el
castigava, ja que era alhora tabú, estigma i delicte. Amb la seva prosa lúcida
Ernaux explora els sentiments de soledat i por que van tenyir aquell episodi:
com va haver d'ocultar el seu estat als pares, buscar sola les solucions davant
la indolencia dels seus companys, suposadament progressistes, i esquivar la
hipocresia social i el dolor de sentir-se jutjada per tothom, incloent-hi els
metges. Un testimoni minuciós i estremidor narrat amb sinceritat, concisió i
honestedat sobre com la societat pot negar la capacitat de decidir d'una dona i
la violencia física i emocional que aixo comporta.
Els anys
A Els anys, Annie Ernaux construeix una narració personalíssima de sis
dècades de la seva vida: dona veu a objectes, cançons, titulars de notícies o
anuncis de cada moment històric, intercalant-hi textos del seu diari o la
descripció de fotografies familiars. Crea, així, un model singular
d'autobiografia, alhora subjectiva i impersonal, alhora privada i col·lectiva,
amb un estil tan apassionat com aparentment objectiu. De fet, el fluir del
temps és el gran personatge del llibre, en el qual totes les veus, imatges i
fets conflueixen, brillen, passen i es dilueixen sense remissió. Considerat un
clàssic contemporani des de la seva publicació.
Una descoberta, aquesta
autora francesa, que explora un gènere basat essencialment en l’autobiografia.
La reflexió sobre l’escriptura autobiogràfica és un camp vast i explorat des de
diverses òptiques, des de la literatura de ficció basada en la pròpia vida fins
als assajos que versen sobre l’autobiografia mateixa o l’escriptura del diari
personal.
"La seva
prosa és aparentment senzilla, i és a través d'ella que l'autora arriba a la
profunditat, excavant en la vergonya, la humiliació i la gelosia –recordaven
aquest dijous des de l'Acadèmia Sueca–. Posant en dansa tots aquests
sentiments, sovint contradictoris, Ernaux ha aconseguit una obra admirable i
que perviurà en el temps".
