(Sueca, Novembre
1922- Juny 1992)
Les efemèrides són una modalitat
singular de registrar el pas del temps. En la dimensió cultural, aquestes
agafen una dimensió d'homenatge, commemoració i celebració. L'iniciativa ja fa
temps que es du a terme: cada any es tria un escriptor de l'any i se celebren
tot un seguit d'actes, conferències i activitats per tal de difondre'n l'obra,
aprofundir en el seu coneixement i fer palés l'interés que susciten. A més a
més, durant tot l'any també s'editen diverses publicacions i es reediten alguns
títols de l'autor.
Aquest
any, junt amb Gabriel Ferrater i Guillem Viladot, celebrem el centenari del
naixement de Joan Fuster, declarat Escriptor de l’Any 2022 per l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua. Sintomàticament, l'Any Fuster se celebra
simultàniament al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears; el seu
compromís ferm en la defensa de la llengua i la cultura que compartim el van
convertir en un referent en qüestions de llengua, història i identitat
nacional.
Com
en tots els casos "d'escriptor de l'any", l'avinentesa, al meu
entendre, consisteix bàsicament en una invitació a la lectura. Això mateix és
el que aquesta ressenya vol ser, una invitació a la lectura dels textos
fusterians.
És
sabut que Fuster té una obra extensa, diseminada en molts papers. Com diu el
titular d'un article aparegut al diari Ara, la nova edició de l'obra completa de Joan Fuster ja pesa més de sis quilos....
De ben segur que algun mig somriure dibuixaria l'escriptor de Sueca davant de
tal afirmació; al remat, ací no estem parlant de tomates ni de cebes... A la
pregunta de per on començar, quin llibre agafar, donaré, tot seguit, la meua
humil resposta: o bé,
Diccionari per a ociosos, o bé, l'antologia
Ser
Joan Fuster, editada per Bromera, o bé, com no podia ser d'una altra
manera, per qualsevol llibre escrit per Joan Fuster que sortosament acabi a les
mans del lector.
Tot
i tenir una un estil ben definit, fóra just reconèixer que l'obra de Fuster és
polifacètica en un primer sentit, a saber, va escriure distints tipus de
textos: poesia (Joan Fuster. Poesia completa 1945-1987, publicat tot
just l'abril passat), assaig històrico-polític (Nosaltres, els valencians,
Qüestió de noms, Un país sense política…), sociologia de la llengua (Ara
o mai...), dietaris i diaris, articles, estudis literaris, pròlegs i
edicions d'autors clàsics, traduccions, història cultural, literatura de
viatges o paisatgisme (Viatge
al País Valencià, Combustible per a falles…) i, finalment, assaigs en l'estela dels moralistes
francesos, amb Michel de Montaigne com a referent principal, així com Voltaire,
Diderot, Pascal, La Rochefoucauld...
El
mateix Fuster, en una entrevista amb Montserrat Roig, comentava com les obres
histórico-polítiques, al ser enormement influents en el debat identitari -tan
necessari al País Valencià-, sovint van eclipsar la seua tasca com a assagista
en altres terrenys on també va tractar de desenvolupar un pensament
original utilitzant un altre format.
Al
contrari que en obres com Nosaltres, els valencians, El descrèdit de
la realitat, Les originalitats, Exploració de l'ombra o L'albufera
de València, llibres, aquests, que segueixen de manera perllongada un fil
temàtic, molts dels seus llibres són en realitat un conjunt d'assaigs
heterogenis aplegats amb distintes fórmules, o bé reculls d'articles
periodístics. És el cas de Notes d'un desficiós, L'home, mesura de totes les coses, Sagitari o
Babels i babilònies. En aquest últim, per exemple, trobem textos
al voltant dels conflictes entre generecions, tan vells com nous. És aquí, sota
l'etiqueta d'assaigs, on recau també el Diccionari per a ociosos, on a
l'inici diu:
„Ja des d'aquesta primera línia, vull desenganyar el lector
respecte a l'abast del títol del llibre que
té entre mans. La meva pretensió no ha estat —¿calia que ho digués?— de
confeccionar un «diccionari». Com en
altres ocasions, em limito a reunir en volum una sèrie incoherent d'escrits, diversos en el tema i d'extensió
desigual, catalogables dins el gènere elàstic i modest de l'«assaig»“
Si considerem l'aforisme com a forma
brevíssima de l'assaig, tenim títols destacats com Judicis finals o Consells,
proverbis i insolències. També el dietari podria ser caracteritzat com un
tipus d'assaig, en aquest cas de format més íntim: Causar-se d'esperar i
Diari 1952-1960. En efecte, podríem dir que l'assaig és un tipus
d'escrit que té límits difusos. La nota comuna és la voluntat reflexiva, i és
per això que ha estat considerat literatura d'idees. Contràriament als assaigs
acadèmics o monogràfics, la tradició francesa de què Fuster és hereu pretén
enfocar la reflexió als temes més diversos de la vida quotidiana. Així, res que
sigui humà li és alié. Des de la societat de consum als hàbits conductuals,
passant per tot tipus de qüestions morals, l'orgull, la mentida, les
conviccions... Per la profusa varietat de temes abordats podem qualificar de
nou a Fuster com a polifacètic. La curiositat és la que mena les observacions,
que sempre són atentes i curoses. O dit d'una altra manera: lúcides i
escèptiques. Perquè l'objectiu no és sentar càtedra, sinó provocar la reflexió
en el lector, fer-lo conscient de punts de vista que tal vegada no coneixia, o
no compartia, però, ah!, ara té al davant i l'interroguen...
Hi
ha en Fuster un equilibri magistral entre l'amenitat, el to planer, i el
comentari erudit, rigorós. En els seus assaigs és capaç d'aglutinar referències
històriques, filosòfiques, que il·luminen qüestions com l'ecologisme, la
guerra, la bellessa, l'amor, la novel·la, l'economia, els modes de consum, la
política internacional, el caràcter... Si a això sumem el to de tertúlia, la
ironia acre, fina, grossa, i l'humor,
estem davant d'una lectura que no només és àgil sinó a més a més plaent.
Hi
haurà lectors que irremeiablement van conèixer Fuster en la seua efervescència
com a escriptor i ja s'hi van adreçar a les seues pàgines. Hi haurà lectors que
el recordin com l'autor de Nosaltres els Valencians, lectors que s'hagin
delectat amb els seus aforismes o lectors que hagin fet una digestió més
completa dels seus assaigs o diaris; hi ha també qui el recordarà com la figura
d'intel·lectual públic que va exercir, i, finalment, -convé no oblidar-ho-, hi
ha els lectors més joves, aquells per als quals Fuster pot aparèixer com una
mena d'autor del passat que potser calgui repassar de cara a un examen...
Per
a tots ells i per a tants d'altres, no citaré cap de les perles de Fuster;
d'això, avui dia, en diuen spoiler...
Només un recordatori sobre allò de l'escepticisme: una cosa és no ser
dogmàtic, i una molt distinta és mamar-se el dit. Tertium non datur.
BIBLIOGRAFIA OBRES DE FUSTER