El 10 de juliol de 2013 es compliran
100 anys del naixement de Salvador Espriu i Castelló a Santa
Coloma de Farners. Per tal d'honorar la seva memòria i difondre'n
l'obra i el llegat, el Govern de la Generalitat de Catalunya va
acordar designar el 2013 com a Any Espriu. El lema de l'any és
"Ens mantindrem fidels".
L'Any Espriu arrencarà el
23 de gener en un acte que es celebrarà al Palau de la Música
Catalana, sota la direcció de Xavier Albertí. Serà un espectacle
teatral, musical i poètic basat en la vida, l'obra i la figura de
Salvador Espriu.
Al llarg de l'any s'organitzaran actes i
celebracions de caràcter cultural, cívic i participatiu per
difondre i actualitzar l'obra de l' escriptor i per recordar el seu
compromís cívic. El programa preveu accions en diversos àmbits:
musical, teatral, lectures en veu alta i recitals, festes populars,
exposicions, rutes literàries, conferències, promoció de la
lectura, cinema i audiovisuals, i activitats acadèmiques, entre
altres.
Alguns dels actes destacats són l'exposició "He
mirat aquesta terra", que es podrà veure al Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona (CCCB) i l'Homenatge popular a Salvador
Espriu, que tindrà lloc a Arenys de Mar el mes de juliol.
Consulteu
l'enllaç "Nota de premsa del Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya" per tenir informació més detallada
del programa d'activitats de l'Any Espriu.
Biografia
Salvador Espriuneix a Santa Coloma de
Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de
juliol de 1913. La seva família, però, s'estableix el 1915 a
Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar.
Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari
del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera.
Molt aviat
sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel,
escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys.
El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la
Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i
Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a
narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia
tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema
amb l'actriu Núria Espert de protagonista.
El 1933 fa un
viatge amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un
creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres
indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais
geogràfics que tindran un paper important en l'obra que més tard
farà. Espriu viu l'època de la preguerra civil espanyola, de gran
vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb
intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i
Carles Riba.
Publica Aspectes (1934), Ariadna al
laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de
narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935
es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La guerra
civil espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques
quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la
secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939.
Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una
notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera
absoluta, és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà
per l'exili interior. Malgrat continuar la seva feina d'advocat,
Espriu mai no abandona el conreu literari. D'aquesta etapa sorgeixen
obres de teatre com Primera història d'Esther (editada el
1948 i estrenada el 1957) o els llibres de poemes Les cançons
d'Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El
caminant i el mur (1954), i Final del laberint (1955). Ja
a la dècada dels seixanta i dels setanta, l'obra d'Espriu, i ell
mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana (La
pell de brau, 1960).
Les musicacions que fa el cantautor
Raimon d'alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la
popularització, així com les diverses representacions que es fan de
les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966),
muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta, o Una altra
Fedra, si us plau (1978). El 1980 es publica el primer volum de
l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura
d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol.
El seu nom està
sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut
d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És
distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep
la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla
d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris
causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc.
Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el
Savi. És membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en
Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es
dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de
convertir-la en un corpus ben travat.
Aquesta pulcritud
afegida al valor de la seva obra el converteix en un model de l'últim
quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té
com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys);
Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o
Sepharad (península ibèrica). El 22 de febrer de 1985 va morir a
Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva
mitificada Sinera.
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic
de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com
m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la
gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i
feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home
que se'n va del seu indret", mentre jo, ja ben lluny, em
riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid
poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré
aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i
estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
(Dins "El
Minotaure i Teseu", d'El Caminat i el Mur, 1954) A vegades és necessari i forçós
A
vegades és necessari i forçós
que
un home mori per un poble,
però
mai no ha de morir tot un poble
per
un home sol:
recorda
sempre això, Sepharad.
Fes
que siguin segurs els ponts del diàleg
i
mira de comprendre i estimar
les
raons i les parles diverses dels teus fills.
Que
la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i
l'aire passi com una estesa mà
suau
i molt benigna damunt els amples camps.
Que
Sepharad visqui eternament
en
l'ordre i en la pau, en el treball,
en
la difícil i merescuda
llibertat
Salvador Espriu recita el poema XXV de la Pell de Brau al I Festival de Poesia catalana al Price. (1970)
Avui, quan en el món és negra
nit, en l’esperança que em dóna la Bona Nova, crido ben fort la
meva fe en el futur de la humanitat. No vull creure que les
circumstàncies actuals dispensin els homes de fer una terra millor. No vull creure que l’ésser
humà només és un bri de palla que el corrent de la vida fa boleiar
i que no pot influir en res en el curs dels esdeveniments. No vull compartir l’opinió
dels qui pretenen que l’home és captiu de la nit sense estrelles
del racisme i de la guerra, que l’aurora radiant de la pau i de la
fraternitat no serà mai una realitat. No vull fer meva la predicació
cínica dels qui diuen que els pobles davallaran l’un rere l’altre
en el terbolí del militarisme cap a l’infern de la destrucció
termonuclear. Jo crec que la veritat i l’amor
diran la darrera paraula, que la vida, encara que de vegades sembli
vençuda, resta sempre més forta que la mort. Jo crec fermament que, fins i
tot enmig dels obusos que esclaten i dels canons que tronen, hi queda
sempre l’esperança d’un matí assolellat. Jo goso creure que un dia tots
els habitants d’aquesta terra podran rebre tres àpats a la jornada
per a la vida del cos, l’educació i la cultura per a la salut de
l’esperit, la igualtat i la llibertat per a la vida del cor. Crec també que un dia tota la
humanitat reconeixerà que Déu és la font del seu amor. Jo crec que la bondat ens
salvarà i que donarà, com a fruit, la pau. El llop i l’anyell pasturaran
junts, cada home podrà seure tranquil a l’ombra de la seva
figuera, a la seva vinya, i ningú no haurà de tenir por de res.
Martin
Luther King
al
moment de la recepció del premi Nobel de la Pau, 1964
UN MAR DE FUEGUITOS... Galeano
EL MUNDO
" Un
hombre del pueblo de Neguá, en la costa de Colombia, pudo subir al
cielo. A la vuelta, contó. Dijo que había contemplado, desde allá
arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.- El
mundo es eso - reveló-. un montón de gente, un mar de fueguitos.
Cada persona brilla con la luz propia entre todas las demás.
No hay dos fuegos iguales. Hay gente de fuegos grandes y fuegos
chicos y fuegos de todos los colores.
Hay gente de
fuego sereno, que ni se entera del viento, y gente de fuego loco, que
llena el aire de chispas; algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran
ni queman, pero otros arden la vida con tantas ganas que no se puede
mirarlos sin parpadear, y quien se acerca se enciende. "
"El que no se queda callado, el que
iguala con la vida el pensamiento, tiene ya mucho ganado para
rejuvenecer"J. M.Caballero Bonald
PREMI CERVANTES 2012
El poeta i narrador José Manuel Caballero Bonaldha
estat guardonat amb el Premio Cervantes 2012, considerat
el Nobel de les lletres hispàniques, i reconeix la figura d'un
escriptor que amb el conjunt de la seva obra hagi contribuït a
enriquir el llegat literari hispànic.
És poeta, novel·lista i assagista.Potser més conegut pel gran
públic com a poeta, Caballero Bonald ha dit que la poesia és "una
mezcla de música y matemáticas". Es refereix a la recerca
incessant del poeta no només per plasmar una idea sinó per trobar
aquelles paraules que millor combinin o serveixin per transmetre el
que l'autor vol des del significat i la sonoritat.
Caballero
Bonald és poesia essencial de l’amor i de la dissidència. Si és
que no són la mateixa cosa: “quién sinó tú me fue enseñando a
conocer las fases de la resistencia”. Amor en clau vital, sense
concessions: amb alegria, dolor i desamor “para poder seguir
viviendo”. I dissidència contra tots els poders. Poesia dels
marges, habitant les perifèries de l’ànima i de la realitat.
Versos per la desobediència. Complicitats amb el territori d’allò
proscrit, “la noche es un remedo veraz de insumisión”. L’any
2007 Seix Barral va editar “Somos
el tiempo que nos queda”
l’antologia (1952-2005). Després Caballero Bonald encara ha
publicat “La noche no tiene
paredes” un poemari preciós, un
cant a la llibertat des del pas dels anys. I recentment
“Entreguerras”
qualificat per ell mateix com la seva autobiografia poètica, un sol
poema de tres mil versos que clou així: “mientras musito escribo
una vez más la gran pregunta incontestable ¿eso que se adivina más
allá del último confín es aún la vida?.
Autor de ‘Descrédito del héroe’,
‘Diario de Argónida’, ‘Somos el tiempo que nos queda’,
’Manual de infractores’, Las adivinaciones ‘ i les
novel·les ‘Dos días de septiembre’, ‘Agata ojo de gato’
‘Toda la noche oyeron pasar pájaros’, ‘En la casa del padre’
i ‘Campo de Agramante’.Les darreres La noche no tiene paredes (2009),Estrategia del débil (2010),Ruido de muchas aguas (2011) i Entreguerras (2012).
"Memorias
de poco tiempo" 1954
Llega el momento
de decir la palabra y se la deja fluir, se la ayuda a resbalar
entre los labios, anclada ya en sus límites de tiempo. La
palabra se funda a ella misma, suena allá en el corazón del que
la habla y trepa poco a poco hasta nacer y antes es nada y sólo
una verdad la hace constancia de algo irrepetible.
Súbitamente
esa palabra aumenta el hallazgo caudal de la memoria, boga
sobre los hombres que la escuchan, gira anhelante entre
vislumbres y se alza más y más y se perfila, pule sus bordes
balbucidos, se nivela entre sueños.
Después inicia su
holocausto. Función de amor o de vileza, la palabra se gasta
en los oídos, puebla sus márgenes de brozas, se torna vana,
amago de un aliento, oscuridad final y sin sentido. Está
cayendo ya hecha pedazos. Rescoldos sumergidos, restos de
rescates sin fondo, flota y flota sobre las intenciones
proferidas, entre el silencio de las conjeturas.
Es nada la
palabra que se dijo (no importa que se escriba para querer
salvarla), es nada y lo fue todo: la música del mundo y su
apariencia.
Biblioteca
particular (Jack
London, The Sea-Wolf)
Comparecen los libros en lugares anómalos,
se juntan con indolente asimetría: un tropel de vestigios
locuaces, pendencieros, irresolutos, lerdos. He pugnado con
ellos durante muchos años: los he visto nacer, durar,
languidecer. He resistido intemperies, saqueos,
turbamultas. Algunos llevan dentro la ponderada prueba de mi
envidia, los más el distintivo incorregible de la
decepción. Mi error fue abrir un día un libro.
Dia
Internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones
El 25 de novembre va ser declarat
dia internacional contra la violència de gènere el juliol de 1981,
en el context del primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del
Caribe celebrat a Bogotà (Colòmbia). En aquesta trobada les dones
van denunciar la violència de gènere en l'àmbit domèstic i la
violació i l'assetjament sexual en l'àmbit dels governs,
incloent-hi la tortura i els abusos que patien moltes presoneres
polítiques. Es va escollir aquest dia per
commemorar el violent assassinat de les germanes Mirabal (Patria,
Minerva i Maria Teresa), tres activistes polítiques assassinades el
25 de novembre de 1960 mentre anaven a Puerto Plata a visitar els
seus marits empresonats, en mans de la policia secreta del dictador
Rafael Trujillo a la República Dominicana. Dedé, que viu a Bèlgica,
és l’única germana que ha sobreviscut. Els seus cadàvers
destrossats van aparèixer al fons d'un barranc. Per al moviment
popular i feminista de la República Dominicana, històricament,
aquestes dones han simbolitzat la lluita i la resistència. El 1999,
l'ONU va donar caràcter oficial a aquesta data.
CARACTERÍSTIQUES DE LA VIOLÈNCIA
CONTRA LES DONES
L'ONU, al 1995, va definir la
violència contra la dona com: "tot acte de violència
sexista que té com a resultat possible o real dany físic, sexual o
psíquic, incloent-hi les amenaces, la coerció o la privació
arbitrària de llibertat, tant si s'esdevé en la vida pública com
en la privada". És a dir, és la necessitat que tenen els
homes de controlar les dones en el sistema social anomenat
patriarcat. 1.- La violència contra les
dones també pot denominar-se violència de gènere, tenint en
compte el caràcter social dels trets atribuïts als homes i a les
dones. 2.- Es pot dir que la violència
contra les dones és un fet estructural de les societats
patriarcals ja que s'esdevé de la desigualtat entre homes i dones i
de la necessitat de fer mantenir la situació d'inferioritat de la
dona envers l'home. 3.- L'essència patriarcal és la
representació de la masculinitat a través del domini de la
dona. La idea de jerarquia sexual i la superioritat masculina sobre
la dona fan que les dones siguin considerades éssers inferiors i que
poden ser utilitzades, menyspreades i maltractades. 4.- La violència contra les
dones també té un caràcter instrumental. El poder dels
homes i la subordinació de les dones requereix d'un mecanisme de
sotmetiment, de control a través de la violència, que encara manten
més el lligam que la sustenta. 5.- La violència contra les
dones no és un fenomen aïllat ni circumstancial, sinó que
constitueix un aspecte estructural de l'organització del sistema
social, ja que es dóna en totes les classes socials i en les
diverses etapes de la vida. 6.- La violència no és un
comportament natural sinó que és una actitud apresa mitjançant
la socialització. La socialització, amb paraules i imatges,
crea les identitats de les persones i en resposta del que rebin
aprendran que el camí de la violència no és el millor. 7.- La violència contra les
dones ha estat sempre un tret estructural molt difícil de
percebre. La seva denúncia ha estat el primer pas important per
donar-lo a conèixer i és a partir d'aquest fet que s'ha considerat
un autèntic problema social i el seu rebuig social ha estat la forma
més eficaç de combatre-la.
Donar la cara, Campanya contra la violència de genère
Jo no estimo la por, ni la vull
per a demà, no la vull per a avui, ni tampoc com a record;Lluis Llach
El telèfon d’informació i assessorament jurídic a les dones víctimes de la violència masclista funciona 24 hores al dia els 365 dies de l’any i no deixa rastre ni en la marcació ni en la factura.
La
Biblioteca d'Altafulla té actualment tres Clubs de lectura en
funcionament: Club de lectura Adults, Club de lectura Assaig i Club
de lectura novel·la negra.
El
club de lectura és una activitat de dinamització de la lectura, és
una activitat que pren forma de tertúlia literària.Tots
els clubs de lectura coincideixen en uns trets específics, es tracta
d'una activitat voluntària
per formar part d’un grup que vol llegir i parlar de llibres. A
partir d’una
lectura
establerta, els membres del club ens trobem per compartir impressions
amb el
guiatge
d’un coordinador que anirà conduint la conversa amb la intenció
d’aprofundir
en
la lectura. De manera que aquestes tertúlies es converteixen en una
bona acció
per
al foment de la lectura des de l’àmbit més íntim de l’acte de
llegir, el que té a
veure
amb l’esforç de la lectura, l’atenció, la reflexió, establint
lligams amb les altres
lectures
i amb el món que ens envolta. I també des de l’àmbit més
social, el que té a
veure
amb la conversa, la construcció del discurs, l’empatia amb els
membres del
grup
i l’acceptació d'altres punts de vista.
Els
protagonistes dels clubs: els lectors i els llibres
Als
lectors i lectores dels clubs, se’ls demana un compromís, el de la
lectura dels llibres
seleccionats,
l’assistència a les trobades per parlar de la lectura i la
participació en la
John Steinbeck
(Nord-americà, 1902-1968), va ser un escriptor de molt èxit que va
merèixer els més alts reconeixements del món de la literatura, com
el Pulitzer del 1940 o el Nobel de l’any 1962. A la vegada, però,
va ser un autor polèmic que va provocar reaccions contràries fins
al punt de ser prohibit en algunes zones dels EUA. El seu delicte va
ser tractar amb franquesa temes tant difícils com els abusos de
poder dels terratinents californians. Las Uvas de la Ira (1939) està
ambientada a la gran crisi americana dels anys 30 i retrata les
dificultats d’una família d’agricultors d’Oklahoma que perd la
seva terra i es veu obligada a emigrar a Califòrnia per buscar
feina. El llibre és un relat de la seva lluita per sobreviure i del
procés de conscienciació que van seguint al adonar-se de l’abús
del que són víctimes tant ells com molts d’altres amb qui
comparteixen penúries i frustració.
Entre
les versions cinematogràfiques que ha conegut aquesta novel·la hi
destaca la memorable pel·lícula protagonitzada per Henry Fonda i
dirigida per John Ford.
Eric
Champoux va néixer al Quebec, Canadà. Va estudiar ciències
físiques amb un enfocament en astrofísica i treballar com a guia en
observatoris astronòmics públics transmetent la seva fascinació
pel cosmos. Després va estudiar antropologia amb un interès marcat
en les religions i espiritualitats del món i més tard
especialitzant-se en la migració. Ha ocupat diversos llocs de
treball però sempre en relació propera amb l'adaptació de l'ésser
humà a la realitat quotidiana de la vida. Ha viatjat extensament i
parla espanyol i anglès perfectament a més del francès, la seva
llengua materna. Totes les experiències que ha viscut a través dels
estudis, de la feina, dels viatges, dels éssers humans i del
contacte amb la natura i els animals l'han portat a un camí de presa
de consciència plena, de plena presència. Eric va crear el esPAZio i es dedica ara a difondre la felicitat i la bellesa de SER i
FER a través del vehicle fabulós que és el cos humà, una entre la
infinitat de les formes d'expressió de l'univers.
Dins el buit, ens transporta a un "viatge" d'anada i tornada entre
l'àtom i els confins del cosmos. Al llarg del camí, l'autor barreja
ciència i espiritualitat perquè prenguem consciència de la força
creativa que mou l'univers que habitem i perquè també tinguem una
consciència més aguda del vehicle a través del qual experimentem
la nostra aventura quotidiana. La ciència i l'espiritualitat
convergeixen per constituir el teixit multidimensional d'una
exploració fascinant i reveladora: adonar-nos que ja tenim les eines
necessàries per viure bé dia a dia. Es planteja de manera senzilla
la possibilitat de deixar-se guiar per la pau creativa del ple buit a
cada moment de la nostra vida. I així, participar activament en la
constant retro alimentació de l'univers i del nostre món. (leer
online)
La
versió en paper del llibre es pot adquirir escrivint directament a
Éric a.info@espazio.net
Club novel·la negra Estem llegint, VIOLETAS DE MARZO, Philipe Kerr Philip Kerr,
nascut a Edimburg l’any 1956, va estudiar a la universitat de
Birmingham i va obtenir un màster en lleis en 1980; va treballar com
a redactor publicitari per a diverses companyies, entre elles Saatchi
i Saatchi, abans de consagrar-se definitivament a l’escriptura el
1989 amb March
Violets,
obra amb què va iniciar una sèrie de thrillers històrics
ambientats en l’Alemanya nazi coneguda com Berlin
Noir.
Viu a Londres amb la seva dona,
l’escriptora Jane Thynne, i els seus tres fills. A més d’escriure
per al Sunday Times,
Evening Standard
i New Statesman,
Kerr
ha publicat tant novel·la de espionatge i policíaca, ambientada en
diferents èpoques, fins i tot futures, com ara Una
investigació filosòfica,
com literatura infantil sota el pseudònim de PB
Kerr, per exemple El
secret de Akhenaton,
primer volum de la trilogia Els
nens de la llàntia màgica,
al qual va seguir El
geni blau de Babilònia.
El 2009 va obtenir el Premi
Internacional de Novel·la Negra RBA
per Si els morts no
ressusciten, la
història transcorre en un Berlín en ple apogeu del nazisme, poc
abans de les Olimpíades i la II Guerra Mundial. Kerr ha estat
traduït a tot Europa gràcies a la seva sèrie Berlin
Noir, ambientada a
l’Alemanya de pre i postguerra i protagonitzada pel detectiu
alemany Bernhard
“Bernie” Gunther. Violetas de marzo, a banda de les virtuts del gènere – trama argumental
complexa, perill, sang, misteri, noies maques que fumen i beuen,
poder i política – té de bo que parteix d’un personatge
simpàtic – l’alter ego de l’autor – un moment històric
fascinant – Alemanya 1936 – i per als interessats d’aquesta
gran tragèdia històrica que va ser el nazisme, unes grans dosis
d’informació històrica minuciosa, una gran quantitat de
personatges i biografies psicològiques i socials fascinants. Violetas de Marzo,
a més a més, és la primera d’una sèrie de cinc novel·les que
tenen per protagonista el detectiu Bernie Gunther, un ex-policía
depurat pel règim que fa el paper de bo mentre la maldat contamina
el conjunt del cos social.
LLEGIR ENS TRANSPORTA
“La manera principal que tenim de
conèixer
la realitat és llegint-la”.José
Antonio Marina
1.
Dret a la igualtat, sense distinció de raça, religió o
nacionalitat. 2.
Dret a una protecció especial que asseguri un creixement mental i
social sa i lliure. 3.
Dret a un nom i a una nacionalitat. 4.
Dret a una alimentació, habitatge i atenció mèdica adequats. 5.
Dret a una educació i atenció especials per als infants físicament
o mentalment disminuits. 6.
Dret a comprensió i afecte per part de les famílies i de la
societat. 7.
Dret a l'educació gratuita. Dret a divertir-se i a jugar. 8.
Dret a atenció i ajuda preferents en cas de perill. 9.
Dret a protecció contra l'abandonament i l'explotació en el
treball. 10.
Dret a rebre una educació que fomenti la solidaritat, l'amistat i la
justícia entre tothom.
Cumpledías. Spot Campaña UNICEF 2012
EL
NEN D’HIROSHIMA
Lletra del poeta turc
Nazim
Hikmet
Arranjament de Pete Seeger
Adaptació de Ramón
Casajoana
Per
tot arreu us vaig cridant, però ningú no em pot sentir, i
quan us parlo no em veieu, perquè sóc mort, perquè sóc
mort. * Tenia set anys quan vaig morir a Hiroshima, fa molt
temps. Encara tinc aquells set anys, quan els nens moren no
creixen més. * Tot el meu cos es va cremar, amb els ulls
cecs em vaig desfer, tots els meus ossos es van fer pols; després,
el vent s’ho va emportar. * Dolços no en vull, no em cal el
pa, no vull arròs, fruites tampoc, jo no demano res per
mi perquè sóc mort, perquè sóc mort. * El que us demano
és que ara lluiteu, però per la pau, però per la pau, per
tal que els nens de tot el món puguin créixer, viure i jugar.
VictòriaCamps, catedràtica del Departament de Filosofia de la UAB, ha estat
guardonada amb el Premi Nacional d'Assaig d'enguany per l'obra El
gobierno de las emociones.
El guardó, que
atorga el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, reconeix la millor
obra assagística publicada al llarg de l'any 2011 i està dotat amb
20.000 euros.
A El gobierno de las emociones (Herder
Editorial), Camps estudia les emocions per descobrir-nos que els
afectes no són contraris a la racionalitat sinó que, ben al
contrari, només a partir d'ells s'explica la motivació per actuar
racionalment. Únicament un coneixement que armonitzi raó i el
sentiment incita a assumir responsabilitats morals.
Camps es va
llicenciar en filosofia per la UB i es va doctorar també en
filosofia per la UAB, on va esdevenir catedràtica de filosofia moral
i política el 1985. Va realitzar sengles estades al Hastings Center
i a la Universitat de Chicago, als Estats Units. Exerceix la docència
a l'Autònoma des de 1972 i va ser vicerectora de Relacions
Internacionals entre 1990 i 1993. El 2011 va ser reconeguda amb el
premi "Amic dels Amics" de l'Associació d'Amics de la UAB.
Ha estat membre
del Consell Audiovisual de Catalunya i va ser senadora de 1993 a 1996
pel PSC. Va presidir la Fundación Alternativas entre 1996 i 2001.
Actualment és presidenta de la Fundació Víctor Grífols i Lucas i
del Comitè de Bioètica d'Espanya, així com membre del Comitè de
Bioètica de Catalunya.
És autora de
nombroses publicacions, principalment sobre ètica, i ha rebut
distincions com el Premi Internacional Menéndez Pelayo, el Premi
Josep Maria Lladó a la llibertat d'expressió, el Premi al Mèrit en
l'Educació de la Junta d'Andalusia o la Medalla Josep Trueta al
Mèrit Sanitari. Entre les seves obres, a més d'El
gobierno de las emociones,
destaquen Virtudes públicas
(Premi Espasa d'Assaig), El siglo de
las mujeres, Una vida de calidad, La voluntad de vivir, Creer en la
educación i El
declive de la ciudadanía.
VictòriaCamps,El govern delesemocions, Herder, 2012
El govern delesemocionsanalitzal'educaciósentimentaliel sabermoral.Per a Camps,"el béésel queensatrauiel mal,el querebutgem.El quepassaésquelestendènciesnosemprecoincideixenamb el quehauríem d'acceptarcombéorebutjarcom a mal.En l'èticaesprodueix unabarreja entre laraóil'emoció.Ésimportantque hi hagi unfiltreracional queenspermetigovernarelsdesitjosilesemocions que,ensportarien,per sisoles,cap a unadistincióentreel béiel malexcessivamentsubjectivaiegoista".
La nostra
època sembla haver descobert la importància de les emocions.
L'ésser humà no és únicament raó, sinó passió i sentiment, la
nostra intel·ligència és “emocional”, ja que el que ens mou a
actuar no són els raonaments intel·lectuals sinó els desitjos. Hi
ha molta veritat en totes aquestes afirmacions que, d'altra banda, no
són originals ni noves. Els filòsofs, en referir-se a l'ètica, mai
van oblidar el paper de les passions i dels sentiments, encara que
potser sigui cert que la tendència dominant va ser la de donar
prioritat a la raó entenent que la seva comesa era la de dominar a
les passions. En definitiva, l'ideal il·lustrat de l'ésser humà
com ésser racional és deutor d'una confiança excessiva en la
capacitat racional humana.
És convenient que pensem de nou
el lloc que la raó i les emocions ocupen en la formació i el
desenvolupament de la consciència moral. Malgrat que vivim en un
temps d'explosió de les emocions, certs sentiments com el de
vergonya o compassió han estat marginats del pensament moral, la
qual cosa repercuteix en la dificultat d'inculcar les normes socials
més bàsiques.
CITES
"l'èticaola morals'han d'entendrenonoméscomlarealitzaciód'unesquantesaccionsbones,sinó com laformaciód'una ànimasensible".
"la raónotécapacitatperconvèncer-nos quesiguemdecents"
"Educaremocionalmentimplicatantdeterminarquè ens had'emocionar,comla mesura en que ens hemd'emocionar".
El 10 de juliol de 2013 es compliran 100 anys del naixement de Salvador Espriu i Castelló a Santa Coloma de Farners. Per tal d'honorar la seva memòria i difondre'n l'obra i el llegat, el Govern de la Generalitat de Catalunya va acordar designar el 2013 com a Any Espriu. El lema de l'any és "Ens mantindrem fidels".
Salvador Espriu neix a Santa Coloma de
Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de
juliol de 1913. La seva família, però, s'estableix el 1915 a
Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar.
Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari
del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera. 
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
