ALICE MUNRO, primera narradora breu que rep el premi Nobel de literatura 2013

"La felicidad constante es la curiosidad". Alice Munro

L'escriptora canadenca Alice Munro, de vuitanta-dos anys, ha estat guardonada amb el Premi Nobel de Literatura d'enguany, el comitè del Nobel l'ha qualificada de 'mestra del relat curt'.
Nascuda a Ontario el 1931, és coneguda sobretot per la narrativa curta i és considerada una de les escriptores més destacades de la llengua anglesa. El jurat del guardó ha destacat la seua contribució a la narrativa breu, un fet que, sens dubte, contribueix al reconeixement d’un gènere que no sempre rep l’atenció que mereix, a pesar de comptar amb alguns dels autors més rellevants de la literatura contemporània. De fet, no són pocs els qui han comparat els contes de Munro amb el d’un dels màxims referents del gènere, Anton Txèkhov.
Una de les obres més reconegudes de Munro és 'Estimada vida', publicada en català per Club Editor. També en català s'han publicat 'Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni' i 'Massa felicitat'.
Munro va estudiar periodisme i anglès, però va deixar la universitat quan es va casar el 1951. Va començar a escriure històries quan era ben jove, però no va publicar res fins al 1968, un recull de relats titulat 'Dance of the happy shades'. En va publicar més aplegats a 'Lives of girls and women', el 1971. A més de les obres traduïdes al català, entre els seus llibres destaquen 'Who do you think you are' (1978), 'The moons of Jupiter' (1982), 'Runaway' (2004) i 'The View from Castle Rock' (2006).

Alice Munro va néixer el 1931, els anys de la depressió, en un petit poble d’Ontari, en una família d’origen escocès i creences presbiterianes, un paisatge moral i natural que ha marcat tota la seva obra. El seu pare va muntar un ruïnós viver de guineus i la seva mare, una mestra adusta, va morir aviat. El seu primer matrimoni la va portar a Vancouver i li va donar el cognom Munro. Van muntar una llibreria i ella, de seguida amb tres nenes, només podia escriure mentre les seves filles dormien la migdiada. “Així em vaig acostumar al relat breu”. I no a la novel·la. Va tornar, per no moure-s’en, a Ontario el 1973, amb el seu segon marit. “En un poble t’assabentes de les històries de tothom. En una ciutat, només les del teu entorn o les que llegeixes als diaris. Viure en un poble és més ric per a un escriptor”. Més encara si, amb l’agudesa psicològica de Munro, l’escriptor sap fer-los universals i que, malgrat que explica sempre la mateixa història, la sap fer infinita amb mil variants. Ho diu Jonathan Franzen: noia brillant, sexualment voraç, que creix en un ambient rural amb mare morta i madrastra problemàtica. La noia s’escapa via matrimoni, és infidel, té fills i somnis de ser actriu, escriptora o protagonitzar aventures romàntiques. Quan torna al seu lloc d’origen, la modernitat adquirida xoca amb la tradició anquilosada i fa el recompte amb dolor i culpa de tot el perdut i de totes les seves transgressions. En un conte hi ha una noia que busca l’amor, en el següent, és mare i jutja els seus pares, i al tercer conte, és la seva filla la que la jutja a ella. La moral presbiteriana: “Solem dir que hi ha coses que no es poden perdonar i tanmateix les fem i les fem cada dia”, diu un dels seus personatges. Una nena contempla impassible com s’ofega la seva germana en un llac mentre els seus pares fan l’amor. La majoria són dones, rutinàries, abnegades, invisibles, valents, fràgils, insubmises, que depenen d’un marit o d’un pare, crien o abandonen fills, i han de pagar un alt preu per deixar de ser com va titular un dels seus llibres. Un preu que les rosega perquè han fet mal o s’han mentit a si mateixes a la recerca d’un llampec de felicitat que mai no dura. Hi ha desig d’amor, que “no és més que el desig de veure’t reflectida. L’amor sempre es torna egoisme. No els estimen a ells, estimen allò que en poden obtenir. Obsessió i engany d’una mateixa”, diu un altre personatge. La seva escriptura és perillosa perquè sembla que no passa res i va ocultant mines de sentit que van deixant una cadència d’intensitat i emoció, de vegades aspra, a la història. Com la vida –diu Munro–, un puzle de peces separades que no acaben d’encaixar entre si. Després del seu llibre Escapada, va publicar La vista desde Castle Rock, un recorregut als orígens escocesos de la seva família que havia de ser el llibre que posés fi a la seva carrera literària. No ho va ser. Va tornar amb Massa felicitat i després amb Estimada vida. A Espanya, Alice Munro va ser publicada en els anys noranta pel Versal de Joan Riambau ( Las lunas de Júpiter i Amistad de juventud), després per RBA i ara per Lumen. El Club Editor ha publicat Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, Massa felicitat i Estimada vida, amb traducció de Dolors Udina.
 
El Nobel de Literatura a Alice Munro premia moltes coses alhora. El reconeixement per primera vegada al relat curt que no van tenir Txékhov, Borges, Calvino o Cheever i la reinvenció d’un realisme subtil, d’escriptura neta, clara, però amb tèrbol fons d’emocions i contradiccions morals que esclataran en algun moment, com en la vida quotidiana. 

Recomanem la lectura dels seus llibres, breus relats, reculls de contes densos i alhora naturals:

"Cada vegada que es llegeix a Munro s'aprèn alguna cosa sobre la que un mai havia pensat abans" (de l'acta del premi Man Booker International).

Bibliografía de Alice Munro:

- «Las vidas de las mujeres» (Lumen, 2011).

- «Las lunas de Júpiter» (De Bolsillo, 2010).

- «El progreso del amor» (RBA, 2009).

- «Amistad de juventud» (De Bolsillo, 2010).

- «Secretos a voces» (RBA, 2008).

- «El amor de una mujer generosa» (RBA, 2009).

- «Odio, amistad, noviazgo, amor, matrimonio» (RBA, 2007).

-  "Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (Club Editor)

- «Escapada» (RBA, 2005).

- «La vista desde Castle Rock» (RBA, 2008).

- «Demasiada felicidad» (Lumen, 2010).

- " Massa felicitat" (Club Editor)

- «Mi vida querida» (Lumen, 2013).

- " Estimada vida" (Club Editor).

FRASES D'ALICE MUNRO

"Las barreras que separaban el interior y el exterior de la cabeza caerían".

"La memoria es la forma en que seguimos contándonos a nosotros mismos nuestras historias".

“Quiero que el lector sienta que las cosas son sorprendentes . No el 'qué pasa', sino la forma en que todo sucede".

" Cuando un hombre sale de una habitación deja todo detrás, cuando una mujer lo hace lleva todo lo ocurrido en esa habitación con ella".

"Me parece tan ridículo que se pretenda que una persona quede atrapada en un traje... O sea, el traje de ingeniero, de médico, de geólogo, y luego crece la piel por encima de la ropa, o sea, que esa persona ya no se lo puede quitar."

" En la vida tienes unos cuantos sitios, o quizá uno solo, donde ocurrió algo; y después están todos los demás sitios".

Cuenta que ha sido “muy pobre” pero cuenta que nunca le faltaron los libros. 

“La complejidad de las cosas, las cosas dentro de las cosas, parece sencillamente inagotable. Quiero decir que nada es fácil, nada es simple”.
“Ya no sirvo para una vida normal: he escrito tantos años que no sé hacer nada más”.


“Siempre pensé que iba a ser novelista. Me decía que cuando mis chicos fuesen grandes y yo tuviese más tiempo para escribir novelas, iba a hacerlo. El cuento estaba puramente determinado por el largo de las siestas de mis hijos Pero después resultó que ésa fue la manera en la que aprendí a escribir y ya no pude hacer otra cosa”.

“Una idea sólo me interesa si tiene alguna complejidad moral, si tiene varias aristas.”

• Nunca hay que menospreciar la mezquindad en las almas de la gente...Incluso cuando están siendo amables...especialmente cuando están siendo amables.
• A veces me sale el inicio de una historia de una memoria, una anécdota, pero que se pierde y es generalmente irreconocible en la historia final.
  
  
   “La vida de la gente es suficientemente interesante si tú consigues captarla tal cual es, monótona, sencilla, increíble, insondable”. 
  Alice Munro