SETMANA DEL LLIBRE CATALÀ

La Setmana del Llibre en Català es vol consolidar com la festa del llibre i la lectura en català, coincidint amb la Diada i tenint com a nou escenari l’Avinguda de la Catedral.  

La Setmana del Llibre en Català tindrà lloc del divendres 7 al diumenge 16 de setembre de 2012 a l’avinguda de la Catedral de Barcelona amb l’objectiu de fer créixer la lectura en català.

La Setmana recrearà una petita ciutat de la lectura sostenible que permetrà reconèixer la tasca d’editorials, llibreries i revistes i també de les biblioteques públiques a partir de diverses activitats per a públic adult i familiar.

Aquest any celebrem el nostre 30è aniversari i per això tenim preparat un conjunt de campanyes, concursos i accions molt singulars pensats per compartir-ho amb vosaltres i que recordaran la llarga trajectòria d’aquest esdeveniment. Tot ho anunciem al web i als nostres canals de les xarxes socials, a facebook i a twitter.

Navegueu pel nostre web i descobriu tot el que us depara l'edició d'aquest any!

NOVETATS TARDOR

Aquesta setmana arrenca la temporada literària de tardor amb novetats per a tots els gustos i públics. Novel·la històrica, d'amor, negra, relats i poesia. Entre els més destacats el nou llibre de Martí Gironell, Ada Castells, Assumpció Cantalozella, Bel Olid o Alba Dedeu, entre d'altres.

Les editorials noten la crisi i enguany el nombre de novetats per a la tardor ha disminuït. Durant els propers mesos les llibreries s'ompliran de novetats en llengua catalana per a tots els gustos. Destaca però el gènere històric per sobre dels altres, però també trobem novel·les de personatge, d'amor, d'intriga, relats i poesies. Retorns esperats, primeres novel·les i reedicions. Us deixem una llista de les principals novetats perquè us aneu apuntant els que més us agraden. 

- Lliures o morts. Jaume Clotet i David de Montserrat. Columna. Història d'un heroi oblidat, d'un pagès de Bonestarre que ingressa a l'exèrcit dels miquelets. 

- L'últim abat. Martí Gironell. Columna. Obra que traça les peripècies del darrer abat de Sant Benet el 1554 en lluita per fer ressorgir el monestir de les seves cendres i aturar les ànsies centralitzadores de la corona castellana. 

- La biblioteca d'Auschwitz. Antonio A. Iturbe. Columna. La història de la biblioteca més minúscula, recòndita i clandestina de tots els temps, oculta en un barracó del camp d'Auschwitz... i de la seva irreductible bibliotecària. 

- Llocs que no surten als mapes. Berta Noy. Columna. Una història sobre la força de l'amor.

- Pura sang. Ada Castells. Edicions 62. Una novel·la de misteri amb elements fantàstics i romàntics ambientada entre Mallorca i Barcelona. 

- Es perd el senyal. Joan Margarit. Proa. Nou poemari del poeta.

- Que ningú et salvi la vida. Flavia Company. Proa. Una història sobre comptes pendents i sobre com el passat et persegueix fins que els liquides.

- El confident dels reis. Assumpció Cantalozella. Proa. El personatge a l'ombra que belluga els fils de la nostra història. La novel·la dels episodis mítics de la Catalunya del segle XIII.

- La mala reputació. Bel Olid. Proa. 

- L'estiu no s'acaba mai. Alba Dedeu. Proa

- Provisionalitat. Toni Sala. Empúries. Recull de dos relats: El cotxe i Notes sobre literatura. 

- Deix on dir. Núria Martínez Vernís. Proa. Poemari

- Si quan et donen per mort un dia tornes. Lluís Llort. La Magrana. Ens planteja la història d'una mare que un bon dia obra la porta i reconeix el fill que va desaparèixer fa anys. Una novel·la negra sobre la superació, la violència, el dubte i la culpa. 

- Les ombres errants. Ferran Sáez Mateu. La Magrana. Ens proposa una història que transcorrer l'any de la mort de Franco i és una radiografia anímica dels darrers setanta. 

- Un grapat de mala herba. Ricard Biel. La Magrana.

- Els passatgers de l'Anna C. Laura Alcoba. La Magrana. Història del vaixell que va dur una sèrie de guerrillers a l'Argentina després de dos anys d'entrenament a Cuba el 1968.

- Tornarem a vèncer: grans discursos de grans catalans. Diversos autors. Ara llibres.

- Catalunya, la independència per la butxaca. Alfons Durán-Pich. Angle editorial.

- Tres en ratlla. Santi Baró. La rosa dels vents. 

- La solitud del despatx. Josep Gomis Martí. N9u Grup Editorial. 

- Sense alè. Josefa Contijoch. Edicions de 1984.

- Una història d'amor. Helena Rufat. Edicions de 1984. 

- Revolta. Josep Pous i Pagès. Adesiara.

- Les meues universitats. Joan-Daniel Bezsonoff. Avenç. Segona part d'Una educació francesa.

- Llibre d'absències. Antoni Marí. Tusquets. Biografia.

 

Font: http://80grams.blogspot.com.es/2012/09/noticia-tardor-literaria-molt-variada.html

ACTIVITATS TARDOR/HIVERN

«L'univers és un llibre immens»

La biblioteca d'Altafulla organitza tot un seguit d'activitats orientades a potenciar l'ús de la biblioteca i a fomentar l'interès per la lectura en els adults i els infants: conta-contes, clubs de lectura, llegir en família, presentació de llibres, xerrades literàries d'autors, diàlegs de temes d'actualitat, tallers, mercat de llibres...

Clubs de lectura:

Són espais de tertúlia i debat a l'entorn d'una lectura, en què un grup de persones s'organitza per llegir el mateix llibre i reunir-se un cop al mes, a la biblioteca, per comentar el llibre. Es tracta d'una activitat que reuneix persones amb una afinitat comuna: el gust per la conversa i la lectura.

La biblioteca d'Altafulla té en funcionament tres clubs de lectura:

Club de lectura d'adults

Club de lectura d'assaig

Club de lectura novel·la negra

 By Selçuk Demirel

Com inscriure's? La participació en els clubs de lectura és gratuïta.Us podeu inscriure adreçant-vos a la biblioteca.

Llegir en família

La lectura és la clau prodigiosa de la informació, de la cultura, del món de la ficció, de la fantasia… Aconseguir-la no és tan senzill: està a l'abast de tots els nens, però amb condicions. La col·laboració dels pares és necessària per impulsar el procés d'aprenentatge.Hi ha una labor familiar de preparació extremadament important abans que els nens aprenguin a llegir, i de seguiment, després. Encara que resulti increïble, es recomana posar als nens en contacte amb la lectura a partir d'un any aproximadament.

Si ets pare o mare i vols participar en un projecte adreçat als més petits (0-3 anys), t'esperem a la Biblioteca.

Trobareu més informació de totes les activitats a la Biblioteca

Us convidem a participar en els diferents programes d'activitats a partir del 17 de setembre a la biblioteca.

CANVIAR LES COSES

A través de "La història del canvi", curtmetratge de 6 minuts, Annie Leonard convida a "deixar anar" les targetes de crèdit i mobilitzar els músculs civils per construir junts un món més sostenible.
En aquest vídeo explica com es pot canviar el sistema per fer-lo més just i més responsable amb l'ambient, comprant productes responsables. Cal que la societat civil prengui acció i exigeixi canvis estructurals al govern.

"La història del canvi", que va més enllà de descriure el que està malament per proposar d'una manera molt sintètica com canviar les coses. El procediment per canviar les regles del joc s'articula en tres fases:

1) Tenir una bona idea sobre el que cal canviar.
2) concitar al seu voltant un moviment col · lectiu de persones que la comparteixin i que estiguin disposat a organitzar-se per això.
3) Passar a l'acció i això requereix que moltes persones facin de "agents del canvi" actuant en molts fronts ..

Annie Leonard, qui ja havia produït La història de les coses, afirma que aquesta lluita no és diferent de la de Martin Luther King pels drets civils o la de Gandhi per la independència de l'Índia: Cal una societat unida davant una idea, que prengui accions concretes i no descansi fins fer-la realitat.

HISTÒRIA DEL CANVI 

GUIÓ “HISTÒRIA DEL CANVI”

"Des que vaig descobrir d'on vénen els nostres productes i de quina manera el sistema està destruint a la gent i al planeta he estat pensant com aconseguir canviar les coses. He llegit un munt de llibres del tipus" 100 maneres de salvar el planeta sense sortir de casa "," 50 coses senzilles que pots fer per salvar la Terra ", la" Petita Guia Verda de la Compra "... Vaig pensar que contindrien les respostes a les meves preguntes, però els seus consells comencen en" com comprar millors productes "i acaben amb el reciclatge dels residus que aquests generen.

No obstant això, a l'hora d'aconseguir un canvi, la moda de ser verd, que ja és a tot arreu, té algunes importants llacunes: segons aquesta tendència verda, si aconsegueixo ser un consumidor eficient i convenço als meus amics perquè també ho siguin , ja he complert amb la meva part. I, si no compro tots aquests productes verds, llavors estic contribuint a la destrucció del planeta. Espera un moment. Realment sóc jo la responsable? No vaig ser jo qui va decidir col·locar productes tòxics a les lleixes dels supermercats, ni qui va permetre condicions laborals esclavitzants a les fàbriques del món sencer. No vaig ser jo qui va decidir omplir les botigues d'aparells elèctrics que no poden reparar-se i han de tirar-se quan es fan malbé. Jo no vaig escollir un món en el que algunes persones poden permetre's viure de forma verda i la resta carreguem amb el paper d'irresponsables destructors del planeta.
Per descomptat que, quan anem de compres, hauríem adquirir els productes menys tòxics i més justos, però la falta de consciència dels consumidors no és la font del problema: els responsables són les males polítiques i les males pràctiques empresarials. I aquest és el motiu de que les solucions que necessitem no estiguin a la venda al supermercat. Si realment volem canviar el món, no només hem de ser consumidors que voten amb els seus diners. El canvi de veritat té lloc quan els ciutadans s'uneixen per exigir unes normes que funcionin.

Mireu, és important que intentem viure d'una forma "verda". Com afirmava Gandhi, hem de "ser el canvi". Viure d'acord amb els nostres principis fins en els més petits detalls ens mostra a nosaltres mateixos i als altres que els problemes de la terra no ens resulten indiferents. Aquest és un bon començament, però seria nefast si ens conforméssim amb això. Després de tot, sabríem qui era Gandhi si s'hagués limitat a fer-se la seva roba mentre esperava que els britànics abandonessin l'Índia? Com s'aconsegueixen els grans canvis? Per contestar aquesta pregunta vaig estudiar el cas de Gandhi, del moviment anti-apartheid a Sud-àfrica, del moviment nord-americà pels drets civils, les victòries de la lluita per la protecció del medi ambient en els setanta. Cap d'ells es va dedicar a instigar a la gent perquè millorés les seves eleccions diàries. Simplement, van canviar les regles del joc.

Quan la gent s'ajunta per canviar el món, sempre hi ha tres factors en comú:

En primer lloc, trobin aquesta idea sobre com millorar les coses. No es tracta de millorar una mica les coses per a unes quantes persones, sinó de millorar-les molt per a tothom. Tampoc es tracta només de polir les arestes: es tracta d'arribar fins al cor del problema, fins i tot si això implica canviar uns sistemes que no volen ser canviats. ¡La qüestió pot donar bastant por! Milions de nosaltres ja compartim un ideal sobre com millorar les coses. En lloc d'aquesta economia prehistòrica que se centra exclusivament en els beneficis corporatius, volem una nova economia que prioritzi uns productes segurs, la felicitat de la gent i un planeta saludable. No és aquest el veritable fi de l'economia? Intentar viure una vida perfectament ecològica en el sistema d'avui dia és com nedar contracorrent. No obstant això, si canviem les prioritats de la nostra economia podrem canviar el corrent, de manera que les eleccions correctes siguin també les més fàcils de prendre.

En segon lloc, els milions de gent corrent que van aconseguir aquests canvis extraordinaris no van intentar fer-ho sols. No van dir "vaig a ser més responsable", sinó "anem a treballar junts fins que se solucioni el problema". Avui dia resulta més fàcil que mai cooperar. T'imagines com és de difícil resultaria fer arribar un missatge a l'altre costat de l'Índia el 1930? Ara podem fer-ho en menys d'un segon.

Finalment, aquests moviments van aconseguir el canvi perquè tenien un ideal comú, van forjar el compromís de treballar junts i van passar a l'acció. Sabies que quan Martin Luther King Jr va organitzar la seva marxa per Washington menys d'un quart de nord-americans li donava suport? No obstant això, va ser suficient per aconseguir el canvi, perquè els que li donaven suport van passar a l'acció, van fer alguna cosa. Avui dia, el 74% dels nord-americans vol normatives més estrictes pel que fa als químics tòxics. El 83% vol que es legisli a favor de les energies netes. El 85% creu que les multinacionals haurien de tenir menys influència en el govern.

Ja tenim el nostre gran ideal i el compromís, però encara no hem aconseguit convertir-los en acció massiva. Aquesta és l'única peça que ens falta. Fem-ho. Aconseguir el canvi requereix la col · laboració de tot tipus de ciutadans, no només manifestants. Si t'adones que ets bo en alguna cosa, si reflexiones sobre què t'agrada fer, unir-te a els altres no et resultarà difícil. El que vulgui que sigui que puguis oferir, el necessitem per construir un futur millor. Així que planteja't la pregunta: "quin tipus de revolucionari sóc?". Necessitem investigadors, comunicadors, constructors, rebels, cuiners i creadors de xarxes. En StoryofStuff.org podràs trobar un llistat de possibilitats que t'ajudin a triar el teu primer, o el teu següent, pas cap a l'acció.

Ser un ciutadà compromès comença per la votació. Aquesta és una de les coses bàsiques que tothom ha de fer. Però resulta molt més excitant i divertit si posem les nostres habilitats i interessos a funcionar en conjunt amb altres milers de persones. Sé que canviar tot un sistema econòmic és un repte enorme. No és fàcil veure un camí clar que ens porti des d'on estem ara mateix fins on necessitem anar. I no hi ha un llistat de deu senzills trucs que puguem fer sense aixecar del sofà. Però el camí tampoc estava clar per a ells. Dr King afirmava: "la fe és el que ens porta a pujar el primer esglaó encara que no veiem la resta de l'escala". D'aquesta manera, aquests revolucionaris van treballar sense parar per organitzar-se, van posar en pràctica els petits actes necessaris per enfortir els seus músculs ciutadans, es van concentrar en el seu ideal i, quan va arribar el moment, van estar preparats. Ha arribat el moment que també nosaltres ens preparem per al canvi, per escriure el següent capítol de la història de les coses ". Annie Leonard

ORGANITZACIONS I RECURSOS 

LINKS  

EL GRAN DICTADOR DE CHARLES CHAPLIN 1940 DISCURS FINAL

 Pensem massa, sentim molt poc. Charles Chaplin

 

Més coses o menys coses...

LA HISTÒRIA DE LES COSES

Totes les coses que existeixen en l'àmbit comercial tenen un origen i un destí final, o sigui que tot absolutament tot té un cicle de vida.
Totes les coses es produeixen d'acord amb un sistema que es diu l'economia dels materials, aquest esquema realment té buits en la seva elaboració perquè es realitza d'una manera lineal, és a dir que hauria de moure sincronitzadament perquè el resultat des de la seva etapa inicial fins a la seva culminació fora exacte, però això no és possible perquè el món no funciona de la mateixa manera, com ara no tot el que es produeix i es pretén vendre es compleix, segons les premisses del sistema, però  cal veure tots els factors que influeixen en la seva realització com són les persones, els recursos que es requereixen o amb els quals es compte, la incidència en el medi ambient, que sigui una necessitat real de la qual no es tingui i no el compliment d'un caprici.

 

LLIBRE HISTORIA DE LAS COSAS. ANNIE LEONARD. FCE 2010

 

El desenvolupament de la Història de les coses comença amb la extracció dels materials base per la fabricació de les coses, les connotacions de consum, i finalment la eliminació de les coses com a residu obsolet i contaminant.

 

Però amb l’ús d’aquests bens i serveis l’usuari no està en general mentalitzat sobre els verdaders costos ambientals de les coses que consumeix.

 El llibre ens obre els ulls de la sobreexplotació del planeta, que per extreure una sèrie de materials ha de fer malbé uns altres recursos que no solen ser renovables. A més de perjudicar comunitats indígenes, destrossa paisatges, medi ambient i recursos futurs que algun dia segur necessitarem.

 En el tema de fabricació, ja sabem on és la fàbrica del món, quina mà d’obra utilitza, en quines condicions de salut laboral, d’horaris, de drets i de respecte. Es fabrica més de pressa que el que es pot demandar, pel que les tàctiques són prou estudiades: obsolescència programada, publicitat, consumisme desaforat…

 I en el consum, ja veiem els caps de setmana què fan moltes famílies als centres comercials: buscar l’oci en la adquisició de coses i més coses. Roba més barata que el que costa fabricar, artilugis de fabricació xinesa, plàstics, embalums i cartrons de presentació.

 A partir d’aquí, per fer lloc a les noves coses, cal desfer-se de les antigues, perquè l’espai és finit a les llars. I ens hem d’inventar els abocadors: els de les coses que ens sobren, i els de la matèria orgànica imprescindibles. El llibre fa un repàs dels sistemes d’eliminació perillosos com les incineradores o els cementiris, i aboca pel reciclatge (encara que preferentment es fa una crida a la moderació del consum, la tria,i la reutilització)

 Un capítol interessant és el consum diari de cosmètics que poden ser perillosos per la salut i medi ambient. La indústria de la cosmètica és la segona en volum econòmic en tot el món, darrera de la petrolífera. En la següent pàgina podeu testar si els cosmètics que utilitzeu estan a la zona segura, la perillosa o la tòxica: www.cosmeticdatabase.comhttp://www.slideshare.net/nereaamb/cosmtics-11435539

¿Perquè consumir menys?

 ¿Alguna vegada us heu preguntat per la història de les coses que comprem? D'on provenen i on van a parar quan les rebutgem? Annie Leonard va viatjar pel món durant deu anys per trobar la resposta, i el resultat està a La Història de les Coses (The Story of Stuff): un vídeo molt simple, interessant i didàctic, que ens explica les causes de la crisi que travessem per culpa d'una economia basada en el consumisme i el malbaratament irresponsable de recursos.

 

La història de les coses (títol original en anglès The Story of Stuff) és un documental web sobre el cicle de vida de béns i serveis.

 

El documental de 20 minuts presenta una visió crítica de la societat consumista. Exposa les connexions entre un gran nombre de problemes socials i de l'ambient, i ens convoca a tots a crear un món més sostenible i just. El documental es divideix en 7 capítols: Introduction (Introducció), Extraction (Extracció), Production (Producció), Distribution (Distribució), Consumption (Consum), Disposal (Residus) , i Another Way (Un altre camí).

El documental descriu l'economia de materials, un sistema compost per extracció, producció, distribució, consum, i residus. Aquest sistema s'estén amb persones, el govern, i la corporació.

El seu punt de vista està fonamentat per diverses dades estadístiques. Algunes de les afirmacions són:

• "... més del 50% dels diners de l'impost federal estatunidenc ara és per a les forces armades, ..."
• "De les 100 economies més grans de la terra ara, 51 són corporacions."
• "Nosaltres [els EUA] tenim el 5% de la població del món però consumim 30% dels recursos del món i vam crear 30% de les escombraries del món."
• "80% dels boscos originals del planeta s'han perdut."
• "Solament en el Amazones, perdem 2000 arbres per minut."
• "Cadascun de nosaltres en els EUA rep més de 3000 avisos publicitaris per dia."
• "Cadascun de nosaltres en els Estats Units fa [ 2,04 kg ] d'escombraries per dia."
• "La dioxina és la substància més tòxica feta per l'home coneguda per la ciència. I els incineradores són la primera font de dioxina."
  

 

Aquest vídeo el trobeu a la següent adreça: 

http://www.youtube.com/watch?v=ykfp1WvVqAY

 

El documental també cita el que Victor Lebow va dir en 1955:

"La nostra economia enormement productiva... demana que fem del consum la nostra forma de vida, que convertim la compra i ús dels béns en un ritual, que busquem la nostra satisfacció espiritual, la nostra satisfacció de l'ego, en consum... nosaltres necessitem coses consumides, cremades, reemplaçades i descartades a pas accelerat."

PER UN CONSUM RESPONSABLE

Per Consum Responsable entenem l’elecció dels productes i serveis no només sobre la base de la seva qualitat i preu, sinó també pel seu impacte ambiental i social, i per la conducta de les empreses que els elaboren. Altra accepció de Consum Responsable, o consum crític, complementària a la definició anterior, és aquell que implica consumir menys, triant consumir només el necessari, i estant atents a com ens influeïx la publicitat en la creació de necessitats supèrflues.  

Per a exercir un consum responsable podem fer-nos una sèrie de preguntes:  

Necessito el que vull comprar? Vull satisfer un desig? Estic triant lliurement o és una compra compulsiva? Quants en tinc ja? Quan ho faré servir ? Quant em durarà? Podria demanar-lo prestat a un amic o a un familiar? Puc passar sense ell? Podré mantenir-lo/netejar-lo/reparar-lo jo mateix? Tindré ganes de fer-ho?He buscat informació per a aconseguir millor qualitat i menor preu? Com em desfaré d’ell una vegada hagi acabat d’usar-lo? Està fet amb materials reciclables? Les matèries primeres que es van usar són renovables? Hi ha alguna cosa que jo posseeixi que pugui reemplaçar-lo? T’has informat de qui i com s’ha realitzat el producte?  

A l’hora de comprar recorda:  

• Has de fer-te les preguntes assenyalades anteriorment i, sobretot, si el que vols comprar satisfarà realment una necessitat o desig, o bé si ho compres compulsivament. • Pensa a quin tipus de comerç vols afavorir. No oblidis que consumir productes locals, productes ecològics o de comerç just, productes naturals i productes reutilitzats i reciclats, són sens dubte les millors opcions mediambientals i socials. • Informa’t a prop de les repercussions socials i mediambientals dels béns i serveis. Demana informació. És el teu dret. • Assegura’t de la qualitat del que compres, de cara a adquirir béns més saludables i duradors. • Cerca alternatives que minimitzin l’explotació dels recursos naturals: segona mà, reutilitzar, intercanvis, reparació. • Fes un bon manteniment de les coses i quan acabi la vida útil d’un producte, tingues en compte les possibilitats de reciclar els materials que està fet.

Finalment un enllaç sobre alimentació:

 Què mengem? D’on ve allò que consumim? Com s’ha produït? Són algunes de les qüestions que preocupen cada dia més a una part significativa de persones.

50 anys de la mort de Herman Hesse

 

 La meitat de la bellesa depèn del paisatge;
i l'altra meitat de la persona que la mira. H. Hesse

El món de la literatura commemora aquesta setmana els 50 anys de la mort de l'escriptor suís HermanHesse, premi Nobel el 1946 i autor d'obres cabdals de la literatura alemanya del segle XX com El llop estepari i Siddhartha. Nascut a Calw (Alemanya) i amb nacionalitat suïssa des del 1924, Hesse va morir a Montagnola el 9 d'agost del 1962 i va deixar un llegat literari convertit en best seller mundial, amb 140 milions d'exemplars venuts a tot el món. 

 Biografia

Va néixer a la ciutat de Calw, població situada a l'actual estat alemany de Baden-Wurtemberg. De jove va fer grans viatges per Itàlia i també per l'Índia, on vivien el pare i l'avi com a missioners. Va educar-se entre Alemanya i Suïssa, on va estudiar en un col·legi d'humanitats, que abandonà al cap de dos anys, i en un seminari. L'any 1892 va intentar suicidar-se, raó per la qual va quedar sota la tutela d'un teòleg i, posteriorment, va passar per una institució de salut mental i una altra «per a joves problemàtics». El 1893 finalitzà la seva educació bàsica; més endavant esdevindria llibreter, mecànic rellotger i, finalment, altre cop, llibreter.

L'any 1912 es va establir amb la família a Berna, des d'on adoptà una posició crítica envers la Primera Guerra Mundial. Fou atacat per la premsa del seu país d'origen i abandonat pels seus amics després de la publicació d'un assaig en el qual demanava a l'imperi Alemany que no caigués en el nacionalisme. Arran d'aquest conflicte polític, juntament amb el seu fracàs matrimonial i la mort del pare, va acabar per demanar la nacionalitat suïssa, que li fou concedida el 1921.

Igual que molts dels seus personatges, Hesse va tenir al llarg de la seva vida problemes amb les dones. El seu primer matrimoni amb Maria Bernoulli el 1904, amb qui va tenir tres fills, va acabar tràgicament pels problemes mentals de la seva dona. El segon matrimoni, el 1924, aparentment no va passar de ser una breu aventura amb Ruth Wenger, que es va acabar al cap de pocs mesos. Finalment es va casar amb Ninon Dolbin l'any 1931, amb qui va compartir la vida fins a la fi dels seus dies.

Va morir d'una hemorràgia cerebral mentre dormia, a l'edat de 85 anys, a la seva residència de Montagnola, població situada al cantó de Ticino.

Obra literària

Hesse va construir la seva pròpia filosofia a partir de la seva revolta personal (Peter Camenzind, 1904) i de la seva interpretació dels corrents filosòfics d'Orient (Siddhartha, 1922), i en especial a Der Steppenwolf (El llop estepari, 1927), que esdevé una crítica al militarisme i als desigs de revenja vigents a la seva pàtria natal després de la Primera Guerra Mundial. Aquesta postura valenta el va fer força popular a l'Alemanya de la postguerra.

Va escriure també, entre d'altres, Das Glasperlenspiel (El joc de les granisses), novel·la ucrònica de caràcter al·legòric (1943); Unterm Rad (Sota les rodes, 1906) i Demian (1919), escrita originalment sota el pseudònim d'Emil Sinclair. L'any 1952 va publicar l'edició completa de les seves obres (Gesammelte Werke).

El 1946 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura «per la seva inspirada obra que exemplifica els ideals humanitaris clàssics i l'alta qualitat de l'estil».

http://ca.wikipedia.org/wiki/Hermann_Hesse

 GUIA LECTURA HERMAN HESSE

Cites

• El que és tou és més fort què el que és dur; l'aigua és més forta què la roca, l'amor és més fort què la violència.
  

• La divinitat és en un mateix, no en els conceptes o en els llibres.
  

• La felicitat és amor, cap altra cosa. El que sap estimar és feliç.
  

• La pràctica hauria de ser producte de la reflexió, no al contrari.
  

• La vida de cada home és un camí cap a un mateix, l'assaig d'un camí, l'esbós d'una drecera.
  

• N'hi ha que es consideren perfectes, però és perquè s'exigeixen menys de si mateixos.
  

• Si odiem a algú, odiem en la seva imatge allò que és dins nostre.
  

• Si tenim por d'algú és perquè a aquest algú l'hem donat poder sobre nosaltres.
  
   El coneixement es pot comunicar, la saviesa no. Hesse

 

ENRIC CASASSES: Premi Nacional de Cultura de Literatura

 

...escric perquè no sé qui sóc

Enric Casasses

 

El poeta Enric Casasses, autor d'una vintena de llibres –entre els quals destaquen 'Calç', 'No hi érem' i 'Bes Nagana'–, és el nou Premi Nacional de literatura, segons acaba de fer públic el CoNCA. Nascut a Barcelona l'any 1951, Casasses és un dels rapsodes més populars i ha col·laborat també amb Pascal Comelade en discos com 'La manera més salvatge' i 'N'ix'. També ha traduït William Blake i Max Jacob.

El jurat dels Premis Nacionals de Cultura han destacat la figura d'Enric Casasses en aquests termes: 'Poeta, rapsode, prosista, dramaturg, articulista i estudiós de la literatura catalana del segle XIX i XX. Des dels anys 70 i 80, Enric Casasses ha contribuït decisivament a renovar i a enriquir el panorama de la lírica catalana contemporània. Fonamentalment la seva aportació s’ha plasmat en una vasta obra creativa, en les seves nombroses propostes escèniques i musicals per revifar la presència social de la poesia i en el seu mestratge innegable que ha servit per orientar i impulsar poetes joves de les generacions més recents. El seu darrer poemari, Bes nagana (vídeo) (que en rus col·loquial vol dir sense pistola), és una baula més en la sòlida i indiscutible trajectòria de l'autor, que aposta per la força de la paraula.'

És un poeta, rapsode i traductor. Ha viscut a diferents indrets: Barcelona, l’Escala, Tenerife, Montpeller, Nottingham, Llumessanes ( prop de Maó, a Menorca), Berlín i finalment, el 1997, tornant a Barcelona. També ha treballat com a traductor per editorials. Els seus primers llibres van ser escrits a principis dels anys 70 i, amb el temps, ha aconseguit assolir un reconeixement dins l’àmbit poètic català.

Gràcies als seus espectaculars recitals ha aconseguit que es pogués viure la poesia fora dels llibres. Utilitza una poesia molt sonora, jugant amb els fonemes. Normalment les seves creacions parteixen d'una idea concreta per transformar-la i donar-li una visió particular. Se l'ha qualificat de poeta underground i de psicodèlic populista.

La seva obra mostra influències molt heterogènies; de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc.

 

PERTANYO A LA LLIBERTAT

Sóc esclau de lo que fuig.
RUSIÑOL, El pati blau

Pertanyo a la llibertat
i no sóc de ningú més,
ningú em diu fes o desfés
ni m’entra cap veritat
si ella no m’ha tirat
el seu penúltim cartutx,
i no m’admet cap rebuig,
només faig lo que ella vol
i canto amb el rossinyol
“sóc esclau de lo que fuig”.

 

d'equivocar-se així

 

Tens la força de les coses que 
cauen amb força, els llamps, 
les estrelles, els arbres, 
la veritat. 

I ets forta com les coses que 
pugen amb força, 
la mar, els volcans, 
els arbres, 
la veritat. 

Clac

Si tots els mons que es toquen i s'ignoren

a banda i banda de mur es veiessin

farien la gran volta de campana

pobles petits ciutats grans cases soles

i els teus crits de dolor serien danses

regals joia alegria dels infants,

                       que si no em moro.

 

Si t'han agradat els poemes d'Enric Casasses en pots llegir més a:

POEMES

Qui sóc i per què escric...

No admeto els vostres judicis
ni les vostres opinions,
jo no sóc de cap manera.

 

LLIBRE DE LLIBRES

Un pare entre clàssics

PeterVan Olmen. Odessa i el món secret dels llibres. Traducció de Laia Fàbregas. Il·lustració coberta de Jürgen Gawron. Col·lecció Kimera. Editorial La Galera. Barcelona, 2012. A partir de 12 anys. Pàgs. 489. 

"Fa molts anys hi havia una gent que pensava que els llibres estaven endimoniats i que portaven mals pensaments. Aquesta gent va comneçar a assetjar els escriptors. I, esclar, als escriptors no els va agradar gens aquesta idea, es van refugiar ben lluny, a les muntanyes del desert, on van fundar una caolìnia. Cada vegada hi arribaven més i més escriptors. La van anomenar Scribòpolis, La Ciutat dels escriptors…..

A un li costa imaginar que, en una ciutat del més enllà, hi puguin conviure, tots junts, escriptors d'arreu del món. Si una ciutat lletraferida com aquesta existís, les esgarrapades, les punyalades per l'esquena, les difamacions, les travetes i les enveges serien com una marca turística que es podria vendre fins i tot en xàrters de low cost.

Scribòpolis és aquesta ciutat imaginada per l'autor Peter Van Olmen (Kortrijk, Bèlgica, 1963), autor en neerlandès, que va debutar amb aquesta novel·la el 2010. A Scribòpolis, després de la desaparació de tots els llibres, hi congrega —en una mena de geriàtric de l'eternitat— alguns dels escriptors més cèlebres de la història, les seves muses i, de propina, alguns dels personatges, que de la relació entre les seves plomes i les respectives muses, formen part de l'imaginari de la ficció universal.

Odessa, la jove protagonista de la novel·la, va a la recerca del pare —qüestió de caràcter universal i habitual en la literatura— i, al principi de la història, la seva fantasia troba sortida entremaliada trescant per les teulades, com si fos una gata, i llençant avions de paper amb poemes escrits. El segon eix de l'embolic de gènere fantàstic que l'autor compagina és el segrest de la mare d'Odessa i, en conseqüència, l'aventura heroica per alliberar-la que portarà a terme la més petita de tots —amb l'ajuda d'un ocellot protector, en Ludo A.— amb éssers malignes, els gnorcs, que porten Odessa a la recerca del seu arbre genealògic i els misteris del Librus, llibre antic on tot el que passarà està escrit i tot el que s'hi escriu passa.

Odessa, per miratge i admiració personal confessats per l'autor, desitjaria també que William Shakespeare fos el seu pare biològic, tot i que una antiga relació triangular de joventut entre Shakespeare (el bo), Mabarak (el dolent) i Cal·líope (la mare musa) crea una situació d'incertesa sobre qui és el pare de debò, cosa que no desvelarem ara aquí perquè no es tracta de trepitjar la incògnita que l'autor aguanta zelosament durant més de quatre-centes pàgines.

És evident que, malgrat que partim del moment present, Peter Van Olmen, se'n va a l'altra banda del món i del temps real, on hi ha la imaginària Scribòpolis i on la prova de l'ADN, per qüestions elementals, encara no s'ha inventat —altrament, la novel·la acabaria essent un conte breu i bona nit i tapa't!— i l'era digital tampoc no hi ha arribat i suposo que això és el que fa exclamar a la jove protagonista aquell tòpic tan escoltat encara entre fans del llibre tradicional i que diu que li encanta "la flaire del paper vell i l'olor de la tinta". És a dir, la flaire del paper reciclat de mala qualitat i l'al·lèrgia de la pols plena de microbis.

Per les pàgines de la novel·la, apareixen figures que al lector veterà li farà una certa gràcia retrobar i, sobretot, retrobar-les enmig dels intríngulis que els atorga l'autor, però que a lectors menys experimentats o primerencs els sonaran com si fossin música celestial. I, si no, que algú faci la prova de preguntar per atzar a lectors joves qui són les germanes Brontë (Charlotte, Emily i Anne), qui és Dante Alighieri, qui és Fiòdor Dostoievski, qui és Gustave Flaubert, qui és Johan Wolfgang Goethe, qui és Ernest Hemingway, qui és Victor Hugo, qui és Franz Kafka, qui és Herman Melville, qui és Oscar Wilde o fins i tot qui és William Shakespeare. I, no cal dir, si se'ls parla d'Enric V, d'Eurídice, de Hamlet, d'Hercule Poirot, de Iago, de Sir Lancelot, de Macbeth, d'Orfeu, d'Otel·lo, de Shylock o d'Ulisses.

El lector ja haurà endevinat, per tot això, on és el risc de la novel·la de Peter Van Olmen. Un risc, d'altra banda, que té el seu indubtable mèrit, que té un registre narratiu molt net, i que fa que la seva obra hagi estat ja comparada amb altres fenòmens dels últims anys com El món de Sofia, El senyor dels anells o —per descomptat— l'incombustible Harry Potter. Un risc que el mateix autor intenta esquivar afegint-hi una sèrie de personatges de creació pròpia que són els que configuren en realitat la història fantàstica, la més aventurera, al voltant d'Odessa i la seva recerca del pare.

Estructurada en tres parts —una mena de tres llibres— la trama es desboca més del compte quan arriba l'hora de les batalles per aconseguir el poder, un recurs que, en gènere fantàstic, sembla que estigui més al servei dels possibles futurs efectes cinematogràfics que no pas al servei de la sensació interior que un lector hauria d'extreure'n a partir de la seva imaginació. [AndreuSotorra, 30 maig 2012

‘Odessa i el món secret dels llibres’, un homenatge a la literatura.