PER PENSAR EL MÓN
La
divulgació científica consisteix en la interpretació i
popularització del coneixement
científic entre
el públic general sense circumscriure's a àmbits acadèmics
específics. La divulgació pot referir-se als descobriments
científics del moment com la determinació de la massa del neutrí,
de teories ben establertes com la teoria
de l'evolució o de camps sencers del coneixement científic.
En l'actualitat la divulgació científica es realitza en diferents formats incloent els diferents mitjans de comunicació com a documentals de televisió, revistes de divulgació científica, articles en periòdics generals o pàgines d'internet dedicades a aquesta labor. Existeixen inclús canals de televisió dedicats a la divulgació científica o en els que estos forma una part destacada de la seva programació com ara Discovery Channel o Nature.
La divulgació científica s'expressa de manera més precisa en llibres específics sobre un tema. Algunes obres divulgatives han arribat a convertir-se en autèntics 'Best-sellers' com Història del Temps de Stephen Hawking o Cosmos de Carl Sagan. Literàriament, la divulgació científica constituïx un subgènere de l'assaig.
Entre els autors més coneguts d'obres de divulgació científica citarem també a Richard Dawkins, Stephen Jay Gould, Martin Gardner, Steven Pinker, John D. Watson i les obres divulgatives d'Isaac Asimov. Dins del gènere literari de la ciència-ficció les obres de ciència-ficció dura solen presentar temes científics amb un calat prou precís com per a ser considerades obres de divulgació científica. Autors com Arthur C. Clarke, Stephen Baxter, Fred Hoyle (en la seva faceta com a novel·lista) o el mateix Asimov destaquen en aquest apartat.
La major part de les agències o instituts científics als Estats Units compten amb un departament de divulgació científica (Education and Outreach) que pretén tornar a la societat en forma de coneixement les importants inversions realitzades en grans projectes (com per exemple la investigació espacial) si bé esta no és una situació comuna en la majoria de països.
La UNESCO atorga el premi Kalinga a la divulgació científica.
Quins
llibres de divulgació haurien de formar part de la biblioteca de tot
lletraferit científic?
Segons
una de les revistes de divulgació més reconegudes, New Scientist, hi ha deu obres que no hi poden faltar. Les han triat
no tan sols tenint en compte la seva qualitat i rigor, sinó també
l’impacte que en el seu moment van tenir sobre el pensament humà.
Les recomanacions van des de Darwin, que va explicar la teoria de
l’evolució a L’origen de les espècies, fins a James
Watson, que va narrar la descoberta de l’ADN a La doble hélice,
un títol ben gràfic, que ha esdevingut un dels sinònims més
utilitzats per parlar del genoma humà.
“En una societat que vol estar a l’avantguarda cultural i científica, la divulgació és imprescindible en ella mateixa. Però cal saber discriminar entre ciència i creença. Per això em quedo amb Defensar la ciència dintre de la raó (IEC-PUV, 2011), de Susan Haack. Discuteix els mecanismes que utilitza la ciència, quins errors comet i com els esmena, i defensa el dret de la ciència a dir com és el món, però no de manera dogmàtica sinó qualificada, des de la perspectiva de les habilitats i limitacions cognitives humanes, com a investigadors del món”.
L’última publicació de David Bueno, com a autor i editor, és l’obra col·lectiva Som una espècie violenta?, d’Edicions de la UB.
SALVADOR MACIP“La ciència avança molt ràpid, per això la majoria dels llibres de divulgació que em van marcar de jove ( L’ecologia, de Margalef; el Cosmos, de Sagan, i molts d’Asimov) ara estan desfasats. Però altres encara tenen vigència avui en dia. Per exemple El gen egoista, de Richard Dawkins, que tot i que té gairebé quaranta anys conté idees sobre la genètica i l’evolució que fan que et plantegis moltes coses. D’altra banda, hi ha un corrent de ciència-ficció, anomenat hard, que intenta ser científicament acurat i detallat sense deixar de ser imaginatiu. Arthur C. Clarke n’era un dels exponents i el seu Rendezvous with Rama en seria un bon exemple. Un altre referent de la ciència-ficció, de temàtica més biològica, és Aldous Huxley, amb Un món feliç. Impactant, sorprenent i premonitòria”.
L’últim llibre de Salvador Macip és Jugar a ser déus, de l’editorial Bromera.
DANIEL CLOSA
“Recomano El mundo y sus demonios, de Carl Sagan, perquè no és un llibre per explicar grans avenços científics sinó per entendre la filosofia de la ciència. La ciència és, sobretot, una manera de pensar, d’analitzar la realitat, de fer-se preguntes. Et permet aprendre a mirar el món d’una altra manera. I això és, precisament, el que descobreixes amb aquest llibre”.
Closa escriu al blog Centpeus, que trobareu a la comunitat de l’Ara Ciència. La seva última obra en paper és 100 curiositats de la medicina, a Cossetània.
CLAUDI MANS
“Cal no perdre’s La historia química de una vela ( The Chemical History of a Candle ), de Michael Faraday (Nivola Libros, Tres Cantos, 2004). El físic, químic i divulgador britànic va crear el 1826 un cicle de conferències científiques per a joves en què parlava de la combustió de l’espelma, el seu tema favorit. Ho recull en aquesta obra senzilla, col·loquial i profunda, publicada anys més tard, el 1861. És l’exemple paradigmàtic d’activitat de divulgació reeixida”.
Claudi Mans acaba de publicar Sferificaciones y macarrones, a Editorial Ariel, sobre la ciència darrere de la cuina dels grans xefs.
PERE ESTUPINYÀ
“Un clar referent és Una
breu història de gairebé tot,
de Bill Bryson. És un recorregut pels personatges i contextos que hi
ha al darrere de les principals fites de la història de la ciència.
Des de les apassionants recerques per arribar a datar l’edat de la
Terra fins a l’era de la genètica o la neurociència, està escrit
amb una narrativa fluida i amb una il·lusió contagiosa”.L’últim llibre d’Estupinyà és S=EX2 La ciència del sexe, editat en català per Rosa dels Vents.
DANIEL JIMÉNEZ ALBIAC
“ El universo eléctrico, la verdadera y sorprendente historia de la electricidad, de David Bodanis, és un autèntic orgasme intel·lectual, un bitllet en primera classe per viatjar per la història de l’electricitat. Lluny de la imatge positivista de la ciència, l’autor analitza els primers electricistes, com Volta, Galvani, Bell, Faraday, Tesla i Maxwell, per explicar-nos la seva feina i alhora ensenyar-nos el costat més humà de la ciència”.
Dani Jiménez Albiac és molt conegut arran de la seva feina com a presentador del programa Dinàmiks, a TV3. Ha escrit diversos llibres, l’últim, publicat per AraLlibres, Per què alguns pebrots piquen i altres no, amb Ada Parellada.
MARC BOADA
“Un dels llibres que podria classificar com a imprescindibles és Los tres primeros minutos del universo, de Steven Weinberg. Recordo que el vaig llegir per primera vegada a l’adolescència. Des de llavors es va convertir en un referent que probablement ningú s’hauria de perdre. L’exposició es claríssima, tot i que tracta temes poc intuïtius. La mirada és completa, aporta una visió global dels temes centrals de la cosmologia i respon a una de les preguntes que ens hem fet sempre: d’on venim?”.
L’últim llibre de Boada és Max Picard, de La Galera, sobre un jove que en veure el pèndol de Foucault es planteja preguntes que el condueixen a viure una gran aventura.
10 clàssics de la divulgació científica
01. ‘L’origen de les espècies’ .
CHARLES DARWIN, 1859
Està considerat el llibre de divulgació científica més important de la història. Darwin era conscient que la teoria de l’evolució qüestionava moltes idees religioses i per això va decidir escriure un llibre per explicar de manera planera al gran públic les seves descobertes científiques. L’obra va generar un intens debat.
02. ‘Breu història del temps’
STEPHEN HAWKING, 1988És el llibre de divulgació científica més venut de la història. Quan va sortir immediatament es va convertir en bestseller. Explica des del Big Bang fins als forats negres amb un llenguatge senzill i al mateix temps amb profunditat. Fins i tot explica conceptes matemàtics. Alguns aspectes han estat actualitzats més tard.
03. ‘El gen egoista’
RICHARD DAWKINS, 1976
El biòleg britànic Richard Dawkins es va convertir amb aquest llibre en un dels divulgadors més populars. Interpreta la teoria de l’evolució des de la genètica, és a dir, considera que el gen és la unitat evolutiva fonamental. Ha rebut crítiques d’alguns científics. Va crear el terme meme, com a unitat de cultura transmissible.
04. ‘La doble hèlix’
JAMES DEWY WATSON, 1968
Dels codescobridors de l’ADN Watson sempre ha estat el més mediàtic. En aquest llibre explica en primera persona la història del descobriment. L’editorial de Harvard es va negar a publicar-lo per les protestes dels altres codescobridors, Francis Crick i Maurice Wilkins. És una obra egocèntrica, però un gran document.
05. ‘La primavera silenciosa’
RACHEL CARSON, 1968
És una obra fonamental per a l’ecologisme. El llibre recull una sèrie de textos escrits per la biòloga marina quan va determinar l’impacte dels pesticides sobre el medi ambient, entre altres sobre els ocells. El rebombori va ser tan gran que el govern dels Estats Units va prohibir el DDT.
06. ‘El mono desnudo’
DESMOND MORRIS, 1967
En aquest llibre, el zoòleg i etòleg Desmond Morris analitza els humans des d’un punt de vista estrictament zoològic, com altres animals. Va tenir molt d’èxit entre el gran públic pel seu tractament humorístic, tot i que la comunitat científica el va rebre amb certes crítiques.
07. ‘Caos: la creació d’una ciència’
JAMES GLEICK, 1987
És l’únic periodista científic que apareix en el rànquing d’obres de divulgació de New Scientist. Va ser també un bestseller, i Gleick hi explica per al gran públic la teoria del caos. Va fer penetrar en el gran públic un concepte fins aleshores exclusivament científic: l’efecte papallona.
08. ‘Gaia’
JAMES LOVELOCK, 1979
El meteoròleg i ambientalista
anglès hi exposa per primer cop la teoria Gaia, que sosté que
l’atmosfera i la superfície terrestres es comporten com un tot,
amb els diferents components de la vida en equilibri. El 2006
Lovelock en va publicar la continuació, La
venjança de la Terra.09. ‘Assaig sobre el principi de la població’
THOMAS MALTHUS, 1798
Amb aquest assaig, el clergue i erudit britànic va tenir un gran impacte en la societat del segle XVIII. Planteja els problemes que pot provocar a la Terra la superpoblació. Ja advertia que la població creixia més ràpidament que els recursos.
10. ‘L’ascens de l’home’
JACOB BRONOWSKI, 1973
Aquest matemàtic es va fer famós com a presentador d’una sèrie de documentals de la BBC sobre la història dels humans i del progrés científic i tècnic, L’ascens de l’home. Paral·lelament va publicar el llibre, que duia el mateix nom de la sèrie, i ràpidament es va convertir en supervendes.
Font: MÒNICA
L. FERRADO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada