Dades personals

Biblioteca Municipal creada per oferir l'accés al coneixement de forma lliure i gratuita

dissabte, 28 de maig del 2016

El quart Concurs Literari ‘Roca Plana’ premia als millors escriptors del Baix Gaià



L’altafullenc Albert Pardo guanya el tercer premi del quart ‘Concurs Literari Roca Plana’ en categoria Adults

El concurs literari va ser organitzat per l’Ajuntament de Roda de Berà, a través de la regidoria de Cultura, la Biblioteca Municipal i els centres educatius de la localitat, amb la col•laboració de la Xarxa de Biblioteques del Baix Gaià.

L’altafullenc Albert Pardo guanyà el tercer premi del quart ‘Concurs Literari Roca Plana’ en categoria Adults  amb el relat “El gri gri d’en Maib”, que compartim amb vosaltres.

El gri-gri d’en Maib
Albert Pardo
Sempre has volgut saber que porto aquí dins, oi? D’acord, t’ho diré, ara ja ho podràs entendre, però t’aviso que és una història llarga i una mica trista. Comença quan, sent jo un metge jove, em vaig fer càrrec d’una consulta d’hepatitis a l’hospital. Un dels meus primers pacients va ser un senegalès de disset anys amb hepatitis B, en Maib Diop. Recordo la primera vegada que va entrar a la consulta, somrient, però amb una expressió dubitativa i temorosa al seu rostre, encara d’adolescent, que contrastava amb un cos d’adult de metre vuitanta d’alçada. Havia vingut del Senegal un any abans, fent un viatge del qual mai no em va voler parlar, i es dedicava a la venda ambulant. Era un manter, vaja. Em va cridar l’atenció que en el moment d’anar a palpar-li l’abdomen, va protegir dins la seva ma, apartant-la ràpidament de la trajectòria de les meves, una petita bossa de cuir que duia lligada amb un cordill al voltant de la cintura. Vaig deduir que es tractava d’algun objecte molt personal i amb un significat especial que no volia que jo toqués. No ho sabia llavors, però aquella  va ser la primera vegada a la meva vida que vaig veure un gri-gri. Barrejant castellà i francès vaig acabar la visita explicant-li que era un portador inactiu del virus B, que no precisava tractament, però que s’havia de fer un seguiment periòdic i li vaig donar un paper amb les cites per les proves pertinents i la propera visita. En Maib anava assentint amb el cap, però jo tenia la clara sensació de que en realitat no s’estava assabentant de res. El cas és que al llarg d’aquell primer any ens vam veure varies vegades. A cada visita jo sempre li explicava el mateix i ell sempre assentia amb el cap, sense obrir boca, fins que un dia es va llençar:
— Doctor, jo no ho entenc. Em trobo bé i no em fa mal res, però tu sempre demanes anàlisis i tu sempre dius torna tal dia, però mai no em dones medicines.
— Ja t’ho he explicat, Maib, tens un virus al fetge que ara està adormit, però l’hem de vigilar perquè si algun dia es desperta podríem donar-te un tractament i així evitar que aparegui un càncer. Hem de preveure les coses que poden passar més endavant. No podem viure sempre en el present, Maib, també hem de pensar en el futur.
Des d’aquell dia, en Maib al començar cada visita em preguntava:
  Segueix adormit el virus, doctor?
  Si Maib, està adormit — li responia jo.
De sis mesos en sis mesos van passar les visites, i els anys, i la resposta sempre era la mateixa: el virus seguia adormit. Amb el temps, en Maib va aconseguir regularitzar la seva situació i va trobar una feina estable a la cuina d’un hotel. A l’hivern, quan l’hotel tancava, marxava a Senegal, a Thiès, la seva ciutat, no gaire lluny de Dakar, perquè allà la vida és més barata i estalviava més que aquí. Durant un d’aquest hiverns es va casar amb Ndao, una noia de Thiès, i més tard van començar a arribar els fills: l’Amadou, en Maodo i l’Ousmane. Però cada primavera, coincidint amb la tornada des de l’Àfrica de les orenetes i els falciots, apareixia novament en Maib per treballar a l’hotel i per preguntar-me somrient si el virus seguia adormit. Jo, que sóc curiós de mena, aprofitava per preguntar-li per la vida al seu país. Així vaig saber que ell era wòlof, el grup ètnic majoritari del Senegal, i musulmà, però que hi havia moltes altres ètnies, cadascuna amb la seva llengua i tradicions, com els serer o els pulaar o els tukulor, que encara són nòmades, o els diolas, de la regió de Casamamance, que segons en Maib són “els catalans del Senegal”. No obstant, em va explicar, tots ells compartien alguns costums. Un d’ells era el de portar un gri-gri, com la bosseta que duia ell mateix a la cintura, un amulet reminiscència dels cultes animistes, que protegeix de qualsevol mal a qui el porta en contacte amb el cos i que es usat a tot l’Àfrica Occidental, tant pels cristians com pels musulmans. Em va explicar que un gri-gri no es pot comprar, que te l’han de regalar, i que no el pot tocar cap altre persona perquè si no perd el seu poder màgic.
Una primavera, però, en Maib no es va presentar a la cita. Vam trucar al seu mòbil, li vam enviar una carta, però no va aparèixer mai més, sense cap explicació. Quatre anys més tard, un dilluns a primera hora del matí, durant el passi de guàrdia, un resident va dir: “ahir vam ingressar un home senegalès de trenta-nou anys, Maib Diop, amb hepatitis B i un hepatocarcinoma difús”. El TAC fet al ingrés ja posava en evidència que el càncer de fetge estava molt avançat; poca cosa es podia fer. Durant aquells anys, en Maib havia anat a treballar a un altre país, novament de forma irregular, amb un sou molt més alt que cobrava en negre però sense dret a cobertura sanitària i no s’havia fet cap control de l’hepatitis. “Tants anys d’esforç i de constància perduts”, pensava jo mentre anava a la planta d’hospitalització a veure’l.
— Hola doctor, al final el virus s’ha despertat, no? —em va dir només entrar a l’habitació. Somrient com sempre, però amb l’ombra de la por enfosquint la seva mirada.
 — Si, Maib, s’ha despertat, però ara tenim l’opció de provar un tractament nou, que...
 — Em curarà aquest tractament? —Em va interrompre. Els seus ulls em deien que volia la veritat.
 — No, Maib, no et curarà, però potser et donarà uns mesos més de vida, els últims estudis...
 — Vull marxar al Senegal. Vull morir amb la meva família.
I així va ser. Va marxar al Senegal, per sempre. “Adéu doctor, gràcies per tot” em va dir ell, en català, al moment d’entregar-li l’informe d’alta. “Ba beneen, Maib” li vaig respondre, en wòlof, mentre encaixàvem les mans per última vegada.
Estava convençut de que mai sabria res més d’en Maib, però a la següent primavera, un amic seu i pacient meu, en Sayite Gaye, també de Thiès, va tornar de passar l’hivern a Senegal portant-me un paquet. “Es de part de l’Amadou, un d’els fills d’en Maib” em va dir. En arribar a casa i obrir el paquet vaig veure que contenia dues coses: una carta i una petita bosseta de pell de cabra. A la carta, escrita en francès, l’Amadou em deia que el seu pare abans de morir havia volgut regalar-me un gri-gri i que, encara que ell no creia en aquestes supersticions de poble, havia volgut complir el seu desig. M’explicava també que estava estudiant medicina a Dakar, gràcies als diners que el seu pare havia estalviat durant tota la seva vida perquè, com sempre li deia ell, “s’havia de pensar en el futur”. Vaig desfer llavors el nus que tancava la bosseta de pell per veure el seu contingut. I ara fill meu, sabràs per fi el que hi ha dins el meu gri-gri i entendràs perquè, ara que m’he fet gran, el porto sempre penjant al coll. A més d’una petita figureta d’una serp d’Esculapi, tallada amb tot detall en la dura i resistent fusta del mopane, hi havia un full de l’Alcorà amb una frase al marge escrita a mà: “pensa en el futur, doctor, però viu el present com si cada dia fos l’últim de la teva vida”
© Albert Pardo