Tomas Tranströmer (Estocolm, 1931) va publicar el seu primer llibre (17 poemes) als 24 anys i de seguida va ser aclamat per la crítica. La seva producció s’ha anat traduint a moltes llengües i a hores d’ara se’l considera el poeta viu més important de Suècia.
Fill d'una mestra d'escola i d'un periodista, el 1956 es va llicenciar en història de la literatura, psicologia i història de les religions per la Universitat d'Estocolm. Entre el 1960 i el 1966 va treballar com a psicòleg a la presó juvenil de Roxtuna, al sud de Suècia. El 1954, després d'haver publicat poemes a algunes revistes, va estrenar-se amb 17 poemes, en què es notava el seu interès per la naturalesa i la música “que caracteritza una gran part de la seva producció”. Els seus següents poemaris el van confirmar com un dels principals poetes de la seva generació, amb un estil directe, hereu de les avantguardes per la seva capacitat imaginativa.
La dotzena de títols que fins ara formen la seva obra poètica han estat traduïts a més de seixanta idiomes, tot i que en català només podem llegir La plaça salvatge, publicat el 2007 per Perifèric Edicions. En castellà s'han traduït El cielo a medio hacer (2010) i Deshielo de mediodía (2011), publicats per Nórdica Libros, i Para vivos y muertos, que va publicar el 1992 Ediciones Hiperión.
Abans del Nobel, havia guanyat els premis Bonnier de poesia, el premi internacional Neustadt de literatura, l'Oevralids, el Petrach d'Alemanya, i el guardó suec del Fòrum Internacional de la Poesia.
Abans del Nobel, havia guanyat els premis Bonnier de poesia, el premi internacional Neustadt de literatura, l'Oevralids, el Petrach d'Alemanya, i el guardó suec del Fòrum Internacional de la Poesia.
Als anys seixanta, Tranströmer va ser introduït als circuïts culturals dels Estats Units per l'autor Robert Bly, la qual cosa va suposar el reconeixement internacional de la seva obra.
L'autor va declarar des de casa seva, emocionat en conèixer la notícia: “No creia que podria arribar a viure això.” I és que la seva salut és delicada, sobretot des que el 1990 va patir un atac de feridura. Tot i les moltes dificultats per enraonar que pateix, res no li ha impedit continuar escrivint.
Els records em veuen
Un matí de juny massa aviat per despertar-se
però massa tard per tornar-se a dormir.
He de sortir a la verdor atapeïda
de records, i em segueixen amb la mirada.
No es veuen, es fonen per complet
amb el rerefons, camaleons perfectes.
Són tan a prop que els sento respirar
malgrat que el cant dels ocells és eixordador.
La plaça salvatge. perifèric edicions.
CANSADO
de todos los que llegan con palabras, palabras,
pero no lenguaje,
parto hacia la isla cubierta de nieve.
Lo salvaje no tiene palabras.
¡Las páginas no escritas se ensanchan en todas direcciones!
Me encuentro con huellas de pezuñas de corzo en la nieve.
Lenguaje, pero no palabras.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada