En el Club de lectura de la Biblioteca d'Altafulla estem llegint:
desembre 2011
Nothomb, Amélie. Àcid sulfúric Barcelona: Empúries.
La narrativa d’Amélie Nothomb neix de la vocació d’enfrontar els éssers humans amb els més ocult dels processos interiors; neix, doncs, de la vocació de transgredir, de convocar els fantasmes per a conviure, en igualtat de condicions, dins d’un escenari hostil: la societat com a castradora de drets. Tant fa que sigui la xinesa o la belga, la dels adults o la dels infants. La fi última dels éssers és fer la vida impossible als altres i, per a defensar-se, hem de comptar amb una moral integra. Però la integritat moral, a pesar dels puristes, inclouria aspectes que s’han vingut considerant inconfessables.Humorisme càustic
Aquest contrast de civilitzacions, remarcat fins a la sang per l’autora, és la base d’un humorisme càustic, molt agradable al lector, que pot transmetre la sensació de ser l’objectiu principal de la seva prosa. Lluny d’això, l’humor de Nothomb és generat per l’absurd de la condició humana, capaç de portar les seves obligacions, creences o plaers als límits del ridícul
Un reality show en un camp de concentració és el tema del nou llibre d'Ameli Nothomb "Àcid Sulfúric". Una crítica al sistema actual. Àcid sulfúric, novel•la traduïda al català d'Amélie Nothomb (Kolbe, Japó, 1967), té una arrencada colpidora. Una empresa productora de televisió segresta arbitràriament un gran nombre de persones, els embarca en vagons de bestiar i els factura cap a un camp de concentració que ha construït, farcit de càmeres de televisió. Paral•lelament, munta un càsting per reclutar els kapos que exerciran de torturadors. I a partir d'aquí l'emissora comença a emetre en directe el xou d'impacte en què els teleespectadors podran assistir en viu i en temps real a la tortura i l'extermini d'una massa d'éssers humans, en un pendent degradador que culminarà amb l'oportunitat que el públic televident decidirà cada dia quins del presoners seran executats, entre tortures. D'entre aquesta massa anònima, aviat es destacaran dos personatges emblemàtics, dues dones de vint anys: Pannonique, la virginal i seductora heroïna dels deportats, i Zdena, la noia elemental i primària que se sent realitzada en el paper de kapo opressor.
La novel•la, breu no estalvia reflexions i afirmacions contundents entorn de la responsabilitat última i definitiva del poble, de cada individu, en la situació degradant en què viu; o sigui que avança a repèl del demagògic i autocomplaent corrent actual que intenta encolomar a un ens imprecís anomenat la societat, o a una casta diluïda anomenada els polítics, o a alguns pobles concrets odiats i envejats o a un personatge llunyà com el president d'alguna gran potència aquella responsabilitat que és pròpia i indelegable de cadascun de nosaltres.
Nothomb, que ha assegurat que no ha vist cap dels realitys que es fan de veritat, vol fer una denúncia del sistema. I els primers acusats són els espectadors, que atorguen audiència a l'espectacle més bèstia. La resta, és òbvia.
El relat de menys de 150 pàgines és cru i directe. No diu massa res de nou i la comparació amb els camps de concentració no ha agradat a tothom però el circ és el que és. I enganxa. Es llegeix amb molta facilitat i com en un d'aquests programes, el morbo de saber què els passa als presoners atrapa el lector.
La qüestió no és tan imaginar-se si aquesta possibilitat arribarà a ser real sinó què n'hem de fer de tot el que ja ho és.
Pot ser que ens quedi poc temps de vida. No l'hauríem de consagrar a vacuïtats mundanes, aquest temps.A. Nothomb
gener 2011
Miguel de Cervantes Saavedra, Don Quijote de la Mancha, Edición IV Centenario Real Academia Española
L'insigne escriptor, glòria de les lletres espanyoles, va néixer el 29 de setembre de 1547 en Alcalá de Henares (Madrid). Quart fill del cirurgià Rodrigo de Cervantes i de Leonor de Cortines. Quan tenia 4 anys d'edat es va traslladar amb la seva família a Valladolid, ciutat on estava establerta la cort del rei d'Espanya, Felip II. L'any 1561 la cort va ser traslladada a Madrid, on la família Cervantes es trasllada també. Poc se sap dels estudis que cursés Miquel en la seva infància i adolescència, però no sembla que fossin els que avui anomenem universitaris. Se sap que va assistir a una escola de jesuïtes però s'ignora la ciutat, encara que se sospita que va ser durant la seva estada a Valladolid. Ja a Madrid, sembla ser que va ser mestre seu Juan López de Hoyos, destacat literat de l'època. Amb poc més de vint anys es va anar a Roma al servei del cardenal Acquaviva. Va recórrer Itàlia, es va enrolar en l'Armada Espanyola i el 1571 va participar amb heroisme en la batalla de Lepant, "la més gran ocasió que van veure els segles". En la batalla de Lepant, que és on comença el declivi del poder turc a la Mediterrània, formaven el front cristià: la marina espanyola, l'estat del Vaticà, i l'estat de Venècia. Allí va ser on Cervantes, a conseqüència d'un tret d'arcabús rebut en el pit i al braç esquerre, va perdre gran part de la mobilitat d'aquest, pel que va ser cridat el Manco de Lepanto.
El 26 de setembre de 1575, quan tornava a Espanya, els corsaris van assaltar el seu vaixell a la desembocadura del riu Roine, el van capturar i van portar a Alger, on va patir cinc anys de captiveri. Cervantes va quedar lliure després que uns frares trinitaris paguessin per ell un rescat, el 19 de setembre de 1580. Al seu retorn a Madrid va trobar a la seva família a la ruïna. Quan tenia 37 anys d'edat es casa a Esquivias (Toledo) amb Catalina de Salazar i Palacios, de 19 anys; arruïnada també la seva carrera militar, intenta sobresortir en les lletres. I publica la novel "La Galatea" (1585) i lluita, sense èxit, per destacar en el teatre. Sense mitjans per viure, és destinat a Andalusia com comissari de proveïments i recaptador d'impostos per a l'Armada Invencible. Allà acaba a la presó, acusat d'irregularitats en els seus comptes. També va ser excomunicat per tres vegades davant l'intent de cobrar a l'església els impostos que aquesta estava obligada a satisfer.
En 1605 publica la primera part del Quixot, l'èxit dura poc. El 1606 torna a Madrid, on viu amb dificultats econòmiques i es lliura a la creació literària. En els seus últims anys publica les "Novel exemplars" (1613), el "Viatge del Parnàs" (1614), "Vuit comèdies i vuit entremesos" (1615) i la segona part del Quixot (1615). El triomf literari no ho va lliurar de les seves penúries econòmiques. Va dedicar els seus últims mesos de vida a "Els treballs de Persiles i Segismunda" (de publicació pòstuma, el 1617). Va morir a Madrid el 23 d'abril de 1616 i va ser enterrat de caritat.
Cervantes va centrar els seus primers afanys literaris en la poesia i el teatre, gèneres que mai abandonaria. La seva obra poètica comprèn sonets, cançons, èglogues, romanços, corrandes i altres poemes menors dispersos o inclosos en les seves comèdies i en les seves novel. També va escriure dos poemes majors: Cant de Calíope (inclòs a "La Galatea") i "Viatge del Parnàs" (1614). La valoració de la seva poesia s'ha vist perjudicada per anar inclosa dins de gairebé totes les seves novel, per la celebritat assolida com a novel.lista en prosa i fins i tot per la seva pròpia confessió en aquest famós tercet que figura a "Viatge del Parnàs":
Jo, que sempre treball i em desvetllo
per semblar que tinc de poeta
la gràcia que no va voler donar-me el cel.
Encara que en altres ocasions s'enorgulleix dels seus versos, en el seu temps no va aconseguir ser reconegut com a poeta.
Tampoc va tenir millor sort en el teatre, pel que es va sentir atret des de jove, al retorn de la captivitat va arribar a estrenar amb èxit diverses comèdies, però tampoc els seus contemporanis el van acceptar com a dramaturg. Cervantes, amb una concepció clàssica del teatre, va haver de suportar el triomf aclaparador de Lope de Vega (el seu etern rival) en l'escena espanyola.
De la primera època (1580-1587), anterior al triomf de Lope de Vega, es conserven dues tragèdies: "El tracte d'Alger" i "La destrucció de Numància". A la segona època pertanyen les "Vuit comèdies i vuit entremesos" (1615). Les comèdies són "El gallardo espanyol", "La casa de la gelosia i selves de Ardenia"; "Els banys d'Alger", "El rufián feliç", "La gran Sultana senyora Catalina de Oviedo", "El laberint d'amor" , "La entretinguda i Pedro de Urdemalas" .. I els entremesos: "El jutge dels divorcis"; "El rufián viudo", "L'elecció dels alcaldes de Daganzo", "La guarda cuidadosa", "El biscaí fingit", "El retaule de les meravelles", "La cova de Salamanca "," El vell gelós ".
En la prosa narrativa Cervantes va començar escrivint una novel la pastoril que va ser el seu primer llibre publicat, amb el títol de "Primera part de la Galatea" (1585) encara que mai hi va haver una segona part. Entre 1590 i 1612 Cervantes va ser escrivint una sèrie de novel curtes que, després del reconeixement obtingut amb la primera part del Quixot el 1605, acabaria reunint el 1613 a la col.lecció de "Novel exemplars".
És possible que Cervantes comencés a escriure el Quixot en algun dels seus diversos períodes d'empresonament a la fi del segle XVI, però gairebé res se sap amb certesa. L'estiu de 1604 estava acabada l'edició de la primera part, que es va publicar al començament de 1605 amb el títol de "L'enginyós gentilhome Don Quixot de la Manxa", l'èxit va ser immediat. Després a Tarragona, l'any 1614 apareixia la publicació apòcrifa escrita per algú ocult en el pseudònim d'Alonso Fernández de Avellaneda, que va acumular en el pròleg insults contra Cervantes. Algun dels seus biògrafs apunta al seu etern rival i enemic Lope de Vega, com la persona que s'amagava darrere el pseudònim d'Alonso Fernández de Avellaneda. Cervantes portava molt avançada la segona part de la seva immortal novel.la, però pressionat pel robatori literari i per les injúries rebudes, hi va haver de donar-se pressa per a la publicació de la seva segona part que va titular "L'enginyós cavaller don Quixot de la Manxa" i va aparèixer en 1615, per això, a partir del capítol LIX, no va perdre ocasió de ridiculitzar el fals Quixot i d'assegurar l'autenticitat dels veritables don Quixot i Sancho. En 1617 les dues parts es van publicar juntes a Barcelona. I des de llavors el Quixot es va convertir en un dels llibres més editats del món i, amb el temps, traduït a totes les llengües amb tradició literària.
El 26 de setembre de 1575, quan tornava a Espanya, els corsaris van assaltar el seu vaixell a la desembocadura del riu Roine, el van capturar i van portar a Alger, on va patir cinc anys de captiveri. Cervantes va quedar lliure després que uns frares trinitaris paguessin per ell un rescat, el 19 de setembre de 1580. Al seu retorn a Madrid va trobar a la seva família a la ruïna. Quan tenia 37 anys d'edat es casa a Esquivias (Toledo) amb Catalina de Salazar i Palacios, de 19 anys; arruïnada també la seva carrera militar, intenta sobresortir en les lletres. I publica la novel "La Galatea" (1585) i lluita, sense èxit, per destacar en el teatre. Sense mitjans per viure, és destinat a Andalusia com comissari de proveïments i recaptador d'impostos per a l'Armada Invencible. Allà acaba a la presó, acusat d'irregularitats en els seus comptes. També va ser excomunicat per tres vegades davant l'intent de cobrar a l'església els impostos que aquesta estava obligada a satisfer.
En 1605 publica la primera part del Quixot, l'èxit dura poc. El 1606 torna a Madrid, on viu amb dificultats econòmiques i es lliura a la creació literària. En els seus últims anys publica les "Novel exemplars" (1613), el "Viatge del Parnàs" (1614), "Vuit comèdies i vuit entremesos" (1615) i la segona part del Quixot (1615). El triomf literari no ho va lliurar de les seves penúries econòmiques. Va dedicar els seus últims mesos de vida a "Els treballs de Persiles i Segismunda" (de publicació pòstuma, el 1617). Va morir a Madrid el 23 d'abril de 1616 i va ser enterrat de caritat.
Cervantes va centrar els seus primers afanys literaris en la poesia i el teatre, gèneres que mai abandonaria. La seva obra poètica comprèn sonets, cançons, èglogues, romanços, corrandes i altres poemes menors dispersos o inclosos en les seves comèdies i en les seves novel. També va escriure dos poemes majors: Cant de Calíope (inclòs a "La Galatea") i "Viatge del Parnàs" (1614). La valoració de la seva poesia s'ha vist perjudicada per anar inclosa dins de gairebé totes les seves novel, per la celebritat assolida com a novel.lista en prosa i fins i tot per la seva pròpia confessió en aquest famós tercet que figura a "Viatge del Parnàs":
Jo, que sempre treball i em desvetllo
per semblar que tinc de poeta
la gràcia que no va voler donar-me el cel.
Encara que en altres ocasions s'enorgulleix dels seus versos, en el seu temps no va aconseguir ser reconegut com a poeta.
Tampoc va tenir millor sort en el teatre, pel que es va sentir atret des de jove, al retorn de la captivitat va arribar a estrenar amb èxit diverses comèdies, però tampoc els seus contemporanis el van acceptar com a dramaturg. Cervantes, amb una concepció clàssica del teatre, va haver de suportar el triomf aclaparador de Lope de Vega (el seu etern rival) en l'escena espanyola.
De la primera època (1580-1587), anterior al triomf de Lope de Vega, es conserven dues tragèdies: "El tracte d'Alger" i "La destrucció de Numància". A la segona època pertanyen les "Vuit comèdies i vuit entremesos" (1615). Les comèdies són "El gallardo espanyol", "La casa de la gelosia i selves de Ardenia"; "Els banys d'Alger", "El rufián feliç", "La gran Sultana senyora Catalina de Oviedo", "El laberint d'amor" , "La entretinguda i Pedro de Urdemalas" .. I els entremesos: "El jutge dels divorcis"; "El rufián viudo", "L'elecció dels alcaldes de Daganzo", "La guarda cuidadosa", "El biscaí fingit", "El retaule de les meravelles", "La cova de Salamanca "," El vell gelós ".
En la prosa narrativa Cervantes va començar escrivint una novel la pastoril que va ser el seu primer llibre publicat, amb el títol de "Primera part de la Galatea" (1585) encara que mai hi va haver una segona part. Entre 1590 i 1612 Cervantes va ser escrivint una sèrie de novel curtes que, després del reconeixement obtingut amb la primera part del Quixot el 1605, acabaria reunint el 1613 a la col.lecció de "Novel exemplars".
És possible que Cervantes comencés a escriure el Quixot en algun dels seus diversos períodes d'empresonament a la fi del segle XVI, però gairebé res se sap amb certesa. L'estiu de 1604 estava acabada l'edició de la primera part, que es va publicar al començament de 1605 amb el títol de "L'enginyós gentilhome Don Quixot de la Manxa", l'èxit va ser immediat. Després a Tarragona, l'any 1614 apareixia la publicació apòcrifa escrita per algú ocult en el pseudònim d'Alonso Fernández de Avellaneda, que va acumular en el pròleg insults contra Cervantes. Algun dels seus biògrafs apunta al seu etern rival i enemic Lope de Vega, com la persona que s'amagava darrere el pseudònim d'Alonso Fernández de Avellaneda. Cervantes portava molt avançada la segona part de la seva immortal novel.la, però pressionat pel robatori literari i per les injúries rebudes, hi va haver de donar-se pressa per a la publicació de la seva segona part que va titular "L'enginyós cavaller don Quixot de la Manxa" i va aparèixer en 1615, per això, a partir del capítol LIX, no va perdre ocasió de ridiculitzar el fals Quixot i d'assegurar l'autenticitat dels veritables don Quixot i Sancho. En 1617 les dues parts es van publicar juntes a Barcelona. I des de llavors el Quixot es va convertir en un dels llibres més editats del món i, amb el temps, traduït a totes les llengües amb tradició literària.
Si voleu compartir les lectures ens trobareu el dia 26 de gener a les 19h. a la Biblioteca Municipal d'Altafulla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada