Dades personals

Biblioteca Municipal creada per oferir l'accés al coneixement de forma lliure i gratuita

diumenge, 29 de maig del 2016

BOOKTUBERS, JOVES PRESCRIPTORS, ens encanta llegir

Els joves, els que més llegeixen

Joseph Goebbels va ser el que va encunyar la famosa frase que afirma que una mentida repetida mil vegades pot convertir-se en veritat. Tal assumpte pot estar darrere de l'expressió que assenyala que els joves no llegeixen i que han estat absorbits per la pantalla, ja que les dades ho desmenteixen. Segons la 'Enquesta d'hàbits i pràctiques culturals a Espanya de 2014-2015', els grups d'edat amb major percentatge lector són els que tenen entre 15 i 19 anys; i entre 20 i 24 anys. Dels primers, el 90,1% va llegir almenys un llibre a l'any, i dels segons, un 79,8%. És a partir dels 54 anys quan la lectura cau en picat: un 58,5% va afirmar llegir un llibre a l'any.
El 61% dels catalans llegeix per oci una mitjana de 10,6 llibres l’any i el 22,4% llegeix per feina o estudis. Pel que fa a la freqüència de lectura, el 52,5% de la població és lectora freqüent i, per tant, llegeix almenys un cop a la setmana.
Per sexes, les dones tenen una activitat de lectura més alta que els homes, ja que el 69% de les dones es declaren lectores, mentre que el cas dels homes aquest activitat la fa el 59% del col·lectiu.
Per franges d’edat, el 89,6% de la població de 14 a 24 anys és lectora de llibres, ja sigui per oci o a causa de la feina o els estudis, mentre que a partir dels 25 anys baixa el percentatge de lectors fins al 67,8%.
L’estudi també constata que l’activitat lectora esta fortament relacionada amb els nivells de formació acadèmica de la població. El 85,5% dels que han fet estudis universitaris es declaren lectors, pel 44,7% dels que han fet estudis primaris.
Pel que fa a la llengua, el 26,4% dels lectors té el català com a llengua de lectura habitual de llibres d’oci i el 71%, el castellà. En cinc anys, el català ha guanyat 5,2 punts percentuals com a llengua de lectura habitual entre els lectors.


Booktubers,nous crítics literaris 

El booktube té l’origen al món anglosaxó, però rápidamente s’ha fet present a tot el món generant una nova comunitat de crítics literaris, que escampen el plaer de llegir a través de la xarxa.
Els booktubers o crítics literaris, és una comunitat del Youtube a mans dels més joves que enregistren vídeos de poc més de 5 minuts de durada, creatius i originals. Els nadius digitals tenen destresa i enginy a l’hora d’enregistrar, editar i incorporar la música. Un booktuber ressenya llibres, recomana novetats, mostra les seves biblioteques i fomena el debat literari. A més, ho fa amb gràcia i pocs minuts.

Ha nascut a Youtube una comunitat de nous crítics literaris. S’anomenen a si mateixos booktubers i han substituït els clubs de lectura pels vídeos casolans.
Vivim submergits en un entorn canviant dominat per la tecnologia digital. Gràcies a Internet, els mitjans de comunicació tradicionals han evolucionat cap a noves maneres de comunicar i els nous mitjans, entesos com aquells que permeten la interacció, han convertit l’usuari de la xarxa en un productor de continguts culturals. Sembla que els més joves són els grans protagonistes d’aquesta revolució en la comunicació. Primer, perquè amb tota naturalitat incorporen aquests mitjans a la seva quotidianitat i segon, perquè mostren unes habilitats sorprenents per apropiar-se’ls. Si tenim en compte que les manifestacions visuals —ja sigui fotografia o audiovisual— atrauen molts joves i generen més viralitat que un document escrit, no ens pot estranyar que el fenomen dels booktubers emergeixi amb força i guanyi seguidors cada dia.

El fenomen dels booktubers és molt important a l’Amèrica Llatina, sobretot a Mèxic i Argentina. Per fer-ne un tast dels catalans, podeu mirar: Perduts entre llibres, Recomanacions de llibres i El món és un mot; o el de l’escriptora Gemma Lienas

Per fer un tast us oferim unes quantes recomanacions dels millors booktubers:
 
Sebastián, El coleccionista de mundos (España) 
 
Sebastià es destaca molt per l'edició dels seus vídeos i el contingut. Ell presenta el seu espai a YouTube com un canal de literatura. 

Javier Ruescas (España) 

Xavier no només és booktube. També és escriptor i les seves històries  conqueriran tant com els seus ressenyes. 
Ella és mexicana i va ser, probablement, una de les primeres a la xarxa de vídeos. El seu èxit es deu a la seva autenticitat. És tan genial que fins fa entrevistes a autors! 
Matías Gómez (Argentina)
Matías és un pioner entre els booktubers locals. Viu a Campana (Buenos Aires) i la seva autora preferida és JK Rowling. 
 Vale Bigotes (México)
És molt impredictible i directa. Els seus vídeos són curts, ella va directe al gra. A més, té un bloc en el que escriu gairebé com si fos el seu diari.
Té vinticinc anys i és mexicana. Els seus vídeos tenen molta sinceritat i sempre dóna la sensació que estem parlant amb una amiga doncs transmet emocions.
Són parella i fan vídeos, però sempre és genial veure-les perquè tenen un punt nou dels temes i algunes vegades estan en desacord el que ajuda per abastar més punts de vista.
Alberto Villareal
Té una manera molt especial de parlar, sempre és graciós i fins irreverete, però aconsegueix parlar de llibres poc coneguts per la majoria. 

 Com ser un booktuber?

"Book" de llibres, i "tubers" de YouTube. Aquesta és la nova tendència per recomanar llibres: fer-ho en format vídeo i compartir-ho a internet. Hem remanat per la xarxa per conèixer-ne alguns. Es tracta d'apassionats dels llibres, sí, però també autèntics artistes a YouTube! Els voleu veure?
Vols convertir-te en booktuber? Doncs només cal que comparteixis la teva afició per la lectura i la passió pels llibres gravant petits vídeos on hi surts fent les teves recomanacions. I això ho pots compartir al canal booktube.
 

Como ser un BookTuber y no morir en el Intento [Tutorial]


 
Els joves llegim

La pasión en la lectura la ponen los jóvenes | Sebastián García Mouret | TEDxYouth@Gijón

Per preparar un booktuber cal seguir uns passos, la Gemma Lluch ho exposa àmpliament, jo us en faig un breu resum,
  • trieu un llibre,
  • elaboreu un guió. penseu que hi ha d’haver una petita presentació personal, la introducció, el desenvolupament amb les idees que voleu exposar, una conclusió i un petit acomiadament,
  • passeu el guió a text. Es tracta d’escriure un text per ser dit,
  • assageu oralment la vostra exposició tenint en compte els quatre components de la competència comunicativa oral: estratègic, lingüístic, discursiu i sociolingüístic,
  • graveu-vos i editeu  el vídeo,
  • pengeu-lo i compartiu-lo al al booktube   

dissabte, 28 de maig del 2016

El quart Concurs Literari ‘Roca Plana’ premia als millors escriptors del Baix Gaià



L’altafullenc Albert Pardo guanya el tercer premi del quart ‘Concurs Literari Roca Plana’ en categoria Adults

El concurs literari va ser organitzat per l’Ajuntament de Roda de Berà, a través de la regidoria de Cultura, la Biblioteca Municipal i els centres educatius de la localitat, amb la col•laboració de la Xarxa de Biblioteques del Baix Gaià.

L’altafullenc Albert Pardo guanyà el tercer premi del quart ‘Concurs Literari Roca Plana’ en categoria Adults  amb el relat “El gri gri d’en Maib”, que compartim amb vosaltres.

El gri-gri d’en Maib
Albert Pardo
Sempre has volgut saber que porto aquí dins, oi? D’acord, t’ho diré, ara ja ho podràs entendre, però t’aviso que és una història llarga i una mica trista. Comença quan, sent jo un metge jove, em vaig fer càrrec d’una consulta d’hepatitis a l’hospital. Un dels meus primers pacients va ser un senegalès de disset anys amb hepatitis B, en Maib Diop. Recordo la primera vegada que va entrar a la consulta, somrient, però amb una expressió dubitativa i temorosa al seu rostre, encara d’adolescent, que contrastava amb un cos d’adult de metre vuitanta d’alçada. Havia vingut del Senegal un any abans, fent un viatge del qual mai no em va voler parlar, i es dedicava a la venda ambulant. Era un manter, vaja. Em va cridar l’atenció que en el moment d’anar a palpar-li l’abdomen, va protegir dins la seva ma, apartant-la ràpidament de la trajectòria de les meves, una petita bossa de cuir que duia lligada amb un cordill al voltant de la cintura. Vaig deduir que es tractava d’algun objecte molt personal i amb un significat especial que no volia que jo toqués. No ho sabia llavors, però aquella  va ser la primera vegada a la meva vida que vaig veure un gri-gri. Barrejant castellà i francès vaig acabar la visita explicant-li que era un portador inactiu del virus B, que no precisava tractament, però que s’havia de fer un seguiment periòdic i li vaig donar un paper amb les cites per les proves pertinents i la propera visita. En Maib anava assentint amb el cap, però jo tenia la clara sensació de que en realitat no s’estava assabentant de res. El cas és que al llarg d’aquell primer any ens vam veure varies vegades. A cada visita jo sempre li explicava el mateix i ell sempre assentia amb el cap, sense obrir boca, fins que un dia es va llençar:
— Doctor, jo no ho entenc. Em trobo bé i no em fa mal res, però tu sempre demanes anàlisis i tu sempre dius torna tal dia, però mai no em dones medicines.
— Ja t’ho he explicat, Maib, tens un virus al fetge que ara està adormit, però l’hem de vigilar perquè si algun dia es desperta podríem donar-te un tractament i així evitar que aparegui un càncer. Hem de preveure les coses que poden passar més endavant. No podem viure sempre en el present, Maib, també hem de pensar en el futur.
Des d’aquell dia, en Maib al començar cada visita em preguntava:
  Segueix adormit el virus, doctor?
  Si Maib, està adormit — li responia jo.
De sis mesos en sis mesos van passar les visites, i els anys, i la resposta sempre era la mateixa: el virus seguia adormit. Amb el temps, en Maib va aconseguir regularitzar la seva situació i va trobar una feina estable a la cuina d’un hotel. A l’hivern, quan l’hotel tancava, marxava a Senegal, a Thiès, la seva ciutat, no gaire lluny de Dakar, perquè allà la vida és més barata i estalviava més que aquí. Durant un d’aquest hiverns es va casar amb Ndao, una noia de Thiès, i més tard van començar a arribar els fills: l’Amadou, en Maodo i l’Ousmane. Però cada primavera, coincidint amb la tornada des de l’Àfrica de les orenetes i els falciots, apareixia novament en Maib per treballar a l’hotel i per preguntar-me somrient si el virus seguia adormit. Jo, que sóc curiós de mena, aprofitava per preguntar-li per la vida al seu país. Així vaig saber que ell era wòlof, el grup ètnic majoritari del Senegal, i musulmà, però que hi havia moltes altres ètnies, cadascuna amb la seva llengua i tradicions, com els serer o els pulaar o els tukulor, que encara són nòmades, o els diolas, de la regió de Casamamance, que segons en Maib són “els catalans del Senegal”. No obstant, em va explicar, tots ells compartien alguns costums. Un d’ells era el de portar un gri-gri, com la bosseta que duia ell mateix a la cintura, un amulet reminiscència dels cultes animistes, que protegeix de qualsevol mal a qui el porta en contacte amb el cos i que es usat a tot l’Àfrica Occidental, tant pels cristians com pels musulmans. Em va explicar que un gri-gri no es pot comprar, que te l’han de regalar, i que no el pot tocar cap altre persona perquè si no perd el seu poder màgic.
Una primavera, però, en Maib no es va presentar a la cita. Vam trucar al seu mòbil, li vam enviar una carta, però no va aparèixer mai més, sense cap explicació. Quatre anys més tard, un dilluns a primera hora del matí, durant el passi de guàrdia, un resident va dir: “ahir vam ingressar un home senegalès de trenta-nou anys, Maib Diop, amb hepatitis B i un hepatocarcinoma difús”. El TAC fet al ingrés ja posava en evidència que el càncer de fetge estava molt avançat; poca cosa es podia fer. Durant aquells anys, en Maib havia anat a treballar a un altre país, novament de forma irregular, amb un sou molt més alt que cobrava en negre però sense dret a cobertura sanitària i no s’havia fet cap control de l’hepatitis. “Tants anys d’esforç i de constància perduts”, pensava jo mentre anava a la planta d’hospitalització a veure’l.
— Hola doctor, al final el virus s’ha despertat, no? —em va dir només entrar a l’habitació. Somrient com sempre, però amb l’ombra de la por enfosquint la seva mirada.
 — Si, Maib, s’ha despertat, però ara tenim l’opció de provar un tractament nou, que...
 — Em curarà aquest tractament? —Em va interrompre. Els seus ulls em deien que volia la veritat.
 — No, Maib, no et curarà, però potser et donarà uns mesos més de vida, els últims estudis...
 — Vull marxar al Senegal. Vull morir amb la meva família.
I així va ser. Va marxar al Senegal, per sempre. “Adéu doctor, gràcies per tot” em va dir ell, en català, al moment d’entregar-li l’informe d’alta. “Ba beneen, Maib” li vaig respondre, en wòlof, mentre encaixàvem les mans per última vegada.
Estava convençut de que mai sabria res més d’en Maib, però a la següent primavera, un amic seu i pacient meu, en Sayite Gaye, també de Thiès, va tornar de passar l’hivern a Senegal portant-me un paquet. “Es de part de l’Amadou, un d’els fills d’en Maib” em va dir. En arribar a casa i obrir el paquet vaig veure que contenia dues coses: una carta i una petita bosseta de pell de cabra. A la carta, escrita en francès, l’Amadou em deia que el seu pare abans de morir havia volgut regalar-me un gri-gri i que, encara que ell no creia en aquestes supersticions de poble, havia volgut complir el seu desig. M’explicava també que estava estudiant medicina a Dakar, gràcies als diners que el seu pare havia estalviat durant tota la seva vida perquè, com sempre li deia ell, “s’havia de pensar en el futur”. Vaig desfer llavors el nus que tancava la bosseta de pell per veure el seu contingut. I ara fill meu, sabràs per fi el que hi ha dins el meu gri-gri i entendràs perquè, ara que m’he fet gran, el porto sempre penjant al coll. A més d’una petita figureta d’una serp d’Esculapi, tallada amb tot detall en la dura i resistent fusta del mopane, hi havia un full de l’Alcorà amb una frase al marge escrita a mà: “pensa en el futur, doctor, però viu el present com si cada dia fos l’últim de la teva vida”
© Albert Pardo

divendres, 6 de maig del 2016

34 Saló Internacional del Còmic de Barcelona, IMATGES QUE EXPLIQUEN UNA HISTÒRIA.

El Saló del Còmic és un dels esdeveniments més importants de la temporada a Barcelona. Donarà el tret de sortida a la seva 34 edició aquest dijous 5 de maig, i el Palau 1, la planta baixa del Palau 2 i la Plaça Univers de Fira Barcelona Montjuïc seran enguany els escenaris del certamen organitzat per FICOMIC, un gran espai on el còmic viurà una festa espectacular amb exposicions, tallers, autors signant, conferències, videojocs i on el cinema, els cotxes i les motos tindran un especial protagonisme. Per exemple, l’autor nord-americà Frank Miller donarà una conferència durant la seva participació al 34 Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Tindrà lloc el dissabte 7 de maig a les 19.00 hores al Palau de Congressos situat al mateix recinte de Fira Barcelona Montjuïc, on té lloc el certamen. La llista de convidats internacionals és molt completa, amb noms com Alberto Ponticelli, Doug Braithwaite, Koren Shadmi, Mic Graves o Sole Otero, entre molts d'altres que podeu consultar aquí.
Els assistents al 34 Saló Internacional del Còmic de Barcelona tindran l'oportunitat també de veure en primera persona una rèplica de Moon Tug, la nau híbrida que tindrà un paper clau en Independence Day: contraatac, la seqüela de la mítica Independence Day. Heu de tenir en compte que parlem de la fira més important del còmic de casa nostra, i per entrar-hi podeu anar a les taquilles del Saló del Còmic situades a la plaça d'Espanya. L’entrada serà vàlida únicament per a una persona i un dia, i també es podran adquirir les entrades anticipadament a través d'aquest web. En tot cas, no deixeu de consultar el web oficial del Saló. Hi trobareu des d'activitats, exposicions i xerrades fins a signatures d'autor i molt més.
 
 




 FELICITATS, homenatge pels 80 anys del creador de Mortadel·lo i Filemó
 
Francisco IbáñezTalavera va néixer el 15 de març de 1936 a Barcelona. Abans d'iniciar-se en el món de la historieta va treballar al Banc Espanyol de Crèdit. Va publicar el seu primer dibuix als onze anys a la secció Colaboraciones de nuestros lectores de la revista Chicos. Durant diversos anys alterna la feina al banc amb la seva vocació, fins que el 1957 es decideix a fer el gran pas i es dedica exclusivament a treballar per a l'Editorial Bruguera.
El 20 de gener de 1958 apareix la primera historieta de Mortadel·lo i Filemó en el número 1.394 de la revista Pulgarcito. A partir d'aquí i durant els anys seixanta, Ibáñez publica en diferents revistes seus millors personatges: Mortadel·lo i Filemó, La familia Trapisonda (1958), 13, Rue del Percebe (1961), El botones Sacarino (1963), Rompetechos (1964) i Pepe Gotera y Otilio (1966), que destaquen entre tots els creats per Ibáñez.
El 1969 es publica El Sulfato Atómico, primera historieta llarga en format d'àlbum amb una acurada realització de guió i dibuix. En els anys setanta Ibáñez crea algunes aventures que es convertiran en clàssics de la historieta espanyola: ¡Valor y al toro!, Contra el “Gang” del Chicharrón, El caso del bacalao, Chapeau el Esmirriau, La máquina del cambiazo...
Els anys 1969, 1974, 1975 i 1976 rep el premi Aro d'Or als personatges infantils més populars de l'any per Mortadel·lo i Filemó. El 1985 Ibáñez deixa l’Editorial Bruguera i després del seu pas per Grijalbo entra l'any 1988 a Ediciones B, on Mortadel·lo i Filemó es torna a editar amb regularitat i el seu autor aconsegueix dotar els personatges dels elements necessaris per seguir comptant amb la fidelitat dels lectors. Durant aquests anys s'editen aventures que contribueixen a augmentar la fama de Mortadel·lo i Filemó com ¡Pesadilla...!, Dinosaurios, El Racista, 100 años de cómic, El tirano, Siglo XX, ¡qué progreso!, La vuelta, ¡Llegó el euro! o ¡Elecciones!, el seu llibre més recent.
El 1994 se li lliura el Gran Premi del Saló del Còmic al conjunt de la seva obra i el 2002 se li concedeix la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts 2001. Un any més tard va obtenir un gran èxit en totes les pantalles cinematogràfiques la pel·lícula basada en el còmic d'Ibáñez, La gran aventura de Mortadelo y Filemón.
L'any 2004, amb motiu del IV centenari del Quixot, es va editar una aventura de Mortadel·lo i Filemó a manera d'homenatge a aquesta novel·la universal, Mortadelo de la Mancha. Ja al 2008, com a reconeixement a una carrera sense igual, es va celebrar amb magnificència el 50 aniversari de Mortadel·lo i Filemó, amb un seguit d'actes commemoratius i edicions especials de l'aniversari. A finals de l'any 2009, Francisco Ibáñez va rebre el premi Infància 2009 que concedeix la comunitat de Madrid.
Com no podia ser d'altra manera, l'àlbum dedicat al Mundial de futbol 2010 va ser un èxit massiu, amb el valor afegit del triomf de la selecció espanyola. El 2012 l'èxit va acompanyar el número 1 del còmic del nostre país, especialment amb l'aventura Londres 2012. El 2013 Francisco Ibáñez va rebre el premi El Chupete al millor comunicador amb el públic infantil. A l'abril de 2014 es va publicar l'aventura dedicada als mundials de futbol del Brasil, Mundial 2014. El desembre de 2014, coincidint amb l'estrena de la pel·lícula del mateix nom, es va publicar en àlbum l'aventura Contra Jimmy el “cachondo”, que va suposar un gran èxit comercial.
Les seves últimes aventures, El Tesorero y ¡Elecciones!, s'han convertit en dos dels majors èxits editorials de la sèrie de Mortadel·lo i Filemó.

 
Es publica el '13, Rue del Percebe' en Edició Integral amb motiu del 80 aniversari de Francisco Ibáñez

Grans Mestres del Comic

 

dimecres, 4 de maig del 2016

LLIBRES DE DIVULGACIÓ CIENTÍFICA, La ciència és més que un simple conjunt de coneixements : és una manera de pensar. Carl Sagan

PER PENSAR EL MÓN
La divulgació científica consisteix en la interpretació i popularització del coneixement científic entre el públic general sense circumscriure's a àmbits acadèmics específics. La divulgació pot referir-se als descobriments científics del moment com la determinació de la massa del neutrí, de teories ben establertes com la teoria de l'evolució o de camps sencers del coneixement científic.
 
La revista d'Amèrica del Nord Popular Science (fundada en 1872) és possiblement la primera publicació general de caràcter divulgatiu si bé la divulgació científica apareix reflectida històricament en multitud d'obres de diferents autors. Entre les primeres obres evocadores de la divulgació científica podem citar Somnium (1634) de Johannes Kepler, en la que es presentaven succintament i de forma literària les idees científiques de l'època sobre la naturalesa de la Lluna.
En l'actualitat la divulgació científica es realitza en diferents formats incloent els diferents mitjans de comunicació com a documentals de televisió, revistes de divulgació científica, articles en periòdics generals o pàgines d'internet dedicades a aquesta labor. Existeixen inclús canals de televisió dedicats a la divulgació científica o en els que estos forma una part destacada de la seva programació com ara Discovery Channel o Nature.
La divulgació científica s'expressa de manera més precisa en llibres específics sobre un tema. Algunes obres divulgatives han arribat a convertir-se en autèntics 'Best-sellers' com Història del Temps de Stephen Hawking o Cosmos de Carl Sagan. Literàriament, la divulgació científica constituïx un subgènere de l'assaig.
Entre els autors més coneguts d'obres de divulgació científica citarem també a Richard Dawkins, Stephen Jay Gould, Martin Gardner, Steven Pinker, John D. Watson i les obres divulgatives d'Isaac Asimov. Dins del gènere literari de la ciència-ficció les obres de ciència-ficció dura solen presentar temes científics amb un calat prou precís com per a ser considerades obres de divulgació científica. Autors com Arthur C. Clarke, Stephen Baxter, Fred Hoyle (en la seva faceta com a novel·lista) o el mateix Asimov destaquen en aquest apartat.
La major part de les agències o instituts científics als Estats Units compten amb un departament de divulgació científica (Education and Outreach) que pretén tornar a la societat en forma de coneixement les importants inversions realitzades en grans projectes (com per exemple la investigació espacial) si bé esta no és una situació comuna en la majoria de països.
La UNESCO atorga el premi Kalinga a la divulgació científica.


Quins llibres de divulgació haurien de formar part de la biblioteca de tot lletraferit científic?
Segons una de les revistes de divulgació més reconegudes, New Scientist, hi ha deu obres que no hi poden faltar. Les han triat no tan sols tenint en compte la seva qualitat i rigor, sinó també l’impacte que en el seu moment van tenir sobre el pensament humà. Les recomanacions van des de Darwin, que va explicar la teoria de l’evolució a L’origen de les espècies, fins a James Watson, que va narrar la descoberta de l’ADN a La doble hélice, un títol ben gràfic, que ha esdevingut un dels sinònims més utilitzats per parlar del genoma humà. 
Moltes d’aquestes obres coincideixen en el fet que l’autor és al mateix temps investigador, part implicada en la matèria. I són una mostra clara que els millors científics també són els que millor saben traslladar les seves idees a un llenguatge planer, sense la por que en alguns provoca el fet de deixar de banda durant una estona les paraules pomposes amb les quals es llueixen en entorns científics. Tot seguit trobareu les deu recomanacions de New Scientist. Però també hem volgut fer un rànquing particular, recollint les recomanacions dels millors divulgadors científics catalans. Ens assenyalen els llibres que consideren imprescindibles. 
 

DAVID BUENO
En una societat que vol estar a l’avantguarda cultural i científica, la divulgació és imprescindible en ella mateixa. Però cal saber discriminar entre ciència i creença. Per això em quedo amb Defensar la ciència dintre de la raó (IEC-PUV, 2011), de Susan Haack. Discuteix els mecanismes que utilitza la ciència, quins errors comet i com els esmena, i defensa el dret de la ciència a dir com és el món, però no de manera dogmàtica sinó qualificada, des de la perspectiva de les habilitats i limitacions cognitives humanes, com a investigadors del món”.
L’última publicació de David Bueno, com a autor i editor, és l’obra col·lectiva Som una espècie violenta?, d’Edicions de la UB.
SALVADOR MACIP
La ciència avança molt ràpid, per això la majoria dels llibres de divulgació que em van marcar de jove ( L’ecologia, de Margalef; el Cosmos, de Sagan, i molts d’Asimov) ara estan desfasats. Però altres encara tenen vigència avui en dia. Per exemple El gen egoista, de Richard Dawkins, que tot i que té gairebé quaranta anys conté idees sobre la genètica i l’evolució que fan que et plantegis moltes coses. D’altra banda, hi ha un corrent de ciència-ficció, anomenat hard, que intenta ser científicament acurat i detallat sense deixar de ser imaginatiu. Arthur C. Clarke n’era un dels exponents i el seu Rendezvous with Rama en seria un bon exemple. Un altre referent de la ciència-ficció, de temàtica més biològica, és Aldous Huxley, amb Un món feliç. Impactant, sorprenent i premonitòria”.
L’últim llibre de Salvador Macip és Jugar a ser déus, de l’editorial Bromera.
DANIEL CLOSA
Recomano El mundo y sus demonios, de Carl Sagan, perquè no és un llibre per explicar grans avenços científics sinó per entendre la filosofia de la ciència. La ciència és, sobretot, una manera de pensar, d’analitzar la realitat, de fer-se preguntes. Et permet aprendre a mirar el món d’una altra manera. I això és, precisament, el que descobreixes amb aquest llibre”.
Closa escriu al blog Centpeus, que trobareu a la comunitat de l’Ara Ciència. La seva última obra en paper és 100 curiositats de la medicina, a Cossetània.
CLAUDI MANS
Cal no perdre’s La historia química de una vela ( The Chemical History of a Candle ), de Michael Faraday (Nivola Libros, Tres Cantos, 2004). El físic, químic i divulgador britànic va crear el 1826 un cicle de conferències científiques per a joves en què parlava de la combustió de l’espelma, el seu tema favorit. Ho recull en aquesta obra senzilla, col·loquial i profunda, publicada anys més tard, el 1861. És l’exemple paradigmàtic d’activitat de divulgació reeixida”.
Claudi Mans acaba de publicar Sferificaciones y macarrones, a Editorial Ariel, sobre la ciència darrere de la cuina dels grans xefs.
PERE ESTUPINYÀ
Un clar referent és Una breu història de gairebé tot, de Bill Bryson. És un recorregut pels personatges i contextos que hi ha al darrere de les principals fites de la història de la ciència. Des de les apassionants recerques per arribar a datar l’edat de la Terra fins a l’era de la genètica o la neurociència, està escrit amb una narrativa fluida i amb una il·lusió contagiosa”.
L’últim llibre d’Estupinyà és S=EX2 La ciència del sexe, editat en català per Rosa dels Vents.
DANIEL JIMÉNEZ ALBIAC
El universo eléctrico, la verdadera y sorprendente historia de la electricidad, de David Bodanis, és un autèntic orgasme intel·lectual, un bitllet en primera classe per viatjar per la història de l’electricitat. Lluny de la imatge positivista de la ciència, l’autor analitza els primers electricistes, com Volta, Galvani, Bell, Faraday, Tesla i Maxwell, per explicar-nos la seva feina i alhora ensenyar-nos el costat més humà de la ciència”.
Dani Jiménez Albiac és molt conegut arran de la seva feina com a presentador del programa Dinàmiks, a TV3. Ha escrit diversos llibres, l’últim, publicat per AraLlibres, Per què alguns pebrots piquen i altres no, amb Ada Parellada.
MARC BOADA
Un dels llibres que podria classificar com a imprescindibles és Los tres primeros minutos del universo, de Steven Weinberg. Recordo que el vaig llegir per primera vegada a l’adolescència. Des de llavors es va convertir en un referent que probablement ningú s’hauria de perdre. L’exposició es claríssima, tot i que tracta temes poc intuïtius. La mirada és completa, aporta una visió global dels temes centrals de la cosmologia i respon a una de les preguntes que ens hem fet sempre: d’on venim?”.
L’últim llibre de Boada és Max Picard, de La Galera, sobre un jove que en veure el pèndol de Foucault es planteja preguntes que el condueixen a viure una gran aventura.
10 clàssics de la divulgació científica
01. ‘L’origen  de les espècies’ . 
CHARLES DARWIN, 1859
Està considerat el llibre de divulgació científica més important de la història. Darwin era conscient que la teoria de l’evolució qüestionava moltes idees religioses i per això va decidir escriure un llibre per explicar de manera planera al gran públic les seves descobertes científiques. L’obra va generar un intens debat.
02. ‘Breu història  del temps’
STEPHEN HAWKING, 1988
És el llibre de divulgació científica més venut de la història. Quan va sortir immediatament es va convertir en bestseller. Explica des del Big Bang fins als forats negres amb un llenguatge senzill i al mateix temps amb profunditat. Fins i tot explica conceptes matemàtics. Alguns aspectes han estat actualitzats més tard.
03. ‘El gen egoista’
RICHARD DAWKINS, 1976
El biòleg britànic Richard Dawkins es va convertir amb aquest llibre en un dels divulgadors més populars. Interpreta la teoria de l’evolució des de la genètica, és a dir, considera que el gen és la unitat evolutiva fonamental. Ha rebut crítiques d’alguns científics. Va crear el terme meme, com a unitat de cultura transmissible.
04. ‘La doble hèlix’
JAMES DEWY WATSON, 1968
Dels codescobridors de l’ADN Watson sempre ha estat el més mediàtic. En aquest llibre explica en primera persona la història del descobriment. L’editorial de Harvard es va negar a publicar-lo per les protestes dels altres codescobridors, Francis Crick i Maurice Wilkins. És una obra egocèntrica, però un gran document.
05. ‘La primavera silenciosa’
RACHEL CARSON, 1968
És una obra fonamental per a l’ecologisme. El llibre recull una sèrie de textos escrits per la biòloga marina quan va determinar l’impacte dels pesticides sobre el medi ambient, entre altres sobre els ocells. El rebombori va ser tan gran que el govern dels Estats Units va prohibir el DDT.
06. ‘El mono desnudo’
DESMOND MORRIS, 1967
En aquest llibre, el zoòleg i etòleg Desmond Morris analitza els humans des d’un punt de vista estrictament zoològic, com altres animals. Va tenir molt d’èxit entre el gran públic pel seu tractament humorístic, tot i que la comunitat científica el va rebre amb certes crítiques.
07. ‘Caos: la creació d’una ciència’
JAMES GLEICK, 1987
És l’únic periodista científic que apareix en el rànquing d’obres de divulgació de New Scientist. Va ser també un bestseller, i Gleick hi explica per al gran públic la teoria del caos. Va fer penetrar en el gran públic un concepte fins aleshores exclusivament científic: l’efecte papallona.
08. ‘Gaia’
JAMES LOVELOCK, 1979
El meteoròleg i ambientalista anglès hi exposa per primer cop la teoria Gaia, que sosté que l’atmosfera i la superfície terrestres es comporten com un tot, amb els diferents components de la vida en equilibri. El 2006 Lovelock en va publicar la continuació, La venjança de la Terra.
09. ‘Assaig sobre el principi de la població’
THOMAS MALTHUS, 1798
Amb aquest assaig, el clergue i erudit britànic va tenir un gran impacte en la societat del segle XVIII. Planteja els problemes que pot provocar a la Terra la superpoblació. Ja advertia que la població creixia més ràpidament que els recursos.
10. ‘L’ascens de l’home’
JACOB BRONOWSKI, 1973
Aquest matemàtic es va fer famós com a presentador d’una sèrie de documentals de la BBC sobre la història dels humans i del progrés científic i tècnic, L’ascens de l’home. Paral·lelament va publicar el llibre, que duia el mateix nom de la sèrie, i ràpidament es va convertir en supervendes.
L’ascens de l’home.
Font: MÒNICA L. FERRADO