Dades personals

Biblioteca Municipal creada per oferir l'accés al coneixement de forma lliure i gratuita

diumenge, 23 de desembre del 2012

NADAL, batecs d'amor

La Biblioteca d'Altafulla desitja un nou mapa del món, un nou espai de pau amor i justicia.

BONES FESTES! 

 

                                                     En Nadal, el llibre el millor regal (il. Valentí Gubianas Escudé)

L’esperança. Un món nou és possible.

 Discurs d’en Luther King

Avui, quan en el món és negra nit, en l’esperança que em dóna la Bona Nova, crido ben fort la meva fe en el futur de la humanitat.
No vull creure que les circumstàncies actuals dispensin els homes de fer una terra millor.
No vull creure que l’ésser humà només és un bri de palla que el corrent de la vida fa boleiar i que no pot influir en res en el curs dels esdeveniments.
No vull compartir l’opinió dels qui pretenen que l’home és captiu de la nit sense estrelles del racisme i de la guerra, que l’aurora radiant de la pau i de la fraternitat no serà mai una realitat.
No vull fer meva la predicació cínica dels qui diuen que els pobles davallaran l’un rere l’altre en el terbolí del militarisme cap a l’infern de la destrucció termonuclear.
Jo crec que la veritat i l’amor diran la darrera paraula, que la vida, encara que de vegades sembli vençuda, resta sempre més forta que la mort.
Jo crec fermament que, fins i tot enmig dels obusos que esclaten i dels canons que tronen, hi queda sempre l’esperança d’un matí assolellat.
Jo goso creure que un dia tots els habitants d’aquesta terra podran rebre tres àpats a la jornada per a la vida del cos, l’educació i la cultura per a la salut de l’esperit, la igualtat i la llibertat per a la vida del cor.
Crec també que un dia tota la humanitat reconeixerà que Déu és la font del seu amor.
Jo crec que la bondat ens salvarà i que donarà, com a fruit, la pau.
El llop i l’anyell pasturaran junts, cada home podrà seure tranquil a l’ombra de la seva figuera, a la seva vinya, i ningú no haurà de tenir por de res.

Martin Luther King
al moment de la recepció del premi Nobel de la Pau, 1964
 

UN MAR DE FUEGUITOS... Galeano 

  

EL MUNDO
" Un hombre del pueblo de Neguá, en la costa de Colombia, pudo subir al cielo. A la vuelta, contó. Dijo que había contemplado, desde allá arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.- El mundo es eso - reveló-. un montón de gente, un mar de fueguitos.

Cada persona brilla con la luz propia entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales. Hay gente de fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores.

Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento, y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas; algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman, pero otros arden la vida con tantas ganas que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca se enciende. "
Libro de los abrazos, Eduardo Galeano

dissabte, 8 de desembre del 2012

"Yo no sabría escribir ni vivir, si estuviera seguro de todo" José Manuel Caballero Bonald.

 
"El que no se queda callado, el que iguala con la vida el pensamiento, tiene ya mucho ganado para rejuvenecer"J. M.Caballero Bonald

PREMI CERVANTES 2012

El poeta i narrador José Manuel Caballero Bonald ha estat guardonat amb el Premio Cervantes 2012, considerat el Nobel de les lletres hispàniques, i reconeix la figura d'un escriptor que amb el conjunt de la seva obra hagi contribuït a enriquir el llegat literari hispànic.
És poeta, novel·lista i assagista.Potser més conegut pel gran públic com a poeta, Caballero Bonald ha dit que la poesia és "una mezcla de música y matemáticas". Es refereix a la recerca incessant del poeta no només per plasmar una idea sinó per trobar aquelles paraules que millor combinin o serveixin per transmetre el que l'autor vol des del significat i la sonoritat. 
 
Caballero Bonald és poesia essencial de l’amor i de la dissidència. Si és que no són la mateixa cosa: “quién sinó tú me fue enseñando a conocer las fases de la resistencia”. Amor en clau vital, sense concessions: amb alegria, dolor i desamor “para poder seguir viviendo”. I dissidència contra tots els poders. Poesia dels marges, habitant les perifèries de l’ànima i de la realitat. Versos per la desobediència. Complicitats amb el territori d’allò proscrit, “la noche es un remedo veraz de insumisión”. L’any 2007 Seix Barral va editar “Somos el tiempo que nos queda” l’antologia (1952-2005). Després Caballero Bonald encara ha publicat “La noche no tiene paredes” un poemari preciós, un cant a la llibertat des del pas dels anys. I recentment “Entreguerras” qualificat per ell mateix com la seva autobiografia poètica, un sol poema de tres mil versos que clou així: “mientras musito escribo una vez más la gran pregunta incontestable ¿eso que se adivina más allá del último confín es aún la vida?.
 
Autor de ‘Descrédito del héroe’, ‘Diario de Argónida’, ‘Somos el tiempo que nos queda’,  ’Manual de infractores’,  Las adivinaciones ‘ i les novel·les ‘Dos días de septiembre’, ‘Agata ojo de gato’ ‘Toda la noche oyeron pasar pájaros’, ‘En la casa del padre’ i ‘Campo de Agramante’.Les darreres La noche no tiene paredes (2009),Estrategia del débil (2010),Ruido de muchas aguas (2011) i Entreguerras (2012).

"Memorias de poco tiempo" 1954

Llega el momento de decir la palabra
y se la deja fluir, se la ayuda
a resbalar entre los labios,
anclada ya en sus límites de tiempo.
La palabra se funda a ella misma, suena
allá en el corazón del que la habla
y trepa poco a poco hasta nacer
y antes es nada y sólo una verdad
la hace constancia de algo irrepetible.

Súbitamente esa palabra aumenta
el hallazgo caudal de la memoria,
boga sobre los hombres que la escuchan,
gira anhelante entre vislumbres
y se alza más y más y se perfila, pule
sus bordes balbucidos, se nivela entre sueños.

Después inicia su holocausto.
Función de amor o de vileza,
la palabra se gasta en los oídos,
puebla sus márgenes de brozas,
se torna vana, amago de un aliento,
oscuridad final y sin sentido.
Está cayendo ya hecha pedazos.
Rescoldos sumergidos, restos
de rescates sin fondo, flota y flota
sobre las intenciones proferidas,
entre el silencio de las conjeturas.

Es nada la palabra que se dijo
(no importa que se escriba para
querer salvarla), es nada y lo fue todo:
la música del mundo y su apariencia.

Biblioteca particular
(Jack London, The Sea-Wolf)

Comparecen los libros en lugares
anómalos, se juntan
con indolente asimetría:
un tropel
de vestigios locuaces,
pendencieros, irresolutos, lerdos.
He pugnado con ellos
durante muchos años: los he visto nacer,
durar, languidecer. He resistido
intemperies, saqueos, turbamultas.
Algunos llevan dentro
la ponderada prueba de mi envidia,
los más el distintivo
incorregible de la decepción.
Mi error fue abrir un día un libro.

 By Selçuk Demirel.

diumenge, 25 de novembre del 2012

Del silenci, paraules

 Dia Internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones

El 25 de novembre va ser declarat dia internacional contra la violència de gènere el juliol de 1981, en el context del primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe celebrat a Bogotà (Colòmbia). En aquesta trobada les dones van denunciar la violència de gènere en l'àmbit domèstic i la violació i l'assetjament sexual en l'àmbit dels governs, incloent-hi la tortura i els abusos que patien moltes presoneres polítiques. 
Es va escollir aquest dia per commemorar el violent assassinat de les germanes Mirabal (Patria, Minerva i Maria Teresa), tres activistes polítiques assassinades el 25 de novembre de 1960 mentre anaven a Puerto Plata a visitar els seus marits empresonats, en mans de la policia secreta del dictador Rafael Trujillo a la República Dominicana. Dedé, que viu a Bèlgica, és l’única germana que ha sobreviscut. Els seus cadàvers destrossats van aparèixer al fons d'un barranc. Per al moviment popular i feminista de la República Dominicana, històricament, aquestes dones han simbolitzat la lluita i la resistència. El 1999, l'ONU va donar caràcter oficial a aquesta data.


CARACTERÍSTIQUES DE LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

L'ONU, al 1995, va definir la violència contra la dona com: "tot acte de violència sexista que té com a resultat possible o real dany físic, sexual o psíquic, incloent-hi les amenaces, la coerció o la privació arbitrària de llibertat, tant si s'esdevé en la vida pública com en la privada". És a dir, és la necessitat que tenen els homes de controlar les dones en el sistema social anomenat patriarcat.
1.- La violència contra les dones també pot denominar-se violència de gènere, tenint en compte el caràcter social dels trets atribuïts als homes i a les dones.
2.- Es pot dir que la violència contra les dones és un fet estructural de les societats patriarcals ja que s'esdevé de la desigualtat entre homes i dones i de la necessitat de fer mantenir la situació d'inferioritat de la dona envers l'home.
3.- L'essència patriarcal és la representació de la masculinitat a través del domini de la dona. La idea de jerarquia sexual i la superioritat masculina sobre la dona fan que les dones siguin considerades éssers inferiors i que poden ser utilitzades, menyspreades i maltractades.
4.- La violència contra les dones també té un caràcter instrumental. El poder dels homes i la subordinació de les dones requereix d'un mecanisme de sotmetiment, de control a través de la violència, que encara manten més el lligam que la sustenta.
5.- La violència contra les dones no és un fenomen aïllat ni circumstancial, sinó que constitueix un aspecte estructural de l'organització del sistema social, ja que es dóna en totes les classes socials i en les diverses etapes de la vida.
6.- La violència no és un comportament natural sinó que és una actitud apresa mitjançant la socialització. La socialització, amb paraules i imatges, crea les identitats de les persones i en resposta del que rebin aprendran que el camí de la violència no és el millor.
7.- La violència contra les dones ha estat sempre un tret estructural molt difícil de percebre. La seva denúncia ha estat el primer pas important per donar-lo a conèixer i és a partir d'aquest fet que s'ha considerat un autèntic problema social i el seu rebuig social ha estat la forma més eficaç de combatre-la.



Donar la cara, Campanya contra la violència de genère
 
Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;Lluis Llach



 El telèfon d’informació i assessorament jurídic a les dones víctimes de la violència masclista funciona 24 hores al dia els 365 dies de l’any i  no deixa rastre ni en la marcació ni en la factura.

dissabte, 24 de novembre del 2012

LLEGIR, COMPARTIR


La Biblioteca d'Altafulla té actualment tres Clubs de lectura en funcionament: Club de lectura Adults, Club de lectura Assaig i Club de lectura novel·la negra.
El club de lectura és una activitat de dinamització de la lectura, és una activitat que pren forma de tertúlia literària.Tots els clubs de lectura coincideixen en uns trets específics, es tracta d'una activitat voluntària per formar part d’un grup que vol llegir i parlar de llibres. A partir d’una
lectura establerta, els membres del club ens trobem per compartir impressions amb el
guiatge d’un coordinador que anirà conduint la conversa amb la intenció d’aprofundir
en la lectura. De manera que aquestes tertúlies es converteixen en una bona acció
per al foment de la lectura des de l’àmbit més íntim de l’acte de llegir, el que té a
veure amb l’esforç de la lectura, l’atenció, la reflexió, establint lligams amb les altres
lectures i amb el món que ens envolta. I també des de l’àmbit més social, el que té a
veure amb la conversa, la construcció del discurs, l’empatia amb els membres del
grup i l’acceptació d'altres punts de vista.
Els protagonistes dels clubs: els lectors i els llibres
Als lectors i lectores dels clubs, se’ls demana un compromís, el de la lectura dels llibres
seleccionats, l’assistència a les trobades per parlar de la lectura i la participació en la
conversa.
ELS LLIBRES
  Club d'adults
Estem llegint, LAS UVAS DE LA IRA, John Steinbeck
John Steinbeck (Nord-americà, 1902-1968), va ser un escriptor de molt èxit que va merèixer els més alts reconeixements del món de la literatura, com el Pulitzer del 1940 o el Nobel de l’any 1962. A la vegada, però, va ser un autor polèmic que va provocar reaccions contràries fins al punt de ser prohibit en algunes zones dels EUA. El seu delicte va ser tractar amb franquesa temes tant difícils com els abusos de poder dels terratinents californians.
Las Uvas de la Ira (1939) està ambientada a la gran crisi americana dels anys 30 i retrata les dificultats d’una família d’agricultors d’Oklahoma que perd la seva terra i es veu obligada a emigrar a Califòrnia per buscar feina. El llibre és un relat de la seva lluita per sobreviure i del procés de conscienciació que van seguint al adonar-se de l’abús del que són víctimes tant ells com molts d’altres amb qui comparteixen penúries i frustració.
Entre les versions cinematogràfiques que ha conegut aquesta novel·la hi destaca la memorable pel·lícula protagonitzada per Henry Fonda i dirigida per John Ford.
 Club d'assaig
Estem llegint, DINS EL BUIT, Éric Champoux 

Eric Champoux va néixer al Quebec, Canadà. Va estudiar ciències físiques amb un enfocament en astrofísica i treballar com a guia en observatoris astronòmics públics transmetent la seva fascinació pel cosmos. Després va estudiar antropologia amb un interès marcat en les religions i espiritualitats del món i més tard especialitzant-se en la migració. Ha ocupat diversos llocs de treball però sempre en relació propera amb l'adaptació de l'ésser humà a la realitat quotidiana de la vida. Ha viatjat extensament i parla espanyol i anglès perfectament a més del francès, la seva llengua materna. Totes les experiències que ha viscut a través dels estudis, de la feina, dels viatges, dels éssers humans i del contacte amb la natura i els animals l'han portat a un camí de presa de consciència plena, de plena presència.
Eric va crear el esPAZio i es dedica ara a difondre la felicitat i la bellesa de SER i FER a través del vehicle fabulós que és el cos humà, una entre la infinitat de les formes d'expressió de l'univers.

Dins el buit, ens transporta a un "viatge" d'anada i tornada entre l'àtom i els confins del cosmos. Al llarg del camí, l'autor barreja ciència i espiritualitat perquè prenguem consciència de la força creativa que mou l'univers que habitem i perquè també tinguem una consciència més aguda del vehicle a través del qual experimentem la nostra aventura quotidiana. La ciència i l'espiritualitat convergeixen per constituir el teixit multidimensional d'una exploració fascinant i reveladora: adonar-nos que ja tenim les eines necessàries per viure bé dia a dia. Es planteja de manera senzilla la possibilitat de deixar-se guiar per la pau creativa del ple buit a cada moment de la nostra vida. I així, participar activament en la constant retro alimentació de l'univers i del nostre món. (leer online)
La versió en paper del llibre es pot adquirir escrivint directament a Éric a. info@espazio.net

Club novel·la negra
Estem llegint, VIOLETAS DE MARZO, Philipe Kerr 
Philip Kerr, nascut a Edimburg l’any 1956, va estudiar a la universitat de Birmingham i va obtenir un màster en lleis en 1980; va treballar com a redactor publicitari per a diverses companyies, entre elles Saatchi i Saatchi, abans de consagrar-se definitivament a l’escriptura el 1989 amb March Violets, obra amb què va iniciar una sèrie de thrillers històrics ambientats en l’Alemanya nazi coneguda com Berlin Noir.
Viu a Londres amb la seva dona, l’escriptora Jane Thynne, i els seus tres fills. A més d’escriure per al Sunday Times, Evening Standard i New Statesman, Kerr ha publicat tant novel·la de espionatge i policíaca, ambientada en diferents èpoques, fins i tot futures, com ara Una investigació filosòfica, com literatura infantil sota el pseudònim de PB Kerr, per exemple El secret de Akhenaton, primer volum de la trilogia Els nens de la llàntia màgica, al qual va seguir El geni blau de Babilònia.
El 2009 va obtenir el Premi Internacional de Novel·la Negra RBA per Si els morts no ressusciten, la història transcorre en un Berlín en ple apogeu del nazisme, poc abans de les Olimpíades i la II Guerra Mundial. Kerr ha estat traduït a tot Europa gràcies a la seva sèrie Berlin Noir, ambientada a l’Alemanya de pre i postguerra i protagonitzada pel detectiu alemany Bernhard “Bernie” Gunther.
Violetas de marzo, a banda de les virtuts del gènere – trama argumental complexa, perill, sang, misteri, noies maques que fumen i beuen, poder i política – té de bo que parteix d’un personatge simpàtic – l’alter ego de l’autor – un moment històric fascinant – Alemanya 1936 – i per als interessats d’aquesta gran tragèdia històrica que va ser el nazisme, unes grans dosis d’informació històrica minuciosa, una gran quantitat de personatges i biografies psicològiques i socials fascinants.
Violetas de Marzo, a més a més, és la primera d’una sèrie de cinc novel·les que tenen per protagonista el detectiu Bernie Gunther, un ex-policía depurat pel règim que fa el paper de bo mentre la maldat contamina el conjunt del cos social.
 LLEGIR ENS TRANSPORTA
“La manera principal que tenim de
conèixer la realitat és llegint-la”.José Antonio Marina 

dimarts, 20 de novembre del 2012

DIA UNIVERSAL DE L’INFANT.

     
    Declaració Universal dels Drets de l'Infant
1. Dret a la igualtat, sense distinció de raça, religió o nacionalitat.
2. Dret a una protecció especial que asseguri un creixement mental i social sa i lliure.
3. Dret a un nom i a una nacionalitat.
4. Dret a una alimentació, habitatge i atenció mèdica adequats.
5. Dret a una educació i atenció especials per als infants físicament o mentalment disminuits.
6. Dret a comprensió i afecte per part de les famílies i de la societat.
7. Dret a l'educació gratuita. Dret a divertir-se i a jugar.
8. Dret a atenció i ajuda preferents en cas de perill.
9. Dret a protecció contra l'abandonament i l'explotació en el treball.
10. Dret a rebre una educació que fomenti la solidaritat, l'amistat i la justícia entre tothom.

                       Cumpledías. Spot Campaña UNICEF 2012

EL NEN D’HIROSHIMA


Lletra del poeta turc Nazim Hikmet
Arranjament de Pete Seeger
Adaptació de Ramón Casajoana


Per tot arreu us vaig cridant,
però ningú no em pot sentir,
i quan us parlo no em veieu,
perquè sóc mort, perquè sóc mort.
*
Tenia set anys quan vaig morir
a Hiroshima, fa molt temps.
Encara tinc aquells set anys,
quan els nens moren
no creixen més.
*
Tot el meu cos es va cremar,
amb els ulls cecs em vaig desfer,
tots els meus ossos es van fer pols;
després, el vent s’ho va emportar.
*
Dolços no en vull, no em cal el pa,
no vull arròs, fruites tampoc,
jo no demano res per mi
perquè sóc mort, perquè sóc mort.
*
El que us demano és que ara lluiteu,
però per la pau, però per la pau,
per tal que els nens de tot el món
puguin créixer, viure i jugar.

                               Qualsevol nit pot sortir el sol - Jaume Sisa 
 
Videoclip amateur de la canço de'n Jaume Sisa.
http://sergiesgleas.tumblr.com
 
La infància té les seves pròpies maneres de veure, pensar i sentir; res hi ha més insensat que pretendre substituir-les per les nostres. Jean Jacques Rousseau

 


divendres, 9 de novembre del 2012

"No hi ha acció sense emoció", Victòria Camps, Premio Nacional d'assaig 2012

 "Governar les emocions és adquirir maduresa moral" Victòria Camps
VictòriaCamps, catedràtica del Departament de Filosofia de la UAB, ha estat guardonada amb el Premi Nacional d'Assaig d'enguany per l'obra El gobierno de las emociones.
El guardó, que atorga el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, reconeix la millor obra assagística publicada al llarg de l'any 2011 i està dotat amb 20.000 euros.
A El gobierno de las emociones (Herder Editorial), Camps estudia les emocions per descobrir-nos que els afectes no són contraris a la racionalitat sinó que, ben al contrari, només a partir d'ells s'explica la motivació per actuar racionalment. Únicament un coneixement que armonitzi raó i el sentiment incita a assumir responsabilitats morals.
Camps es va llicenciar en filosofia per la UB i es va doctorar també en filosofia per la UAB, on va esdevenir catedràtica de filosofia moral i política el 1985. Va realitzar sengles estades al Hastings Center i a la Universitat de Chicago, als Estats Units. Exerceix la docència a l'Autònoma des de 1972 i va ser vicerectora de Relacions Internacionals entre 1990 i 1993. El 2011 va ser reconeguda amb el premi "Amic dels Amics" de l'Associació d'Amics de la UAB.
Ha estat membre del Consell Audiovisual de Catalunya i va ser senadora de 1993 a 1996 pel PSC. Va presidir la Fundación Alternativas entre 1996 i 2001. Actualment és presidenta de la Fundació Víctor Grífols i Lucas i del Comitè de Bioètica d'Espanya, així com membre del Comitè de Bioètica de Catalunya.
És autora de nombroses publicacions, principalment sobre ètica, i ha rebut distincions com el Premi Internacional Menéndez Pelayo, el Premi Josep Maria Lladó a la llibertat d'expressió, el Premi al Mèrit en l'Educació de la Junta d'Andalusia o la Medalla Josep Trueta al Mèrit Sanitari. Entre les seves obres, a més d'El gobierno de las emociones, destaquen Virtudes públicas (Premi Espasa d'Assaig), El siglo de las mujeres, Una vida de calidad, La voluntad de vivir, Creer en la educación i El declive de la ciudadanía.
 Victòria Camps, El govern de les emocions, Herder, 2012
Quin lloc ocupen la vergonya, la por, la compassió, la confiança o l'autoestima en la formació de la personalitat moral? Ens governen les emocions? Són positives per al discurs polític? Seria ètica una sobirania del sentiment? Victòria Camps fa un estudi de les emocions per descobrir que els afectes no són contraris a la racionalitat, sinó que, per contra, només des d'ells s'explica la motivació per actuar racionalment. Només un coneixement que harmonitzi raó i sentiment incita a assumir responsabilitats morals. 
El govern de les emocions analitza l'educació sentimental i el saber moral. Per a Camps, "el bé és el que ens atrau i el mal, el que rebutgem. El que passa és que les tendències no sempre coincideixen amb el que hauríem d'acceptar com o rebutjar com a mal. En l'ètica es produeix una barreja entre la raó i l'emoció. És important que hi hagi un filtre racional que ens permeti governar els desitjos i les emocions que, ens portarien, per si soles, cap a una distinció entre el bé i el mal excessivament subjectiva i egoista ".
La nostra època sembla haver descobert la importància de les emocions. L'ésser humà no és únicament raó, sinó passió i sentiment, la nostra intel·ligència és “emocional”, ja que el que ens mou a actuar no són els raonaments intel·lectuals sinó els desitjos. Hi ha molta veritat en totes aquestes afirmacions que, d'altra banda, no són originals ni noves. Els filòsofs, en referir-se a l'ètica, mai van oblidar el paper de les passions i dels sentiments, encara que potser sigui cert que la tendència dominant va ser la de donar prioritat a la raó entenent que la seva comesa era la de dominar a les passions. En definitiva, l'ideal il·lustrat de l'ésser humà com ésser racional és deutor d'una confiança excessiva en la capacitat racional humana.

És convenient que pensem de nou el lloc que la raó i les emocions ocupen en la formació i el desenvolupament de la consciència moral. Malgrat que vivim en un temps d'explosió de les emocions, certs sentiments com el de vergonya o compassió han estat marginats del pensament moral, la qual cosa repercuteix en la dificultat d'inculcar les normes socials més bàsiques. 

CITES 
"l'ètica o la moral s'han d'entendre no només com la realització d'unes quantes accions bones, sinó com la formació d'una ànima sensible". 
"la raó no capacitat per convèncer-nos que siguem decents" 
"Educar emocionalment implica tant determinar què ens ha d'emocionar, com la mesura en que ens hem d'emocionar".
"els sentiments ens mouen a actuar, no la raó".


Les pròpies emocions tenen una distribució social que és reflex de les desigualtats que encara subsisteixen.
 

dimarts, 30 d’octubre del 2012

"EL ROTO", Premi Nacional d'Il.lustració 2012

AndrésRábago (Madrid, 1947), pintor, dibuixant, il.lustrador, i conegut amb el pseudònim de "El Roto", firma cada dia una vinyeta al diari El País. També ha il.lustrat nombrosos llibres i ha estat protagonista de moltes exposicions a galeries d'art de tot el món.
 
El seu estil inconfundible, poètic i crític alhora, moltes vegades no necessita  de paraules per fer-se entenedor. 
El Roto és moltes vegades la veu del carrer, la denúncia i la lucidesa davant els estralls a que ens tenen acostumats la classe política, els banquers, etc.
El Roto sempre ha defensat aferrissadament les llibertats de l'individu, la solidaritat entre els pobles, la dignitat dels humils i el poder que té la cultura i l'educació per remoure la conciència.
El 1978 va començar a col·laborar en revistes de còmic per a adults, com “Tótem” o “El Jueves”. També treballa per a la premsa, a mitjans com “Diario 16″, “Tiempo”, “El Periódico de Catalunya” o “Pueblo”. Actualment, la seva visió crítica es pot veure a “El País”.
L’últim llibre que ha publicat és “Camarón que se duerme (se lo lleva la corriente de opinión)“, en què la seva ploma fiscalitza els mitjans de comunicació.

Un viatge de mil dimonis (i un parell d'àngels). Exposició retrospectiva al Centre d'Art Tecla Sala de l'Hospitalet. Del 26 de setembre 2012 fins al 24 de febrer 2013

EL ROTO I ELS LLIBRES

La distinció se li ha atorgat per "la seva visió crítica, poètica, aguda i intel·ligent que ens ajuda a reflexionar sobre com som i com vivim; a més de per la seva defensa del llibre en particular i de la cultura en general com a eines imprescindibles per a la construcció d'una societat avançada".

El futur té molts noms.
Pels dèbils és el que no es pot assolir.
Pels temerosos, el desconegut.
Pels valents, l'oportunitat.

Victor Hugo (1802-1885) Novelista francès.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Javier Marias Premi Nacional de narrativa 2012

"No, aquesta no és època de solemnitat"
 
L'escriptor Javier Marías ha decidit rebutjar el Premi Nacional de Narrativa 2012, que el Ministeri de Cultura li ha concedit aquest mateix dijous per l'obra 'Los enamoramientos'. Marías sempre ha dit que no accepta remuneracions que "procedeixin de l'erari públic" o invitacions d'ambaixades o institucions públiques com l'Institut Cervantes. Conseqüent amb els seus comentaris, ha rebutjat el guardó, com ha avançat en un comunicat
 
Entre altres raonaments, també hi ha una crítica a les retallades de cultura:
«En aquest moment s'hi suma un altre motiu més per mantenir-me en aquesta postura. No sé si aquests diners el ministeri els destinarà als bancs. Tant de bo els dediqui a les biblioteques públiques, que han comptat amb zero euros als Pressupostos de l'any que ve, cosa que em sembla escandalosa». 

LOS ENAMORAMIENTOS
"La literatura no sirve para iluminar nada, sólo sirve para ver un poco mejor cuánta oscuridad hay alrededor"Javier Marias

Los enamoramientos, una novel·la assaig de trama detectivesca amb una prosa profunda i captivadora que s'endinsa en el sentiment universal de l'enamorament i reflexiona sobre les misèries de l'ésser humà. Javier Marías, un dels autors contemporanis amb més projecció internacional, combina l'estratègia narrativa d'un jo femení amb la mirada introspectiva dels personatges i dels seus conflictes quotidians. 

DIGNIDAD
"Lo que intento es escribir con recursos de buena ley, sin trampas. Cualquier escritor, haga lo que haga, tiene que tener convicción. La novela es ficción y hay un momento en que uno que ya es perro viejo no se lo cree. Tener la capacidad de decir: no, esto no me lo creo, ésa es la dignidad del escritor, exigirse a uno mismo".Javier Marias


 
Hem decidit penjar el següent article d’opinió de Javier Marías sobre les retallades que estan realitzant-se en el sector cultural, i molt especialment en les biblioteques. La notícia és la següent: la partida pressupostària per a comprar llibres i material en les biblioteques públiques de l’estat per a l’any 2013 és de 0 €. Això no és una retallada, això és destruir les biblioteques. Més encara: és voler carregar-se la imaginació, menysprear la cultura, abominar de les idees, les passions i els somnis. Estem en crisi i l’evasió està retallada. Un dels pocs llocs que pots anar sense pagar, que amb la crisi està augmentant d’usuaris, una de les alternatives més poderoses que existeix a passejar per un centre comercial, no compta amb la vènia del govern. Tan poderoses són les biblioteques? Tan revolucionàries? O més bé, tan inútils les consideren?...
 
Article

Javier Marías: “La imaginación, recortada”

“El dicho podría adaptarse así a los políticos y a los tiempos que corren: “Dime de qué recortas y te diré quién eres”. Al Gobierno del PP le ha llevado poco definirse con exactitud y -como les encanta subrayar a sus miembros más memos- “sin complejos”. Ya señalé en época de Aznar cuál era la traducción fidedigna de esto: “sin escrúpulos”. Ahora, con los presupuestos de 2013, inútiles para amortiguar la crisis pero dañinos para la población, la cultura se ha quedado a dos velas, con un tijeretazo del 30% que lo mina todo, desde el Prado y el Reina Sofía hasta el Teatro Real, la Biblioteca Nacional y el Liceo, por mencionar instituciones principales. Sin embargo, lo que me ha resultado más hiriente, quizá porque afecta a algo esencial y modesto y que además pertenece a mi campo, es que las cincuenta y dos bibliotecas públicas del Estado contarán el año que viene con… cero euros. Esto es, no habrá ni un penique para que compren un solo título antiguo ni nuevo, en el momento -la austeridad obliga- en que los españoles han decidido acudir a ellas más que nunca. Una bibliotecaria de Guadalajara se lamentaba en este periódico [El País, 14/10/2012]: en 2007 había contado con 150.000 euros del Gobierno para adquirir ejemplares; en 2012 recibió 56.000. En 2013 no tendrá ni uno.
Nunca cambian las cosas. En periodos difíciles, cuando escasea hasta lo básico, los políticos tienden a considerar -pero unos más que otros, y ahí se retratan- que la cultura en general y la literatura en particular son superfluas, un lujo del que se debe prescindir. Ni siquiera desde una perspectiva estrictamente monetaria esto es cierto: lo que se entiende por “cultura” supone un 4% del PIB de nuestro país y genera 600.000 empleos, pese a lo cual, en los últimos cuatro años, el sector ha sufrido un recorte acumulado del 70%. Y, como les digo a veces en broma a Antonio y Alberto, de la Librería Méndez, los escritores, en estos tiempos de precariedad, somos de los pocos que aún podemos “acuñar moneda”, hacer que surja dinero de donde no había nada -una página o pantalla en blanco-. Si un libro que cuesta 20 euros vende 150.000 ejemplares, habrá “acuñado” 3 millones de euros, que se repartirán entre el distribuidor, el librero, el editor, el autor, su agente y Hacienda, y que ayudará a que todos mantengan sus infraestructuras y paguen los sueldos de sus empleados. ¿No se dedica este Gobierno -igual que el Tea Party- a ensalzar a los “emprendedores” y “creadores de riqueza”, en detrimento de los despreciables asalariados? Parece que haga distinciones según lo que se cree, y la literatura es para él ornamento y entretenimiento, a diferencia de los científicos y fundamentales casinos de Adelson.
Incluso se suscita esta cuestión: en época tan dura, ¿qué diablos hacen los literatos ocupándose de gente y de mundos que no existen? ¿Cómo pueden abstraerse de lo que ocurre a su alrededor? Siempre cabría responder con la cita de Burke en la que siempre me insiste una mujer muy querida: “No desesperéis jamás; y si desesperáis, seguid trabajando”. Pero no es sólo eso: cuanto más ardua la cotidianidad, más se necesita evadirse… durante un rato al día. Hora y media de una película, una hora de lectura al final de la jornada. Si leemos de tiempos de guerra, recordamos que los hubo peores y que acaso no debamos quejarnos tanto; si de tiempos apacibles y prósperos, nos damos cuenta de que también los hay y de que siempre han vuelto tras los aciagos. Nos metemos en vidas y circunstancias que no son las nuestras, descansamos de nosotros mismos con otros conflictos, y sí, merced a eso nos evadimos un poco. La evasión estaba mal vista por los marxistas más dogmáticos en mi juventud, porque según ellos había que ser continuamente consciente de la situación dictatorial en la que nos encontrábamos. Como si uno olvidara la realidad por apartarla de los ojos brevemente. Los que escriben y hacen cine, los que interpretan y componen música, todos ellos dan consuelo al término de la jornada. Lo dan incluso a quienes no frecuentan sus obras, porque el arte y las ficciones acaban por permear las existencias de todos, aunque sea indirectamente. Son parte de nuestra formación como personas y, si no otras cosas, nos enseñan a pasar por la tierra con una dimensión imaginativa, a mi modo de ver necesaria para comprender lo que nos pasa, y útil para aguantarlo. Poco a poco aprendemos a vivir nuestras vidas contándonoslas. A la vez que las vivimos, las imaginamos, y así les damos el carácter de “historias”. Como tales, sabemos o creemos saber que todo puede cambiar, que puede haber un giro de la fortuna, que tal vez haya mejora. Dotar a lo que nos sucede de esa dimensión es una ayuda enorme contra la realidad que nos apesadumbra. Por eso tantos buscamos esos mundos imaginarios y leemos, para ejercitarnos en ello. Lo dijo Isak Dinesen, y la he citado muchas veces: “Todas las penas pueden soportarse si se convierten en una historia”. El Gobierno de Rajoy, siguiendo una vez más el ejemplo de Franco, que siempre despreció la cultura y trató de reducirla al mínimo, nos priva ahora de las bibliotecas vivas, lo cual equivale a privar, a los que las necesitan, de su descanso y su consuelo diarios, y a mermar su imprescindible dimensión imaginativa.”


"no sé si este dinero lo distinará el ministerio a los bancos. Ojalá lo dedique a las bibliotecas públicas, que han contado con cero euros en los Presupuestos del próximo año, lo cual me parece escandaloso". Javier Marias


dimarts, 23 d’octubre del 2012

JORDI SERRA FABRA, "Llegir em va salvar la vida",

Jordi Sierra i Fabra rep el Cervantes Chico a la seva trajectòria 

  L'ALTRA BANDA DEL MIRALL, Jordi Sierra i Fabra
"(...) La gent es mira en un mirall però el que veu és el seu reflex passat, mai el present. Encara que sigui una milionèsima de milionèsima de segon, el temps per ínfim que sembli. Si la llum d'una estrella al firmament, és el que va emetre fa milions d'anys, i ens arriba a la Terra quan ja l'estrella és morta, la llum d'un rostre reflectida en un mirall sempre arriba després d'haver estat emesa i fer el camí d'anada i tornada.
Així que, en un mirall, ens veiem sempre com érem fa una milionèsima de milionèsima de segon. "

Més de 400 novel·les, en la seva majoria destinades a nens i joves, publicades a més de 50 països i traduïdes a 25 llengües, més de deu milions de llibres venuts, dues fundacions dedicades a ajudar joves escriptors avalen la trajectòria literària de Sierra i Fabra. La princesa Letícia ha explicat als escolars com el premiat va escriure la seva primera novel·la als dotze anys, els ha revelat que era tartamut, i que "contra tot pronòstic i armat només amb el seu talent, la seva constància i el seu esforç" va aconseguir complir el seu somni de ser escriptor.
Jordi Serra i Fabra, que suma aquest Cervantes Chico que concedeixen l'Ajuntament d'Alcalá i l'Associació de Llibreters de la ciutat, a molts altres reconeixements aconseguits al llarg de la seva extensa carrera, s'ha dirigit als assistents en una entusiasta al·locució creditora de la seva ben demostrada passió per les lletres.
També ha explicat que és tartamut "encara que no ho sembli", que va arribar a odiar Cervantes quan era nen perquè el van obligar a llegir 'El Quixot' durant quatre cursos seguits, sense acabar-lo mai, i que mai no ha parat de llegir i escriure: "Llegir em va salvar la vida", ha proclamat.


 
"Diu 'estimar la literatura més que res en el món', es confessa amant de la música i del rock, vincula la literatura juvenil a la música i declara i connecta tant amb els seus personatges, que viu i mor amb ells", ha destacat.

Nascut a Barcelona el 1946, Jordi Sierra i Fabra va començar a escriure amb vuit anys, durant la convalescència després de xocar amb una porta de vidre.

Va signar la seva primera novel·la, 'Les memòries d'un gos', als 12 anys i, des d'aleshores, no ha parat d'escriure.

A més de ser un dels més importants autors de literatura infantil i juvenil, Jordi Sierra és conegut per la seva faceta com a comentarista i crític musical.

Amb una trentena de guardons, els últims anys ha rebut el Premi Nacional de Literatura i Literatura Infantil i Juvenil 2007 per 'Kafka i la nina viatgera' (2007), Premi El Vaixell de Vapor per 'Història d'un segon' (2010) i el Premi Barcanova de Literatura Juvenil per 'L'estrany' (2011). 

Recentment ha creat una fundació que porta el seu nom i que té com a objectiu promoure la creació literària entre els joves. La branca de la fundació a Colòmbia treballa en el sector de l’educació.
Al 2007 va rebre el Premi Nacional de literatura Infantil i Juvenil atorgat pel Ministeri de Cultura espanyol per la seva novel·la “Kafka y la muñeca viajera”.

Característiques de la seva obra: La literatura de Sierra i Fabra es caracteritza per un ús hàbil dels procediments narratius. El seu estil, directe, està marcat pels diàlegs, el ritme, les frases curtes, la intensitat i el suspens. La seva obra, marcada pel compromís, aborda tots els gèneres, ciència ficció, novel · la policíaca, història, poesia, assaig, realisme crític, etc. En molts dels seus llibres incideix en temes durs, habitualment poc donats i, fins i tot, censurats a la literatura per a joves.
 
«Sóc dels que pensa que una novel·la, un relat, o el que siga, depén del final per a poder ser bo del tot o no. Hi ha gent que escriu meravellosament, però no sap resoldre un final amb eficàcia. Jo no seria d’aquesta mena. Jo volia que el lector, en l’últim capítol, en l’última pàgina, en l’última línia, amollara un renec i quedara impressionat. I encara millor si hi havia dos o tres finals, perquè llavors l’efecte era total. En una novel·la no apareix el bes amb música que apuja de volum, sinó silenci, soledat, el lector i aquesta última pàgina».
Jordi Sierra i Fabra, Jo. València: Tàndem Edicions, 2008, p. 34.