Dades personals

Biblioteca Municipal creada per oferir l'accés al coneixement de forma lliure i gratuita

dimarts, 30 d’octubre del 2012

"EL ROTO", Premi Nacional d'Il.lustració 2012

AndrésRábago (Madrid, 1947), pintor, dibuixant, il.lustrador, i conegut amb el pseudònim de "El Roto", firma cada dia una vinyeta al diari El País. També ha il.lustrat nombrosos llibres i ha estat protagonista de moltes exposicions a galeries d'art de tot el món.
 
El seu estil inconfundible, poètic i crític alhora, moltes vegades no necessita  de paraules per fer-se entenedor. 
El Roto és moltes vegades la veu del carrer, la denúncia i la lucidesa davant els estralls a que ens tenen acostumats la classe política, els banquers, etc.
El Roto sempre ha defensat aferrissadament les llibertats de l'individu, la solidaritat entre els pobles, la dignitat dels humils i el poder que té la cultura i l'educació per remoure la conciència.
El 1978 va començar a col·laborar en revistes de còmic per a adults, com “Tótem” o “El Jueves”. També treballa per a la premsa, a mitjans com “Diario 16″, “Tiempo”, “El Periódico de Catalunya” o “Pueblo”. Actualment, la seva visió crítica es pot veure a “El País”.
L’últim llibre que ha publicat és “Camarón que se duerme (se lo lleva la corriente de opinión)“, en què la seva ploma fiscalitza els mitjans de comunicació.

Un viatge de mil dimonis (i un parell d'àngels). Exposició retrospectiva al Centre d'Art Tecla Sala de l'Hospitalet. Del 26 de setembre 2012 fins al 24 de febrer 2013

EL ROTO I ELS LLIBRES

La distinció se li ha atorgat per "la seva visió crítica, poètica, aguda i intel·ligent que ens ajuda a reflexionar sobre com som i com vivim; a més de per la seva defensa del llibre en particular i de la cultura en general com a eines imprescindibles per a la construcció d'una societat avançada".

El futur té molts noms.
Pels dèbils és el que no es pot assolir.
Pels temerosos, el desconegut.
Pels valents, l'oportunitat.

Victor Hugo (1802-1885) Novelista francès.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Javier Marias Premi Nacional de narrativa 2012

"No, aquesta no és època de solemnitat"
 
L'escriptor Javier Marías ha decidit rebutjar el Premi Nacional de Narrativa 2012, que el Ministeri de Cultura li ha concedit aquest mateix dijous per l'obra 'Los enamoramientos'. Marías sempre ha dit que no accepta remuneracions que "procedeixin de l'erari públic" o invitacions d'ambaixades o institucions públiques com l'Institut Cervantes. Conseqüent amb els seus comentaris, ha rebutjat el guardó, com ha avançat en un comunicat
 
Entre altres raonaments, també hi ha una crítica a les retallades de cultura:
«En aquest moment s'hi suma un altre motiu més per mantenir-me en aquesta postura. No sé si aquests diners el ministeri els destinarà als bancs. Tant de bo els dediqui a les biblioteques públiques, que han comptat amb zero euros als Pressupostos de l'any que ve, cosa que em sembla escandalosa». 

LOS ENAMORAMIENTOS
"La literatura no sirve para iluminar nada, sólo sirve para ver un poco mejor cuánta oscuridad hay alrededor"Javier Marias

Los enamoramientos, una novel·la assaig de trama detectivesca amb una prosa profunda i captivadora que s'endinsa en el sentiment universal de l'enamorament i reflexiona sobre les misèries de l'ésser humà. Javier Marías, un dels autors contemporanis amb més projecció internacional, combina l'estratègia narrativa d'un jo femení amb la mirada introspectiva dels personatges i dels seus conflictes quotidians. 

DIGNIDAD
"Lo que intento es escribir con recursos de buena ley, sin trampas. Cualquier escritor, haga lo que haga, tiene que tener convicción. La novela es ficción y hay un momento en que uno que ya es perro viejo no se lo cree. Tener la capacidad de decir: no, esto no me lo creo, ésa es la dignidad del escritor, exigirse a uno mismo".Javier Marias


 
Hem decidit penjar el següent article d’opinió de Javier Marías sobre les retallades que estan realitzant-se en el sector cultural, i molt especialment en les biblioteques. La notícia és la següent: la partida pressupostària per a comprar llibres i material en les biblioteques públiques de l’estat per a l’any 2013 és de 0 €. Això no és una retallada, això és destruir les biblioteques. Més encara: és voler carregar-se la imaginació, menysprear la cultura, abominar de les idees, les passions i els somnis. Estem en crisi i l’evasió està retallada. Un dels pocs llocs que pots anar sense pagar, que amb la crisi està augmentant d’usuaris, una de les alternatives més poderoses que existeix a passejar per un centre comercial, no compta amb la vènia del govern. Tan poderoses són les biblioteques? Tan revolucionàries? O més bé, tan inútils les consideren?...
 
Article

Javier Marías: “La imaginación, recortada”

“El dicho podría adaptarse así a los políticos y a los tiempos que corren: “Dime de qué recortas y te diré quién eres”. Al Gobierno del PP le ha llevado poco definirse con exactitud y -como les encanta subrayar a sus miembros más memos- “sin complejos”. Ya señalé en época de Aznar cuál era la traducción fidedigna de esto: “sin escrúpulos”. Ahora, con los presupuestos de 2013, inútiles para amortiguar la crisis pero dañinos para la población, la cultura se ha quedado a dos velas, con un tijeretazo del 30% que lo mina todo, desde el Prado y el Reina Sofía hasta el Teatro Real, la Biblioteca Nacional y el Liceo, por mencionar instituciones principales. Sin embargo, lo que me ha resultado más hiriente, quizá porque afecta a algo esencial y modesto y que además pertenece a mi campo, es que las cincuenta y dos bibliotecas públicas del Estado contarán el año que viene con… cero euros. Esto es, no habrá ni un penique para que compren un solo título antiguo ni nuevo, en el momento -la austeridad obliga- en que los españoles han decidido acudir a ellas más que nunca. Una bibliotecaria de Guadalajara se lamentaba en este periódico [El País, 14/10/2012]: en 2007 había contado con 150.000 euros del Gobierno para adquirir ejemplares; en 2012 recibió 56.000. En 2013 no tendrá ni uno.
Nunca cambian las cosas. En periodos difíciles, cuando escasea hasta lo básico, los políticos tienden a considerar -pero unos más que otros, y ahí se retratan- que la cultura en general y la literatura en particular son superfluas, un lujo del que se debe prescindir. Ni siquiera desde una perspectiva estrictamente monetaria esto es cierto: lo que se entiende por “cultura” supone un 4% del PIB de nuestro país y genera 600.000 empleos, pese a lo cual, en los últimos cuatro años, el sector ha sufrido un recorte acumulado del 70%. Y, como les digo a veces en broma a Antonio y Alberto, de la Librería Méndez, los escritores, en estos tiempos de precariedad, somos de los pocos que aún podemos “acuñar moneda”, hacer que surja dinero de donde no había nada -una página o pantalla en blanco-. Si un libro que cuesta 20 euros vende 150.000 ejemplares, habrá “acuñado” 3 millones de euros, que se repartirán entre el distribuidor, el librero, el editor, el autor, su agente y Hacienda, y que ayudará a que todos mantengan sus infraestructuras y paguen los sueldos de sus empleados. ¿No se dedica este Gobierno -igual que el Tea Party- a ensalzar a los “emprendedores” y “creadores de riqueza”, en detrimento de los despreciables asalariados? Parece que haga distinciones según lo que se cree, y la literatura es para él ornamento y entretenimiento, a diferencia de los científicos y fundamentales casinos de Adelson.
Incluso se suscita esta cuestión: en época tan dura, ¿qué diablos hacen los literatos ocupándose de gente y de mundos que no existen? ¿Cómo pueden abstraerse de lo que ocurre a su alrededor? Siempre cabría responder con la cita de Burke en la que siempre me insiste una mujer muy querida: “No desesperéis jamás; y si desesperáis, seguid trabajando”. Pero no es sólo eso: cuanto más ardua la cotidianidad, más se necesita evadirse… durante un rato al día. Hora y media de una película, una hora de lectura al final de la jornada. Si leemos de tiempos de guerra, recordamos que los hubo peores y que acaso no debamos quejarnos tanto; si de tiempos apacibles y prósperos, nos damos cuenta de que también los hay y de que siempre han vuelto tras los aciagos. Nos metemos en vidas y circunstancias que no son las nuestras, descansamos de nosotros mismos con otros conflictos, y sí, merced a eso nos evadimos un poco. La evasión estaba mal vista por los marxistas más dogmáticos en mi juventud, porque según ellos había que ser continuamente consciente de la situación dictatorial en la que nos encontrábamos. Como si uno olvidara la realidad por apartarla de los ojos brevemente. Los que escriben y hacen cine, los que interpretan y componen música, todos ellos dan consuelo al término de la jornada. Lo dan incluso a quienes no frecuentan sus obras, porque el arte y las ficciones acaban por permear las existencias de todos, aunque sea indirectamente. Son parte de nuestra formación como personas y, si no otras cosas, nos enseñan a pasar por la tierra con una dimensión imaginativa, a mi modo de ver necesaria para comprender lo que nos pasa, y útil para aguantarlo. Poco a poco aprendemos a vivir nuestras vidas contándonoslas. A la vez que las vivimos, las imaginamos, y así les damos el carácter de “historias”. Como tales, sabemos o creemos saber que todo puede cambiar, que puede haber un giro de la fortuna, que tal vez haya mejora. Dotar a lo que nos sucede de esa dimensión es una ayuda enorme contra la realidad que nos apesadumbra. Por eso tantos buscamos esos mundos imaginarios y leemos, para ejercitarnos en ello. Lo dijo Isak Dinesen, y la he citado muchas veces: “Todas las penas pueden soportarse si se convierten en una historia”. El Gobierno de Rajoy, siguiendo una vez más el ejemplo de Franco, que siempre despreció la cultura y trató de reducirla al mínimo, nos priva ahora de las bibliotecas vivas, lo cual equivale a privar, a los que las necesitan, de su descanso y su consuelo diarios, y a mermar su imprescindible dimensión imaginativa.”


"no sé si este dinero lo distinará el ministerio a los bancos. Ojalá lo dedique a las bibliotecas públicas, que han contado con cero euros en los Presupuestos del próximo año, lo cual me parece escandaloso". Javier Marias


dimarts, 23 d’octubre del 2012

JORDI SERRA FABRA, "Llegir em va salvar la vida",

Jordi Sierra i Fabra rep el Cervantes Chico a la seva trajectòria 

  L'ALTRA BANDA DEL MIRALL, Jordi Sierra i Fabra
"(...) La gent es mira en un mirall però el que veu és el seu reflex passat, mai el present. Encara que sigui una milionèsima de milionèsima de segon, el temps per ínfim que sembli. Si la llum d'una estrella al firmament, és el que va emetre fa milions d'anys, i ens arriba a la Terra quan ja l'estrella és morta, la llum d'un rostre reflectida en un mirall sempre arriba després d'haver estat emesa i fer el camí d'anada i tornada.
Així que, en un mirall, ens veiem sempre com érem fa una milionèsima de milionèsima de segon. "

Més de 400 novel·les, en la seva majoria destinades a nens i joves, publicades a més de 50 països i traduïdes a 25 llengües, més de deu milions de llibres venuts, dues fundacions dedicades a ajudar joves escriptors avalen la trajectòria literària de Sierra i Fabra. La princesa Letícia ha explicat als escolars com el premiat va escriure la seva primera novel·la als dotze anys, els ha revelat que era tartamut, i que "contra tot pronòstic i armat només amb el seu talent, la seva constància i el seu esforç" va aconseguir complir el seu somni de ser escriptor.
Jordi Serra i Fabra, que suma aquest Cervantes Chico que concedeixen l'Ajuntament d'Alcalá i l'Associació de Llibreters de la ciutat, a molts altres reconeixements aconseguits al llarg de la seva extensa carrera, s'ha dirigit als assistents en una entusiasta al·locució creditora de la seva ben demostrada passió per les lletres.
També ha explicat que és tartamut "encara que no ho sembli", que va arribar a odiar Cervantes quan era nen perquè el van obligar a llegir 'El Quixot' durant quatre cursos seguits, sense acabar-lo mai, i que mai no ha parat de llegir i escriure: "Llegir em va salvar la vida", ha proclamat.


 
"Diu 'estimar la literatura més que res en el món', es confessa amant de la música i del rock, vincula la literatura juvenil a la música i declara i connecta tant amb els seus personatges, que viu i mor amb ells", ha destacat.

Nascut a Barcelona el 1946, Jordi Sierra i Fabra va començar a escriure amb vuit anys, durant la convalescència després de xocar amb una porta de vidre.

Va signar la seva primera novel·la, 'Les memòries d'un gos', als 12 anys i, des d'aleshores, no ha parat d'escriure.

A més de ser un dels més importants autors de literatura infantil i juvenil, Jordi Sierra és conegut per la seva faceta com a comentarista i crític musical.

Amb una trentena de guardons, els últims anys ha rebut el Premi Nacional de Literatura i Literatura Infantil i Juvenil 2007 per 'Kafka i la nina viatgera' (2007), Premi El Vaixell de Vapor per 'Història d'un segon' (2010) i el Premi Barcanova de Literatura Juvenil per 'L'estrany' (2011). 

Recentment ha creat una fundació que porta el seu nom i que té com a objectiu promoure la creació literària entre els joves. La branca de la fundació a Colòmbia treballa en el sector de l’educació.
Al 2007 va rebre el Premi Nacional de literatura Infantil i Juvenil atorgat pel Ministeri de Cultura espanyol per la seva novel·la “Kafka y la muñeca viajera”.

Característiques de la seva obra: La literatura de Sierra i Fabra es caracteritza per un ús hàbil dels procediments narratius. El seu estil, directe, està marcat pels diàlegs, el ritme, les frases curtes, la intensitat i el suspens. La seva obra, marcada pel compromís, aborda tots els gèneres, ciència ficció, novel · la policíaca, història, poesia, assaig, realisme crític, etc. En molts dels seus llibres incideix en temes durs, habitualment poc donats i, fins i tot, censurats a la literatura per a joves.
 
«Sóc dels que pensa que una novel·la, un relat, o el que siga, depén del final per a poder ser bo del tot o no. Hi ha gent que escriu meravellosament, però no sap resoldre un final amb eficàcia. Jo no seria d’aquesta mena. Jo volia que el lector, en l’últim capítol, en l’última pàgina, en l’última línia, amollara un renec i quedara impressionat. I encara millor si hi havia dos o tres finals, perquè llavors l’efecte era total. En una novel·la no apareix el bes amb música que apuja de volum, sinó silenci, soledat, el lector i aquesta última pàgina».
Jordi Sierra i Fabra, Jo. València: Tàndem Edicions, 2008, p. 34.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Els Objectius del Mil•lenni, molt lluny de fer-se realitat


L’any 2000 va ser aprovada la Declaració del Mil·lenni per 189 països i signada per 147 caps d’estat i de govern. Amb la crisi financera mundial, aquets objectius corren el risc de no convertir-se en realitat.


Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni són unes fites pactades per tots els països per al 2015 que permetrien una major igualtat al món, acordades a les Nacions Unides. El seu grau d’acompliment és encara insuficient.
Els vuit objectius són:
1. Eradicar la pobresa extrema i la fam
2. Aconseguir l’educació primària universal
3. Promoure la plena igualtat entre home i dona
4. Reduir la mortalitat infantil
5. Millorar la salut materna
6. Combatre la sida, el paludisme i altres malalties
7. Garantir un desenvolupament sostenible
8. Fomentar una associació mundial per al desenvolupament
Cadascun d’aquests objectius té una sèrie d’indicadors objectius que permeten fer un seguiment en el progrés cap al seu compliment
La pàgina de les Nacions Unides pels Objectius del Mil·leni és:
http://www.un.org/spanish/millenniumgoals/


 
Si una societat lliure no pot ajudar els seus molts pobres, tampoc podrà salvar als seus pocs rics. (John F. Kennedy)

Més pobres, Més rics


La pobresa es dóna a entendre com la situació que afecta a les persones que manquen del necessari pel sustent de les seves vides, és a dir, que no poden satisfer les seves necessitats bàsiques. Ens trobem davant un concepte multidimensional; no contempla només aspectes econòmics sense que a més inclou aspectes no materials i ambientals.
En altres paraules, la pobresa implica no tenir l’oportunitat de viure una vida llarga, sana, creativa i gaudir de llibertat, dignitat, la crisi dels mercats financers, els desastres naturals, o de la gestió inadequada del medi ambientutilització incorrecta dels recursos naturals per part de l’home.
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) va publicar un informe sobre l’estat de la inseguretat alimentària en el món (informe SOFI) i n’extreu algun resultat optimista. Les dades sobre la població que passa fam assenyalen una evolució positiva en el continent asiàtic i el Pacífic (passa de 739 milions a 563 milions de persones amb nivell de subnutrició), així com en Llatinoamèrica i el Carib (passa de 65 milions a 49 milions de persones).
A més a més, el conjunt de la població mundial amb subnutrició també es redueix del 18,6 per cent al 12,5 per cent. És en aquest sentit que la FAO dóna un missatge esperançador de cara a reduir l’índex de persones que passen fam en l’any 2015 a la meitat del l’existent al 1990, és a dir, a la consecució d’un dels Objectius del Mil·lenni.
Tot i que l’evolució dels indicadors és a la baixa, en reduir-se la població víctima de la fam, sí que se’n ha observat un alentiment d’aquesta tendència des del 2007 fins a l’actualitat. La desacceleració del procés d’eradicació de la fam és preocupant, donat que el context actual no afavoreix una millora del mateix, ni a curt ni mig termini. La millora en les dades tampoc es veu reflectida en el continent africà i augmenta durant els últims anys en els països desenvolupats.
Des de la FAO es parla de mantenir la reducció mitja de la fam dels últims 20 anys per aproximar l’índex de pobresa a l’objectiu establert per al 2015, però donada l’evolució irregular i l’actual context de crisi mundial es tracta d’una visió força optimista. Des del 2009 al 2011 són 45 països els que han augmentat el percentatge de població amb desnutrició. Per tant, és important destacar que tot i que el total de població mundial víctima de la fam ha disminuït hi ha països on l’evolució és contrària.
En el mateix informe de la FAO es recull la volatilitat dels preus domèstics de cada regió, donant a conèixer l’evolució fins al 2012. Per l’economia d’un país és perjudicial tenir una volatilitat molt elevada dels seus preus, ja que impedeix fer previsions i dificulta les inversions i també afecta a la població més pobra, aquella que destina la major part de la renda a la compra d’aliments. Durant el 2007 i el 2008 es registra una crisi greu en els preus, que posa en alerta a la Comunitat Internacional. Avui dia, les dades segueixen sent preocupants pel desenvolupament dels diferents països en la lluita contra la fam. Segons la informació presentada, la volatilitat en els preus augmenta en tots els continents, excepte en el conjunt de països més desenvolupats que es redueix lleument respecte l’any anterior.
Aquest informe es pot veure des d’una òptica llunyana, però també podem prendre partida en el nostre dia a dia amb actituds de rebuig cap aquest escenari. És difícil entendre que persones es trobin en un estat de subnutrició quan es produeix al món una quantitat d’aliments superior al que es necessita per alimentar al total de la població mundial. Per tant, sembla evident que en aquest sistema hi ha alguna cosa que falla.
Fam, també a casa nostra
Aquesta realitat s’estén també a Catalunya, on la taxa de risc de pobresa ha crescut en els últims anys (al 2010 és del 19.9, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya). UNICEF ha publicat aquest any un informe en el que es detecta que un de cada quatre nens a Espanya viu sota el llindar de pobresa. Per tal d’intentar millorar la situació immediata d’aquestes persones s’organitzen activitats de les que podem formar part, com la iniciativa del Banc dels Aliments. Aquest tipus d’iniciatives no són la solució al problema real, però ajuden a persones que es troben actualment en aquesta situació i contribueixen a conscienciar a la societat de que hi ha persones que passen gana.
Font:

DIA MUNDIAL ALIMENTACIÓ 

 La fam al món acabaria amb destinar tot just un 1% del aportat pels governs a rescatar els bancs en l'actual crisi financera, que "no pot servir d'excusa" per eradicar la pobresa. Aquesta és una de les principals conclusions d'un manifest elaborat per uns 200 representants d'ONG d'arreu del món, que van concloure a Madrid la Trobada Objectius del Mil · lenni i coherència de polítiques. Exigències cap al 2015.

 
INFORME POBRESA INFANTIL A CATALUNYA