Dades personals

Biblioteca Municipal creada per oferir l'accés al coneixement de forma lliure i gratuita

dissabte, 28 de juny del 2014

ANA MARIA MATUTE, "travessar el mirall i entrar al bosc"



Ana María Matute (1925–2014) ha mort a Barcelona als 88 anys, després d'una llarga vida dedicada a la creació literària. 
  
AnaMaría Matute Ausejo (Barcelona, 26 de juliol de 1925Barcelona, 25 de juny de 2014)[ fou una novel·lista catalana en llengua castellana, membre de la Real Acadèmia Espanyola i professora convidada a diverses universitats estatunidenques. Matute és una de les veus més personals de la literatura espanyola del segle XX i és considerada per molts com la millor novel·lista de la postguerra espanyola
 

“El bosque es para mi el mundo que me ha fascinado desde la infancia, el espacio de la imaginación, dónde aprendí que los vuelos de los pájaros escriben en el cielo las palabras de donde han brotado todos los libros del mundo. El bosque esconde la historia de todas las historias que siempre quise contar...”



Ana María Matute Ausejo nació en Barcelona el 26 de julio de 1926, en el seno de una familia acomodada. Escribió su primer relato, ilustrado por ella misma, a los cinco años, tras haber estado a punto de morir por una infección de riñón. A los ocho años volvió a padecer otra enfermedad grave y la enviaron a vivir a Mansilla de la Sierra, Logroño, con sus abuelos. Se educó en un colegio religioso en Madrid. Su padre poseía una fábrica de paraguas, pero al estallar la guerra civil la vida de la familia quedó modificada.
Su primera novela, Pequeño teatro, la escribió a los diecisiete años, e Ignacio Agustí, director de la editorial Destino en aquel momento, le ofreció un contrato de 3.000 pts que ella aceptó, sin embargo, Pequeño teatro no se publicó hasta ocho años después. En 1949 quedó semifinalista del Premio Nadal. En 1952 se casó con el escritor Eugenio de Goicoechea. Su hijo, Juan Pablo, nació en 1954, y ella se  separó en 1963, perdiendo la custodia de su hijo al que no pudo ver durante años por las leyes injustas de la época. De 1965 a 1966 Matute estuvo ejerciendo de lectora en Bloomington (Indiana) y en 1968 en Norman (Oklahoma).
Fue miembro de la Real Academia Española de la Lengua desde 1996. Miembro honorario de la Hispanic Society of America y de la American Association of Teachers of Spanish and Portuguese. Medalla de oro del Círculo de bellas artes de Madrid, 2005. Doctor Honoris Causa por la Universidad de León y medalla de oro del Círculo de Bellas Artes de Madrid, 2006.

En toda la obra de Ana María Matute pervive esta mirada protagonista infantil o adolescente que marca un distanciamiento afectivo entre realidad y sentimiento o entendimiento. Son obras que se inician con gran lirismo y poco a poco se sumergen en un realismo exacerbado. Las novelas de Ana María Matute no están exentas de compromiso social, si bien es cierto que no se adscriben explícitamente a ninguna ideología política. Partiendo de la visión realista imperante en la literatura de su tiempo, logró desarrollar un estilo personal que se adentró en lo imaginativo y configuró un mundo lírico y sensorial. Su obra resulta así ser una rara combinación de denuncia social y de mensaje poético, ambientada con frecuencia en el universo de la infancia y la adolescencia de la España de la posguerra.
Murió el 25 de junio de 2014, a los 88 años, dejando un libro póstumo: Demonios familiares.




 Només hi ha una cosa millor que llegir un llibre: escriure'l.

Dando por descontada la calidad de su obra y su compromiso con la escritura, la dignidad literaria y personal que la autora mantuvo hasta el final de su vida queda resumida en este decálogo del escritor que ella misma elaboró:

  1. El escritor nace, no se hace: es una cuestión de ser o no ser.
  2. Escribir es también una forma de protesta. Casi todos los escritores comparten el malestar con el mundo.
  3. Mientras haya un poeta, la poesía existirá.
  4. Maestros, modelos, estudios nunca estorban y pueden ayudar; pero no crean.
  5. Escribir es siempre muy difícil, sobre todo hacerlo de forma aparentemente sencilla.
  6. Lo “políticamente correcto” casi nunca es literario.
  7. Para un escritor, no hay universidad ni escuela que enseñe lo que enseña la vida.
  8. Escribir no es solamente una profesión y una vocación: es una forma de ser y de estar.
  9. Un libro no existe en tanto alguien no lo lea. Y nunca nadie lee el mismo libro.
  10. El día que yo piense que he escrito algo perfecto, estaré muerta (como escritora).

Pero no nos equivoquemos: no todo es fantasía. Tal y como la propia Ana María Matute dijo al despedirse en su discurso de agradecimiento en la entrega del Premio  Cervantes 2010:


INVENTORA DE MONS 
“Qui no inventa, no viu”
El nen no és un projecte d'home, el nen és un món total, tancat com una esfera.
"Se están cometiendo muchos errores con los niños, se les está quitando la capacidad de imaginar, se les está quitando la isla desde muy niños, lanzándoles al mar. Cada vez dura menos la infancia, pero tampoco se logra a cambio una madurez. Son niños expulsados muchos de ellos, lo que yo llamo adolescentes con cara de náufragos. Hay mucho niño náufrago, adolescentes que a lo mejor ya tienen 40 años, pero no han sabido madurar. Se está educando muy mal. Les quitan la capacidad imaginativa. Por ejemplo, la televisión. No estoy en contra de ella, sino de su uso. Tampoco hablo de la violencia, un niño siempre lleva dentro la violencia, y si no le compran pistolas las fabrican con las pinzas: mis hermanos lo hacían. La televisión les ha hecho perezosos, se lo dan todo hecho, los personajes, las músicas, los colores. Entre el cómic y la tele lo tienen todo. La lectura en cambio es una fábrica de sueños. Yo de niña me imaginaba los personajes, las ciudades. Tenía una idea fabulosa de la ciudad de Copenhague por lo que leía en Andersen, y cuando realmente la conocí, encontré mi sueño. Había un ilustrador ruso del siglo pasado que nunca pintaba al protagonista, lo ponía de espaldas para que el lector lo imaginara. O sea, que si además de ver las películas de dibujos leyeran… Pero no, están amorrados a la televisión todo el día. Yo recuerdo que cogía libros de la biblioteca de mi padre y no entendía nada, pero lo inventaba a mi modo".

Ana María Matute

LOS CUENTOS VAGABUNDOS
Ana María Matute

Pocas cosas existen tan cargadas de magia como las palabras de un cuento. Ese cuento breve, lleno de sugerencias, dueño de un extraño poder que arrebata y pone alas hacia mundos donde no existen ni el suelo ni el cielo. Los cuentos representan uno de los aspectos más inolvidables e intensos de la primera infancia. Todos los niños del mundo han escuchado cuentos. Ese cuento que no debe escribirse y lleva de voz en voz paisajes y figuras, movidos más por la imaginación del oyente que por la palabra del narrador.
He llegado a creer que solamente existen media docena de cuentos. Pero los cuentos son viajeros impenitentes. Las alas de los cuentos van más allá y más rápido de lo que lógicamente pueda creerse. Son los pueblos, las aldeas, los que reciben a los cuentos. Por la noche, suavemente, y en invierno. Son como el viento que se filtra, gimiendo, por las rendijas de las puertas. Que se cuela, hasta los huesos, con un estremecimiento sutil y hondo. Hay, incluso, ciertos cuentos que casi obligan a abrigarse más, a arrebujarse junto al fuego, con las manos escondidas y los ojos cerrados.
Los pueblos, digo, los reciben de noche. Desde hace miles de años que llegan a través de las montañas, y duermen en las casas, en los rincones del granero, en el fuego. De paso, como peregrinos. Por eso son los viejos, desvelados y nostálgicos, quienes los cuentan.
Los cuentos son renegados, vagabundos, con algo de la inconsciencia y crueldad infantil, con algo de su misterio. Hacen llorar o reír, se olvidan de donde nacieron, se adaptan a los trajes y a las costumbres de allí donde los reciben. Sí, realmente, no hay más de media docena de cuentos. Pero ¡cuántos hijos van dejándose por el camino!
Mi abuela me contaba, cuando yo era pequeña, la historia de la Niña de Nieve. Esta niña de nieve, en sus labios, quedaba irremisiblemente emplazada en aquel paisaje de nuestras montañas, en una alta sierra de la vieja Castilla. Los campesinos del cuento eran para mí una pareja de labradores de tez oscura y áspera, de lacónicas palabras y mirada perdida, como yo los había visto en nuestra tierra. Un día el campesino de este cuento vio nevar. Yo veía entonces, con sus ojos, un invierno serrano, con esqueletos negros de árboles cubiertos de humedad, con centelleo de estrellas. Veía largos caminos, montañas arriba, y aquel cielo gris, con sus largas nubes, que tenían un relieve de piedras. El hombre del cuento, que vio nevar, estaba muy triste porque no tenía hijos. Salió a la nieve, y, con ella, hizo una niña. Su mujer le miraba desde la ventana. Mi abuela explicaba: «No le salieron muy bien los pies. Entró en la casa y su mujer le trajo una sartén. Así, los moldearon lo mejor que pudieron.» La imagen no puede ser más confusa. Sin embargo, para mí, en aquel tiempo, nada había más natural. Yo veía perfectamente a la mujer, que traía una sartén negra como el hollín. Sobre ella la nieve de la niña resaltaba blanca, viva. Y yo seguía viendo, claramente, cómo el viejo campesino moldeaba los pequeños pies. «La niña empezó entonces a hablar», continuaba mi abuela. Aquí se obraba el milagro del cuento. Su magia inundaba el corazón con una lluvia dulce, punzante. Y empezaba a temblar un mundo nuevo e inquieto. Era también tan natural que la niña de nieve empezase a hablar... En labios de mi abuela, dentro del cuento y del paisaje, no podía ser de otro modo. Mi abuela decía, luego, que la niña de nieve creció hasta los siete años. Pero llegó la noche de San Juan. En el cuento, la noche de San Juan tiene un olor, una temperatura y una luz que no existen en la realidad. La noche de San Juan es una noche exclusivamente para los cuentos. En el que ahora me ocupa también hubo hogueras, como es de rigor. Y mi abuela me decía: «Todos los niños saltaban por encima del fuego, pero la niña de nieve tenía miedo. Al fin, tanto se burlaron de ella, que se decidió. Y entonces, ¿sabes qué es lo que le pasó a la niña de nieve?» Sí, yo lo imaginaba bien. La veía volverse blanda, hasta derretirse. Desaparecería para siempre. «¿Y no apagaba el fuego?», preguntaba yo, con un vago deseo. ¡Ah!, pero eso mi abuela no lo sabía. Sólo sabía que los ancianos campesinos lloraron mucho la pérdida de su pequeña niña.
No hace mucho tiempo me enteré de que el cuento de la Niña de Nieve, que mi abuela recogiera de labios de la suya, era en realidad una antigua leyenda ucraniana. Pero ¡qué diferente, en labios de mi abuela, a como la leí! La niña de nieve atravesó montañas y ríos, calzó altas botas de fieltro, zuecos, fue descalza o con abarcas, vistió falda roja o blanca, fue rubia o de cabello negro, se adornó con monedas de oro o botones de cobre, y llegó a mí, siendo niña, con justillo negro y rodetes de trenza arrollados a los lados de la cabeza. La niña de nieve se iría luego, digo yo, como esos pájaros que buscan eternamente, en los cuentos, los fabulosos países donde brilla siempre el sol. Y allí, en vez de fundirse y desaparecer, seguirá viva y helada, con otro vestido, otra lengua, convirtiéndose en agua todos los días sobre ese fuego que, bien sea en un bosque, bien en un hogar cualquiera, está encendiéndose todos los días para ella. El cuento de la niña de nieve, como el cuento del hermano bueno y el hermano malo, como el del avaro y el del tercer hijo tonto, como el de la madrastra y el hada buena, viajará todos los días y a través de todas las tierras. Allí a la aldea donde no se conocía el tren, el cuento caminando.
El cuento es astuto. Se filtra en el vino, en las lenguas de las viejas, en las historias de los santos. Se vuelve melodía torpe en la garganta de un caminante que bebe en la taberna y toca la bandurria. Se esconde en los cruces de los caminos, en los cementerios, en la oscuridad de los pajares. El cuento se va, pero deja sus huellas. Y aun las arrastra por el camino, como van ladrando los perros tras los carros, carretera adelante.
El cuento llega y se marcha por la noche, llevándose debajo de las alas la rara zozobra de los niños. A escondidas, pegándose al frío y a las cunetas, va huyendo. A veces pícaro, o inocente, o cruel. O alegre, o triste. Siempre, robando una nostalgia, con su viejo corazón de vagabundo.
FIN
Ana María Matute
Jo no parlo de literatura, jo la fabrico.
 
La màgia d'escriure existeix en la màgia de llegir, 
gràcies per la teva màgia.

diumenge, 15 de juny del 2014

QUINO, Premi Príncep d’Astúries de comunicació i humanitats 2014



El dibuixant argentí Joaquín Salvador Lavado, conegut com a Quino, el creador de Mafalda, ha sigut reconegut amb el Premi Príncep d’Astúries de comunicació i humanitats, convertint-se en el primer dibuixant que rep el guardó.
Quino va néixer a la provincia de Méndoz, Argentina, l’any 1932. El 1945 anys va començar a estudiar a l’escola de Belles Arts de la província però aviat deixà els estudis per intentar convertir-se en autor d’historietes còmiques professional.
Als 22 anys es va traslladar a Buenos Aires, on aviat va acosneguir publicar la seva primera pàgina d’humor al setmanari ‘Esto Es’, moment a partir del qual comença a publicar en molts altres mitjans: ‘Leoplán’, ‘TV Guia’, ‘Vea y Lea’, ‘Damas y Damitas’, ‘Usted’, ‘Panorama’, ‘Adán’, ‘Atlántida’, ‘Che, el diari Democracia’, etc .
El 1954 comença a publicar regularment a ‘Rico Tipo’, a la qual segueixen ‘Tía Vicenta’ i ‘Dr. Merengue’. Poc després, comença a fer dibuixos publicitaris. Publica el seu primer llibre recopilatori, Mundo Quin, el 1963, rebent l’encàrrec, després d’això, d’unes pàgines per a una campanya de publicitat encoberta per a l’empresa d’electrodomèstics Mansfield, per a les que crea el seu personatge més reconegut, Mafalda.
La campanya no va arribar a realitzar-se, de manera que la primera història de Mafalda es publica a ‘Leoplán’, i després va passar a publicar-se regularment al setmanari ‘Primera Plana

El 9 de març del 1965 el personatge va passar al diari ‘El Mundo’ i va començar l’èxit imparable del personatge. El primer llibre del personatge va aparèixer el Nadal d’aquell any, i la tirada inicial de 5.000 exemplars es va exhaurir en dos dies. Tot i l’èxit que havia assolit, Quino va deixar de dibuixar tires de Mafalda el 25 de juny del 1973 perquè ja no sentia la necessitat de fer servir l’estructura de les tires còmiques.
Les històries de Mafalda van arribar a Europa el 1969 de la mà de l’escriptor Umberto Eco, que la va definir com una “heroïna irada”. Va arribar a Espanya el 1970 i les autoritats franquistes van obligar els editors a posar una faixa als llibres que deia “per a adults”.
Enguany es compleix el 50è aniversari de Mafalda, una nena de sis anys crítica i pessimista que odia la sopa i parla de temes polítics i socials amb una lucidesa que no sempre tenen els adults. Les seves historietes s’han traduït a 30 llengües i s’han adaptat al cinema i la televisió.

ELS PERSONATGES
Mafalda és una noia preocupada per temes com la pau i els drets humans. Admira als Beatles i “el pájaro loco”. Les coses que odia són: la sopa, que li preguntin si vol més al pare o a la mare, la calor i la violència. 
Els pares de Mafalda es van conèixer a la Universitat. Raquel és una afanyosa mestressa de casa i el seu marit treballa en una companyia d'assegurances, adora les plantes i odia les formigues. 
Felipe és bastant indecís i té sentiments de culpa quan es diverteix. Li encanta faltar a l'escola i llegir còmics, especialment el Llanero Solitario. 
Manolito (Manuel Goreiro), treballa al magatzem del pare (Magatzem Don Manolo). És una mica brut i cap dur. Estima els diners i odia als Beatles. 
Susanita(Susana Clotilde Chirusi) és molt coqueta i te molts prejudicis. Odia Manolito, adora les tele novel · les, i somia amb casar-se, tenir fills, tocar el piano, jugar a la canasta i ingressar a l'alta societat. 
Miguelito (Miguel Pitti) és el menor dels amics de Mafalda. Sempre fa riure als altres amb la seva gran imaginació. 
Guille, el germanet de Mafalda, va néixer el 21 de Març de 1968. Les seves dues passions són: Brigitte Bardot i el seu xumet. 
Llibertatté un gran caràcter. La seva mare treballa com a traductora. Li agrada la gent simple i somia amb poder veure la revolució social.


Per saber-ne més:



 
"Sería lindo despertar un día y encontrarse con que la vida de uno, depende de uno." Mafalda


John Banville/Benjamin Black, Premi Príncep d'Astúries de les Lletres 2014

"L'escriptura em manté lligat a l'escriptori tractant de redactar la frase perfecta. La frase és el major invent de la civilització humana” John Banville

L'escriptor irlandès John Banville ha estat guardonat amb el premi Príncep d'Astúries de les Lletres 2014 al qual optaven vint candidatures procedents de catorze països. Banville s'ha imposat entre els 20 candidats que optaven al premi, entre els quals hi havia el nord-americà James Salter, el japonès Haruki Murakami, el britànic Ian McEwan i els catalans Juan Goytisolo i Pere Gimferrer.
L’acta del jurat destaca que la prosa de Banville s’obre a enlluernadors espais lírics a través de referències culturals on es revitalitzen els mites clàssics i la bellesa va de la mà de la ironia. Alhora, afegeix l’acta, mostra una “anàlisi intensa de complexos éssers humans que ens atrapen en el seu descens a la foscor de la vilesa o en la seva fraternitat existencial”. “Cada creació seva atrau i delecta per la mestria en el desenvolupament de la trama i en el domini dels registres i matisos expressius, i per la seva reflexió sobre els secrets del cor humà”, ha conclòs el jurat. 
John Banville va néixer a Wexford (Irlanda) el 1945. Entre 1968 i 1969 va viure als Estats Units i en tornar a Irlanda va treballar al diari 'Irish Press', fins a la seva desaparició el 1995. Llavors va ser nomenat sotsdirector de l'Irish Times, on va exercir també el càrrec d'editor literari fins al 1999. Des del 1990 col·labora assíduament amb 'The New York Times Review of Books'. 

 
 
De la seva producció literària com John Banville sobresurt El intocable (1985), El libro de las pruebas (1989), amb el qual va ser finalista al prestigiós Premi Booker, Eclipse (2000) o El mar (2005), que molts consideren la seva obra mestra i que va ser reconeguda amb el Booker el 2005 i l’Irish Book Award el 2006. La seva novel·la més recent és Antigua luz (2012), on reprèn personatges i narradors d’altres històries i on barreja sexe, intriga i melodrama.
Com Benjamin Black, l’autor va publicar El secreto de Christine (2006), la seva primera obra de novel·la negra, i on crea al seu personatge protagonista, Quirke, el forense que va protagonitzar també El otro nombre de Laura, En busca de April i Venganza. Al marge d’aquesta saga, també va veure la llum El lémur (2009). Com Black, l’escriptor aposta per una narració en tercera persona i ofereix una escriptura més ràpida i lleugera.
Al febrer de 2014 va arribar l’última novel·la de Banville escrita pel seu alter ego policial, Benjamin Black, La rubia de ojos negros, on ressuscita al famós detectiu privat Philip Marlowe, creat pel nord-americà Raymond Chandler el 1934. Una novel·la que li va encarregar pròpia família de Chandler

 
Per saber-ne més:



EL MAR
 
"Se marcharon, los dioses, el día de la extraña marea. Las aguas de la bahía, toda la mañana bajo un cielo lechoso, habían crecido y crecido, alcanzando alturas inusitadas, las pequeñas olas inundaban una arena reseca que durante años no había conocido otra humedad que la lluvia y lamían las mismísimas bases de las dunas." El mar, John Banville
 

dimecres, 4 de juny del 2014

DIA MUNDIAL MEDI AMBIENT



 5 de juny Dia Mundial del Medi Ambient
El Dia Mundial del Medi Ambient (DMMA) se celebra el 5 de juny a tot el món. Aquesta celebració va ser establerta per l'Assemblea General de les Nacions Unides en la seva Resolució (XXVII) del 15 de desembre de 1972,[1] i amb la qual es va iniciar la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà d'Estocolm (Suècia).[2]
El Dia Mundial del Medi Ambient és un dels principals vehicles pels quals l'Organització de les Nacions Unides estimula la sensibilització mundial entorn del Medi Ambient i intensifica l'atenció i l'acció política.

Objectius

Els objectius de la celebració del DMMA són els següents:
  • Donar una cara humana als temes ambientals
  • Animar les persones a convertir-se en agents actius del desenvolupament sostenible i equitatiu
  • Promoure la idea que la societat és fonamental per a canviar les actituds en relació als temes ambientals
  • Impulsar una societat que asseguri a totes les nacions i persones el gaudiment d'un futur més segur i més pròsper 

    CONCIENCIA AMBIENTAL
     
    La Terra, la nostra llar
    La Humanitat és part d’un immens univers en evolució. La Terra, la
    nostra llar, és plena d’una singular comunitat de vida. Les forces de
    la natura fan de l’existència una aventura exigent i incerta, però la
    Terra ha proveït les condicions essencials per a l’evolució de la vida.
    La capacitat de recuperació de la comunitat de vida i el benestar de
    la Humanitat depèn de la preservació d’una biosfera saludable amb
    tots el seus sistemes ecològics, una rica varietat en plantes i animals,
    terres fèrtils, aigües pures i aire net. El medi ambient global, amb els
    seus recursos finits, és una preocupació comuna a tots els pobles. La
    protecció de la vitalitat, la diversitat i la bellesa de la Terra és un deure
    sagrat. 

diumenge, 1 de juny del 2014

Per un futur de les Biblioteques



I és que el procés de millorar la situació de qualsevol aspecte de la realitat passa necessàriament per imaginar com voldríem que es concretés el futur ideal.
Els responsables de mantenir i desenvolupar el servei de biblioteca pública al segle XXI haurien d’assumir aquestes quatre prioritats:
  • Situar la biblioteca al cor de la població
  • Obtenir el màxim partit de la tecnologia i dels mitjans creatius
  • Assegurar que les biblioteques siguin fortes i sostenibles
  • Proporcionar els coneixements adequats als qui treballen a les biblioteques

INFORME TENDENCIES IFLA 2014

I ARA TAMBÉ VENDA DE LLIBRES A LES BIBLIOTEQUES



El Departament de Cultura i el de Catalunya han signat un conveni mitjançant el qual impulsaran la venda de llibres a les llibreries des de les biblioteques. L’objectiu de l’acord és cooperar per fomentar la lectura i la promoció i difusió del llibre, dels escriptors i dels agents implicats en l’àmbit editorial, així com impulsar una experiència innovadora pel que fa els canals de venda de llibres. D’aquesta manera, les biblioteques (entre ells la de Tarragona) afegiran aquest servei a tots les altres que ja presten de consulta i préstec de llibres i activitats de foment de la lectura. 
Les biblioteques no es convertiran en punts de venda de llibres, no s’hi podran comprar llibres emplaçats físicament a la biblioteca, sino que es convertiran en un punt de recollida dels títols adquirits prèviament a través d’Internet al portal Liberdrac. Així, l'usuari comprarà un llibre del catàleg digital d'una llibreria i, en un termini de 48 hores, el podrà recollir a la seva biblioteca. L'únic element comercial i físic que hi haurà a les biblioteques seran possibles espais 'aparador' amb les novetats de determinades llibreries, però que en cap cas es podran comprar in situ. En compensació per aquesta labor extraordinària, les llibreries donaran llibres a les biblioteques en funció de les vendes realitzades.
El proper mes d'octubre una vintena de llibreries i biblioteques de tot Catalunya començaran una prova pilot del nou sistema de compra de llibres a les biblioteques
 
L'acord permetrà que les llibreries puguin ubicar aparadors propis a les biblioteques, per promocionar la venda, i que els usuaris puguin comprar llibres electrònics del portal Liberdrac des de la seva biblioteca. Amb aquest projecte, els bibliotecaris faran també d'enllaç entre el lector i el llibreter, i rebran formació per estar al dia de les novetats editorials i del sector. En aquest sentit, la plataforma digital LibriData, que dóna informació sobre les vendes i usos dels llibres per a editors, distribuïdors i llibreters, incorporarà les estadístiques de préstec públic, i permetrà també als bibliotecaris obtenir fàcilment informació sobre la disponibilitat i la ubicació d'exemplars. Les llibreries podran oferir el seu espai per acollir esdeveniments i activitats organitzades per les biblioteques, i les biblioteques podran afegir-se i participar a esdeveniments com ara fires de llibres.

 
D’entrada, 15 llibreries i 19 biblioteques participen en una prova pilot de compra-venda per tipificar totes les casuístiques, les quals s’implantaran més endavant a la resta. Les biblioteques participants, són: Biblioteca Comarcal del Pla de l’Estany (Banyoles); biblioteques Sagrada Família i Camp de l’Arpa-Caterina Albert (Barcelona); Biblioteca Central de Cornellà de Llobregat; Biblioteca Central Pare Miquel (Esplugues de Llobregat); les biblioteques Antònia Adroher, Ernest Lluch, Just M. Casero i Salvador Allende (Girona); Biblioteca Central d’Igualada; Biblioteca Comarcal Jaume Vila (Mollerussa); Biblioteca de Llinars del Vallès; Biblioteca del Casino (Manresa); Pompeu Fabra (Mataró); Biblioteca Pública Comarcal de Móra d’Ebre; L’Escorxador (Sant Celoni); Biblioteca Pública Provincial (Tarragona); Pere Blasi (Torroella de Montgrí), i Marcel·lí Domingo (Tortosa).

UN ANY EN XARXA


 
El Baix Gaià és una comarca natural no oficial a l'est de la comarca del Tarragonès. Limita a l'est amb el Baix Penedès i al nord amb l'Alt Camp. Els seus municipis més importants són Altafulla, Torredembarra, Roda de Berà i Creixell, tots ells costaners, malgrat que és una comarca lligada a la conca hidrogràfica del riu Gaià i del seu tram més baix. Es tracta d'una reivindicació d'una zona en el passat més lligada al Penedès que al Camp de Tarragona, tot i que actualment se l'ubica dins d'aquest darrer. Gairebé la totalitat dels municipis que en formen part pertanyen a l'administració comarcal del Tarragonès, a excepció de Bonastre. Hi ha molts pobles que tot i formar part de la conca del Gaià no han fet manifesta la seva voluntat de deslligar-se de les seves actuals comarques i crear aquesta nova
La comarca la formen els termes municipals del Catllar, Renau, Vespella de Gaià, Salomó, La Nou de Gaià, La Riera de Gaià, La Pobla de Montornès, Altafulla, Torredembarra, Creixell i Roda de Berà. D'altra banda, al terme municipal de Tarragona hi ha diversos nuclis que geogràfica i històricament pertanyen a aquesta unió. Així, els nuclis de Tamarit, el Ferran, Monnars i La Móra són antics agregats a la ciutat, però que formarien part d'aquesta nova divisió.

La Xarxa de Biblioteques del Baix Gaià compleix el seu primer any de vida

Ara fa un any, el 25 de maig de 2013, la Xarxa de Biblioteques del Baix Gaià es convertia en una realitat. En un acte oficial molt festiu va ser presentada a la plaça Cal Llovet de Torredembarra, just davant de la biblioteca municipal. Finalment la iniciativa va ser engegada l’1 de juny, amb el clar objectiu d’unir esforços entre totes les biblioteques de la subcomarca del Baix Gaià: Torredembarra, Altafulla, la Riera de Gaià, la Nou de Gaià, el Catllar, Creixell, Salomó i Roda de Berà, per tal de compartir serveis, recursos, idees, lectors i cultura.
Ara, després d’un any de treball conjunt, els membres de la Xarxa han realitzat un balanç molt positiu i agraeixen tot el recolzament rebut per part dels vuit ajuntaments, de la Central de Biblioteques Públiques de la Generalitat, del Consell Comarcal del Tarragonès, del Departament de Cultura de la Generalitat, i molt especialment l’ajuda rebuda per part de Jordi Agràs, director dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona, com a principal impulsor de la iniciativa, així com de Carme Fenoll, cap de Serveis de les Biblioteques de la Generalitat.
Durant aquest primer any de vida la Xarxa de Biblioteques del Baix Gaià ha aconseguit algunes fites com el fet que tres de les biblioteques que la conformen hagin pogut entrar al catàleg col·lectiu de lectura pública de la Generalitat,  la de Roda de Berà, la de Creixell i El Catllar biblioteques que milloraran substancialment la gestió i l’oferta de serveis per als seus usuaris. També han aconseguit accedir als cursos de formació de personal organitzats per la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Generalitat; entrar al servei dels Clubs de Lectura; o tenir accés a les exposicions disponibles, entre d’altres.
A més, conjuntament van organitzar, a principis d’aquest any, la segona edició del Concurs Literari ‘Roca Plana’ Baix Gaià, iniciat durant l’any 2013 per l’Ajuntament de Roda de Berà.
Han posat en marxa un carnet comú de la xarxa que ofereix avantatges per a les persones usuàries; i engegar els cicles de contacontes de Tardor i Primavera del Consell Comarcal del Tarragonès.
Alcaldes, regidors i regidores de Cultura i les tècniques i responsables dels diferents serveis bibliotecaris asseguren que continuaran treballant per millorar el catàleg de serveis oferts als usuaris de forma conjunta, ja que, tal i com afirmen, “la unió fa la força”.