Dades personals

Biblioteca Municipal creada per oferir l'accés al coneixement de forma lliure i gratuita

dijous, 29 de desembre del 2011

300 anys Biblioteca Nacional d'Espanya


La Biblioteca nacional espanyola celebra aquests dies el seu tercer centenari. Va ser inaugurada el 1711 per Felip V de Castella i IV d’Aragó com a biblioteca reial.La BNE és un centre de referència per a la investigació de la cultura hispànica. Cataloga i conserva els fons bibliogràfics en qualsevol llengua espanyola o altres idiomes, al servei de la investigació, la cultura i la informació.
Què és la BNE?


La BNE va néixer al 1711, ara fa 300 anys. La seva seu actual és al Palau de Biblioteca i Museus de Madrid. Com a les altres biblioteques, s’hi poden consultar els seus fons. No obstant, es tracta de fons i col·leccions molt especials, com ara monografies del segle XIX, fons i documentació molt més antics amb manuscrits o incunables, revistes i publicacions periòdiques, a més de gravats, fotografies, mapes, dibuixos, i registres sonors i audiovisuals.


Quins objectius té la BNE?

Les biblioteques nacionals són institucions bàsiques per a qualsevol estat i país. La seva missió bàsica és la recopilació, conservació i difusió del coneixement i de tota la producció bibliogràfica d’un país. Per tant, les biblioteques nacionals conserven el nostre patrimoni literari, bibliogràfic i cultural. La BNE és, doncs, la principal biblioteca de l’estat espanyol i a més, la més important de tots els països de parla espanyola, convertint-se així en el primer centre informatiu i documental sobre cultura escrita hispana.


Exposició del Tricentenari

Per conmemorar aquest aniversari, la BNE comença amb l’exposició Biblioteca Nacional de España: 300 años haciendo historia. Aquesta exposició es basa en 3 eixos. El primer és l’origen, la història i la trajectòria de la BNE, mostrant part del seu fons i les seves col·leccions. La BNE és també museu bibliogràfic des del 1858. El segon és la tecnologia i la seva evolució, i com ha permès poder conservar i difondre els fons a la ciutadania. I per últim, el darrer eix de l’exposició mostra com es treballa diàriament a la BNE, ja sigui per ampliar i completar les col·leccions, els treballs més tècnicos així com les mesures i solucions per la bona conservació de la informació.


Des de la Biblioteca d'Altafulla volem Felicitar els 300 anys de la BNE. 
us deixem el vídeo de conmemoració

Una bona ocasió per veure de prop incunables, llibres, dibuixos, mapes, fotografíes, partitures, ex libris, cartells… i peces úniques com manuscrits de Leonardo Da Vinci, Beat de Liébana o Petrarca, dibuixos de Velázquez, Goya o Fortuny, gravats de Goya, Dürer, Rembrandt o Picasso i llibres tan especials com l’edició príncep de El Quijote.


dimecres, 28 de desembre del 2011

Club de lectura de novel•la negra a la biblioteca


NOU CLUB DE LECTURA NOVEL·LA NEGRA

La biblioteca d’Altafulla inicia l’any amb un nou Club de Lectura de novel·la negra.
Si t'apassionen les novel·les plenes de misteris i delictes pendents de resoldre? De policíes, detectius i jutges que cerquen la resolució de crims impossibles?
Si vols compartir les lectures d'autors de novel·la negra, vine al CLUB DE LECTURA de GÈNERE NEGRE de la Biblioteca.  
Què és el Club de lectura?
  • El Club de lectura vol reunir un grup de persones, interessades en la lectura, per tal de comentar el mateix llibre i d’intercanviar experiències.
Quan ens trobem i on?
  • Fem una trobada mensual a la biblioteca.
Com hi pots participar?
La novel·la negra és, com la va definir Raymond Chandler en el seu llibre El simple art de matar, la novel·la del món professional del crim. Deu el seu nom a dos factors: que originalment va ser publicada a la revista Black Mask d'Estats Units i en la col·lecció Série Noire francesa, així com als ambients 'foscos' que assoleix. El terme s'associa a un tipus de novel·la policíaca en la qual la resolució del misteri no és en si l'objectiu principal; que és habitualment molt violenta i les divisions entre el bé i el mal estan bastant difuminades. La major part dels seus protagonistes són individus derrotats, en decadència, que busquen trobar la veritat (o almenys algun indici de veritat)

divendres, 23 de desembre del 2011

BONES FESTES

Des de la Biblioteca Municipal d’Altafulla
Volem fer-vos arribar el nostre desig: que durant tot l’any hi hagi pau; que durant tot l’any hi hagi amor; que durant tot l’any siguem solidaris; que durant tot l’any la gent sigui feliç…, que durant tot l’any sigui Nadal!

Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

feliç any 2012

dimecres, 21 de desembre del 2011

CLUB D'ASSAIG

En el club d'assaig estem llegint:

JESÚS TUSÓN, MAL DE LLENGÜES, Editorial Empúries.

Jesús Tuson Valls (València, 1939) ha estat catedràtic de la Facultat de Filologia i professor de Lingüística a la Universitat de Barcelona durant quatre dècades, fins a la jubilació el 2009. La seva docència ha abastat matèries com la Història de la Lingüística, la Semàntica, la Lingüística i Poètica i la Teoria i Història de l'Escriptura. És autor de diversos manuals sobre Lingüística i ha publicat, amb gran èxit entre els lectors, llibres d'assaig sobre diversos aspectes del llenguatge i de la comunicació humana; entre els quals, El luxe del llenguatge (1986), Mal de llengües (1988), Històries naturals de la paraula (1998), ¿Com és que ens entenem? (1999), Una imatge no val més que mil paraules (2001), Patrimoni Natural (2004), Lletres sobre lletres (2006), Això és (i no és) Allò (2008) i Paraules en la corda fluixa (2009).El darrer llibre publicat per l'autor és Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to)''.(Ara llibres) 2011.
Mal de llengües és una defensa aferrissada de la llibertat lingüística i una denúncia dels prejudicis (de la gent del carrer, d’alguns il•lustrats i, sobretot, dels inductors de la confusió) que tendeixen a menystenir algunes llengües. Tuson ens explica que les llengües humanes són objectes delicats i, si no els defensem i en tenim cura, poden morir, i morir amb elles una part substancial de la nostra memòria. Cal tenir-ne cura, perquè les llengües humanes, totes les llengües sense cap excepció, ni tenen punys, ni amaguen en el fons de les seves estructures armes secretes i mortíferes. Són del tot innocents, i ho ignoren tot sobre l’agressió i les preeminències. Hi ha, però, qui té voluntat i té poder, i fa de les llengües bandera. I vet aquí que el món dels humans és ple de prejudicis.


Recomanem la lectura del seu darrer llibre, Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to)''.(Ara llibres) 2011
La lliçó magistral de Jesús Tuson. Un elogi del llenguatge. Un cant a la intel·ligència humana.

Després de tota una vida a la Universitat, Jesús Tuson es buida en un llibre imprescindible. Un assaig lliure i global sobre el llenguatge, aquest regal únic que la natura ens ha fet a nosaltres, els humans.
"La facultat del llenguatge és una dotació natural, exclusiva de l'espècie humana. Els sapiens, doncs, ni ens podem pensar, ni tan sols imaginar, sense el llenguatge, perquè aquest forma part inalienable de l'univers mental que ens fa ser com som. Sense el tresor lingüístic, ens trobariem de cop en un passat ben llunyà, potser a una distància de sis milions d'anys, contituint una espècie probablement paral·lela a la dels actuals ximpanzés. No és aquest, el cas."  
Jesús Tusón.



 Si voleu compartir la lectura d'aquest llibre, MAL DE LLENGÜES, ens trobareu a la biblioteca d'Altafulla el dia 11 de gener a les 19h.


CLUBS DE LECTURA

 En el Club de lectura de la Biblioteca d'Altafulla estem llegint:
 desembre 2011
Nothomb, Amélie. Àcid sulfúric Barcelona: Empúries.

La narrativa d’Amélie Nothomb neix de la vocació d’enfrontar els éssers humans amb els més ocult dels processos interiors; neix, doncs, de la vocació de transgredir, de convocar els fantasmes per a conviure, en igualtat de condicions, dins d’un escenari hostil: la societat com a castradora de drets. Tant fa que sigui la xinesa o la belga, la dels adults o la dels infants. La fi última dels éssers és fer la vida impossible als altres i, per a defensar-se, hem de comptar amb una moral integra. Però la integritat moral, a pesar dels puristes, inclouria aspectes que s’han vingut considerant inconfessables.

Humorisme càustic
Aquest contrast de civilitzacions, remarcat fins a la sang per l’autora, és la base d’un humorisme càustic, molt agradable al lector, que pot transmetre la sensació de ser l’objectiu principal de la seva prosa. Lluny d’això, l’humor de Nothomb és generat per l’absurd de la condició humana, capaç de portar les seves obligacions, creences o plaers als límits del ridícul

Un reality show en un camp de concentració és el tema del nou llibre d'Ameli Nothomb "Àcid Sulfúric". Una crítica al sistema actual.
 Àcid sulfúric, novel•la traduïda al català d'Amélie Nothomb (Kolbe, Japó, 1967), té una arrencada colpidora. Una empresa productora de televisió segresta arbitràriament un gran nombre de persones, els embarca en vagons de bestiar i els factura cap a un camp de concentració que ha construït, farcit de càmeres de televisió. Paral•lelament, munta un càsting per reclutar els kapos que exerciran de torturadors. I a partir d'aquí l'emissora comença a emetre en directe el xou d'impacte en què els teleespectadors podran assistir en viu i en temps real a la tortura i l'extermini d'una massa d'éssers humans, en un pendent degradador que culminarà amb l'oportunitat que el públic televident decidirà cada dia quins del presoners seran executats, entre tortures. D'entre aquesta massa anònima, aviat es destacaran dos personatges emblemàtics, dues dones de vint anys: Pannonique, la virginal i seductora heroïna dels deportats, i Zdena, la noia elemental i primària que se sent realitzada en el paper de kapo opressor.
 La novel•la, breu no estalvia reflexions i afirmacions contundents entorn de la responsabilitat última i definitiva del poble, de cada individu, en la situació degradant en què viu; o sigui que avança a repèl del demagògic i autocomplaent corrent actual que intenta encolomar a un ens imprecís anomenat la societat, o a una casta diluïda anomenada els polítics, o a alguns pobles concrets odiats i envejats o a un personatge llunyà com el president d'alguna gran potència aquella responsabilitat que és pròpia i indelegable de cadascun de nosaltres.
Nothomb, que ha assegurat que no ha vist cap dels realitys que es fan de veritat, vol fer una denúncia del sistema. I els primers acusats són els espectadors, que atorguen audiència a l'espectacle més bèstia. La resta, és òbvia.
El relat de menys de 150 pàgines és cru i directe. No diu massa res de nou i la comparació amb els camps de concentració no ha agradat a tothom però el circ és el que és. I enganxa. Es llegeix amb molta facilitat i com en un d'aquests programes, el morbo de saber què els passa als presoners atrapa el lector.
La qüestió no és tan imaginar-se si aquesta possibilitat arribarà a ser real sinó què n'hem de fer de tot el que ja ho és.
 Pot ser que ens quedi poc temps de vida. No l'hauríem de consagrar a vacuïtats mundanes, aquest temps.A. Nothomb

gener 2011


Miguel de Cervantes Saavedra, Don Quijote de la Mancha, Edición IV Centenario Real Academia Española

 L'insigne escriptor, glòria de les lletres espanyoles, va néixer el 29 de setembre de 1547 en Alcalá de Henares (Madrid). Quart fill del cirurgià Rodrigo de Cervantes i de Leonor de Cortines. Quan tenia 4 anys d'edat es va traslladar amb la seva família a Valladolid, ciutat on estava establerta la cort del rei d'Espanya, Felip II. L'any 1561 la cort va ser traslladada a Madrid, on la família Cervantes es trasllada també. Poc se sap dels estudis que cursés Miquel en la seva infància i adolescència, però no sembla que fossin els que avui anomenem universitaris. Se sap que va assistir a una escola de jesuïtes però s'ignora la ciutat, encara que se sospita que va ser durant la seva estada a Valladolid. Ja a Madrid, sembla ser que va ser mestre seu Juan López de Hoyos, destacat literat de l'època. Amb poc més de vint anys es va anar a Roma al servei del cardenal Acquaviva. Va recórrer Itàlia, es va enrolar en l'Armada Espanyola i el 1571 va participar amb heroisme en la batalla de Lepant, "la més gran ocasió que van veure els segles". En la batalla de Lepant, que és on comença el declivi del poder turc a la Mediterrània, formaven el front cristià: la marina espanyola, l'estat del Vaticà, i l'estat de Venècia. Allí va ser on Cervantes, a conseqüència d'un tret d'arcabús rebut en el pit i al braç esquerre, va perdre gran part de la mobilitat d'aquest, pel que va ser cridat el Manco de Lepanto.
El 26 de setembre de 1575, quan tornava a Espanya, els corsaris van assaltar el seu vaixell a la desembocadura del riu Roine, el van capturar i van portar a Alger, on va patir cinc anys de captiveri. Cervantes va quedar lliure després que uns frares trinitaris paguessin per ell un rescat, el 19 de setembre de 1580. Al seu retorn a Madrid va trobar a la seva família a la ruïna. Quan tenia 37 anys d'edat es casa a Esquivias (Toledo) amb Catalina de Salazar i Palacios, de 19 anys; arruïnada també la seva carrera militar, intenta sobresortir en les lletres. I publica la novel "La Galatea" (1585) i lluita, sense èxit, per destacar en el teatre. Sense mitjans per viure, és destinat a Andalusia com comissari de proveïments i recaptador d'impostos per a l'Armada Invencible. Allà acaba a la presó, acusat d'irregularitats en els seus comptes. També va ser excomunicat per tres vegades davant l'intent de cobrar a l'església els impostos que aquesta estava obligada a satisfer.
En 1605 publica la primera part del Quixot, l'èxit dura poc. El 1606 torna a Madrid, on viu amb dificultats econòmiques i es lliura a la creació literària. En els seus últims anys publica les "Novel exemplars" (1613), el "Viatge del Parnàs" (1614), "Vuit comèdies i vuit entremesos" (1615) i la segona part del Quixot (1615). El triomf literari no ho va lliurar de les seves penúries econòmiques. Va dedicar els seus últims mesos de vida a "Els treballs de Persiles i Segismunda" (de publicació pòstuma, el 1617). Va morir a Madrid el 23 d'abril de 1616 i va ser enterrat de caritat.
Cervantes va centrar els seus primers afanys literaris en la poesia i el teatre, gèneres que mai abandonaria. La seva obra poètica comprèn sonets, cançons, èglogues, romanços, corrandes i altres poemes menors dispersos o inclosos en les seves comèdies i en les seves novel. També va escriure dos poemes majors: Cant de Calíope (inclòs a "La Galatea") i "Viatge del Parnàs" (1614). La valoració de la seva poesia s'ha vist perjudicada per anar inclosa dins de gairebé totes les seves novel, per la celebritat assolida com a novel.lista en prosa i fins i tot per la seva pròpia confessió en aquest famós tercet que figura a "Viatge del Parnàs":

Jo, que sempre treball i em desvetllo
per semblar que tinc de poeta
la gràcia que no va voler donar-me el cel.


Encara que en altres ocasions s'enorgulleix dels seus versos, en el seu temps no va aconseguir ser reconegut com a poeta.
Tampoc va tenir millor sort en el teatre, pel que es va sentir atret des de jove, al retorn de la captivitat va arribar a estrenar amb èxit diverses comèdies, però tampoc els seus contemporanis el van acceptar com a dramaturg. Cervantes, amb una concepció clàssica del teatre, va haver de suportar el triomf aclaparador de Lope de Vega (el seu etern rival) en l'escena espanyola.
De la primera època (1580-1587), anterior al triomf de Lope de Vega, es conserven dues tragèdies: "El tracte d'Alger" i "La destrucció de Numància". A la segona època pertanyen les "Vuit comèdies i vuit entremesos" (1615). Les comèdies són "El gallardo espanyol", "La casa de la gelosia i selves de Ardenia"; "Els banys d'Alger", "El rufián feliç", "La gran Sultana senyora Catalina de Oviedo", "El laberint d'amor" , "La entretinguda i Pedro de Urdemalas" .. I els entremesos: "El jutge dels divorcis"; "El rufián viudo", "L'elecció dels alcaldes de Daganzo", "La guarda cuidadosa", "El biscaí fingit", "El retaule de les meravelles", "La cova de Salamanca "," El vell gelós ".
En la prosa narrativa Cervantes va començar escrivint una novel la pastoril que va ser el seu primer llibre publicat, amb el títol de "Primera part de la Galatea" (1585) encara que mai hi va haver una segona part. Entre 1590 i 1612 Cervantes va ser escrivint una sèrie de novel curtes que, després del reconeixement obtingut amb la primera part del Quixot el 1605, acabaria reunint el 1613 a la col.lecció de "Novel exemplars".
És possible que Cervantes comencés a escriure el Quixot en algun dels seus diversos períodes d'empresonament a la fi del segle XVI, però gairebé res se sap amb certesa. L'estiu de 1604 estava acabada l'edició de la primera part, que es va publicar al començament de 1605 amb el títol de "L'enginyós gentilhome Don Quixot de la Manxa", l'èxit va ser immediat. Després a Tarragona, l'any 1614 apareixia la publicació apòcrifa escrita per algú ocult en el pseudònim d'Alonso Fernández de Avellaneda, que va acumular en el pròleg insults contra Cervantes. Algun dels seus biògrafs apunta al seu etern rival i enemic Lope de Vega, com la persona que s'amagava darrere el pseudònim d'Alonso Fernández de Avellaneda. Cervantes portava molt avançada la segona part de la seva immortal novel.la, però pressionat pel robatori literari i per les injúries rebudes, hi va haver de donar-se pressa per a la publicació de la seva segona part que va titular "L'enginyós cavaller don Quixot de la Manxa" i va aparèixer en 1615, per això, a partir del capítol LIX, no va perdre ocasió de ridiculitzar el fals Quixot i d'assegurar l'autenticitat dels veritables don Quixot i Sancho. En 1617 les dues parts es van publicar juntes a Barcelona. I des de llavors el Quixot es va convertir en un dels llibres més editats del món i, amb el temps, traduït a totes les llengües amb tradició literària.

Si voleu compartir les lectures ens trobareu el dia 26 de gener a les 19h. a la Biblioteca Municipal d'Altafulla.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Taller d'ORIGAMI

El proper dia 12 de desembre la Biblioteca d’Altafulla us convida a un Taller d’Origami 
El taller està adreçat  a nens/es de 6 a 12 anys  
 Es durà a terme a les 17,30h. a la Biblioteca
El taller estarà a càrrec de kyoko Urakawa i la seva filla.

L'origami (折り紙) es l'art japonès del plegament del paper. És originari del Japó (en japonès significa, literalment, "plegar" (oru) "paper" (kami). En català, també es coneix com a papiroflèxia.La papiroflèxia pot definir-se com una art educativa en què es desenvolupa la creativitat, prenent-la com a passatemps o aplicant-la fins i tot en les matemàtiques.Partint d'una base inicial (quadrats generalment, rectangles, triangles o altres formes, a voltes) s'obtenen figures que poden anar des de senzills models fins a ninots de gran complexitat. Els subjectes preferits per modelar són animals, altres elements de la natura (flors, arbres, etc) i capses. Es poden fer figures diverses com vaixells, barrets, pingüins, ocellets, avions i gairebé qualsevol cosa que hom tingui traça de fer i imaginació de crear.

L'única norma és que tot s'ha de fer doblegant. No es permet ni trencar ni enganxar. Tot ha d'estar fet d'una sola peça, o es consideraran obres diferents.

Segons la filosofia oriental, l'origami aporta calma i paciència a qui el pràctica, característica comuna de bastants teràpies basades en l'exercici manual.

 US ESPEREM EL DILLUNS 12 DE DESEMBRE

dimarts, 6 de desembre del 2011

L'art d'amargar-se o no, la vida

 
 "No ens afecta el que ens passa sinó el que ens diem que ens passa". 
 Rafael Santandreu
 Amb el temps de crisi que estem vivint la queixa està molt present cada dia allà on ens movem. Sembla que quan et lleves el món s’acaba i el pessimisme s’escampa com una taca d’oli, potser no sense raó, però la qüestió és: serveix d’alguna cosa queixar-se? I és que la nostra és una cultura molt procliu a la queixa, perquè donem per assentat que tenim molts drets i, malgrat l’abundància que imperava fins fa poc, sempre ens sentim un punt d’insatisfets. 

I és per això, per canviar les creences irracionals i les necessitats fictícies que condicionen la felicitat i l’estabilitat emocional  que us recomanem,  llegiu les següents propostes:

 
Heu pensat mai que teniu un art per amargar-vos la vida? O preferiu pensar que tenir un art per ser feliços i gaudir del dia a dia?
 
Paul Watzlawick, El arte de amargarse la vida, Ed. Herder.
 
 Paul Watzlawick, a “El arte de amargarse la vida”, ens presenta un seguit d’estils d’afrontament de determinades situacions i ens facilita la reflexió sobre la multitud de camins que podem emprar per malmetre’ns la vida i conrear la infelicitat.
En comptes d’aconsellar-nos per aconseguir la felicitat, ens convida a llaurar-nos la dissort, segurament amb l’objectiu de proporcionar-nos un mirall que ens ajudi a descobrir els paranys on acostumen caure i d’alimentar-nos la vessant rebel.
El llibre ens ajuda a reconèixer el nostre estil personal davant de determinades situacions.
A més a més, ens ofereix una oportunitat per a reflexionar sobre els procediments pels quals una persona va construint-se una vida desgraciada. Watzlawick, recorrent a la ironia, ens enfronta amb les maneres en què de forma voluntària anem creant i consolidant la nostra infelicitat. L'autor, coneixedor de la naturalesa contradictòria i paradoxal de l'ésser humà, en comptes de facilitar consells per a aconseguir la felicitat prefereix divulgar fórmules per a aconseguir que visquem aferrats en la desgràcia. Naturalment, l’objectiu principal és que el lector s'adoni de l'error i reaccioni de manera contrària al la que proposen aquests consells.
 
Consells per viure en l'amargor i la infelicitat
  • Crea't problemes, i si no tens prou amb els teus assumeix com a propis els dels altres. Omple't la vida de complicacions reals o fictícies, i concedeix gran importància a tots els esdeveniments negatius.
  • Pensa que sempre tens la raó. Tot és blanc o negre, i només hi ha una veritat absoluta: la teva. Rebutja d'entrada el que diguin els altres, fins i tot quan pugui aportar-te alguna cosa positiva. Si la idea o proposta no és 100% teva, rebutja-la, de segur que no val la pena.
  • Viu obsessionat. Tria un esdeveniment prou negatiu de la teva memòria, converteix-lo en record inesborrable i porta-te'l a la ment una vegada i una altra, fins que només visquis per a pensar en això. Així, les dificultats quotidianes no absorbiran la teva atenció.
  • El present no val la pena, pensa sempre en el futur. Ajorna el gaudiment dels plaers d'aquest o aquell moment, perquè no pots saber el que et depararà el futur. Conforma't amb el pitjor que coneguis i no t'arrisquis davant d'allò bo que pots conèixer. Tortura't pensant en totes les coses negatives que et podrien passar d'aquí a uns anys.
  • Mai no et perdonis. Arribaràs a un punt en què tan sols sentiràs autocompassió. Pensa que tu ets l'únic responsable del que t'ocorre, i mai no creguis que hi ha situacions que s'escapen del teu control.
Aquestes recomanacions es plantegen en un to irònic amb la intenció de despertar l'autocrítica i per tal de veure'ns una mica ridiculitzats davant d'aquest tipus de pensaments que ens envaeixen i determinen la nostra conducta fins al punt d'amargar-nos la vida. 
 
Extret de la Revista Consumer:
 
"Qualsevol pot portar una vida amargada, però amargar-se la vida a propòsit és un art que s'aprèn ..."

En aquest llibre Santandreu presenta les eines bàsiques per al que considera el principal objectiu de la seva tasca: convertir-nos en persones emocionalment fortes. Les pàgines d'aquesta obra poden contribuir a trobar maneres de combatre allò que genera pors irracionals, símptoma de la depressió, l'ansietat o l'obsessió, i que impedeix tenir una vida plena.
La vida és per gaudir-la: estimar, aprendre, descobrir…, i això només ho podem fer quan hàgim superat les nostres pors.
En la línia dels grans llibres de psicologia per al gran públic, Rafael Santandreu exposa en aquesta obra un mètode pràctic, clar i científicament demostrat, per caminar cap al canvi psicològic. 
La nostra finalitat és convertir-nos en persones més fortes i felices.
Amb anècdotes extretes tant de la seva consulta com de la seva història personal, l’autor ens mostra com transformar la nostra forma de pensar i actuar. 
De deprimits, ansiosos o «rondinaires» podem convertir-nos en homes i dones serens, alegres i optimistes.

 
 Amb ell analitzarem les creences irracionals i les necessitats fictícies que condicionen la nostra felicitat i l'estabilitat emocional. Segons ell, són aquestes creences irracionals les principals causants de frustració i sofriment, i poden convertir-se en malestar emocional, ansietat i depressió. Santandreu diu que estem malalts de "necessititis" i que convertim els nostres desitjos en necessitats.

Rafael Santandreu també ens parlarà de la tendència que tenim a dramatitzar en excés. Som màquines d'avaluació i tendim a valorar com a "terribles" fets de la vida quotidiana que no tenen tanta gravetat. Ell defensa que hem de revisar la nostra escala de valors i creences per adornar-nos de les coses per les quals val i no val la pena preocupar-se. 
"No necesites tanto: todos conocemos a personas que  viven con poco pero son felices. Y es que, en realidad, todas esas  “necesidades” inventadas del mundo moderno no son más que espejismos. Está bien  disfrutar de los bienes materiales, pero si no los tienes, tampoco es para  tanto: la belleza, la amistad y el amor son gratuitos. ¿Necesitas algo más?" Rafael Santandreu
 
El libro contiene un top ten de creencias irracionales, esto es, las mayores ideas nocivas que conforman una filosofía de vida insana y que causan malestar emocional. Algunas de estas creencias son:

1. Necesito tener a mi lado alguien que me ame, de lo contrario ¡qué vida más triste!
 2. Debo tener un piso en propiedad. De lo contrario, soy un maldito fracasado muerto de hambre.
 3. Si mi pareja me pone los cuernos, no puedo continuar con esa relación. La infidelidad es una cosa terrible que te destroza por dentro.
4. Más siempre es mejor. El progreso siempre es bueno y consiste en tener más cosas, más oportunidades, más inteligencia...
5. La soledad es muy mala. Los seres humanos necesitan tener a alguien cerca porque si no, son unos desgraciados.



Rafael Santandreu: pensa bé i et sentiràs millor



dilluns, 5 de desembre del 2011

Nicanor Parra, Premi Cervantes 2011


Nicanor Parra, el poeta, matemàtic i físic xilè, un dels grans "antisistema" i creador del gènere de l"antipoesia", ha estat designat el nou Premi Cervantes per aquest 2011, per al qual havia figurat ja com a candidat en diverses ocasions. 
Amb 97 anys, és l'únic supervivent del trio més famós de poetes xilens, junt amb Pablo Neruda -poeta amb qui va tenir una relació d’amistat, rivalitat i mútua admiració- i Vicente Huidobro. Nicanor Parra va ser el creador de la corrent coneguda com antipoesia, una poesia nua de retòrica poètica. El guardó li serà lliurat el 23 d'abril de 2012. Recordem que l'any 2010, l'escriptora barcelonina Ana Maria Matute va rebre aquesta distinció, la més reconeguda de les lletres hispanes.
Els seus primers poemes estaven clarament influenciats pels versos populistes i fluïts de García Lorca. Un bon exemple és el seu poemari Cancionero sin nombre publicat al 1937. Però va ser a partir de l’any 1954, amb l’aparició de Poemas y antipoemas que esdevingué un gran referent a la poesia llatinoamericana de la segona meitat del segle XX, quan Nicanor Parra defineix la poètica que acompanyarà tota la seva obra. Aquesta, en paraules del propi poeta, consisteix en “buscar una poesía a base de hechos y no de combinaciones o figuras literarias. Estoy en contra de la forma afectada del lenguaje tradicional poético”.
 
Partidari, doncs, de la simplicitat i de l’humor enfront de la transcendència poètica, la poesia de Nicanor Parra actua com a moviment contra la melancolia, la serietat i el misteri, però alhora és una poesia que pregunta, escolta i pensa.
A banda del Cervantes, anteriorment Nicanor Parra ja havia estat reconegut amb altres premis rellevants com el Juan Rulfo l’any 1991 i el Reina Sofía de Poesía Iberoamericana l’any 2001.
 
Properament sortiran publicades les seves obres completes, una bona oportunitat per profunditzar a l’heterodoxa obra poètica d’aquest gran autor.

 
Per a més informació, podeu consultar la pàgina web del poeta, un article sobre la biografia de Nicanor Parra o les notícies aparegudes al diari El País i al suplement Ara llegim del diari Ara.
 
Us deixo l’interessant article publicat pel diari El País per conèixer millor a aquest gran poeta.


 
LA
POESÍA
MORIRÁ
SI NO
SE LA
OFENDE

hay
que poseerla
y humillarla en público
después se verá
lo que se hace



 

 
ÚLTIMO BRINDIS

Lo queramos o no
Sólo tenemos tres alternativas:
El ayer, el presente y el mañana.
Y ni siquiera tres
Porque como dice el filósofo
El ayer es ayer
Nos pertenece sólo en el recuerdo:
A la rosa que ya se deshojó
No se le puede sacar otro pétalo.
Las cartas por jugar
Son solamente dos:
El presente y el día de mañana.
Y ni siquiera dos
Porque es un hecho bien establecido
Que el presente no existe
Sino en la medida en que se hace pasado
Y ya pasó...,
                        como la juventud.
En resumidas cuentas
Sólo nos va quedando el mañana:
Yo levanto mi copa
Por ese día que no llega nunca
Pero que es lo único
De lo que realmente disponemos.

 NICANOR PARRA "AUTORRETRATO"