Llegira l'estiu ésmoltbeneficiós, especialment durantla infància.Aixího hademostratRichardAllingonti els seuscol · legues dela Universitatde Tennessee(EUA), que assegurenque si deixemde llegirllibres durantlesvacancespartde leshabilitatsde lecturaes perden,el queen els estudiantssuposariaun retrocésde dues otres mesosen la capacitatlectora iel maneig delllenguatge. Per contra, els nens que llegeixenpoden "guanyar un mesde destresa enla lectura"cada estiu. Això suposa que cadaanyesprodueixuna diferènciaentre ambdósgrupsde fins a treso quatremesos. I, per tant, que"cada doso tresanys quevam passardurant lainfància senselecturesestiuenquesimpliquenperdre almenysun any d'aprenentatge", conclouAllingtona la revistaReadingPsychology.
D'altrabanda, unestudi similarrealitzat per expertsde la UniversitatJohnsHopkinssuggereixque els efectesacumulatius deno llegiren la infànciaes notenfins i tot durantla secundàriaia la universitat. Ique els quevan llegirde maneraconstantsent nensestan més benpreparatstambé quanarriba elmomentd'incorporar-se al món laboral.
A l'estiu normalment es té més temps per llegir i a
vegades ve de gust començar una lectura més llarga o difícil, però
altres vegades és preferible una de lleugera i fresqueta Ara és quan tenim tot el temps del món per a gaudir
de la lectura, llegir el que volem i per què volem, tancar un llibre
perquè no ens agrada, compartir lectures.
La Biblioteca d'Altafulla us proposem
una selecció de llibres per gaudir de l'estiu
Queda prohibido
llorar sin aprender, levantarte un día sin saber que hacer,
tener miedo a tus recuerdos...
Queda prohibido no sonreir
a los problemas, no luchar por lo que quieres. Abandonarlo
todo por miedo. No convertir en realidad tus sueños....
Queda
prohibido no intentar comprender a las personas, pensar que sus
vidas valen menos que la tuya, no saber que cada uno tiene su
camino y su dicha...
Queda prohibido no crear tu historia,
no tener un momento para la gente que te necesita, no
comprender que lo que la vida te da, también te lo quita...
Queda prohibido no buscar tu felicidad, no vivir tu vida
con una actitud positiva, no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti, este mundo no sería igual.
M'ENCANTA LLEGIR
Llegir,llegir,llegir,viure la vida que altresvan somiar.Miguel de Unamuno
L’ONU
considera indígenes els descendents de les persones que habitaven un
país o una regió geogràfica en el moment en què arribaren
poblacions de cultures o orígens ètnics diferents, que es
convertiren més tard en el grup dominant mitjançant la conquesta,
la ocupació, la colonització o peraltres mitjans.
Tema2013:«Pobles indígenesconstruintaliances: En honor alstractats, acords, ialtres acords constructius» El DiaInternacional delsPoblesIndígenesdel Món va serestablert per l'AssembleaGeneral, el 23 de desembrede 1994,en la seva resolucióA/RES/49/214en quèdecideix quese celebriel 9d'agost de cadaany durantel DecenniInternacional de lesPoblacionsIndígenesdel Món(1995 -2004). El 2004, l'Assemblea va proclamarun SegonDecenni Internacional, del 2005 al2015, amb el tema«Undecenniper a l'accióila dignitat». El temacentral del DiaInternacional d'aquestany és«Pobles indígenesconstruintaliances: En honor alstractats, acords, ialtres acords constructius». El temad'enguany volsubratllar laimportànciadelstractats entreelsEstats, els seus ciutadans, i elspoblesindígenes, que tenencom a objectiu reconèixeridefensar els seusdretsi les seves terres, iestablirun marcde convivènciai de relacionseconòmiques. Elsacordstambédefineixen unavisió políticade diversospoblessobiransvivint en unmateixterritori, d'acordamb elsprincipisd'amistat, cooperació ipau.
Els pobles indígenes en el món
Les societats indígenes van des d’aquelles que han estat exposades
de manera significativa a la colonització o expansió d’altres
societats fins a les que encara romanen en un relatiu aïllament de
qualsevol influència externa.L’estimació exacta de la població total dels pobles indígenes
del món és molt difícil de recopilar, donades les dificultats
d’identificació, les diferències i deficiències de les dades
dels censos disponibles Segons estimacions recents, es calcula una població indígena de 300
milions a 350 milions , el que equivaldria a un 6% de la
població mundial total. Aquesta població es distribueix en almenys
5.000 pobles diferents en més de 72 països. Aquestes poblacions
sobreviuen en grups que van des de només unes poques dotzenes de
persones a centenars de milers. Moltes han patit un descens dramàtic
de la seva població, fins i tot la seva extinció, i segueixen sent
amenaçades en moltes parts del món. Alguns pobles indígenes també han estat assimilats per altres poblacions o han
estat objecte de molts canvis: pèrdua permanent de la llengua, de
terres, pertorbacions en les formes de vida tradicionals a causa de la contaminació de les aigües i
terres… En alguns casos però, les poblacions indígenes estan
experimentant una recuperació o expansió.
Orgullosos, no primitius
Es presentaa l'Índiaun noucurt quemostrala riquesade lesvides delspoblesindígenescom a partde la campanyaOrgullosos, noprimitius. El vídeo, de noméstrentasegons,preténqüestionar lespreconcepcionsqueprevaleniquepresenten alspoblesindígenesitribalscom a pobres, "endarrerits" o"primitius", tan profundamentarreladesentre elsrepresentantsdel Govern, laindústriai elsmitjans. Elprovocatiumissatgedel film(en anglès),"Sensepobresa, sensebombes, sensecontaminació, sensecorrupció, sensepresons, sense sistemade castes, ila gentels cridaprimitius?" Ofereix unaimatge delspoblesindígenesreal, compersonesque tenentotselsmotiusdel món persentir-se orgullososde les sevesmaneres de vida.
En el curtespotveurea indígenesdongriakondhsibaigasde l'Índia, awás, waiapisienawenenawesdel BrasiliboiximansdeBotswana. Selvi, una donakorumbade Tamilnòduls, va dir aSurvival: "Si tincterrapucconrearaliment.No estemmolt interessatsen els dinersperquèporta cosesdolentes.Si tincterra, puctenir unabona vida. Vullnostre boscperl'aire, l'aiguaila llenya". Per la sevabanda,DaviKopenawa, portaveu delpobleindígenayanomamial Brasil, va expressar: "No sompobres oprimitius. Som moltrics. La riquesaestàen la nostra cultura, en el nostrellenguatgei en la nostraterra. No necessitemdiners opossessions. El que necessitemés respecte: respecte per la nostra culturai respectepels nostresdretsterritorials ".
A tot elmón, elspoblesindígenesitribals queviuenen les seves pròpiesterresambllibertatper prendre les sevespròpiesdecisionssobre les seves vides, prosperen. En contrast, elspoblesindígenes que hanestat expulsatsde la seva terrao que jamai tindranaccés als seusrecursos estan,sovint, condemnats aesdevenir elsméspobres d'entre elspobres iviure alsmarges de lasocietat.
"El
ser humano forma parte de un todo que llamamos Universo. Piensa y
siente por sí mismo, como si estuviera separado del resto; esto es
como una Ilusión Óptica de la Conciencia. Esa Ilusión es una
cárcel que nos circunscribe a las decisiones personales y al afecto
a las personas más cercanas. Hay que traspasar sus muros y ampliar
ese círculo para abrazar a todos los seres vivos y a la naturaleza
en su esplendor. ALBERT EINSTEIN".
“Encuentro falaces y peligrosas todas las ceremonias
conmemorativas, todas las estatuas de grandes hombres. ¿Para qué
sirven? Viva el olvido. Yo sólo veo dignidad en la nada».
Aquest dilluns, 29 de juliol, fa 30
anys que va morir el realitzador Luis Buñuel. Luis Buñuel, el
pare del cinema surrealista, va començar la seva
carrera cinematogràfica l'any 1929 amb "Un chien
andalou" treballant estretament amb Salvador
Dalí. Considerat un dels directors més subtils i
controvertits de la història del cinema, amb "L'edat
d'or" (1930) va fer una crítica mordaç de l'Església i de les
classes mitjanes. Va rebre nombrosos premis, incloent-hi el de Millor
Director al Festival de Canes l'any 1950 per "Los olvidados"
i la Palma d'Or del mateix Festival l'any 1961 amb "Viridiana",
que va ser prohibida a Espanya. Gran part de la seva
carrera es va desenvolupar a França, on va tornar després
de la seva estada a Mèxic.
«Si la película es demasiado corta, meteré un sueño».Luis Buñuel
Vinculat intel·lectualment a la
generació del 27, demostrà un gran interès pel cinema. Instal·lat
a París (1925), fou ajudant del director francès Jean Epstein
(1926-28) i realitzà el primer film (Un chien andalou, 1928)
en col·laboració amb Salvador Dalí i adscrit al surrealisme. El
film següent, L’âge d’or (1930), en el qual
intervingué també Dalí, provocà un gran escàndol. Després
realitzà el vigorós documental Las Hurdes (1932). Durant
la Guerra Civil Espanyola supervisà films de propaganda política
republicana. Durant l’exili als EUA (1939-46) fou artísticament
poc productiu; fou redescobert amb el film mexicà Los olvidados
(1950) al festival de Canes. Resident a Mèxic, realitzà Subida
al cielo (1951), Él (1952), Ensayo de un crimen
(1955), etc. A partir del 1955 inicià una prestigiosa carrera
internacional: Cela s’appelle l’aurore (1955), Nazarín
(1958), Viridiana (1961) —que guanyà el gran premi del
festival de Canes: representava oficialment Espanya, però en fou
prohibida la circulació—, El ángel exterminador (1962),
Le journal d’une femme de chambre (1963), Belle de
jour (1966), La voie lactée (1968), Tristana
(1970), Le charme discret de la bourgeoisie (1972, Oscar a
la millor pel·lícula estrangera), Le fantôme de la liberté
(1974) i Ese oscuro objeto del deseo (1978). La seva
personalitat poderosa és producte d’una feliç síntesi cultural
de la tradició realista ibèrica (la picaresca, Rojas, Quevedo,
Goya, Pérez Galdós, Valle-Inclán) i de la subversió moral
surrealista.
«La ciencia no me interesa. Ignora el sueño,
el azar, la risa,
el sentimiento
y la contradicción,
cosas que me son preciosas».
Enmig d’unes històries més o menys convencionals, sorgeixen
elements sorpresa que descol•loquen a l’espectador, que encenen
alguna cosa al seu cap fent-li pensar, que trastoca la lògica a la
qual estem acostumats. Tot plegat fa d’aquests films unes creacions
personals, interessants i contradictòries. Buñuel converteix allò
quotidià en estrany i absurd. El tractament que trobem és
desmitificador, antiburgès i escèptic, sempre amb el seu
característic sentit de l’humor. Tots aquests trets provenen de la
seva experiència en el grup surrealista parisenc, no pas d’un
canvi o un interès nou. Buñuel utilitza un guió previ, és a dir, ja no ens trobem en
l’època del surrealisme més pur, però es permet introduir canvis
durant el rodatge, afegir elements imprevistos que no tenen cap
explicació clara. El cineasta segueix clarament l’essència del
surrealisme, amb pràcticament la mateixa intencionalitat, encara que
es presenti embolcallat, segurament, d’una manera més accessible
per al públic general. En definitiva, es tracta d’una manera nova
de mostrar les idees que sempre l’han interessat.
Llibres favorits de Buñuel
Malgrat haver escrit algunes obres literàries, Buñuel es
considerava "ágrafo", el que no li va impedir ser un
lector incansable al llarg de tota la seva vida. Alguns dels seus
llibres favorits, segons ell mateix va afirmar en diverses ocasions,
eren:
El cine es un arma maravillosa y peligrosa, si
la maneja un espíritu libre. Es el mejor instrumento para expresar
el mundo de los sueños, de las emociones, del instinto. El cine
parece haberse inventado para expresar la vida subconsciente, que tan
protundamente penetra, por sus raíces, la poesía.
Las dos experiencias que más me han marcado
son: mi estancia con los jesuitas -la más grande limitación- y mi
ingreso en el grupo surrealista -la libertad más grande-. Mi vida se
ha desarrollado a la sombra de ese conflicto.
Me gustaría hacer documentales psicológicos.
Desarrollaría en escena un nuevo tipo de terror o su sinónimo humor
y a ratos una extraña poesía, producto de esos dos sentimientos.
Sé que lo mío es estéril, pero no puedo
traicionarme a mí mismo.
Si mientras escribo el guión de una historia me
hace reír también al día siguiente, lo conservo; si no, es mala. Luis Buñuel
¿Buñuel!, La mirada del siglo
«No hay gran cosa que decir de la muerte cuando se es ateo
como yo. Habrá que morir con el misterio». Luis Buñuel
Activitats
infantils/ contacontes/ taller pintura de cares/tastet gelats
Organitza:
Biblioteca d'Altafulla
Col·laboren:
Pepi Miró/Susanita Pinzeles/ Gelateria La Perla
BIBLIOMAR
Des
de el 23 de juliol al 30 d'agost
horari:
Dilluns-Dimecres-divendres de 10-14h.
La Biblioteca d'Altafulla enguany inagura un nou servei a la platja
La BiblioMar
Les
biblioplatges i bibliopiscines posen a disposició dels banyistes
materials per a diverses edats i interessos: novel·la curta, còmics,
contes, revistes i diaris, un tipus de document que permet la lectura
ràpida. També s'ofereixen activitats com ara tallers, xerrades i
narracions de contes. Per utilitzar tota aquesta oferta, l'usuari
només ha de presentar algun document que l'identifiqui.
OBJECTIUS
Crear
nous lectors i associar la lectura amb el temps de lleure són els
principals objectius d'aquests serveis d'estiu.
Promocionar
els serveis bibliotecaris estables de la localitat.
Fomentar
l'hàbit lector en família.
Les
biblioteques municipals t'apropen la lectura allà on siguis. Amb
aquest objectiu, seleccionen del seu fons les obres adients per
traslladar als llocs més freqüentats pels ciutadans i atreure nous
usuaris.
També
hi trobareu diaris, revistes i uns altres 500 documents, entre els
quals hi ha novel·les curtes, còmics, llibres infantils i juvenils
o literatura estrangera.
Aquest estiu tant si
t’oblides el llibre a casa, com si te’l portes, degusta lectura
mentre escoltes les onades. Un servei de biblioteca, ofereix lectura
a peu de platja a Altafulla. De
vegades pensem, mentre ens estem preparant la bossa per anar a
platja, d’agafar algun llibre per degustar la lectura, mentre amb
els peus fem córrer la sorra d’un costat a un altre i escoltem la
banda sonora de la fressa de les onades. La llàstima és que quan
tenim aquesta idea, ens fuig i no torna, i ens oblidem el llibre a
casa.
I
és que precisament hi han algunes biblioteques que no queden al
costat de la platja. Justament per això, i per acostar la lectura
als més joves, arriba a la platja d'Altafulla, la BiblioMar.
TALLERS BIBLIOMAR
Tots els divendres de 12-13 h farem tallers per nens de 8-11 anys, a càrrec de Laura Gómez Clemente.
Cal inscriure's a la Biblioteca Municiapal o la la BiblioMar
Recordeu
que el préstec i la consulta de llibres a les biblioplatges és
gratuït per a tots els usuaris de les platges.
Horari:
Matins dilluns dimecres i divendres, de 10 a 14 h
Lloc:
BiblioMar
Adreça:
Voramar (al costat de cal Vitali)
Durada:
Des de el 23 de juliol fins al 30 d'agost
Ho
organitza: Biblioteca Municipal d'Altafulla- Regidoria de
Cultura
"Les paraules importen molt
poc, si no porten, a curt termini, a una acció contra el poder."
La commemoració del centenari del
naixement deSalvador Espriu (Santa Coloma de Farnés
1913 - Barcelona 1985) pot ser una bona excusa per apropar-se a
l'obra d'aquest escriptor, narrador i poeta, possiblement no
suficientment conegut per molta gent. Espriu, un personatge auster i
exigent amb la seva obra, presenta un món personal líric i
reivindicatiu alhora, amb una gran preocupació per preservar els
mots, per salvar la llengua, en uns moments en què estava
especialment amenaçada.
”T’apassionaves
massa per tu, per poder comprendre el crit i el misteri d’altres
existències.” Salvador Espriu
L'home. Apunt biogràfic
Salvador Espriu i Castelló neix el 10 de juliol de
1913 a Santa Coloma de Farners, on el seu pare exercia de notari. La
família, però, provenia d’Arenys de Mar, població a la qual va
passar molts estius durant la infància.
Dos fets el van marcar per sempre: les morts d’una
germana i un germà, així com la llarga convalescència d’un
xarampió que el va prostrar al llit durant tres anys, temps que
dedicà a la lectura i a jugar amb titelles.
L’any 1929 Espriu, junt amb la família, visita
Sevilla durant la Setmana Santa. L’espectacularitat dels actes
religiosos i les processons li van desvetllar una fascinació per la
litúrgia catòlica, que es reflectirà posteriorment en els seus
textos.
Espriu comença els estudis a la Universitat de
Barcelona, on va conèixer el poeta mallorquí Bartomeu
Rosselló-Pòrcel, amb qui mantindrà una estreta amistat, així com
els escriptors Carles Riba i Ferran Soldevila, entre d’altres. El
1931 publica la seva primera novel·la en català, El Doctor Rip,
que la crítica va rebre amb grans elogis, tot considerant-lo un
escriptor precoç.
L’autor s’aboca profundament a la vida
universitària i esdevé el centre de les tertúlies literàries que
s’organitzen a la seva facultat. Amb la publicació de Laia,
l’any 1932, i la posterior d’Aspectes, el 1934, es va
apartar dels corrents noucentistes per destacar com a narrador que es
movia entre la sàtira i el lirisme.
L’any 1933, juntament amb altres alumnes i
professors de la Universitat de Barcelona, fa un creuer per la
Mediterrània que l’acosta als clàssics i li referma la passió
per l’egiptologia. L’any 1935 es llicencia en Dret i el 1936 en
Història Antiga.
L’esclat de la Guerra Civil, el juliol de 1936 li
provoca un trencament personal. La dictadura, que va comportar
l’abolició de les institucions catalanes i la repressió de la
llengua, li arrabassa el futur i l’obliga a viure en un “exili
interior” que no el farà renunciar a la literatura.
La mort del pare, l’abril de 1940, l’obliga a
fer-se càrrec de la família i Espriu comença a treballar de
passant de notari. En aquesta època centrarà la seva producció
literària en la poesia, per evitar la censura. La publicació de
Cementiri de Sinera farà néixer el seu mite més
representatiu.
La primera meitat dels anys cinquanta és clau per a
la producció poètica d’Espriu. Publica Les hores, Mrs. Death,
El caminant i el mur i Final del laberint. L’autor hi
reflecteix la seva obsessió per l’oblit i el no-res, fins a
convertir la meditació sobre la mort en el tema central de la seva
obra poètica.
Els seus textos impacten dins la cultura popular
gràcies a les versions que en fa el cantant Raimon als anys
seixanta. Malgrat defugir tota mena d’actes públics, firma
manifestos i participa en protestes com la Caputxinada. El compromís
d’Espriu envers la llengua i la cultura esdevé un model per a la
societat catalana.
Els últims anys de vida es va recloure a casa, on
corregia les seves obres amb minuciositat. Després de rebre
nombroses distincions, que el destaquen com a escriptor referent de
Catalunya, mor el 22 de febrer de 1985. La darrera paraula que va
escriure fou “Verdi”, de qui era un fervent admirador.
Salvador Espriu i Castelló és
considerat un dels escriptors catalans més significatius del segle
XX. Guardonat amb diversos premis i traduït a nombrosos idiomes, va
tenir una alta implicació amb la llengua i la cultura, amb
l’objectiu de “salvar-nos els mots”. Espriu és també el
creador de Sinera - anagrama d’Arenys - un dels mites de referència
de la literatura catalana. En aquesta guia oferim una selecció de
recursos disponibles a les biblioteques públiques de Catalunya. Bona
lectura!
"Jo no sóc un escriptor
d'hores perdudes, sinó tan sols un escriptor i, per tant, un home
absolutament perdut".
"He donat la meva vida pel
difícil guany d'unes poques paraules despullades."
Antonio Muñoz
Molina guanya el Premi Príncep d'Astúries de les lletres 2013
Nada
dura, salvo la ignorancia, y lo más nuevo se vuelve enseguida
obsoleto…Antonio Muñoz molina
AntonioMuñoz Molina
va néixer a Úbeda (Jaén) l'any 1956. Va estudiar Periodisme a
Madrid i també es va llicenciar en Història de l'Art a Granada. La
seva brillant i ràpida trajectòria literària començà amb la
compilació d'articles periodístics publicats a diaris locals, els
quals van arribar a mans de Pere Gimferrer –poeta català i
director de Seix-Barral–, recollits en dos llibres d'assaigs: El
Robinson urbano (1984)
i Diario
del Nautilius
(1985). Es comenta que, entusiasmat per aquests articles, Gimferrer
li va demanar la seva primera novel·la Beatus
Ille (1986),
guardonada amb el Premi Ícar. Ja en aquesta primera obra, Muñoz
Molina mostra els elements que caracteritzaran les seves obres
literàries posteriors: un interès per crear trames sobre temàtiques
actuals i així atraure l'atenció del lector; assimilar diferents
tècniques i fer experiments formals amb la intenció de millorar la
narració i exposar en les seves obres el seu profund compromís amb
un passat històric, potser massa oblidat.
La
seva segona obra, titulada El
invierno de Lisboa
(1987), va merèixer el Premi Nacional de Literatura i el Premi de la
Crítica l'any 1988. En aquesta novel·la, l'escriptor va crear un
argument atractiu mitjançant la combinació de diferents elements
agafats del cinema negre, amb referències musicals del jazz. La
següent novel·la, Beltenebros
(1989),
portada al cinema per la directora Pilar
Miró –amb deu premis Goya, inclòs Millor guió adaptat
per ella, Mario Camus
i Juan Antonio
Porto–, és una història ambientada al Madrid de la
postguerra, i basada en una doble traïció al món tancat i
asfixiant de la clandestinitat.
Córdoba
de los Omeyas
i El
jinete polaco (1991) van continuar la seva trajèctoria
literària. Aquesta darrera va rebre el Premi Planeta del
mateix any, i l'any següent el Nacional de Narrativa, així com el
de Traducció. Després va publicar un volum de contes sota el títol
Nada
del otro mundo
(1993), l'estudi Sostener
la mirada, imágenes de las Alpujarras
(1993) i la novel·la curta El
dueño del secreto (1994).
Un any més tard va publicar Ardor
guerrero,
relat crític centrat en les seves experiències durant el servei
militar. Aquell mateix any, va ser escollit membre de la Reial
Acadèmia Espanyola.
Plenilunio,
pubilcada l'any 1997, es considera la seva obra més madura. Es
tracta d'una història d'intriga on el crim és només l'excusa per
caracteritzar, de manera ambivalent, una sèrie de personatges.
Alhora que l'autor fa un diagnòstic de la violència a dos nivells:
la del terrorisme al País Basc, la qual ha tocat de ple al policia
protagonista; i la de les violacions infantils que aquest ha
d'investigar al poble andalús al que arriba, fruit d'un trasllat des
d'Eskadi. Tanmateix, la història d'amor entre el policia i la
mestra, el curs de la investigació i les excrescències argumentals,
les quals tendeixen a subratllar la soledat i l'aïllament dels
personatges, acaben per dominar sobre la dimensió moral.
Les
seves obres posteriors són: Pura
alegría
(1998), un assaig en el qual inclou el seu discurs d'ingrès a la
Reial Acadèmia Espanyola i diverses conferències sobre la creació
literària; Las
huellas de unas palabras
(1999); Carlota
Fainberg (1999)
i En
ausencia de Blanca
(2000).
A
Sefarad(2001) i La
noche de los tiempos
(2009), la figura del desarrelat, de l'exiliat i del perseguit donen
sentit a aquestes obres. Ambdues responen a una ambició similar de
conjugar l'exploració literària amb l'al·legat o la denúncia
moral, que a Sefarad
concerneix a totes les víctimes dels totalitarismes bàrbars del
segle XX. Muñoz Molina va crear a Sefaraduna estructura narrativa nova composada de 16 històries amb
protagonistes coneguts (Kafka i Milena, Jean Améry, Primo Levi,
Eugenia Ginzburg, etcètera) i anònims que han patit la persecució
i l'exili.
Entre
2004 i 2006 va dirigir l'Institut Cervantes de Nova York, ciutat que
el va portar a escriure Ventanas
de Manhattan
l'any 2004. Des de llavors, combina llargues estades a Madrid i Nova
York, amb la seva dona també escriptora (Elvira
Lindo).
"la
profunditat i la brillantor amb què ha narrat fragments rellevants
de la història del seu país, episodis crucials del món
contemporani i aspectes significatius de la seva experiència
personal. Una obra que assumeix admirablement la condició d'
intel·lectual compromès amb el seu temps."
Exemple
d'aquest compromís és el seu darrer i brillant assaig Todo
lo que era sólido (2013), on l'escriptor fa un recorregut des del franquisme tardà
fins a la crisi actual, la qual amenaça amb portar-se per davant
bona part dels drets aconseguits en les últimes dècades:
Cambiaron
las leyes no para hacerlas mejores sino para asegurarse de que
podrían actuar al margen de ellas. Y desde luego nunca crearon la
carrera administrativa: a los funcionarios profesionales pero no
dóciles políticamente los apartaron de los puestos de
responsabilidad o los forzaron a marcharse por desmoralización o
aburrimiento; y en vez de modernizar la antigua burocracia la
sumergieron en una inundación de nuevos puestos clientelares, de
comisarios políticos descarados o encubiertos, dependientes siempre
del favor del que los nombraba, leales hasta la sumisión, volcados
en el servicio al partido o al líder del que dependía su sueldo y
no a la ciudadanía que lo costeaba con sus impuestos.
La
ruina en la que nos ahogamos hoy empezó entonces: cuando la potestad
de disponer del dinero público pudo ejercerse sin los mecanismos
previos de control de las leyes; y cuando las leyes se hicieron tan
elásticas como para no entorpecer el abuso, la fantasía insensata,
la codicia, el delirio —o simplemente para no ser cumplidas.
Pero
una administración clientelar no sólo fomenta la incompetencia y
facilita la corrupción: también desalienta a los empleados más
capaces y vuelve habitual el cinismo. Quien por integridad personal y
por vocación hace bien su trabajo comprende que daría lo mismo que
lo hiciera mal, e incluso que cumpliendo su deber se gana el rechazo
de los que mandan; y si todo el mundo sabe que el mérito puede ser
inútil y la mediocridad recompensada, y que en último extremo todo
depende del favor político, los alicientes para mejorar la propia
tarea serán siempre inferiores a la tentación de la desgana, cuando
no del servilismo. Cuanto más politizada esté una administración
menos continuidad habrá en proyectos que deberían ser a largo plazo
y quedar por encima de la disputa partidista: todo se vuelve un hacer
y deshacer marcado por las oscilaciones electorales; lo aprobado pro
un gobierno queda en suspenso o es desarbolado cuando llega el
gobierno de otro partido; los nuevos cargos aspiran sobre todo a
borrar la huella de los anteriores; el dinero y el esfuerzo gastados
se vuelven estériles.
“hace
falta una serena rebelión cívica que a la manera del movimiento
americano de los derechos civiles utilice con inteligencia y astucia
todos los recursos de las leyes y toda la fuerza de la movilización
para rescatar los territorios de soberanía usurpados por la clase
política”
(pág. 245).
Así
explicó él la esencia de su manera de abordar la literatura, y a
ella responde el estilo y la obra por la que ha sido distinguido con
el premio Príncipe de Asturias de las Letras: “Escribo dejándome
llevar. El propio acto de escribir desata a veces los argumentos y
los recuerdos. La urgencia de comprender y de intentar explicarme a
mí mismo el presente me devuelve fragmentos del pasado”.
1
He aprendido que la ficción no tiene por qué ser la forma superior
de la literatura narrativa. Quizás una novela sólo deba escribirse
cuando no queda más remedio: cuando lo que hace falta decir sólo
puede ser dicho inventando.
2He aprendido las ilimitadas posibilidades expresivas que contiene el
relato estricto de ciertos hechos: muchas de las mejores páginas de
literatura que he leído en este tiempo pertenecen a libros de
historia, a memorias, a biografías, a textos de divulgación
científica, a artículos o reportajes de periódico.
3
He aprendido las ventajas de sumergirse en otro idioma: en el viaje
de ida se descubre la música propia de otras lenguas y la voz
verdadera de escritores a los que uno creyó conocer bien leyendo
traducidos; en el viaje de vuelta uno se vuelve más sensible a la
poesía implícita en su propia lengua, que antes no siempre
advertía.
Nada
más terminado un libro ya empieza a convertirse en un remordimiento
que unas veces se cura con el tiempo y otras no
4
He aprendido algo que le oí decir a Salman Rushdie en Granada, en
1995: mientras escribe una novela un escritor de prosa debe leer
mucha poesía, para aprender de su disciplina verbal y no dejarse
llevar por la autoindulgencia palabrera. En la poesía se aprende
precisión.
5
He aprendido a desconfiar del estilo, que cuando no es sino el sonido
singular de la propia voz puede convertirse en una colección de
muletillas, automatismos y parodias de lo que uno mismo ya ha
escrito.
6
He aprendido que uno debe desconfiar de sus facultades, reales o
presuntas, y sacar todo el provecho que pueda de sus limitaciones.
7
He aprendido que escribir es empeñarse y es dejarse llevar en la
misma medida en que es contar algo que se sabe y también aventurarse
en lo que no se sabe y no habrá manera de que llegue a saberse si no
es mediante la escritura misma.
8
He aprendido que la percepción del lector común aficionado a la
literatura tiende a ser más aguda y más libre de prejuicios que la
de la media de los expertos, críticos o profesores.
9
He aprendido que los prejuicios y los malentendidos lo influyen a uno
mucho más de lo que cree, de modo que hace falta estar en guardia
siempre contra ellos: quizás si Virginia Woolf no hubiera sido una
mujer yo no habría tenido que llegar a los cincuenta años para
descubrir la radicalidad estética y la hondura humana de novelas
como Mrs.
Dalloway
o To
The Lighthouse. 10
He aprendido que por muchos años que uno cumpla y mucha familiaridad
crea tener con la literatura siempre está haciendo descubrimientos
jubilosos que lo deslumbran, como un geógrafo o un explorador al que
le fuera dado descubrir una nueva montaña, un nuevo continente: así
encontré hace unos años Vida
y destino,
de Vasili Grossman, que era como un Everest en el que casi nadie
hubiera reparado, o Under
the Volcano,
que debí haber leído cuando era más joven, pero que tal vez por la
edad a la que llegué a ella me hizo una impresión todavía más
profunda.
11
He aprendido que en la música o en la pintura -y en la fotografía,
y en el dibujo- se contienen lecciones fundamentales para mi oficio
de escribir: en la música un sentido de la composición y del flujo
del tiempo que organiza el relato de una manera más flexible y menos
evidente que la trama argumental; de la pintura, una disciplina de la
observación y el espacio. En el dibujo y en la música de jazz hay
un aprendizaje específico, o tal vez sólo un propósito: el
instante atrapado en un instante; el acto mismo de la escritura como
momento supremo, presente soberano que no existía antes ni será
posible, al menos de la misma forma, un minuto después.
12
He aprendido que los únicos estimulantes que necesito para escribir
están dentro de mí mismo, en la orgía electroquímica de los
neurotransmisores que combinan súbitamente imágenes del recuerdo o
de la fantasía en un sueño lúcido. Por comparación con esa
efervescencia el efecto de cualquier droga, de la nicotina o del
alcohol es una bagatela, un gasto inútil de energía física y
mental.
13
He aprendido que el ejercicio físico y las tareas prácticas ayudan
a que se dispare la imaginación y a que las ideas, las imágenes,
las conexiones, las palabras, surjan más velozmente. Gracias a la
ebriedad de oxígeno de una carrera o de una buena caminata o a la
atención alerta y la multiplicidad de pequeñas tareas necesarias
para cocinar un arroz he inventado personajes o situaciones o giros
argumentales que de otra manera no habrían surgido.
14
He aprendido que una parte muy grande del trabajo de escribir un
libro se ha ido haciendo sin que uno se diera cuenta mucho antes de
que comience la escritura. El proyecto de una novela o de cualquier
texto narrativo sólo vale algo cuando es el resultado de la
cristalización de experiencias, lecturas, imágenes, recuerdos,
deseos, que de pronto se hacen visibles y se vinculan entre sí como
en un mapa de conexiones neuronales.
15
He aprendido que ninguna vivencia, ninguna historia, es en sí misma
tan particular o tan local que no pueda hacerse universalmente
inteligible; y también que nada hay tan provinciano como ciertas
formas enfáticas de cosmopolitismo.
16
He aprendido que en cada generación hay un cierto número de
escritores jóvenes que llegan a convencerse, con la ayuda de algunos
periodistas y críticos, de que su juventud no es un hecho
transitorio y bastante frecuente, sino un rasgo absoluto de
originalidad y talento.
17
He aprendido que de todos los personajes que inventa un novelista el
menos sólido, el menos verdadero, el más convencional, suele ser el
personaje público en el que se convierte a sí mismo.
18
He aprendido a convivir con la inseguridad y con el desaliento, con
la incertidumbre irremediable sobre el valor de lo que he hecho, con
la vulnerabilidad ante los juicios negativos y la sospecha de que
puedan ser menos infundados que algunos elogios.
19
He aprendido que nada más terminado un libro ya empieza a
convertirse en un remordimiento que unas veces se cura con el tiempo
y otras no, y para el que solo existe el antídoto de empezar otro
libro en el que será posible no cometer los mismos errores: si hay
suerte, se cometerán errores distintos.
20
He aprendido que todo lo que me gusta me gusta todavía más que hace
veinte años: escribir, leer, mirar cuadros o películas, escuchar
música, pasearme por las ciudades que amo, estar cerca de las
personas queridas, acordarme de las que se fueron, que a veces
vuelven en los sueños; y me pregunto qué cosas que ahora ni
sospecho aprenderé si vivo otros veinte años, qué historias de las
que ahora no sé nada surgirán en la imaginación y se convertirán
en libros, no necesariamente novelas, libros que se parezcan tan poco
a los que he escrito ahora como mi vida presente a la de hace veinte
años.
