“Marea amarilla” ÉS UNA INICIATIVA QUE VOL POSAR DE MANIFEST EL MALESTAR DEL SECTOR DAVANT LES RETALLADES REALITZADES EN BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES ESPANYOLES.
Víveo realitzat per la Biblioteca Pública de Salamanca Casa de las Conchas per la campanya "Yo amo las bibliotecas públicas.
"LES BIBLIOTEQUES NO SON UNA DESPESA, SON UNA INVERSIÓ"
JO ESTIMO LES BIBLIOTEQUES, I TU?
POEMA DE LOS DONES
Nadie rebaje a lágrima o reproche
esta declaración de la maestría
de Dios, que con magnífica ironía
me dio a la vez los libros y la noche.
De esta ciudad de libros hizo dueños
a unos ojos sin luz, que sólo pueden
leer en las bibliotecas de los sueños
los insensatos párrafos que ceden
las albas a su afán. En vano el día
les prodiga sus libros infinitos,
arduos como los arduos manuscritos
que perecieron en Alejandría.
De hambre y de sed (narra una historia griega)
muere un rey entre fuentes y jardines;
yo fatigo sin rumbo los confines
de esta alta y honda biblioteca ciega.
Enciclopedias, atlas, el Oriente
y el Occidente, siglos, dinastías,
símbolos, cosmos y cosmogonías
brindan los muros, pero inútilmente.
Lento en mi sombra, la penumbra hueca
exploro con el báculo indeciso,
yo, que me figuraba el Paraíso
bajo la especie de una biblioteca.
Algo, que ciertamente no se nombra
con la palabra azar, rige estas cosas;
otro ya recibió en otras borrosas
tardes los muchos libros y la sombra.
Al errar por las lentas galerías
suelo sentir con vago horror sagrado
que soy el otro, el muerto, que habrá dado
los mismos pasos en los mismos días.
¿Cuál de los dos escribe este poema
de un yo plural y de una sola sombra?
¿Qué importa la palabra que me nombra
si es indiviso y uno el anatema?
Groussac o Borges, miro este querido
mundo que se deforma y que se apaga
en una pálida ceniza vaga
que se parece al sueño y al olvido.
El Dia de la Terra és un dia festiu celebrat internacionalment el dia 22 d'abril, des de l'any 1970, que s'ha convertit en un esdeveniment informatiu i educatiu sobre l'ecologia i la salut del planeta.
El proper 22 d'abril, dia de la Terra, és una bona oportunitat per a reflexionar i prendre consciència dels problemes que afecten el planeta en el que vivim, com la contaminació, el canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat, entre d’altres, fent-nos més conscients de la necessitat d’emprendre mesures per a mitigar-los.
Història del Dia de la Terra
El promotor d'aquest esdeveniment va ser el senador nord-americàGaylord Nelson, qui va instaurar aquest dia a partir del 22 d'Abril de 1970 com una forma de concientizar a la seva nació sobre diferents problemàtiques que posseeix el planeta Terra.
Al principi, es van adherir unes dues mil universitats, deu mil escoles primàries i centenars de comunitats autònomes, generant un moviment la força del qual va aconseguir la creació de l'Enviromental Protection Agency (EPA), que s'encarrega de l'anàlisi del medi ambient i les mesures necessàries per a la seva protecció o recuperació.
Des de llavors, i amb respatller de les Nacions Unides, es reconeix com a tal a aquest dia festiu en el qual es posa vital importància a les necessitats econòmiques, socials i mediambientals que tenen les generacions presents i futures, sent llavors conegut com a Dia Internacional de la Terra.
Què se celebra?
Aquest dia tan especial apunta a la presa de consciència sobre el que tenim disponible a la Terra, els recursos naturals que aquest planeta ofereix i les cures que s'han de tenir per al seu correcte aprofitament, a més d'altres temàtiques, enfocant-se principalment en les següents:
Contaminació: Tant la que és causada per l'home com aquella per causes naturals
Superpoblació: La relació entre els recursos que posseeix la terra i la quantitat d'individus per aprofitar-los
Biodiversitat: La seva conservació, anàlisi i manteniment en els diferents ecosistemes
Problemàtica Mediambiental: Una anàlisi en conjunt i integrador de les anteriors
Aquest dia pertany llavors a la gent que vulgui commemorar-ho des del seu lloc, sense intervenció específica per un ens institucional o governamental, sinó buscant l'accionar individual o grupal dels individus.
EL FUTUR DE LA TERRA
La Carta de la Terra és una declaració de principis ètics fonamentals i principis pràctics d’importància duradora, àmpliament compartits per tots els pobles de la Terra.
La Carta de la Terra està impulsada per la xarxa mundial Dia de la Terra, i està pensada com una declaració de principis ètics fonamentals i principis pràctics d’importància duradora, àmpliament compartits per tots els pobles de la Terra. Funcionarà com un codi universal de conducta per guiar les persones i les nacions cap a un desenvolupament sostenible. És una crida a l’acció que afegeix noves dimensions significatives a tot el que ja s’ha expressat en acords anteriors i declaracions sobre medi ambient i desenvolupament sostenible.
L’Organització Internacional pel Llibre Juvenil (IBBY), promou des de l’any 1965 el Dia Internacional del llibre infantil i juvenil coincidint amb el dia que celebrem el naixement de Hans Christian Andersen, el 2 d’abril.
El ClijCAT en fa la difusió i coordina les adhesions a la celebració de les biblioteques i llibreries de Catalunya, Illes Balears i País Valencià. Format Pdf
HI HAVIA UNA VEGADA UN CONTE QUE CONTAVA EL MÓN SENCER
Hi havia una vegada un conte que contava el món sencer. Aquest conte en realitat no era un de sol, sinó molts més que van començar a poblar el món amb les seves històries de nenes desobedients i llops seductors, de sabatetes de cristall i prínceps enamorats, de gats enginyosos i soldadets de plom, de gegants bons jans i fàbriques de xocolata. El van poblar de paraules d’intel·ligència, d’imatges, de personatges extraordinaris. Li van permetre riure, sorprendre’s, conviure. El van carregar de significats. I des d’aleshores aquests contes s’han continuat multiplicant per dir-nos una i mil vegades: «Hi havia una vegada un conte que contava el món sencer...».
En llegir, explicar o escoltar contes estem exercitant la imaginació, com si calgués entrenar-la per mantenir-la en forma. Algun dia, segurament sense que ho sapiguem, una d’aquestes històries vindrà a les nostres vides per oferir-nos solucions creatives als obstacles que se’ns presentin al camí.
En llegir, explicar o escoltar contes en veu alta també estem repetint un ritual molt antic que ha complert un paper fonamental en la història de la civilització: fer comunitat. Al voltant d’aquests contes s’han reunit les cultures, les èpoques i les generacions per dir-nos que som un de sol. Ho han fet tant els japonesos com els alemanys i els mexicans; les persones que van viure al segle xvii i nosaltres, que llegim un conte a Internet; els avis, els pares i els fills. Els contes ens omplen de la mateixa manera a tots els éssers humans, malgrat les nostres enormes diferències, perquè, en el fons, tots en som protagonistes.
Al contrari dels organismes vius, que neixen, es reprodueixen i moren, els contes, que neixen curulls de fertilitat, poden ser immortals. En especial, els contes de tradició popular que s’adeqüen a les circumstàncies, al context del present en què són explicats o reescrits. Es tracta de contes que les persones, en reproduir-los o escoltar-los, es converteixen en els seus coautors.
I hi havia una vegada, també, un país ple de mites, contes i llegendes que van viatjar pels segles, de boca en boca, per exhibir la seva idea de la creació, per narrar la seva història, per oferir la seva riquesa cultural, per excitar la curiositat i omplir de somriures els llavis. Era també un país en què pocs dels seus pobladors tenien accés als llibres. Però aquesta és una història que ja ha començat a canviar. Avui els contes estan arribant cada vegada a més racons apartats del meu país, Mèxic. I en trobar-se amb els seus lectors estan complint el seu paper de fer comunitat, fer família i fer individus amb més possibilitats de ser feliços.
Francisco Hinojosa
Traducció: Jordi Ferré
LES RAONS PER A LLEGIR UN LLIBRE EN SON MOLTES, ACÍ EN TENS UNES QUANTES
Per a viure més i millor per detindre el temps, per saber que estem vius, per a saber que no estem sols, per descobrir el món, per conèixer altres mons, per a conèixer als altres, per conèixer-nos a nosaltres, per compartir un legat comú, per crear un món propi, per riure, per plorar, per consolar-nos, per desterrar la melancolia, per ser el que no som, per no ser el que som, per dubtar, per negar, per afirmar, per fugir del soroll, per refugiar-nos, per evadir-nos, per imaginar, per explorar, per jugar, per a passar-ho bé, per somniar, per créixer per apendre vocabulari per saber expresar-nos millor per endinsar-nos dins d’una història per ampliar el nostre horitzó per augmentar els nostres coneixements per relaxar-nos …o simplemente per deleitar-nos en la lectura
Fomentar la lectura entre els més petits de casa és feina i responsabilitat de tots!
Amb un llibre a les mans viuràs històries increïbles!
M'ENCANTA LLEGIR
Club Super 3 - M'encanta llegir
M'han transportat les paraules,
m'he ficat a dins dels altres,
he viscut la seva història
i he vist el que imaginaven.
He tret secrets d'algun savi,
trucs i encanteris fantàstics,
estranyes maneres de viure
que em fan petar de riure.
El cim més alt del planeta,
la lluna més maca i més plena,
el cap del més tocat de l'ala,
secrets de monstres i fades.
M'encanta llegir abans d'anar a dormir:
sense moure ni un peu puc arribar a tot arreu.
Llegint puc saber el que passava
quan una bruixa volava,
saber com fer anar una joguina.
Llegint puc saber com s'arriba
al cim més alt del planeta
la lluna més maca i més plena,
el cap del més tocat de l'ala,
secrets de monstres i fades.
M'encanta llegir abans d'anar a dormir
sense moure ni un peu puc arribar a tot arreu
i mai no sabreu d'allà on vinc perquè he estat llegint.
Antonio Tabucchi està considerat com un dels més grans escriptors italians contemporanis
Tabucchi va començar la seva carrera literària l’any 1975 amb la publicació de Piazza d’Itàlia.Després continuaria una carrera literària on combinava la publicació de novel•les, assaigs i relats curts. Destaquen
“Nocturn a l’Índia, “Petits equívocs sense importància” Es va fent més i més tard, Damasceno Monteiro o “El temps envelleix de pressa”.La seva novel•la més coneguda és AfirmaPereira publicada l’any 1996 i ambientada en la dictadura de Salazar a Portugal. La novel•la va se portada al cinema de la mà del director Roberto Faenza i amb l’actor Marcello Mastroianni com a protagonista.
Afirma Pereira (1998) Edicions 62 ; Península
Pereira és un vell periodista que dirigeix la secció cultural d'un diari modest de Lisboa. Tímd i sentimental, fonamentalment nostàlgic, viu ancorat en el passat: les recensions que escriu sobre escriptors d'abans i, sobretot, el record aclaparador de la seva dona morta l'han anat apartant de la realitat. No és fins a l'agost de 1938, gràcies a la coneixença de dos joves de gran vitalitat, que Pereira recobra el sentit del temps i, en adonar-se dels canvis profunds que s'estan operant a Europa -el feixisme italià, la guerra civil espanyola, el salazarisme portuguès-, pren consciència del seu lloc en la història. Novel·la de la soledat i l'amistat, al capdavall del compromís.
Antonio Tabucchi (Vecchiano, 1943-Lisboa, 2012) ha escrito un delicioso libro de cuentos, El tiempo envejece deprisa (Anagrama / Edicions 62), y ayer clausuró el ciclo Pensar el futuro en el Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona (CCCB). Además, está a punto de salir a la calle El paso de la oca (Anagrama) una recopilación de artículos en la que destripa el presente.
"Vivimos el presente absoluto"
El tiempo envejece deprisa es un homenaje a Nine stories, de J. D. Salinger, "el libro de cuentos más bello del siglo XX". La mayoría transcurren en Europa del Este, en países que se "quedaron congelados", regresaron "con otro calendario" y viven en la nostalgia, no necesariamente de un pasado mejor, como la del judío rumano que, desde Israel, añora su pasado bajo la dictadura de Ceausescu.
"Sólo la ciencia puede actualmente nutrir una corriente de pensamiento"
Pregunta. En El paso de la oca, hay una dedicatoria a Susan Sontag en la que recuerda que ambos planeaban escribir "sobre los payasos que guían la suerte del mundo". ¿Qué payasos?
Respuesta. La idea del payaso es de Norman Manea, de su libro Payasos. El dictador y el artista (Tusquets). Se basa en los dos payasos clásicos: el blanco y el augusto. El segundo es el artista y el primero el dictador. Manea lo aplicaba a Ceausescu, pero es el símbolo de algunos personajes poderosos que en los últimos años han guiado la suerte del mundo.
P. ¿Estamos ahora peor gobernados que en el pasado?
R. No. Este payaso es un payaso universal, eterno, e inmortal. Desde los payasos que nombraban senador a su caballo hemos tenido muchos payasos en la historia. La idea que queríamos desarrollar con Susan es que podemos entender el payaso en un contexto totalitario, pero el problema es cuando el payaso se produce en democracia.
P. Define sus artículos como "noticias desde la oscuridad que estamos atravesando". ¿Hay luz al otro lado del túnel?
R. Hoy tengo que hablar del futuro. El futuro es una casualidad y en ningún modo es proyectable. En lo que a mí respecta, desde un punto de vista kantiano, el futuro existe en tanto que incluye el pasado. En este momento estamos viviendo un presente absoluto, eterno, y en este presente no veo mucha luz. Veo mucho ruido y mucha oscuridad. No tengo una bola de cristal. El futuro lo predicen los teólogos y los políticos, que repiten eso de: construyamos el futuro.
P. ¿Nos engañan los payasos?
R. Keynes decía que lo inevitable no sucede nunca y otros piensan que lo inesperado tampoco. Hay una confusión de roles. En nuestra sociedad occidental teníamos el periodo del año normal y después el carnaval. Durante el carnaval, los roles se cambiaban y el pueblo se convertía en el payaso, pero con una fuerte carga simbólica. El problema es que hoy en día, Berlusconi, por ejemplo, es al mismo tiempo el dictador y el payaso. Si el poder hace también el carnaval, ¿qué le queda al pueblo? Nada, el papel del espectador.
P. En medio del desierto de la realidad, ¿detecta algún pensamiento que explique el presente y pueda cambiar la realidad?
R. El pensamiento debe estructurar una realidad y exprimir un deseo, una invocación, una evocación. Creo que la única cosa que actualmente puede nutrir una corriente de pensamiento es la ciencia, con toda la ambigüedad que la ciencia presenta. Es curioso que lo diga yo, que soy un escritor, pero la ciencia tiene algo de seguro porque es experimental. Debemos observarlos y controlarlos, pero los científicos, por lo menos, explican el funcionamiento del mundo en términos reales, es decir, de la costra del mundo. Me viene a la mente Martin Luther King que sale a una ventana y dice "I have a dream" [tengo un sueño]; el pensamiento expresado con la palabra. En la ventana de enfrente hay un señor que también tiene un sueño y además un fusil. Y gana.
P. Pero Luther King también ganó. La lucha por los derechos civiles se impuso.
R. Es reversible. En Italia, por ejemplo, este año la Liga Norte organizó unas navidades blancas. Literalmente. Sus militantes salieron a la caza del negro y no dejaron que los negros vieran el cielo. No olvidemos que el fascismo es un invento europeo. Tenemos la patente. Lo inventó Mussolini en 1922 y tuvo mucho éxito. En Italia está en el Gobierno un partido como la Liga Norte, que es declaradamente racista.
SI VOLEU PODEU CONSULTAR LA GUIA DE LECTURA DE LES BIBLIOTEQUES
Les paraules del seu persontge Francesco Montero Rossi, Pereira
"La relación que caracteriza de una manera más profunda y general el sentido de nuestro ser es la que una la vida con la muerte, porque la limitación de nuestra existencia por la muerte es decisiva para la comprensión y la valoración de la vida".
"La novela es como una casa que cierras con llave cuando te vas. El cuento es como un apartamento alquilado. Puede que vuelvas y hayan cambiado la cerradura".Antonio Tabucchi
En record a la dona, lluitadora i escriptora li dediquem aquest poema de Joan Margarit
LA LLIBERTAT
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Joan Margarit
Fragment d'una entrevista a Teresa Pàmies:
—La vostra activitat d'escriptora és suficient per justificar la vostra vida?
—No, no de cap manera. Primer perquè sóc una escriptora tardana, és a dir que si hagués hagut d'esperar la literatura per justificar la meva vida no l'hagués pogut justificar fins a l'edat de 50 anys, és massa anys, aleshores jo la meva vida la justifico en una vessant que encara que sembli estrany, en tant que mare i en tant que militant perquè sóc una militant des de que tenia disset anys, aleshores la militància política ha donat un gran sentit a la meva vida i n'estic molt agraïda d'haver-la tingut i d’haver-li estat fidel.
Teresa Pàmies llegeix dos fragments d''Informe al difunt' (La Campana, 2008), que parla del dol de l'autora i dels mesos abans de la mort de qui fou el seu marit, Gregorio López Raimundo.
