Joana Raspall, "Tindré temps d'enyorar-vos; l'eternitat és llarga".

Mor la poeta Joana Raspall als 100 anys

 

 Marxaré sola;
deixeu-me que ara sigui
tant amb vosaltres.
Tindré temps d'enyorar-vos;

l'eternitat és llarga.

Joana Raspall

 La poeta Joana Raspall ha mort aquest dimecres a Sant Feliu de Llobregat als 100 anys. Precisament en motiu del seu centenari, al llarg d'aquest 2013 s'ha celebrat l'Any Raspall.

JoanaRaspall (Barcelona, 1913 - Sant Feliu de Llobregat, 2013) és escriptora i bibliotecària. Autora de tres diccionaris –de sinònims, de locucions i frases fetes i d'homònims i parònims–, cultiva sobretot el teatre infantil i la poesia.

A part dels estudis de bibliotecària, també estudia comptabilitat, però la seva passió és la llengua catalana, per la qual sempre vetlla, sobretot quan el seu país n'està privat. El seu amor per la poesia i els infants la porta a escriure poemes per als més menuts, cosa que la fa una de les pioneres del gènere a casa nostra. La sevapoesia infantil, clàssica i molt afí a la sensibilitat dels petits lectors, destil·la senzillesa en estat pur. Tot i que sempre escriu poesia, es decideix a publicar-la ben entrada la maduresa. A més de poesia, teatre infantil i diccionaris, també ha publicat narrativa per a adults i joves. 

Entrevistes –I que hi troba vostè a la natura? –Ui!, molt, hi trobo la vida. De tot. Jo la natura, la respecto molt i l'admiro. La natura..., és que nosaltres en formem part, de la natura. La gent mira la natura com si fos fora nostre; si nosaltres formem part de la natura! En som una part. Per a mi, això que som els reis de la creació, que hi ha un déu que ens ha creat, i és superior a tot lo altre...? Crec més que hi ha una causa; digues-li causa, digues-li el que sigui!, amb empenta, capaç de fer el que som. És clar!, i ha de ser fet per una cosa o altra el món en què vivim. O una norma. Bé creix, bé canvia, i es va desenvolupant. Parlem d'unes edats llarguíssimes que no podem entendre. Per què? quants milions d'anys podem suposar que el cosmos porta formant-se? És un secret! O, tot és, mínimament, extraordinàriament infinit i petit que les distàncies són més grosses del que sembla? –Els conceptes de temps i espai ens canviaran… –És clar!, ens canviaran en funció de la nostra mentalitat. Nosaltres tenim una perfecció que passa una mica més enllà de la que tenen els altres animals. No gaire, no... Però una mica sí. Perquè jo em quedo paradíssima mirant els animals el que fan. Quantes coses s'assemblen amb el que fem nosaltres? Si no que no ho saben enraonar. No tenen un pla d'ordenació, no tenen un pla de conseqüències, no tenen un pla de preveure l'endemà. Però tenen memòria, tenen intencions, tenen afectes, tenen moltes coses que no ens afigurem. Quan veiem les femelles que cuiden els petitons, els ocells que fan el niu..., què en sap un ocell que ha de fer ous? Que ha de fer niu? I que li han de néixer els nens? Per carambola no pot ser! És que hi ha una roda que porta les coses a seguir el seu ritme. Doncs jo, amb això, hi crec molt; i, nosaltres som un esglaó en aquesta roda. […] –Tota aquesta natura que vostè viu tan intensament la porta a la lletra. Per què la mostra al lector? –Perquè jo veig que la natura és una qualitat que destaca, és més enllà..., és un pas més. No ho podem viure tot només d'instint. Hi ha l'instint de viure, hi ha l'instint de defensa, hi ha l'instint de menjar. Tot això són instints, però hi ha coses que les hem de projectar des del començament. És la idea que no ens la dóna ningú. (Jaume Rius: "Joana Raspall, la poesia i les flors", Revista de la Festa Major de Gelida 2012, juliol de 2012, p. 106-107)    Núvol negre, núvol blanc, les cabòries se me’n van. amb vosaltres, cel enllà. Joana Raspall

Estimo les lletres

que formen els mots,

els llavis que els diuen,

i el cor que els entén...

perquè als mots hi ha l’anima

de tota la gent!

 Joana Raspall