Carrer Vinyet, 1 baixos
Horari d'hivern 10 a 13 matins de dilluns a dijous i de 16-19 tardes de dilluns a dijous, divendres tancat. 977 651176 608589530 ALTAFULLA
"És
curiós, però viure consisteix a construir futurs records; ara
mateix, aquí davant del mar, sé que estic preparant records
minuciosos, que alguna vegada em portaran la malenconia i la
desesperança. "
Ernesto Sabato
La memòria es descriu com la capacitat o poder mental que permet
retenir i recordar, mitjançant processos associatius inconscients,
sensacions, impressions, idees i conceptes prèviament experimentats,
així com tota la informació que s'ha après conscientment.
Què
seríem sense memòria ni records?.
Una
aroma, una frase, un color, una textura, una sensació, un so, una
imatge es queden gravades en la nostra memòria durant anys però,
els nostres records són reals o ficticis? Podem fiar-nos d'ells? o
per contra, són invent de la nostra ment? Per què recordem certes
coses i altres no? Per què no podem recordar més esdeveniments? Diu Martin Conway, director del Departament de Psicologia de City
University de Londres, en una entrevista a Eduard Punset que "si haguéssim de recordar-ho tot,
no podríem fer res". Llavors ... Com fabriquem allò que
recordem? Com és possible que puguem anar construint a poc a poc la
memòria, els records de coses que ens han passat, de coses que hem
vist amb prou feines? Potser ho inventem? Conway sosté que la
realitat i la ficció es barregen en la nostra ment per construir els
nostres records i de pas la nostra identitat. Els records són alhora
falsos i hiperrealistes però es corresponen amb l'experiència del
que som.
Durant molt de temps, científics que
investigaven el cervell i la memòria van assumir que els records
eren com volums emmagatzemats en una biblioteca. I quan el cervell
recordava alguna cosa, es tractava simplement de cercar en els arxius
d'aquesta biblioteca per poder llegir / recuperar la informació
requerida. No obstant això, molts investigadors suposen ara que
els records es reescriuen o recreen cada vegada que són activats
gràcies a un procés anomenat "reconsolidació".
Qualsevol activitat cerebral requereix la sinapsi de neurones i
el record no és l'excepció. Per crear una connexió sinàptica
entre dues neurones es necessita sintetitzar determinades proteïnes.
Estudis recents en ratolins suggereixen que si es bloqueja la
síntesi de proteïnes durant l'execució d'un comportament-per
exemple, empènyer una palanca per obtenir menjar-el comportament no
es converteix en aprenentatge, en altres paraules, no queda
consolidat com a record. Llavors la rata no accionarà la palanca per
obtenir aliment perquè senzillament no ho recorda. En teoria, si
es pogués bloquejar la síntesi de proteïnes en el cervell humà
durant el moment en què s'està evocant un record, es podrien
realitzar esborrats "dirigits". Hi hauria records "target
o blancs" sobre els quals aplicar el bloqueig de síntesi de
proteïnes.
Per construir records, viu el present, viu, imagina el futur, crea la teva realitat i llegeix, llegeix, llegeix...
El colorés
una propietat perceptiva causada per la llumquan
aquesta interacciona amb l'ull,
el cervelli
la nostra experiència. La percepció del color es veu altament
influïda pels colors adjacents en l'escena visual. El terme color
també s'empra per destacar la propietat dels objectes que generen
aquestes sensacions.
El color és
llum, energia que es reflecteix en la matèria i arriba a la nostra
retina. Com qualsevol element del nostre entorn, interactuen amb
nosaltres i són capaços de modificar o influir en el nostre estat.
La
diferència entre un color i l'altre ve determinat per les qualitats
dels objectes, els quals reflecteixen les radiacions de l'únic color
que no absorbeixen. Els objectes blancs reflecteixen alhora tot
l'espectre de colors perquè no n'absorbeixen cap; els
negres els absorbeixen tots i no en reflecteixen cap. Un tomàquet,
per exemple, només reflecteix el vermell perquè és l'únic color
que no absorbeix.
Els colors
són vibració que s'escampa pel seu entorn i interactua amb
nosaltres, així que d'alguna manera ens toquen i exerceixen una
influència en les persones i en tots els éssers vius. Tots som
sensibles a la llum, sovint ens alegrem i ens posem de bon humor quan
surt el sol després d'un seguit de dies grisos. Cada color no és
altra cosa que una longitud d'ona lluminosa determinada i cada un
d'ells està associat a la transmissió de determinades qualitats
energètiques. Utilitzar-ho en el nostre benefici en cada moment
depèn de nosaltres. Podem vestir-nos, pintar la nostra casa, posar
unes cortines d'un color o d'un altre, triar un cotxe o una bicicleta
segons l'estímul que vulguem provocar en nosaltres o en el nostre
entorn.
Vet aquí un
petit resum de les característiques psicològiques que proporciona
cada color:
Els colors vius i càlids tenen una
acció estimulant i vigoritzant, mentre que els colors freds tenen
una acció calmant i relaxant.
VERMELL: tonifica i
estimula el cervell, excita i accelera la circulació.
ROSA: crea un clima
agradable i festiu.
VIOLAT: concilia els
dos extrems (el blau i el vermell), incrementa la creativitat i la
intuïció.
MORAT: estimula
l'espiritualitat i la sensibilitat.
BLAU: proporciona
serenitat i relaxa.
BLAU CEL: ens regala
pau i un profund benestar.
TURQUESA: convida a
l'autoestima i a la transformació personal.
MARAGDA: una energia
que barreja la suavitat i la determinació.
VERD: calma els
nervis i tranquil·litza.
GROC: proporciona
energia i vigoritza el sistema nerviós i l'intel·lecte.
TARONJA: genera
optimisme
MARRÓ: reforça el
sentit pràctic i la senzillesa.
GRIS: minimitza les
reaccions.
NEGRE: ens fa
enigmàtics i reservats.
BLANC: ens dóna obertura al món i
transparència.
LECTURES PER INFANTS: ELS COLORS
L'activitat de
llegir i explicar contes és un moment màgic durant el qual el nen
pot relaxar-se i escoltar o participar de manera activa. El contacte
quotidià amb els llibres i la possibilitat de gaudir amb la seva
lectura desperta en els nens el desig i la motivació per llegir. Per
això, tant pares com mestres hem d'oferir al nen la possibilitat de
descobrir per si mateix o amb ajuda d'un adult, el plaer de la
lectura, per aconseguir que es familiaritzi amb els llibres i els
associï a una experiència positiva i enriquidora. Actualment,
el mercat ofereix una gran varietat de llibres,relacionats amb els colors aquí us deixem un petit tast...
Pequeño
azul, pequeño amarillo de
Leo Lionni publicat per Kalandraka.
Un
dia la mare blava li va dir: “He de sortir, espera’m a casa”
però el Petit blau no li va fer cas i va sortir a buscar al petit
groc que vivia al davant de casa seva. El va buscar i buscar fins que
el va trobar i sabeu què? Que es van fer una forta abraçada… tan
forta tan forta que els seus colors es van barrejar. Sabeu què passa
quan barreges el color blau i el groc? No us perdeu aquest conte…
I
seguint aquesta mateixa líniaVermell,
blau, groc: com van aparèixer els colors de
Edoardo Bardella Rapino i Ereic Battut publicat per Joventut. La
història comença així: Al principi hi havia tres colors: vermell,
blau i groc. Aquests tres eren amics de debó i jugaven junts… però
un dia jugaven a empaitar-se i va passar una cosa extraordinària. El
vermell i el groc es van abraçar ben fort i de sobte van quedar
units i va sorgir un altre color: el taronja… ja us podeu imaginar
com van quedar de sorpresos, no?
Un
altre conte que us recomanem sobre els colors:La
reina de los colores de
Jutta Bauer publicat per Lóguez. Un matí la reina Malwida, la reina
dels colors es va posar davant de la porta del seu castell i va
cridar a un dels seus subdits: Blau!! I el blau es va presentar
davant d’ella. El blau era suau i delicat, va saludar la reina i va
cobrir de color el cel. Després va cridar al vermell que era molt
agosarat i li agradava el perill, el groc era càlid i lluminós però
també podia ser esquerp i primmirat així que la reina i el color
groc es van barallar. El blau va voler intervenir per aturar-los i el
vermell tot curiós també va posar el nas… i patapam! Tot es va
tornar gris…
Llibres
per jugar: Si vols viure una autèntica aventura amb els colors entra
en el llibreColores
colores de
la Kveta Pacovska publicat per Kókinos. Les seves imatges són un
autèntic arc de Sant Martí que convida a la dansa i que submergeix
al lector en una festa de creativitat. Un llibre per explorar el món
dels colors que segur que t’atrapa.
Els
colors d’en Silvà de
Daniel Nesquens i Mariona Cabassa publicat per Baracanova de la
col·lecció Peix Volador. Hi havia una vegada, fa molt de temps, un
vell que somiava volar com ho fan els ocells: més enllà dels
núvols, solcant la Terra d’una banda a una altra… Volar tan alt
que pogués tocar el cel amb els dits. Aquesta és la història d’en
Silvà, un vell pescador que dedica els últims anys de la seva vida
a buscar un somni. Perquè, els somnis, prou que valen un esforç.
El
somni d’en Mateu de
Leo Leonni publicat per Hipòtesi, 2013.
..Els
ratolins eren molt pobres, però tenien grans esperances per al
Mateu. De gran, potser arribaria a ser metge.
Aleshores
menjarien formatge parmesà per esmorzar,
per
dinar i per sopar. Però en preguntar a en Mateu
què
volia ser de gran, els va contestar:
–No
ho sé… Vull veure món.
Però
en Mateu no s’esperava que la visita a un museu li fes veure la
vida de colors i allà descobrís l’amor i el seu futur…
Los
colores de Elmer de
David MCKee publicat per Anaya… Segur que molts de vosaltres
coneixeu a aquest curiós elefant, oi? L’Elmer és un elefant molt
especial perquè és diferent de la resta d’elefants precisament
pels seus colors: negre, lila, blau, verd, groc, taronja… quin és
el teu color preferit?? L’Elmer els te tots! A les biblioteques
trobareu uns quants contes d’aquest peculiar elefant.
Els
més peques podeu seguir amb el llibre: L’artista
que va pintar un cavall blau de
Eric Carle publicat per Hipòtesi-Kalandraka… un homenatge al
pintor alemany Franz Marc a qui li agradava pintar animals de colors
brillants i extranys: Un cocodril vermell, una vaca groga… Els vols
descobrir tots?
Un
llibre per als més petits per llegir amb companyia… us llibre
sobre els colors que us encantarà!!
El
llibre negre dels colors és un conte il·lustrat en blanc i negre
que ens parla dels colors, des de la percepció d'en Tomàs, un nen
sense visió. Per ell els colors tenen sabors, olors, sons,
textures,...
A
partir d'aquesta obra ens podem acostar a la manera d'imaginar i
descobrir els colors des del negre, l'únic color que en Tomàs
coneix des del punt de vista visual.El llibrenegre delscolors, com el seunom indica,és negre.Peròés plede tons.Les autores,MenenaCottini RosanaFaria,ens endinsenen el mónde Tomàs,un nen queésceci queexplica al seuamic aquè fan olor,com se senteniquèsaben elsdiferentscolors.A cadapàginahi ha untexttantescritcom enBraille,mentreque a la pàginasegüenthi ha unail · lustració enrelleu queenstransmet elcolorde què parlaTomás.
EL LIBRO NEGRO DE LOS COLORES
Mare de quin
color són els petons?. ELISENDA QUERALT. Està destinat a un
públic d'entre 4 i 8 anys. És un conte molt dolç on una mare
li explica al seu fill Pau que els petons poden ser de moltes formes
i colors i que canvien de color segons el que ens volen dir:
carregats de vitamines i vitalitat els de color taronja; bromistes i
juganers són els de color vermell; grocs els que brillen com el sol;
suaus i esponjosos, plens d'amor són els petons blaus ... com seran
els petons a les nits? El llibre presenta un relat breu
acompanyat amb il · lustracions de gran qualitat i expressivitat.
Realment és un llibre imprescindible per treballar els sentiments i
l'afectivitat. No només el poden utilitzar els pares, també és
aconsellable que els mestres introdueixin aquests llibres a l'escola,
en els racons de lectura, biblioteques, etc. Amb ell els nens van a
aprendre i experimentar moltes coses, però sobretot entendran la
importància de comunicar-se amb els altres i d'expressar sentiments,
ajudant a crear llaços afectius, tan importants en aquestes edats.
Finalment, cal ressaltar l'enfocament coeducatiu que plasma la
història. És molt important fer veure als nens que expressar
sentiments és una cosa natural i no ha de ser un comportament
característic i exclusiu de les nenes.
A
continuació us presento un vídeo on podreu gaudir d'aquest magnífic
conte infantil.
La bústia de retorn et facilita tornar els documents que tens en
préstec qualsevol dia i a qualsevol hora, fins i tot quan la
biblioteca està tancada.
Aquesta
setmana hem posat en funcionament una bústia de retorn de documents
a l'entrada principal de la biblioteca. D'aquesta manera es podrà
fer la devolució a qualsevol hora del dia ja que sempre estarà
operativa. Es poden retornar tots els documents que s'hagin prestat
des de la biblioteca d'Altafulla, tant els llibres, dvd com les
revistes. Si us plau, assegureu-vos que hi són dins. Un cop al dia
la revisarem i farem la devolució dels préstecs. Esperem així
facilitar el servei.
El
servei és permanent i la millora respon a una demanda dels usuaris
per tal de millorar i facilitar l'accés al servei de préstec de la
Biblioteca d'Altafulla.
…In
the sea of read / … En el mar de la lectura (ilustración de Pawel
Kuczynski)
El
proper 8 de juliol la BiblioMar d'Altafulla obre el servei de lectura
a la platja, oferint així als usuaris una biblioteca mòbil, que
volem que sigui un nou punt de trobada amb la lectura en el barri de
mar, un lloc per la cultura, l'oci i la imaginació, comptarem amb
moltes activitats, tallers, xerrades, jocs, contacontes i moltes
experiències al llarg d'quests dos mesos d'estiu.
Crear
nous lectors i associar la lectura amb el temps de lleure són els
principals objectius d'aquest servei d'estiu.
Promocionar
els serveis bibliotecaris estables de la localitat i fomentar
l'hàbit lector en família.
Durant
les tardes de juliol i agost, de dilluns a divendres, de les 17.00
a 20.00
h la BiblioMar estarà al Parc de Voramar d'Altafulla, on trobareu la
premsa diària, llibres, contes i revistes per llegir i agafar en
préstec. El servei oferirà un ventall d'activitats per infants,
joves i famílies al llarg d'aquests mesos.
Aquest
equipament permet a qualsevol persona que gaudeixi de la platja, el
préstec i la consulta gratuïta de llibres, revistes, publicacions i
premsa diària durant els mesos de juliol i agost.
Horari
: De dilluns a divendres de 17-20h.
Lloc:
Parc de Voramar (tocant al Passeig de Botigues de mar)
Temporalitat:
Juliol i agost (8 de juliol-29 agost)
Organitza:
Biblioteca Municipal d'Altafulla-
Regidoria de Cultura (Ajuntament d'Altafulla).
Digital
readout to the sea / Lectura digital a la orilla del mar (ilustración
de Anna
Grimal.
Readings andreadersin the library /Lecturas y lectores en la biblioteca (ilustración de Edward McGowan)
La Biblioteca d'Altafulla mantindrà els seus serveis en el poble, C/Escoles, s/n de dilluns a divendres de 16-20 h.
Si
voleu gaudir de la platja i de la lectura us esperem a la Bibliomar
d'Altafulla.
Les
biblioplatges i bibliopiscines posen a disposició dels banyistes
materials per a diverses edats i interessos: novel·la curta, còmics,
contes, revistes i diaris, un tipus de document que permet la lectura
ràpida. També s'ofereixen activitats com ara tallers, xerrades i
narracions de contes. Per utilitzar tota aquesta oferta, l'usuari
només ha de presentar algun document que l'identifiqui.
La
iniciativa de les biblioplatges ofereix serveis d'extensió
bibliotecària en què el principal objectiu és promoure la lectura
com a activitat de lleure, no esperant que els lectors vagin als
espais tradicionals de les biblioteques, sinó sortint a trobar-los
allà on habitualment passen el seu temps d'oci per oferir-los els
serveis bibliotecaris amb la màxima proximitat.
Pure pleasure reader
/ Puro placer lector (ilustración de Julia
Cejas)
En aquestes
petites biblioteques d'estiu es pot consultar un fons seleccionat per
a totes les edats en què predominen els temes d'actualitat i la
literatura d'imaginació: diaris, revistes, còmics, contes i
novel·les, principalment. També es pot fer préstec, obtenir el
carnet de la biblioteca i, en alguns casos, connectar-se a Internet.
Per reforçar l'aliança entre lectura i lleure, s'hi organitzen
conferències, jocs, concerts, recitals, lectures, presentacions i
tot un ampli ventall de propostes culturals per a totes les edats.
Un
total de 63 municipis catalans tornen a tenir aquest estiu una oferta
de serveis de biblioteca des les ubicacions estiuenques, com les
platges, piscines, places, jardins, llacs o terrasses. Concretament,
arreu de Catalunya aquest estiu funcionen una quarantena de
bibliopiscines, sis biblioplatges, quatre biblioparcs, tres
biblioplaces, un bibliojardí, un bibliopati, un bibliomercat, un
bibliollac i una biblioterrassa.
En
AQUEST
ENLLAÇ trobareu totes les Bibliopiscines i
Biblioplatges de Catalunya...
“El bosque es para mi el mundo
que me ha fascinado desde la infancia, el espacio de la imaginación,
dónde aprendí que los vuelos de los pájaros escriben en el cielo
las palabras de donde han brotado todos los libros del mundo. El
bosque esconde la historia de todas las historias que siempre quise
contar...”
Ana María Matute Ausejo nació
en Barcelona el 26 de julio de 1926, en el seno de una familia
acomodada. Escribió su primer relato, ilustrado por ella misma, a
los cinco años, tras haber estado a punto de morir por una infección
de riñón. A los ocho años volvió a padecer otra enfermedad grave
y la enviaron a vivir a Mansilla de la Sierra, Logroño, con sus
abuelos. Se educó en un colegio religioso en Madrid. Su padre poseía
una fábrica de paraguas, pero al estallar la guerra civil la vida de
la familia quedó modificada. Su primera novela, Pequeño
teatro, la escribió a los diecisiete años, e Ignacio Agustí,
director de la editorial Destino en aquel momento, le ofreció un
contrato de 3.000 pts que ella aceptó, sin embargo, Pequeño teatro
no se publicó hasta ocho años después. En 1949 quedó
semifinalista del Premio Nadal. En 1952 se casó con el escritor
Eugenio de Goicoechea. Su hijo, Juan Pablo, nació en 1954, y ella
se separó en 1963, perdiendo la custodia de su hijo al que no
pudo ver durante años por las leyes injustas de la época. De 1965 a
1966 Matute estuvo ejerciendo de lectora en Bloomington (Indiana) y
en 1968 en Norman (Oklahoma). Fue miembro de la Real Academia
Española de la Lengua desde 1996. Miembro honorario de la Hispanic
Society of America y de la American Association of Teachers of
Spanish and Portuguese. Medalla de oro del Círculo de bellas artes
de Madrid, 2005. Doctor Honoris Causa por la Universidad de León y
medalla de oro del Círculo de Bellas Artes de Madrid, 2006. En toda la obra de Ana María
Matute pervive esta mirada protagonista infantil o adolescente que
marca un distanciamiento afectivo entre realidad y sentimiento o
entendimiento. Son obras que se inician con gran lirismo y poco a
poco se sumergen en un realismo exacerbado. Las novelas de Ana María
Matute no están exentas de compromiso social, si bien es cierto que
no se adscriben explícitamente a ninguna ideología política.
Partiendo de la visión realista imperante en la literatura de su
tiempo, logró desarrollar un estilo personal que se adentró en lo
imaginativo y configuró un mundo lírico y sensorial. Su obra
resulta así ser una rara combinación de denuncia social y de
mensaje poético, ambientada con frecuencia en el universo de la
infancia y la adolescencia de la España de la posguerra. Murió
el 25 de junio de 2014, a los 88 años, dejando un libro póstumo:
Demonios familiares.
Només hi ha una cosa millor que llegir
un llibre: escriure'l.
Dando por descontada
la calidad de su obra y su compromiso con la escritura, la dignidad
literaria y personal que la autora mantuvo hasta el final de su vida
queda resumida en este decálogo del escritor que ella misma elaboró:
El escritor nace, no
se hace: es una cuestión de ser o no ser.
Escribir es también
una forma de protesta. Casi todos los escritores comparten el
malestar con el mundo.
Mientras haya un
poeta, la poesía existirá.
Maestros, modelos,
estudios nunca estorban y pueden ayudar; pero no crean.
Escribir es siempre
muy difícil, sobre todo hacerlo de forma aparentemente sencilla.
Lo “políticamente
correcto” casi nunca es literario.
Para un escritor, no
hay universidad ni escuela que enseñe lo que enseña la vida.
Escribir no es
solamente una profesión y una vocación: es una forma de ser y de
estar.
Un libro no existe
en tanto alguien no lo lea. Y nunca nadie lee el mismo libro.
El día que yo piense que he escrito algo
perfecto, estaré muerta (como escritora).
El nen no és un projecte d'home, el nen és un món total, tancat
com una esfera.
"Se
están cometiendo muchos errores con los niños, se les está
quitando la capacidad de imaginar, se les está quitando la isla
desde muy niños, lanzándoles al mar. Cada vez dura menos la
infancia, pero tampoco se logra a cambio una madurez. Son niños
expulsados muchos de ellos, lo que yo llamo adolescentes con cara de
náufragos. Hay mucho niño náufrago, adolescentes que a lo mejor ya
tienen 40 años, pero no han sabido madurar. Se está educando muy
mal. Les quitan la capacidad imaginativa. Por ejemplo, la televisión.
No estoy en contra de ella, sino de su uso. Tampoco hablo de la
violencia, un niño siempre lleva dentro la violencia, y si no le
compran pistolas las fabrican con las pinzas: mis hermanos lo hacían.
La televisión les ha hecho perezosos, se lo dan todo hecho, los
personajes, las músicas, los colores. Entre el cómic y la tele lo
tienen todo. La lectura en cambio es una fábrica de sueños. Yo de
niña me imaginaba los personajes, las ciudades. Tenía una idea
fabulosa de la ciudad de Copenhague por lo que leía en Andersen, y
cuando realmente la conocí, encontré mi sueño. Había un
ilustrador ruso del siglo pasado que nunca pintaba al protagonista,
lo ponía de espaldas para que el lector lo imaginara. O sea, que si
además de ver las películas de dibujos leyeran… Pero no, están
amorrados a la televisión todo el día. Yo recuerdo que cogía
libros de la biblioteca de mi padre y no entendía nada, pero lo
inventaba a mi modo".
Ana María Matute
LOS
CUENTOS VAGABUNDOS Ana
María Matute
Pocas
cosas existen tan cargadas de magia como las palabras de un cuento.
Ese cuento breve, lleno de sugerencias, dueño de un extraño poder
que arrebata y pone alas hacia mundos donde no existen ni el suelo ni
el cielo. Los cuentos representan uno de los aspectos más
inolvidables e intensos de la primera infancia. Todos los niños del
mundo han escuchado cuentos. Ese cuento que no debe escribirse y
lleva de voz en voz paisajes y figuras, movidos más por la
imaginación del oyente que por la palabra del narrador.
He
llegado a creer que solamente existen media docena de cuentos. Pero
los cuentos son viajeros impenitentes. Las alas de los cuentos van
más allá y más rápido de lo que lógicamente pueda creerse. Son
los pueblos, las aldeas, los que reciben a los cuentos. Por la noche,
suavemente, y en invierno. Son como el viento que se filtra,
gimiendo, por las rendijas de las puertas. Que se cuela, hasta los
huesos, con un estremecimiento sutil y hondo. Hay, incluso, ciertos
cuentos que casi obligan a abrigarse más, a arrebujarse junto al
fuego, con las manos escondidas y los ojos cerrados.
Los
pueblos, digo, los reciben de noche. Desde hace miles de años que
llegan a través de las montañas, y duermen en las casas, en los
rincones del granero, en el fuego. De paso, como peregrinos. Por eso
son los viejos, desvelados y nostálgicos, quienes los cuentan.
Los
cuentos son renegados, vagabundos, con algo de la inconsciencia y
crueldad infantil, con algo de su misterio. Hacen llorar o reír, se
olvidan de donde nacieron, se adaptan a los trajes y a las costumbres
de allí donde los reciben. Sí, realmente, no hay más de media
docena de cuentos. Pero ¡cuántos hijos van dejándose por el
camino!
Mi
abuela me contaba, cuando yo era pequeña, la historia de la Niña de
Nieve. Esta niña de nieve, en sus labios, quedaba irremisiblemente
emplazada en aquel paisaje de nuestras montañas, en una alta sierra
de la vieja Castilla. Los campesinos del cuento eran para mí una
pareja de labradores de tez oscura y áspera, de lacónicas palabras
y mirada perdida, como yo los había visto en nuestra tierra. Un día
el campesino de este cuento vio nevar. Yo veía entonces, con sus
ojos, un invierno serrano, con esqueletos negros de árboles
cubiertos de humedad, con centelleo de estrellas. Veía largos
caminos, montañas arriba, y aquel cielo gris, con sus largas nubes,
que tenían un relieve de piedras. El hombre del cuento, que vio
nevar, estaba muy triste porque no tenía hijos. Salió a la nieve,
y, con ella, hizo una niña. Su mujer le miraba desde la ventana. Mi
abuela explicaba: «No le salieron muy bien los pies. Entró en la
casa y su mujer le trajo una sartén. Así, los moldearon lo mejor
que pudieron.» La imagen no puede ser más confusa. Sin embargo,
para mí, en aquel tiempo, nada había más natural. Yo veía
perfectamente a la mujer, que traía una sartén negra como el
hollín. Sobre ella la nieve de la niña resaltaba blanca, viva. Y yo
seguía viendo, claramente, cómo el viejo campesino moldeaba los
pequeños pies. «La niña empezó entonces a hablar», continuaba mi
abuela. Aquí se obraba el milagro del cuento. Su magia inundaba el
corazón con una lluvia dulce, punzante. Y empezaba a temblar un
mundo nuevo e inquieto. Era también tan natural que la niña de
nieve empezase a hablar... En labios de mi abuela, dentro del cuento
y del paisaje, no podía ser de otro modo. Mi abuela decía, luego,
que la niña de nieve creció hasta los siete años. Pero llegó la
noche de San Juan. En el cuento, la noche de San Juan tiene un olor,
una temperatura y una luz que no existen en la realidad. La noche de
San Juan es una noche exclusivamente para los cuentos. En el que
ahora me ocupa también hubo hogueras, como es de rigor. Y mi abuela
me decía: «Todos los niños saltaban por encima del fuego, pero la
niña de nieve tenía miedo. Al fin, tanto se burlaron de ella, que
se decidió. Y entonces, ¿sabes qué es lo que le pasó a la niña
de nieve?» Sí, yo lo imaginaba bien. La veía volverse blanda,
hasta derretirse. Desaparecería para siempre. «¿Y no apagaba el
fuego?», preguntaba yo, con un vago deseo. ¡Ah!, pero eso mi abuela
no lo sabía. Sólo sabía que los ancianos campesinos lloraron mucho
la pérdida de su pequeña niña.
No
hace mucho tiempo me enteré de que el cuento de la Niña de Nieve,
que mi abuela recogiera de labios de la suya, era en realidad una
antigua leyenda ucraniana. Pero ¡qué diferente, en labios de mi
abuela, a como la leí! La niña de nieve atravesó montañas y ríos,
calzó altas botas de fieltro, zuecos, fue descalza o con abarcas,
vistió falda roja o blanca, fue rubia o de cabello negro, se adornó
con monedas de oro o botones de cobre, y llegó a mí, siendo niña,
con justillo negro y rodetes de trenza arrollados a los lados de la
cabeza. La niña de nieve se iría luego, digo yo, como esos pájaros
que buscan eternamente, en los cuentos, los fabulosos países donde
brilla siempre el sol. Y allí, en vez de fundirse y desaparecer,
seguirá viva y helada, con otro vestido, otra lengua, convirtiéndose
en agua todos los días sobre ese fuego que, bien sea en un bosque,
bien en un hogar cualquiera, está encendiéndose todos los días
para ella. El cuento de la niña de nieve, como el cuento del hermano
bueno y el hermano malo, como el del avaro y el del tercer hijo
tonto, como el de la madrastra y el hada buena, viajará todos los
días y a través de todas las tierras. Allí a la aldea donde no se
conocía el tren, el cuento caminando.
El
cuento es astuto. Se filtra en el vino, en las lenguas de las viejas,
en las historias de los santos. Se vuelve melodía torpe en la
garganta de un caminante que bebe en la taberna y toca la bandurria.
Se esconde en los cruces de los caminos, en los cementerios, en la
oscuridad de los pajares. El cuento se va, pero deja sus huellas. Y
aun las arrastra por el camino, como van ladrando los perros tras los
carros, carretera adelante.
El
cuento llega y se marcha por la noche, llevándose debajo de las alas
la rara zozobra de los niños. A escondidas, pegándose al frío y a
las cunetas, va huyendo. A veces pícaro, o inocente, o cruel. O
alegre, o triste. Siempre, robando una nostalgia, con su viejo
corazón de vagabundo.
FIN
Ana María Matute
Jo no parlo de literatura, jo la fabrico.
La
màgia d'escriure existeix en la màgia de llegir, gràcies per la teva màgia.
El dibuixant argentí
Joaquín Salvador Lavado, conegut com a Quino, el creador de Mafalda,
ha sigut reconegut amb el Premi Príncep d’Astúries de comunicació
i humanitats, convertint-se en el primer dibuixant que rep el guardó.
Quino
va néixer a la provincia de Méndoz, Argentina, l’any 1932. El
1945 anys va començar a estudiar a l’escola de Belles Arts de la
província però aviat deixà els estudis per intentar convertir-se
en autor d’historietes còmiques professional. Als 22 anys es va traslladar a
Buenos Aires, on aviat va acosneguir publicar la seva primera pàgina
d’humor al setmanari ‘Esto Es’, moment a partir del qual
comença a publicar en molts altres mitjans: ‘Leoplán’, ‘TV
Guia’, ‘Vea y Lea’, ‘Damas y Damitas’, ‘Usted’,
‘Panorama’, ‘Adán’, ‘Atlántida’, ‘Che, el diari
Democracia’, etc . El 1954 comença a publicar
regularment a ‘Rico Tipo’, a la qual segueixen ‘Tía Vicenta’
i ‘Dr. Merengue’. Poc després, comença a fer dibuixos
publicitaris. Publica el seu primer llibre recopilatori, Mundo
Quin, el 1963, rebent
l’encàrrec, després d’això, d’unes pàgines per a una
campanya de publicitat encoberta per a l’empresa d’electrodomèstics
Mansfield, per a les que crea el seu personatge més reconegut,
Mafalda. La campanya no va arribar a
realitzar-se, de manera que la primera història de Mafalda es
publica a ‘Leoplán’, i després va passar a publicar-se
regularment al setmanari ‘Primera Plana
El 9 de març del 1965
el personatge va passar al diari ‘El Mundo’ i va començar l’èxit
imparable del personatge. El primer llibre del personatge va
aparèixer el Nadal d’aquell any, i la tirada inicial de 5.000
exemplars es va exhaurir en dos dies. Tot i l’èxit que havia
assolit, Quino va deixar de dibuixar tires de Mafalda el 25 de juny
del 1973 perquè ja no sentia la necessitat de fer servir
l’estructura de les tires còmiques.
Les històries de Mafalda van
arribar a Europa el 1969 de la mà de l’escriptor Umberto Eco, que
la va definir com una “heroïna irada”. Va arribar a Espanya el
1970 i les autoritats franquistes van obligar els editors a posar una
faixa als llibres que deia “per a adults”. Enguany es compleix el 50è
aniversari de Mafalda, una nena de sis anys crítica i pessimista que
odia la sopa i parla de temes polítics i socials amb una lucidesa
que no sempre tenen els adults. Les seves historietes s’han traduït
a 30 llengües i s’han adaptat al cinema i la televisió.
ELS PERSONATGES
Mafaldaés una
noia preocupada per temes com la pau i els drets humans. Admira als
Beatles i “el pájaro loco”. Les coses que odia són: la sopa,
que li preguntin si vol més al pare o a la mare, la calor i la
violència. Els paresde
Mafalda es van conèixer a la Universitat. Raquel és una afanyosa
mestressa de casa i el seu marit treballa en una companyia
d'assegurances, adora les plantes i odia les formigues. Felipe és bastant indecís i té sentiments de culpa quan es diverteix. Li
encanta faltar a l'escola i llegir còmics, especialment el Llanero
Solitario. Manolito
(Manuel Goreiro), treballa al magatzem del pare (Magatzem Don
Manolo). És una mica brut i cap dur. Estima els diners i odia als
Beatles. Susanita(Susana Clotilde Chirusi) és molt coqueta i te molts prejudicis.
Odia Manolito, adora les tele novel · les, i somia amb casar-se,
tenir fills, tocar el piano, jugar a la canasta i ingressar a l'alta
societat. Miguelito
(Miguel Pitti) és el menor dels amics de Mafalda. Sempre fa riure
als altres amb la seva gran imaginació. Guille,
el germanet de Mafalda, va néixer el 21 de Març de 1968. Les seves
dues passions són: Brigitte Bardot i el seu xumet. Llibertatté un gran caràcter. La seva mare treballa com a traductora. Li
agrada la gent simple i somia amb poder veure la revolució social.
La memòria es descriu com la capacitat o poder mental que permet
retenir i recordar, mitjançant processos associatius inconscients,
sensacions, impressions, idees i conceptes prèviament experimentats,
així com tota la informació que s'ha après conscientment.
Una
aroma, una frase, un color, una textura, una sensació, un so, una
imatge es queden gravades en la nostra memòria durant anys però,
els nostres records són reals o ficticis? Podem fiar-nos d'ells? o
per contra, són invent de la nostra ment? Per què recordem certes
coses i altres no? Per què no podem recordar més esdeveniments? Diu Martin Conway, director del Departament de Psicologia de City
University de Londres, en una entrevista a Eduard Punset que "si haguéssim de recordar-ho tot,
no podríem fer res". Llavors ... Com fabriquem allò que
recordem? Com és possible que puguem anar construint a poc a poc la
memòria, els records de coses que ens han passat, de coses que hem
vist amb prou feines? Potser ho inventem? Conway sosté que la
realitat i la ficció es barregen en la nostra ment per construir els
nostres records i de pas la nostra identitat. Els records són alhora
falsos i hiperrealistes però es corresponen amb l'experiència del
que som.
