Dades personals

Biblioteca Municipal creada per oferir l'accés al coneixement de forma lliure i gratuita

divendres, 15 de novembre del 2019

El poeta Joan Margarit ha guanyat el Premi Cervantes 2019 ."La llibertat és una llibreria"

“La poesia és remenar la ronya que tenim dins, recuperar les coses més subtils i amb paraules, i no amb res més, expressar-ho i enviar-ho a algú que no conec i que aquest algú ho llegeixi i digui: sóc jo. Això no és un ofici, això és un miracle”.
Joan Margarit




El poeta Joan Margarit ha guanyat el Premi Cervantes 2019 per la seva poètica de "profunda transcendència" i per la pluralitat de la cultura peninsular que representa, segons la sentència del jurat feta públiac aquest dijous pel ministre de Cultura i Esport a funcions, José Guirao. L'obra poètica de Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938), "de profunda transcendència i lúcid llenguatge sempre innovador, ha enriquit tant la llengua espanyola com la llengua catalana, i representa la pluralitat de la cultura peninsular en una dimensió universal de gran mestratge".



Diria que la primera notícia que tinc respecte l’existència d’un poema no és ni tan sols verbal. I aquí comença el misteri de la paraula poètica. Es pot tenir una -o diverses- llengües de cultura, però pot ser que cap d’aquestes no serveixi per entrar al lloc on hi ha el poema. Com als contes, es tracta d’entrar en una cripta i cal conèixer la contrasenya que l’obri. Totes aquestes qüestions són irrellevants quan la llengua materna i la de cultura coincideixen. Quan no és així, la llengua de cultura pot ser una catedral edificada damunt d’una cripta inaccessible.
Joan Margarit
(Del Pròleg per a la primera edició d’Estació de França, Ed. Hiperion, Madrid 1999)

Sempre he tingut consciència que la poesia per a mi s’estenia per tota la vida. La pressa, doncs, no ha format part de la meva relació amb el poema. El judici final el farà el temps i, al contrari dels judicis finals de les religions, jo no en sabré mai el resultat. A mi em correspon només –i no és poc el dia a dia amb els poemes sense més justificació, plaer o compensació que estar-los buscant, component i escrivint. Cap de nosaltres comptem gaire, fins i tot els que semblen comptar molt, però ens pot salvar el mateix que, curiosament, també pot salvar el poema: la seva honesta intensitat.
Joan Margarit
(Del pròleg a la primera edició de Tots els poemes 1975-2011, Barcelona 2011, Grup 62, La butxaca)

"Un poema és de les arts més fàcils d'entendre i de llegir. No has de fer res. És ràpid, és curt (...). Ara has de saber que allò s'ha de llegir dues o tres vegades i anar-hi entrant. I quan has començat a entrar, si el poema és bo, ja el tens per a tota la vida. Cada dia tu seràs diferent i el poema cada dia et dirà coses diferents".
"Estimar és difícil. La meva mare estimava, però no sabia com expressar-ho. Però la comunicació amb l'altre és que s'adoni que l'estimes, i això és complicat".
"Jo penso que el perdó no existeix. És un esforç cap a una direcció, però no pots arribar-hi. El que ha passat ha passat. No hi ha volta de full".
"Tampoc té sentit la frase: s'aprèn dels errors. Com s'aprèn dels errors? Si quan estàs sortint d'un error ja estàs fent el següent! Sortir d'una misèria ens fa contents, però ens fa contents perquè no sabem cap a quina altra misèria anem".
"No hem de simplificar les qüestions. Com, per exemple, amb els eufemismes. Estic supercontenta, es diu. Jo tota la vida n'he tingut prou d'estar content. Per què has d'estar supercontenta? Perquè tens por de no està contenta".
Joan Margarit

BIOGRAFIA

Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig del 1938) és poeta, arquitecte i catedràtic jubilat de la Universitat de Barcelona. Joan Margarit neix a Sanaüja, a la comarca de la Segarra, en un moment de la Guerra Civil Espanyola quan el front d'Aragó ja era a prop d'aquelles terres, fill de Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona, i Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l'Ametlla de Mar.

El pare i la mare s'havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra Civil els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l'àvia paterna, on va néixer el poeta.

Acabada la guerra i fins el 1948, la família canvia moltes vegades de domicili: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona. De retorn a Barcelona, la família viu davant del Turó Park i Joan Margarit fa el batxillerat a l'Institut Ausiàs March que aleshores estava situat al carrer Muntaner.

L'any 1954 la família es trasllada a les illes Canàries i, des del 1956, Margarit passa els cursos acadèmics a Barcelona per estudiar arquitectura, al Col·legi Major Sant Jordi, on residirà fins el 1961. El 1962 coneix Mariona Ribalta amb qui es casa l'any següent, i amb qui tindrà tres filles, Mònica, Anna i Joana, i un fill, Carles.

Margarit s'havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965. Després d'un llarg parèntesi de deu anys, escriu “Crónica”, publicat pel seu amic Joaquim Marco, director de la col·lecció “Ocnos”, de Barral Editores. A partir del 1980, inicia la seva obra poètica en català.

Des del 1975, Margarit i la seva família viuen a Sant Just Desvern, on també hi ha l'estudi d'arquitectura que comparteix amb Carles Buxadé, amic i soci, des del 1980. Des del 1968, Margarit és catedràtic, jubilat actualment, de Càlcul d’estructures de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona.

L'any 1987, amb motiu del mil·lenari de Sant Just Desvern, l'Orfeó Enric Morera va estrenar la seva Cantata de Sant Just.

El juny de 2008 ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat de Catalunya per la seva obra Casa de Misericòrdia.

POEMES
"Jo treballo per consolar gent solitària”
LA LLIBERTAT
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
 Joan Margarit i Consarnau


Dona de primavera

Darrere les paraules només et tinc a tu.
Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.
Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.
Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d'un vers.
                       Joan Margarit i Consarnau
 
NO ERA LLUNY NI DIFÍCIL
Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora. 
Joan Margarit i Consarnau

IDENTITAT
Què fer de les paraules al final?
Si vull trobar què sóc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.
És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d’intel·ligència.
Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s’acosta
la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andanes, em passaven a frec.
Joan Margarit i Consarnau
 
Joan Margarit premi Cervantes, veu com un reconeixement al “deure acomplert”, i que considera que farà que tingui més lectors, Margarit, de 81 anys, va exposar els seus anhels: “Espero que els meus poemes siguin uns grans poemes, però això no ho podrem saber fins d’aquí a dues generacions”. La qual cosa el va dur a reflexionar sobre el “misteri” del poema, un misteri que fa que un mateix poema serveixi sempre i en diferents moments de la vida:
“Perquè un bon poema mai és un, és infinit, i mai és el mateix perquè el llegim en diferents moments de la nostra vida, i aquest és el misteri de l’art”.

ENTREVISTES
 


 
Joan Margarit fa memòria

“Perquè un bon poema mai és un, és infinit, i mai és el mateix perquè el llegim en diferents moments de la nostra vida, i aquest és el misteri de l’art”.
Joan Margarit