Qui té el
poder té la veritat.
Ningú pot viure al marge de la mentida perquè
forma part del bagatge humà i està força arrelada socialment. Hi ha qui creu
que a vegades pot facilitar el tracte entre les persones i que ocasionalment
pot ser una solució, però també a voltes seria més fàcil dir la veritat, tot i
que la vida tant es pot complicar mentint com dient la veritat, s’hauria de veure
en casos concrets per mesurar els avantatges i els inconvenients. George Orwell diu que en un temps d’engany generalitzat, dir la veritat és un acte
revolucionari.
La veritat i el poder
poden viatjar junts només durant un tros. Més tard o més d'hora, seguiran per
sengles separades. Si volem poder, en algun moment haurem de difondre ficcions. Si volem saber la veritat sobre el món, en algun punt
haurem de renunciar al poder.
Com a espècie, els humans prefereixen el poder a la veritat. N’aboquem molt més temps i esforç en intentar controlar el món que a intentar entendre-ho, i fins i tot quan tractem de entendre-ho, en general ho fem amb l'esperança que comprendre’l farà més fàcil controlar-lo.
Per tant, en lloc d'acceptar les notícies falses com la norma, hem de reconèixer-les com un problema molt més difícil del que acostumem suposar, i hem d'esforçar-nos encara més per distingir la realitat de la ficció.
Com a espècie, els humans prefereixen el poder a la veritat. N’aboquem molt més temps i esforç en intentar controlar el món que a intentar entendre-ho, i fins i tot quan tractem de entendre-ho, en general ho fem amb l'esperança que comprendre’l farà més fàcil controlar-lo.
Per tant, en lloc d'acceptar les notícies falses com la norma, hem de reconèixer-les com un problema molt més difícil del que acostumem suposar, i hem d'esforçar-nos encara més per distingir la realitat de la ficció.
El poder de la cooperació humana depèn d'un equilibri delicat
entre veritat i la
ficció .Els humans tenen aquesta notable capacitat
de saber i de no saber al mateix
temps.
La veritat sembla que s’ha convertit en una més de les mercaderies que
tenim al nostre abast: actuem com si estiguéssim convençuts que podem adquirir
la veritat que més ens convingui, la més còmoda, la que menys desestabilitzi
els nostres prejudicis. És allò que es coneix com a postveritat, un concepte que ha connectat de manera admirable amb
el consumisme que caracteritza la cultura actual. La validesa d’un discurs no
té ja res a veure amb antigues adequacions entre allò que es diu i la realitat
dels fets. Té a veure amb el poder. La veritat del discurs només depèn que
tinguem prou poder per comprar-la i, després, per fer-la valer, per imposar-la.
La voluntat alliberadora que comportava el good bye a la veritat, en realitat,
ha estat ben paradoxal: ha contribuït a alliberar aquells que ja eren lliures
(i a sotmetre encara un xic més aquells a qui, en teoria, havia d’alliberar).
Volem dotar de recusos, llibres per saber més, per analitzar aquest nou fenòmen:
Com s'ha arribat a la paradoxal
situació que la gent ja no es creu res i alhora és capaç de creure qualsevol
cosa.
LLIBRES SOBRE LA MENTIDA
JOAN
JULIBERT (2018). El poder de la mentida. Barcelona.
Edicions Saldonar.
El poder de la mentidés
una anàlisi profunda i rigorosa sobre l’impacte que té la mentida en l’ordenament
social. Des de la construcció que fem cadascun de nosaltres del nostre propi
relat, fins a l’ús que en fan els diversos poders manipulant la veritat a
la seua conveniència, així com la destacada funció de la premsa i les xarxes
socials en la construcció de relats. Un llibre de lectura obligada.En aquest assaig, provocatiu i que hauria de ser polèmic, es reclama el dret de la mentida davant el valor absolut de la veritat, i es demostra que el debat sobre les notícies falses és en realitat una guerra de relats interessats, que s’entaula entre els poders establerts, els de sempre, i els emergents.
Els relats, per tant, es construeixen amb la intenció d’aconseguir l’hegemonia i el domini de la transformació de la realitat que trobem sempre en qualsevol forma de poder.
La decadència de la mentida (1898) no és només un dels diàlegs de més abast teòric d’Oscar Wilde, sinó que representa el seu manifest antinaturalista i una contribució tan notable com polèmica, fins i tot avui dia, al debat sobre el valor de l’art. Per Wilde, quan s’exigeix a l’art que renunciï a la bellesa—l’aspiració humana més elevada—per assolir la veritat, se sacrifica una de les capacitats més extraordinàries de l’ésser humà: la de transformar la realitat. Crear significa ordir mentides meravelloses per convertir el món en un lloc digne del nostre esbalaïment. I quan l’Art aconsegueix alliberar-se de les cadenes del realisme, deixa d’imitar la Natura i la Vida i n’esdevé el model.
Mª JESÚS ALAVA REYES.La verdad de la mentira.La esfera de los Libros
Claus per descobrir el dany
emocional i els secrets de les mentides pròpies i alienes.
¿Mentim per costum o ho fem per
protegir-nos? ¿Potser per caure bé, impressionar als que ens envolten o per
obtenir algun avantatge addicional? ¿Mentim per inseguretat, perquè tenim
l'autoestima baixa, per humanitat? O mentim per amagar una cosa que hem fet
malament i manipular als altres?
Però tan important com saber per què
mentim serà conèixer com podem descobrir als mentiders i per què sovint ens
deixem enganyar. Hi ha mentides en l'amor, a la feina, amb els amics, en la
política ... que causen un dany emocional i que tanquen secrets que convé -de
vegades- descobrir.
FRANCA D'AGOSTINI, n’ha trobat moltes, de
formes de mentir, en el seu llibre : Mentira,
publicat a Buenos Aires per Adriana Hidalgo Editoria
Es diu que la veritat és una i la mentida
múltiple i, per tant, que això afavoreix clarament la segona. És molt difícil trobar la veritat i
molt fàcil dir mentides.
La mentida
se serveix de la fragilitat de la veritat. Alhora se n’aprofita i provoca la
degradació de la democràcia. Però la mentida és filla de la veritat: sense
aquesta no existiria. “Els nens aprenen el concepte de veritat només després
d’haver fet seus els conceptes d’engany i error”. De fet, segons l’autora, “és
la sospita de la mentida el que genera veritat”. El nihilisme nietzschià -la
veritat no existeix- ha donat ales a la mentida, però quan tots mentim i tots
sabem que mentim, l’efectivitat
de la mentida desapareix. ¿Hem arribat ja en aquest punt en
l’era de la postveritat? D’Agostini creu que, seguint el consell de Maquiavel,
el Príncep, després d’haver après a mentir durant segles, ara hauria
“d’aprendre a dir la veritat”. En tot cas, la rèplica a Nietzsche és senzilla:
l’afirmació que la veritat no existeix no pot ser veritat perquè la veritat no
existeix...
Però anem a les formes de mentir, que són
moltes. Es pot mentir de re
(sobre les coses), de se
(sobre les creences, emocions...) i de
dicto (sobre el llenguatge, els conceptes). Es pot confondre (dir
una veritat per fer creure alguna cosa falsa), es poden dir mentides pietoses
(amb bona intenció), es poden dir mentides defensives (combatre la mentida de
l’enemic amb una mentida), es pot manipular (distorsionar la veritat sense
arribar directament a mentir: cosa habitual en publicitat i política, com bé
saben els spin doctors
), es pot ser imprecís (escudar-se en l’ambigüitat de la realitat). El que és
menys habitual és la mentida simple i evident.
JORDI IBÁÑEZ, En la era de la posverdad (Calambur)
En l'era de la postveritat Jordi Ibáñez
(ed) (Calambur). 14 assaigs sòlids d'autors d'allò més
divers i amb punts de vista que es
toquen però no
trepitgen. Hi ha un interessant
aportació teòrica de l'editor a través de l'hedonisme cognitiu
per demostrar que la postveritat "no és el vell gos de
la propaganda i la mentida, o de l'ocultació i el secret propis de la
política, armat ara amb un collaret nou, sinó que realment
estem parlant d'una
altra cosa ". Aquest hedonisme seria "la indiferència davant la possibilitat
que una convicció o creença sigui veritat o mentida
sempre que convinguin a
una manera de sentir i de viure,
a un desig de realitat,
a una creença més profunda. L'obra, breu i il·lustrativa, està plena d'ensenyaments
i aportacions.
Deixem una, a manera de recordatori, de Remedios Zafra: "Habitar la xarxa implica habitar un marc
de fantasia".
JONATHAN SWIFT, L'ART DE LA MENTIDA POLÍTICA / És convenient enganyar al poble? Editorial: PÚBLICOAquest volum recull dos opuscles deliciosos sobre la mentida i els seus proverbials vincles amb la política i els polítics. Malgrat que van ser escrits en el segle XVIII, en plena època de les llums, el que Swift i Condorcet exposen en els seus respectius escrits no ha perdut gens de la seva vigència, tal com ho demostra la pràctica de la política contemporània. Doncs, com diu Swift en el seu acerat assaig, la mentida política és l'art de fer creure al poble falsedats saludables i fer-ho.
HANNAH ARENDT, «Veritat i
mentida en la política».
La filòsofa alemanya Hannah Arendt es va plantejar qüestions similars en aquest breu llibre de Pàgina Indòmita, titulat »Veritat i mentida en la política». El volum reuneix dos assajos que es vertebren al voltant de la complicada relació entre veritat i mentida en l'ús del poder. Igual que en la lectura platònica que proposa Leo Strauss, Arendt sap que, avui com ahir, «l'home que diu la veritat posa la seva vida en perill»; però tampoc ignora que una política deslligada de la veritat es corromp des de dins i acaba convertint l'Estat en una maquinària que destrueix el Dret.
La filòsofa alemanya Hannah Arendt es va plantejar qüestions similars en aquest breu llibre de Pàgina Indòmita, titulat »Veritat i mentida en la política». El volum reuneix dos assajos que es vertebren al voltant de la complicada relació entre veritat i mentida en l'ús del poder. Igual que en la lectura platònica que proposa Leo Strauss, Arendt sap que, avui com ahir, «l'home que diu la veritat posa la seva vida en perill»; però tampoc ignora que una política deslligada de la veritat es corromp des de dins i acaba convertint l'Estat en una maquinària que destrueix el Dret.
JOAN GARCIA MURO SOLANS (2018), Good bye veritat,una aproximació a la postveritat. Pagès Editors.
La veritat sembla que s’ha convertit en una més de les mercaderies que
tenim al nostre abast: actuem com si estiguéssim convençuts que podem adquirir
la veritat que més ens convingui, la més còmoda, la que menys desestabilitzi
els nostres prejudicis. És allò que es coneix com a postveritat, un concepte que ha connectat de manera admirable amb
el consumisme que caracteritza la cultura actual. La validesa d’un discurs no
té ja res a veure amb antigues adequacions entre allò que es diu i la realitat
dels fets. Té a veure amb el poder. La veritat del discurs només depèn que
tinguem prou poder per comprar-la i, després, per fer-la valer, per imposar-la.
La voluntat alliberadora que comportava el good bye a la veritat, en realitat,
ha estat ben paradoxal: ha contribuït a alliberar aquells que ja eren lliures
(i a sotmetre encara un xic més aquells a qui, en teoria, havia d’alliberar).
RAÚL RODRIGUEZ FERRÁNDIZ , Máscaras de la mentira. El nuevo
desorden de la posverdad. Valencia, Pre-Textos, 2018.
La mentida
té mil cares i la veritat només una, deia Montaigne. Raúl
Rodríguez Ferrándiz s'ha proposat explorar algunes d'elles: «Aquest és un llibre sobre la mentida i
sobre algunes de les seves manifestacions o alguns dels seus parents propers: el frau,
la falsificació, el fingiment, la dissimulació, l'error,
la ficció, la ironia, el secret,
la conspiració »,
escriu en les primeres pàgines
de Màscares de la mentida. El nou desordre de la posverdad. No és un llibre que
se centri en l'esfera pública
i en la nostra conversa política. Tracta, més
aviat, de ficcions que no sempre
es presenten com a
tals, que juguen amb l'ambigüitat, que busquen diferents
variacions de la suspensió de l'enteniment. Una de les preguntes
que es planteja l'autor és si l'erosió
del concepte de veritat hauria afectat el de
mentida.
"El
mateix concepte de veritat objectiva
està desapareixent del món. Les mentides passaran
a la història. " George
Orwell
LA VERDAD
SIN CAMINOS - Jiddu Krishnamurti
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada