Què és això de la postveritat?
La paraula “postveritat” es pot dir que és nova. Es va començar a fer
servir tot just fa un any per descriure un fenomen nou. La postveritat és una
mena de mentida: es pot definir com la descripció d’un fet en base a les
emocions i les opinions personals per sobre de l’objectivitat. Molta gent es
refereix a la postveritat com a “mentida emotiva”.
També trobem molts casos de postveritat que no responen a les emocions i sí
a unes intencions molt determinades. Aquests casos es troben molt sovint en el
camp de la política.
Es parla de postveritat quan hi ha un context en el qual no importa tant
l’objectivitat dels fets (ni comprovar la seva veracitat) com l’impacte d’un
relat, sigui cert o no, i la difusió social dels seus efectes, en especial la
creació de tendències d’opinió.
El regne de l'algorisme, dels automatismes i de la manca de periodisme obren el camí a la dictadura de la posverdad, un neologisme elegit pel diccionari Oxford com a paraula de 2016, el de l'auge del populisme. La seva definició s'adapta a la perfecció a les falsedats amb què neix la primera presidència viral: "Circumstàncies en què els fets objectius són menys decisius que les emocions o les opinions personals a l'hora de crear opinió pública".
Facebook i la resta de grans plataformes d'Internet encara estan a temps d'intentar salvar-se i salvar-nos d'aquesta deriva. És tan fàcil com incorporar als seus algoritmes excepcions per a mitjans que inverteixen en informació, són sotmesos a controls de qualitat i rendeixen comptes. Un algoritme mai podrà fer periodisme, però pot aprendre a identificar a aquells que ho fan, pel bé de tots.
Facebook i la resta de grans plataformes d'Internet encara estan a temps d'intentar salvar-se i salvar-nos d'aquesta deriva. És tan fàcil com incorporar als seus algoritmes excepcions per a mitjans que inverteixen en informació, són sotmesos a controls de qualitat i rendeixen comptes. Un algoritme mai podrà fer periodisme, però pot aprendre a identificar a aquells que ho fan, pel bé de tots.
El filòsof lleidatà Joan Garcia del Muro guanya el premi d’assaig el Josep
Vallverdú de Lleida amb ‘Good bye, veritat’
Postveritat, fets
alternatius, notícies falses... tot plegat, paraules i conceptes nous per
designar de manera més suau i maquillada allò que tota la vida se n'ha dit
mentida.
Però no només en el món de la política veiem com es qüestionen veritats i
es queixen de la versemblança de les notícies que no són tan curoses en les
redaccions, o en la contrastació dels fets. Sens dubte, la rapidesa competitiva
per ser el primer a informar de quelcom als mitjans socials, tampoc no
hi ha ajuda. Celebro que recentment haguem vist que el món de la Comunicació
reclama un paper avaluador més objectiu en les redaccions i en la tria de les
notícies. Els propis professionals que s’escarrassen a redactar de forma
acurada els seus continguts es troben que han de competir en clics amb altres
continguts patrocinats en els seus propis mitjans que criden als instints més
políticament incorrectes. I la gent al final no distingeix en quin mitjà ho
està llegint.
El perfil del content curator, i en part el del community
manager, tenen grans reptes en aquest sentit, per dos motius. Reforça
que no tothom ho pot ser, i que hi ha límits que no es poden creuar. La teva
comunitat lligada, per exemple, a un mitjà social ha de tenir la informació que
millor la cohesioni i fidelitzi, o la que millor la informi? Per als
professionals de la informació i la comunicació la resposta és evident, però
potser en altres àmbits més economicistes, això no queda tan clar. Però també
caldrà considerar que quan confiem en perfils de Twitter que ens fan de content
curators els estem donant un poder rellevant i caldrà sempre preguntar-se
sobre els propis perfils, no només sobre el que difonen. A quins interessos
responen, en acabat?
Una definició del filòsof José Antonio Marina informa el documental: la postveritat no s’ha d’entendre com la mentida, sinó com el reblaniment de la idea de veritat. Ara bé, l’esport preferit dels opinadors quan parlen de la postveritat és qüestionar fins a quin punt ens trobem davant d’un fenomen significativament nou o simplement es tracta de les mentides i estafes de sempre que han trobat noves vies per disseminar-se. L’etimologia de la paraula no ajuda a rebre-la calorosament perquè sembla una construcció enrevessada i innecessària per no dir mentida. Però, rebutgem o no el mot, els que desmereixen el grau de novetat de la situació actual s’equivoquen. L’ésser humà canvia les condicions de la seva existència a través de les eines que crea i, en el cas de les tecnologies digitals, ens enfrontem a una revolució que, més que comparar-se amb l’arribada del motor d’explosió, s’hauria d’equiparar a la invenció de l’escriptura. No som davant d’un matís quantitatiu, sinó d’un canvi profund de les regles del joc.
La
consultora Garner, especialitzada en tecnologia informàtica, adverteix
que les notícies falses superaran a les veritables en quatre anys. Certament,
resulta terrible pensar que els usuaris de les societats madures del
planeta consumeixin més informació falsa que certa al 2022, perquè
equival a dir que la manipulació, tant de les consciències individuals
com de la democràcia, serà la gran amenaça del món. La consultora considera que la intel·ligència artificial impulsarà la
creació d'aquesta realitat falsificada amb representacions
convincentment realistes de coses que mai van ocórrer o que mai van
existir exactament com es representen.L'any 2016 ha passat a la història com el moment en què el planeta va descobrir que havíem entrat en l'era de les fake news. Res és el que sembla, fins i tot la mentida l'hem maquillat amb el terme posverdad per fer-la més digerible. Les notícies falses igual serveixen per a les guerres comercials o per a les batalles polítiques. El Brexit o Donald Trump no s'entenen sense tenir present aquest fenomen. No és fàcil defensar-se davant aquest tsunami. Fins i tot els mitjans rigorosos estem amenaçats pels ciberatacs a la veritat. És
més, sovint un mitjà seriós pot caure en el parany i donar per bona una
notícia falsa en les xarxes, blanquejant així la mentida. El
problema ha arribat a la Comissió Europea, que té un pla d'acció per
abordar la propagació de notícies incertes ia la primavera del 2018 està
previst que un comitè d'experts desenvolupi una estratègia per combatre
aquesta xacra. Col·lectius de periodistes han creat webs -la Buloteca o Maleït Bulo- per denunciar notícies de les xarxes que no ho són. El bon periodisme és el que està fet amb rigor, que jerarquitza la informació, que té al darrere una signatura que l'avala. Iñaki Gabilondo defineix la solvència com honestedat + temps. El problema és que vivim temps insolvents, corruptes i immediats.
WEBS D'INTERÈS
https://labuloteca.es/
Veritats de Mentida entén aquesta premissa i per això situa el punt
de partida de la seva història en la tecnologia i no pas en els polítics o en
els periodistes. A través d’unes animacions 3D, el documental il·lustra la
relació entre les persones i les finestres digitals a les quals tenen accés. La
representació visual captura perfectament el camp on la postveritat ha
germinat: individus que han personalitzat la seva dieta informativa fins a
crear una bombolla mediàtica totalment independent de la dels seus veïns. Si es
trobessin dues persones d’aquest món, podrien adonar-se que les realitats amb
les quals se senten hiperconnectats són totalment paral·leles, sense ni un sol
punt en comú. El resultat és una veritat per a cada bombolla.
Certament, biblioteques i professionals de la informació tenen un
paper a fer, però no el poden fer sols. I això em porta a una reflexió
acadèmica però també transversal. Quan es decideix que la cerca i avaluació
de la informació no són competències rellevants per a moltes titulacions,
s’està inferint que és quelcom que s’aprèn per experiència, quasi per osmosi,
m’atreviria a dir. Quan es decideix que el funcionament de les fonts
d’informació o les bases de dades les expliqui algú que no és del
ram de la Informació, també hi perdem. Quan es creu que no cal ensenyar a
avaluar les fonts d’informació que emprem, també llavors, en tots els
casos, ajudem a que les falses notícies, el fets alternatius i les postveritats
es colin per tots els mitjans socials i de relació que tenim. Quan es
passa a considerar que ja no cal alfabetitzar informacionalment perquè
tothom ja té mòbil, que ja no és necessari ensenyar a fer-lo servir, llavors
comencem a perdre la lluita per la veritat.
En tot cas, i recordem-ho, els professionals de la informació fa
anys que som aquí, avaluant i filtrant fonts d’informació i continguts
per a d’altres. I en veritat diem, aquesta sí, que aquí seguirem.
Una definició del filòsof José Antonio Marina informa el documental: la postveritat no s’ha d’entendre com la mentida, sinó com el reblaniment de la idea de veritat. Ara bé, l’esport preferit dels opinadors quan parlen de la postveritat és qüestionar fins a quin punt ens trobem davant d’un fenomen significativament nou o simplement es tracta de les mentides i estafes de sempre que han trobat noves vies per disseminar-se. L’etimologia de la paraula no ajuda a rebre-la calorosament perquè sembla una construcció enrevessada i innecessària per no dir mentida. Però, rebutgem o no el mot, els que desmereixen el grau de novetat de la situació actual s’equivoquen. L’ésser humà canvia les condicions de la seva existència a través de les eines que crea i, en el cas de les tecnologies digitals, ens enfrontem a una revolució que, més que comparar-se amb l’arribada del motor d’explosió, s’hauria d’equiparar a la invenció de l’escriptura. No som davant d’un matís quantitatiu, sinó d’un canvi profund de les regles del joc.
La
consultora Garner, especialitzada en tecnologia informàtica, adverteix
que les notícies falses superaran a les veritables en quatre anys. Certament,
resulta terrible pensar que els usuaris de les societats madures del
planeta consumeixin més informació falsa que certa al 2022, perquè
equival a dir que la manipulació, tant de les consciències individuals
com de la democràcia, serà la gran amenaça del món. La consultora considera que la intel·ligència artificial impulsarà la
creació d'aquesta realitat falsificada amb representacions
convincentment realistes de coses que mai van ocórrer o que mai van
existir exactament com es representen.L'any 2016 ha passat a la història com el moment en què el planeta va descobrir que havíem entrat en l'era de les fake news. Res és el que sembla, fins i tot la mentida l'hem maquillat amb el terme posverdad per fer-la més digerible. Les notícies falses igual serveixen per a les guerres comercials o per a les batalles polítiques. El Brexit o Donald Trump no s'entenen sense tenir present aquest fenomen. No és fàcil defensar-se davant aquest tsunami. Fins i tot els mitjans rigorosos estem amenaçats pels ciberatacs a la veritat. És
més, sovint un mitjà seriós pot caure en el parany i donar per bona una
notícia falsa en les xarxes, blanquejant així la mentida. El
problema ha arribat a la Comissió Europea, que té un pla d'acció per
abordar la propagació de notícies incertes ia la primavera del 2018 està
previst que un comitè d'experts desenvolupi una estratègia per combatre
aquesta xacra. Col·lectius de periodistes han creat webs -la Buloteca o Maleït Bulo- per denunciar notícies de les xarxes que no ho són. El bon periodisme és el que està fet amb rigor, que jerarquitza la informació, que té al darrere una signatura que l'avala. Iñaki Gabilondo defineix la solvència com honestedat + temps. El problema és que vivim temps insolvents, corruptes i immediats.WEBS D'INTERÈS
https://labuloteca.es/
6 CLAUS PER NO empassar NI UN Bulo MÉS
HyperNormalisation
2016
"Si m'enganyes una
vegada, és culpa teva; si m'enganyes dues, és meva” ANAXÀGORAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada