«El misteri és l'element clau en tota obra d'art». LUIS BUÑUEL

 Luis Buñuel

“Encuentro falaces y peligrosas todas las ceremonias conmemorativas, todas las estatuas de grandes hombres. ¿Para qué sirven? Viva el olvido. Yo sólo veo dignidad en la nada».

Aquest dilluns, 29 de juliol, fa 30 anys que va morir el realitzador Luis Buñuel.
Luis Buñuel, el pare del cinema surrealista, va començar la seva carrera cinematogràfica l'any 1929 amb "Un chien andalou" treballant estretament amb Salvador Dalí.
Considerat un dels directors més subtils i controvertits de la història del cinema, amb "L'edat d'or" (1930) va fer una crítica mordaç de l'Església i de les classes mitjanes. Va rebre nombrosos premis, incloent-hi el de Millor Director al Festival de Canes l'any 1950 per "Los olvidados" i la Palma d'Or del mateix Festival l'any 1961 amb "Viridiana", que va ser prohibida a Espanya.
Gran part de la seva carrera es va desenvolupar a França, on va tornar després de la seva estada a Mèxic.

 

«Si la película es demasiado corta, meteré un sueño».Luis Buñuel

Luis Buñuel Portolés (Calanda, 22 de febrer de 1900 - Ciutat de Mèxic, 29 de juliol de 1983) va ser un director cinematogràfic. Alguns el consideren com el més gran director de cinema espanyol

Vinculat intel·lectualment a la generació del 27, demostrà un gran interès pel cinema. Instal·lat a París (1925), fou ajudant del director francès Jean Epstein (1926-28) i realitzà el primer film (Un chien andalou, 1928) en col·laboració amb Salvador Dalí i adscrit al surrealisme. El film següent, L’âge d’or (1930), en el qual intervingué també Dalí, provocà un gran escàndol. Després realitzà el vigorós documental Las Hurdes (1932). Durant la Guerra Civil Espanyola supervisà films de propaganda política republicana. Durant l’exili als EUA (1939-46) fou artísticament poc productiu; fou redescobert amb el film mexicà Los olvidados (1950) al festival de Canes. Resident a Mèxic, realitzà Subida al cielo (1951), Él (1952), Ensayo de un crimen (1955), etc. A partir del 1955 inicià una prestigiosa carrera internacional: Cela s’appelle l’aurore (1955), Nazarín (1958), Viridiana (1961) —que guanyà el gran premi del festival de Canes: representava oficialment Espanya, però en fou prohibida la circulació—, El ángel exterminador (1962), Le journal d’une femme de chambre (1963), Belle de jour (1966), La voie lactée (1968), Tristana (1970), Le charme discret de la bourgeoisie (1972, Oscar a la millor pel·lícula estrangera), Le fantôme de la liberté (1974) i Ese oscuro objeto del deseo (1978). La seva personalitat poderosa és producte d’una feliç síntesi cultural de la tradició realista ibèrica (la picaresca, Rojas, Quevedo, Goya, Pérez Galdós, Valle-Inclán) i de la subversió moral surrealista. 

«La ciencia no me interesa. Ignora el sueño, el azar, la risa, el sentimiento y la contradicción, cosas que me son preciosas».

 FILMOGRAFIA

Un perro andaluz
La edad de oro
Las Hurdes-Tierra sin pan
La hija de Juan Simón
Don Qintín el amargao
¿Quién me quiere a mí?
¡Centinela, alerta!
España 1936
Gran Casino
El gran calavera
Los olvidados
Susana / Demonio y carne
La hija del engaño
Una mujer sin amor
Subida al cielo
El bruto
El
Abismos de pasión
Robinson Crusoe
La ilusión viaja en tranvía
El rio y la muerte
Ensayo de un crimen/ La vida criminal de      archibaldo de la Cruz
Así es la Aurora
La muerte en el jardín
Nazarín
Los ambiciosos
La joven
Viridiana
El ángel exterminador
Diario de una camarera
Simón del desierto
Bella de día
La vía láctea
Tristana
El discreto encanto de la burguesía
El fantasma de la libertad
Ese oscuro objeto de deseo

Font:

http://www.cbcvirtual.com/2_Bunuel.html

 

Enmig d’unes històries més o menys convencionals, sorgeixen elements sorpresa que descol•loquen a l’espectador, que encenen alguna cosa al seu cap fent-li pensar, que trastoca la lògica a la qual estem acostumats. Tot plegat fa d’aquests films unes creacions personals, interessants i contradictòries. Buñuel converteix allò quotidià en estrany i absurd. El tractament que trobem és desmitificador, antiburgès i escèptic, sempre amb el seu característic sentit de l’humor. Tots aquests trets provenen de la seva experiència en el grup surrealista parisenc, no pas d’un canvi o un interès nou.
Buñuel utilitza un guió previ, és a dir, ja no ens trobem en l’època del surrealisme més pur, però es permet introduir canvis durant el rodatge, afegir elements imprevistos que no tenen cap explicació clara. El cineasta segueix clarament l’essència del surrealisme, amb pràcticament la mateixa intencionalitat, encara que es presenti embolcallat, segurament, d’una manera més accessible per al públic general. En definitiva, es tracta d’una manera nova de mostrar les idees que sempre l’han interessat.

Llibres favorits de Buñuel

Malgrat haver escrit algunes obres literàries, Buñuel es considerava "ágrafo", el que no li va impedir ser un lector incansable al llarg de tota la seva vida. Alguns dels seus llibres favorits, segons ell mateix va afirmar en diverses ocasions, eren:

• La llegenda áurea de Jacobo de Vorágine.
• El monjo de Matthew Lewis.
• Peter Ibbetson de George du Maurier.
• Manuscrit trobat a Saragossa de Jan Potocki.
• Història dels heterodoxos espanyols de Marcelino Menéndez Pelayo.
• Cims borrascosas d'Emily Brontë.
• El Lazarillo de Tormes (anònim).
• Tota l'obra del Marquès de Sade i Benito Pérez Galdós.
  

Alguns d'aquests llibres van ser adaptats al cinema per Buñuel i uns altres li van servir com documentació o inspiració per a les seves pel·lícules.

ELS LLIBRES de LUIS BUÑUEL

http://www.lacentral.com/recorridos?idr=54080
http://www.cineparaleer.com/libros/item/1059-el-sistema-estetico-de-luis-bunuel

BUÑUEL NO NATO
(Les pel · lícules que no va fer)

CITES

 

El cine es un arma maravillosa y peligrosa, si la maneja un espíritu libre. Es el mejor instrumento para expresar el mundo de los sueños, de las emociones, del instinto. El cine parece haberse inventado para expresar la vida subconsciente, que tan protundamente penetra, por sus raíces, la poesía. 

Las dos experiencias que más me han marcado son: mi estancia con los jesuitas -la más grande limitación- y mi ingreso en el grupo surrealista -la libertad más grande-. Mi vida se ha desarrollado a la sombra de ese conflicto.

Me gustaría hacer documentales psicológicos. Desarrollaría en escena un nuevo tipo de terror o su sinónimo humor y a ratos una extraña poesía, producto de esos dos sentimientos.

Sé que lo mío es estéril, pero no puedo traicionarme a mí mismo.

Si mientras escribo el guión de una historia me hace reír también al día siguiente, lo conservo; si no, es mala. Luis Buñuel

 

¿Buñuel!, La mirada del siglo

 

 

«No hay gran cosa que decir de la muerte cuando se es ateo como yo. Habrá que morir con el misterio». Luis Buñuel