LA CONSTRUCCIÓ DE LA MENTIDA. LA FRAGILITAT DE LA VERITAT

Qui té el poder té la veritat.

Ningú pot viure al marge de la mentida perquè forma part del bagatge humà i està força arrelada socialment. Hi ha qui creu que a vegades pot facilitar el tracte entre les persones i que ocasionalment pot ser una solució, però també a voltes seria més fàcil dir la veritat, tot i que la vida tant es pot complicar mentint com dient la veritat, s’hauria de veure en casos concrets per mesurar els avantatges i els inconvenients. George Orwell diu que en un temps d’engany generalitzat, dir la veritat és un acte revolucionari. 

La veritat i el poder poden viatjar junts només durant un tros. Més tard o més d'hora, seguiran per sengles separades. Si volem poder, en algun moment haurem de difondre ficcions. Si volem saber la veritat sobre el món, en algun punt haurem de renunciar al poder.
 Com a espècie, els humans prefereixen el poder a la veritat. N’aboquem molt més temps i esforç en intentar controlar el món que a intentar entendre-ho, i fins i tot quan tractem de entendre-ho, en general ho fem amb l'esperança que comprendre’l farà més fàcil controlar-lo.

Per tant, en lloc d'acceptar les notícies falses com la norma, hem de reconèixer-les com un problema molt més difícil del que acostumem suposar, i hem d'esforçar-nos encara més per distingir la realitat de la ficció.

El poder de la cooperació humana depèn d'un equilibri delicat entre veritat i la ficció .Els humans tenen aquesta notable capacitat de saber i de no saber al mateix temps.

 

La veritat sembla que s’ha convertit en una més de les mercaderies que tenim al nostre abast: actuem com si estiguéssim convençuts que podem adquirir la veritat que més ens convingui, la més còmoda, la que menys desestabilitzi els nostres prejudicis. És allò que es coneix com a postveritat, un concepte que ha connectat de manera admirable amb el consumisme que caracteritza la cultura actual. La validesa d’un discurs no té ja res a veure amb antigues adequacions entre allò que es diu i la realitat dels fets. Té a veure amb el poder. La veritat del discurs només depèn que tinguem prou poder per comprar-la i, després, per fer-la valer, per imposar-la. La voluntat alliberadora que comportava el good bye a la veritat, en realitat, ha estat ben paradoxal: ha contribuït a alliberar aquells que ja eren lliures (i a sotmetre encara un xic més aquells a qui, en teoria, havia d’alliberar).

Volem dotar de recusos, llibres per saber més, per analitzar  aquest nou fenòmen:

Com s'ha arribat a la paradoxal situació que la gent ja no es creu res i alhora és capaç de creure qualsevol cosa.

LLIBRES SOBRE LA MENTIDA

JOAN JULIBERT (2018). El poder de la mentida. Barcelona. Edicions Saldonar.

El poder de la mentidés una anàlisi profunda i rigorosa sobre l’impacte que té la mentida en l’ordenament social. Des de la construcció que fem cadascun de nosaltres del nostre propi relat,  fins a l’ús que en fan els diversos poders manipulant la veritat a la seua conveniència, així com la destacada funció de la premsa i les xarxes socials en la construcció de relats. Un llibre de lectura obligada.

En ple debat sobre les fake news i la rellevància que ha adquirit la comunicació a les xarxes socials, Joan Julibert s’interroga a El poder de la mentida sobre el concepte de veritat, i posa sobre la taula la possibilitat que sigui una idea indiscutible. En contraposició, situa la mentida al mateix nivell: tant la veritat com la falsedat són una construcció.
En aquest assaig, provocatiu i que hauria de ser polèmic, es reclama el dret de la mentida davant el valor absolut de la veritat, i es demostra que el debat sobre les notícies falses és en realitat una guerra de relats interessats, que s’entaula entre els poders establerts, els de sempre, i els emergents.
Els relats, per tant, es construeixen amb la intenció d’aconseguir l’hegemonia i el domini de la transformació de la realitat que trobem sempre en qualsevol forma de poder.

La decadència de la mentida (1898) no és només un dels diàlegs de més abast teòric d’Oscar Wilde, sinó que representa el seu manifest antinaturalista i una contribució tan notable com polèmica, fins i tot avui dia, al debat sobre el valor de l’art. Per Wilde, quan s’exigeix a l’art que renunciï a la bellesa—l’aspiració humana més elevada—per assolir la veritat, se sacrifica una de les capacitats més extraordinàries de l’ésser humà: la de transformar la realitat. Crear significa ordir mentides meravelloses per convertir el món en un lloc digne del nostre esbalaïment. I quan l’Art aconsegueix alliberar-se de les cadenes del realisme, deixa d’imitar la Natura i la Vida i n’esdevé el model.

 

Mª JESÚS ALAVA REYES.La verdad de la mentira.La esfera de los Libros

Claus per descobrir el dany emocional i els secrets de les mentides pròpies i alienes.

¿Mentim per costum o ho fem per protegir-nos? ¿Potser per caure bé, impressionar als que ens envolten o per obtenir algun avantatge addicional? ¿Mentim per inseguretat, perquè tenim l'autoestima baixa, per humanitat? O mentim per amagar una cosa que hem fet malament i manipular als altres?

Però tan important com saber per què mentim serà conèixer com podem descobrir als mentiders i per què sovint ens deixem enganyar. Hi ha mentides en l'amor, a la feina, amb els amics, en la política ... que causen un dany emocional i que tanquen secrets que convé -de vegades- descobrir.

FRANCA D'AGOSTINI,  n’ha trobat moltes, de formes de mentir, en el seu llibre : Mentira, publicat a Buenos Aires per Adriana Hidalgo Editoria

Es diu que la veritat és una i la mentida múltiple i, per tant, que això afavoreix clarament la segona. És molt difícil trobar la veritat i molt fàcil dir mentides.

La mentida se serveix de la fragilitat de la veritat. Alhora se n’aprofita i provoca la degradació de la democràcia. Però la mentida és filla de la veritat: sense aquesta no existiria. “Els nens aprenen el concepte de veritat només després d’haver fet seus els conceptes d’engany i error”. De fet, segons l’autora, “és la sospita de la mentida el que genera veritat”. El nihilisme nietzschià -la veritat no existeix- ha donat ales a la mentida, però quan tots mentim i tots sabem que mentim, l’efectivitat de la mentida desapareix. ¿Hem arribat ja en aquest punt en l’era de la postveritat? D’Agostini creu que, seguint el consell de Maquiavel, el Príncep, després d’haver après a mentir durant segles, ara hauria “d’aprendre a dir la veritat”. En tot cas, la rèplica a Nietzsche és senzilla: l’afirmació que la veritat no existeix no pot ser veritat perquè la veritat no existeix...

Però anem a les formes de mentir, que són moltes. Es pot mentir de re (sobre les coses), de se (sobre les creences, emocions...) i de dicto (sobre el llenguatge, els conceptes). Es pot confondre (dir una veritat per fer creure alguna cosa falsa), es poden dir mentides pietoses (amb bona intenció), es poden dir mentides defensives (combatre la mentida de l’enemic amb una mentida), es pot manipular (distorsionar la veritat sense arribar directament a mentir: cosa habitual en publicitat i política, com bé saben els spin doctors ), es pot ser imprecís (escudar-se en l’ambigüitat de la realitat). El que és menys habitual és la mentida simple i evident.  

JORDI IBÁÑEZ, En la era de la posverdad (Calambur)  

En l'era de la postveritat Jordi Ibáñez (ed) (Calambur). 14 assaigs sòlids d'autors d'allò més divers i amb punts de vista que es toquen però no trepitgen. Hi ha un interessant aportació teòrica de l'editor a través de l'hedonisme cognitiu per demostrar que la postveritat "no és el vell gos de la propaganda i la mentida, o de l'ocultació i el secret propis de la política, armat ara amb un collaret nou, sinó que realment estem parlant d'una altra cosa ". Aquest hedonisme seria "la indiferència davant la possibilitat que una convicció o creença sigui veritat o mentida sempre que convinguin a una manera de sentir i de viure, a un desig de realitat, a una creença més profunda. L'obra, breu i il·lustrativa, està plena d'ensenyaments i aportacions. Deixem una, a manera de recordatori, de Remedios Zafra: "Habitar la xarxa implica habitar un marc de fantasia".

JONATHAN SWIFT, L'ART DE LA MENTIDA POLÍTICA / És convenient enganyar al poble?  Editorial: PÚBLICO
 Aquest volum recull dos opuscles deliciosos sobre la mentida i els seus proverbials vincles amb la política i els polítics. Malgrat que van ser escrits en el segle XVIII, en plena època de les llums, el que Swift i Condorcet exposen en els seus respectius escrits no ha perdut gens de la seva vigència, tal com ho demostra la pràctica de la política contemporània. Doncs, com diu Swift en el seu acerat assaig, la mentida política és l'art de fer creure al poble falsedats saludables i fer-ho.
 

HANNAH ARENDT,  «Veritat i mentida en la política».
La filòsofa alemanya Hannah Arendt es va plantejar qüestions similars en aquest breu llibre de Pàgina Indòmita, titulat »Veritat i mentida en la política». El volum reuneix dos assajos que es vertebren al voltant de la complicada relació entre veritat i mentida en l'ús del poder. Igual que en la lectura platònica que proposa Leo Strauss, Arendt sap que, avui com ahir, «l'home que diu la veritat posa la seva vida en perill»; però tampoc ignora que una política deslligada de la veritat es corromp des de dins i acaba convertint l'Estat en una maquinària que destrueix el Dret.

JOAN GARCIA MURO SOLANS (2018), Good bye veritat,una aproximació a la postveritat. Pagès Editors.

La veritat sembla que s’ha convertit en una més de les mercaderies que tenim al nostre abast: actuem com si estiguéssim convençuts que podem adquirir la veritat que més ens convingui, la més còmoda, la que menys desestabilitzi els nostres prejudicis. És allò que es coneix com a postveritat, un concepte que ha connectat de manera admirable amb el consumisme que caracteritza la cultura actual. La validesa d’un discurs no té ja res a veure amb antigues adequacions entre allò que es diu i la realitat dels fets. Té a veure amb el poder. La veritat del discurs només depèn que tinguem prou poder per comprar-la i, després, per fer-la valer, per imposar-la. La voluntat alliberadora que comportava el good bye a la veritat, en realitat, ha estat ben paradoxal: ha contribuït a alliberar aquells que ja eren lliures (i a sotmetre encara un xic més aquells a qui, en teoria, havia d’alliberar).

RAÚL RODRIGUEZ FERRÁNDIZ , Máscaras de la mentira. El nuevo desorden de la posverdad. Valencia, Pre-Textos, 2018.

La mentida té mil cares i la veritat només una, deia Montaigne. Raúl Rodríguez Ferrándiz s'ha proposat explorar algunes d'elles: «Aquest és un llibre sobre la mentida i sobre algunes de les seves manifestacions o alguns dels seus parents propers: el frau, la falsificació, el fingiment, la dissimulació, l'error, la ficció, la ironia, el secret, la conspiració », escriu en les primeres pàgines de Màscares de la mentida. El nou desordre de la posverdad. No és un llibre que se centri en l'esfera pública i en la nostra conversa política. Tracta, més aviat, de ficcions que no sempre es presenten com a tals, que juguen amb l'ambigüitat, que busquen diferents variacions de la suspensió de l'enteniment. Una de les preguntes que es planteja l'autor és si l'erosió del concepte de veritat hauria afectat el de mentida.

"El mateix concepte de veritat objectiva està desapareixent del món. Les mentides passaran a la història. " George Orwell

LA VERDAD SIN CAMINOS - Jiddu Krishnamurti