El dia23 de setembre se celebra alesNacionsUnidesla Cimeradel CanviClimàtic,convocada pelsecretari general,BanKi-moon,perquè els lídersmundialsadoptinmesuresaudacesambquèsalvar el nostreplaneta d'unacatàstrofeprovocadapernosaltresmateixos.
La
Biblioteca d'Altafulla, repren les lectures amb els Clubs de Lectura
de narrativa, Club de Lectura de novel·la negra i Club de Lectura
d'assaig.
Què és un club
de lectura?
Són
activitats obertes i gratuïtes, adreçada a totes les persones que
gaudeixen llegint i volen compartir la seva experiència i les seves
impressions amb altres.
Es
formen amb un grup de persones que
llegeixen un mateix llibre en un
mateix espai de temps, i en acabar, es reuneixen per comentar-lo i
posar idees en comú.
Els clubs de lectura són
plataformes fonamentals de les biblioteques per al foment de la
lectura i el diàleg entre els propis lectors. Els integrants del
club, coordinats per un conductor del grup, de forma periòdica
llegeixen un llibre i es reuneixen a la biblioteca per fer-ne el
comentari. De vegades, hi pot participar el propi autor de l’obra
comentada.
Quins Clubs de
lectura oferim? La Biblioteca d'Altafulla
organitza 3 Clubs de lectura: Club de lectura de Narrativa, Club de
lectura de novel·la negra i Club de lectutra d'assaig.
Com funcionen? La Biblioteca facilita el llibre
que s'ha de llegir. De cada lectura es realitzarà una tertúlia amb
el suport d’un coordinador, i en finalitzar, es farà la recollida
dels llibres llegits i la presentació de la lectura següent. Cal inscriures en la mateixa
Biblioteca a partir del mes d'Octubre
Qui pot participar?
Qualsevol
persona que vulgui compartir la lectura en grup.La participació als
clubs de lectura és lliure i oberta a tothom qui ho desitgi. Només
es demana la correcció i l’educació que tothom espera trobar
envers als altres membres del club i respecte als documents prestats.
Qiu Xiaolong nació en 1953 en
Shanghai, ciudad que dejó para trasladarse a Estados Unidos en 1988.
En la actualidad vive en St. Louis, Missouri, en cuya universidad
imparte clases. Poeta y traductor al inglés de poesía china, es
sobre todo conocido por la serie de novelas policiacas protagonizadas
por el inspector jefe Chen Cao, en las que traslada a los lectores a
la realidad social y cultural de la China moderna en una época de
difícil transición. Tusquets Editores ha publicado cinco títulos
de la serie: Muerte de una heroína roja (Anthony Award 2001
a la Mejor Primera Novela), Visado para Shanghai, Seda
roja, El caso Mao y El crimen del lago. En El
enigma de China, la novela más reciente de la serie, el
inspector jefe Chen Cao se enfrenta a un caso comprometido, que le
obligará a plantearse sus lealtades al Partido, con la especulación
inmobiliaria y las tensas relaciones entre internet y las autoridades
chinas como telón de fondo.
Un viernes de mayo de 1990, Gao
Ziling, capitán de la patrullera Vanguardia, sale a pescar
con un amigo al que no veía desde la época del instituto. De
regreso, en el canal Baili, a unos treinta kilómetros al oeste de
Shanghai, algo impide el avance de la patrullera. Cuando Gao se lanza
al agua para ver qué le ocurre a la hélice, descubre una gran bolsa
de plástico negra y, en su interior, el cadáver de una joven
desnuda. El capitán Gao avisa de inmediato a la policía y,
casualmente, atiende su llamada el subinspector Yu, quien trabaja a
las órdenes del inspector jefe Chen. Éste, recién ascendido y tras
estrenar piso, no tardará en descubrir que la joven, empleada de los
grandes almacenes Número Uno de Shanghai, era una trabajadora
modélica cuya entrega a la causa del Partido la convirtió en una
celebridad. Ahora debe investigar qué se oculta detrás de la muerte
de esa «heroína roja».
Alexis Jenni
(Lió, 1963)
és un escriptor francès guanyador del prestigiós Premi
Goncourt el 2011. Exerceix el càrrec de professor de biologia a
l'institut "Saint Marc". La seva primera novel·la, L'Art
français de la guerre
("L'art francès de la guerra") va ser publicada a l'agost
2011 i va rebre el Premi Goncourt el 2 de novembre 2011. La novela
trata de la història colonial de França en la Indoxina
francesa i l'Algèria
francesa, i va ser parcialment inspirada pel debat sobre la
identitat francesa que es va desenvolupar sota el govern del Nicolas
Sarkozy. Més que expressar la seva opinió sobre el debat, Jenni
volia que els lectors reflexionessin sobre ells mateixos. A més de
guanyar el Goncourt, la novela estava nominada pel Prix
Médicis i el Prix
Femina. L'Art français de la guerre
és tecnícament la tercera novel·la de l'Alexis Jenni, però la
primera publicada. Anteriorment, va escriure una novel·la que no va
sotmetre mai a un editor, i una altra que no va ser acceptada.
"No es pot ensenyar
impunement la llibertat, la igualtat i la fraternitat a persones a
les quals se'ls neguen." Els puntals de la
democràcia des de la revolució francesa sota sospita: Una novel·la
que explica l'amistat entre un jove desvagat, el narrador, i el seu
mestre de dibuix, Victorien Salangon un oficial militar ja jubilat
que ha trobat en el llapis i el paper la seva salvació. A través de
l'encontre amb Salangon, el narrador descobreix cinquanta anys de
guerres i s'interroga sobre el món contemporani. L'art francès de
la guerra és una reflexió lúcida sobre la violència, la
identitat, la brutalitat i la banalitat del present. Una interrogació
sobre les mentides amb què s'escriu la història, una porta oberta a
examinar a fons el nostre confús present per mirar de trobar petites
escletxes de veritat. L'amor, el desig, l'art, són, de
moment, les úniques alternatives.
Què vol dir propietat intel·lectual? La propietat intel·lectual és
un tipus de propietat que pertany a l'autor pel sol fet de la creació
original d'una obra literària, artística o científica (art. 1
LPI), i que li confereix drets de caràcter personal i patrimonial,
consistents en la plena disposició i el dret exclusiu a l'explotació
de l'obra, sense més limitacions que les establertes a la llei. Això
implica que l'obra no pot ser utilitzada o usada sense la prèvia
autorització, onerosa o gratuïta, de l'autor. L'autor no té
necessitat de fer cap tràmit administratiu per fruir de la propietat
intel·lectual de la seva obra. Per tant, la inscripció en el
Registre de la Propietat Intel·lectual és sempre un tràmit
voluntari. Tanmateix la inscripció serveix com a mitjà de prova que
acredita qui és l'autor i a qui corresponen els drets d'explotació.
Es considera que el dret existeix tal com es declara en el Registre
llevat que es provi el contrari. La propietat intel·lectual té
la seva manifestació en dos tipus de drets: els morals i els
d'explotació.
Si voleu consultar la Llei de propietat intel·lectual clikeu aqui
Què és la propietat intel·lectual?
Copiar no és robar
Si voleu participar en algun dels Clubs de lectura de la Biblioteca d'Altafulla cal que us adreceu al carrer Escoles s/n (Biblioteca) per les inscripcions a partir del mes d'octubre.
Llibres prohibits
són els
llibres als quals no es permet el lliure accés. La pràctica de
la prohibició dels llibres és una forma de censura
de llibres , i sovint té motivacions polítiques, religioses o
morals. Aquesta pàgina té la intenció de llistar en ordre
alfabètic tots els llibres prohibits a través de la història
humana en diversos països del món, dins de contextos específics.
L' Associació Can Toni
de les Eugues, amb la col·laboració i patrocini del Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya (Biblioteques), la Diputació
de Girona i l’Ajuntament de Llagostera organitza la 1a
Fira del llibre prohibit
que es fa a Europa.
14 de setembre de 2014, Llagostera
La Fira
del Llibre Prohibit
serà una Fira de Mostres (amb possibilitat de compra) i també una
exposició que constarà de plafons explicatius sobre moments i obres
cabdals en la història antiga i recent dels llibres que han estat
censurats i prohibits. I amb especial atenció a les obres de la
literatura catalana. Les biblioteques de tot Catalunya estaran
implicades en aquesta fira i oferiran actes a totes les biblioteques
catalanes per donar ressó a aquest esdeveniment. A Llagostera s'hi
celebrarà la part més popular i festiva de l'esdeveniment.
La idea sorgeix directament del model de la
Setmana del
Llibre Prohibit que se celebra anualment als EUA. Aquest any es
celebrarà del 21-27 setembre.
Des
que hi ha llibres hi ha persones que els destrueixen. I fins i tot,
persones que destrueixen els seus autors perquè no en puguin
escriure més ni difondre el que ja han escrit. La història de la
destrucció de llibres és llarga i vergonyant, i hi ha molts
estudiosos que s'han dedicat a recórrer aquest conjunt d'estupideses
i barbaritats. Pels qui hi estiguin interessats, una bona introducció
és la Historia
universal de la destrucción de libros,
de l'excèntric i curiosíssim historiador Fernando Báez. Hi
trobareu els incendis que han patit les biblioteques d'Alexandria,
Pèrgam, Babilònia, Roma, Grècia i la Xina, o la destrucció de
llibres a Bagdad des de la invasió de Genguis Khan fins a la de
George Bush, passant per la crema de llibres (i d'autors) durant la
Contrareforma. Però
a banda de la destrucció, una altra manera (més subtil però
igualment pràctica) d'evitar que es llegeixi un llibre és prohibir
la seva lectura incloent-lo en una llista de llibres prohibits. De
totes les llistes que s'han fet fins ara la més coneguda és, sens
dubte, l'Index
librorum prohibitorum,
el llistat de llibres prohibits de l'Església catòlica. No és un
llistat medieval, com s'acostuma a dir, sinó que es va començar a
publicar durant el Concili
de Trento,
l'any 1559. Per què no s'havia fet abans? Bé, de llibres prohibits
per l'Església ja n'hi havia hagut, però segurament no calia una
llista perquè fins a l'expansió de la impremta tampoc no hi havia
tants llibres ni tanta gent que els pogués llegir. A més, la idea
original d'aquest llistat era frenar la divulgació de la Reforma
protestant
que en aquells anys s'expandia per Europa, motiu pel qual es va fer
el concili. Un
altre equívoc sobre l'Índex: en realitat no incloïa tots els
llibres que l'Església considerava que no s'havien de llegir, sinó
només aquells en què hi havia la possibilitat que els lectors no
s'adonessin que eren contraris a la doctrina de l'Església. Els
llibres dels autors ateus o hostils al catolicisme eren bandejats
ipso facto, sense necessitat de ser inclosos a l'Índex. El 1948,
quan es va publicar l'última edició, hi havia 4000 títols a
l'Índex. Una ullada al llistat (teniu el link al final) dóna una
idea del tipus de llibres que hi havia: bona part de les grans
novel·les del segle XIX hi són representades. Els motius? Sexe
explícit (o el que els redactors de l'Índex consideraven sexe
explícit, però que els adolescents d'avui considerarien carícies
infantils per avorrir les cabres), comportaments no del tot cristians
dels protagonistes, idees polítiques "equivocades", etc.
Durant uns anys i fins el 1961 encara es van anar afegint llibres al
llistat, però el 1966 es va abandonar definitivament. Vist
això, sembla que els llistats de llibres prohibits siguin cosa del
passat... però no és ben bé així. Un exemple: en aquesta
web
d'exmembres de l'Opus Dei hi ha un llistat dels llibres prohibits per
la prelatura, amb codis segons si el llibre es pot llegir sense
problemes, amb permís especial de la delegació o està absolutament
prohibit i només es pot llegir amb un permís del pare prelat. A
més, inclou una sèrie de fitxes de lectura d'uns quants centenars
de llibres, prohibits o no, sobre els aspectes morals i doctrinals de
cada un d'ells. No sé si tenen algun efecte entre els fidels, però
en mi sí: gràcies a aquests centenars de fitxes he passat dues
apassionants nits en blanc. De
totes maneres, hi ha casos molt més greus que aquest ja que, en
definitiva, a l'Opus Dei hi entra qui vol i qualsevol és lliure
d'abandonar-lo quan li vingui de gust. Però quan la censura prové
de les administracions públiques, fins i tot de les de països
democràtics, la cosa canvia. D'exemples n'hi ha molts, com ara els
que podeu veure en aquest
mapa
dels EUA en el qual l'American
Library Association
(ALA) ha marcat 348 casos de llibres prohibits per ajuntaments,
biblioteques públiques, consells escolars, etc. Els motius són
diversos, però abunden els casos de llibres prohibits per presentar
personatges homosexuals o ateus. D'altres, tenen motius més
"raonables": contenen comentaris racistes o sexistes. Però
amb aquest criteri, bona part de les grans obres de la literatura
universal haurien de ser prohibides. És absurd, i cap llibre hauria
de ser prohibit per més fastigós que ens sembli el seu contingut.
Seguint aquest raonament, l'ALA va crear, el 1982, la Setmana
dels Llibres Prohibits,
que se celebra cada any als Estats Units i que té com a objectiu
donar veu i presència als llibres que, per una raó o una altra, han
estat prohibits. I és que, com diu el lingüista Noam Chomsky, "si
no creiem en la llibertat d'expressió per a les persones que
menyspreem, no creiem en ella en absolut". Fonts:
El
passat 1 d’agost es publicava al BOE el Reial Decret 624/2014, el
qual desenvolupa el dret de remuneració als autors pels préstecs de
les seves obres, realitzats en determinats establiments accessibles
al públic.
Després
de la publicació de la normativa al BOE,
entra en vigor un cànon que a partir d’ara hauran de pagar les
biblioteques publiques segons ha informat el Ministeri de
Cultura i que té el seu origen en una directiva de la Unió Europea.
A partir d’ara les
biblioteques hauran de
pagar 5 cèntims per cada usuari
que utilitzi el servei de préstec, independentment de quins
llibres es porti i 16
cèntims per cada llibre nou que compri la biblioteca.
Aquestes
xifres variaran a partir del 2016, on es pagaran 0,4 cèntims
cada cop que es faci el prèstec d’un llibre. El cànon estableix algunes
excepcions per les biblioteques en municipis de menys de 5.000
habitants, aquelles situades en les institucions docents integrades
en el sistema educatiu espanyol, préstecs per a discapacitats. La
consulta a la mateixa biblioteca de les obres no generarà
pagament de drets. Qui farà el pagament no serà
l’usuari i ho haurà de fer l’entitat gestora de de les
bilbioteques que en molts casos són els ajuntaments. Segons informa el BOE, la
remuneració als autors amb les quantitats obtingudes es farà
efectiva a través de les entitats de gestió dels drets d’autor i
aquestes estaran obligades a satisfer anualment als autors la
remuneració individual que els correspongui pel préstec de les
seves obres, en funció de les quantitats obtingudes. El criteri
utilitzat per efectuar aquest repartiment haurà de ser, en tot cas,
objectiu, proporcional i de públic coneixement. D'altra banda, recordem que
segons les recomanacions de la Unesco
i la Federació
Internacional d'Associacions de Bibliotecaris (IFLA) "el
préstec de llibres ha de ser gratuït i lliure de qualsevol cànon
o gravamen". Però que degut a "un mal entès" en el
desenvolupament dels drets d'autor, "les societats que els
gestionen reclamen el pagament d'aquest cànon basant-se en una
directiva de la Unió Europea".
Els
usuaris, de moment, no notaran aquesta taxa directament, perquè qui
haurà de pagar serà l'entitat gestora de cada biblioteca.
Una
compensació pels drets de préstec
Creiem que la gent està molt
desinformada i no sap la quantitat de diners que gestionen les
entitats privades en referència als drets d’autor. Aquí deixem uns enllaços molt
interessants que creiem que són desconeguts per la majoria i que
hauríem de transmetre a tothom:
Bibliotecaris
de tot Espanya es pronuncien contra el cànon per al préstec a les
biblioteques imposat per la Unió Europea i recolzat per alguns
editors i autors amb l'oposició d'altres.
Per què els
bibliotecaris diem no al préstec de pagament? 1.
Com afirma la UNESCO, els béns i serveis culturals no han de ser
considerats com a mercaderies o béns de consum, per tant, no hem de
deixar que la lògica del mercat entri a la biblioteca. 2. La
imposició d'aquest cànon acabarà repercutint en els pressupostos
destinats a l'adquisició de llibres, el que danyarà tant a autors
com a usuaris. 3. Les biblioteques no competeixen amb autors i
editors, sinó que són les seves aliades, ja que garanteixen la
permanència i disponibilitat de les seves obres molt millor que les
llibreries. 4. El préstec gratuït de llibres i altres materials
culturals no perjudica les vendes. 5. Les biblioteques ja paguen
drets d'autor cada vegada que compren un exemplar de qualsevol obra.
6. Els diners recaptats no anirà per als autors sinó a les
entitats de gestió de drets d'autor que són entitats PRIVADES. 7.
El dret a ser llegit és la més important significació del dret
d'autor. 8. Els ciutadans, a través dels impostos, financen
multitud d'ajudes distribuïdes entre autors i editors per l'Estat.
"És
curiós, però viure consisteix a construir futurs records; ara
mateix, aquí davant del mar, sé que estic preparant records
minuciosos, que alguna vegada em portaran la malenconia i la
desesperança. "
Ernesto Sabato
La memòria es descriu com la capacitat o poder mental que permet
retenir i recordar, mitjançant processos associatius inconscients,
sensacions, impressions, idees i conceptes prèviament experimentats,
així com tota la informació que s'ha après conscientment.
Què
seríem sense memòria ni records?.
Una
aroma, una frase, un color, una textura, una sensació, un so, una
imatge es queden gravades en la nostra memòria durant anys però,
els nostres records són reals o ficticis? Podem fiar-nos d'ells? o
per contra, són invent de la nostra ment? Per què recordem certes
coses i altres no? Per què no podem recordar més esdeveniments? Diu Martin Conway, director del Departament de Psicologia de City
University de Londres, en una entrevista a Eduard Punset que "si haguéssim de recordar-ho tot,
no podríem fer res". Llavors ... Com fabriquem allò que
recordem? Com és possible que puguem anar construint a poc a poc la
memòria, els records de coses que ens han passat, de coses que hem
vist amb prou feines? Potser ho inventem? Conway sosté que la
realitat i la ficció es barregen en la nostra ment per construir els
nostres records i de pas la nostra identitat. Els records són alhora
falsos i hiperrealistes però es corresponen amb l'experiència del
que som.
Durant molt de temps, científics que
investigaven el cervell i la memòria van assumir que els records
eren com volums emmagatzemats en una biblioteca. I quan el cervell
recordava alguna cosa, es tractava simplement de cercar en els arxius
d'aquesta biblioteca per poder llegir / recuperar la informació
requerida. No obstant això, molts investigadors suposen ara que
els records es reescriuen o recreen cada vegada que són activats
gràcies a un procés anomenat "reconsolidació".
Qualsevol activitat cerebral requereix la sinapsi de neurones i
el record no és l'excepció. Per crear una connexió sinàptica
entre dues neurones es necessita sintetitzar determinades proteïnes.
Estudis recents en ratolins suggereixen que si es bloqueja la
síntesi de proteïnes durant l'execució d'un comportament-per
exemple, empènyer una palanca per obtenir menjar-el comportament no
es converteix en aprenentatge, en altres paraules, no queda
consolidat com a record. Llavors la rata no accionarà la palanca per
obtenir aliment perquè senzillament no ho recorda. En teoria, si
es pogués bloquejar la síntesi de proteïnes en el cervell humà
durant el moment en què s'està evocant un record, es podrien
realitzar esborrats "dirigits". Hi hauria records "target
o blancs" sobre els quals aplicar el bloqueig de síntesi de
proteïnes.
Per construir records, viu el present, viu, imagina el futur, crea la teva realitat i llegeix, llegeix, llegeix...
El colorés
una propietat perceptiva causada per la llumquan
aquesta interacciona amb l'ull,
el cervelli
la nostra experiència. La percepció del color es veu altament
influïda pels colors adjacents en l'escena visual. El terme color
també s'empra per destacar la propietat dels objectes que generen
aquestes sensacions.
El color és
llum, energia que es reflecteix en la matèria i arriba a la nostra
retina. Com qualsevol element del nostre entorn, interactuen amb
nosaltres i són capaços de modificar o influir en el nostre estat.
La
diferència entre un color i l'altre ve determinat per les qualitats
dels objectes, els quals reflecteixen les radiacions de l'únic color
que no absorbeixen. Els objectes blancs reflecteixen alhora tot
l'espectre de colors perquè no n'absorbeixen cap; els
negres els absorbeixen tots i no en reflecteixen cap. Un tomàquet,
per exemple, només reflecteix el vermell perquè és l'únic color
que no absorbeix.
Els colors
són vibració que s'escampa pel seu entorn i interactua amb
nosaltres, així que d'alguna manera ens toquen i exerceixen una
influència en les persones i en tots els éssers vius. Tots som
sensibles a la llum, sovint ens alegrem i ens posem de bon humor quan
surt el sol després d'un seguit de dies grisos. Cada color no és
altra cosa que una longitud d'ona lluminosa determinada i cada un
d'ells està associat a la transmissió de determinades qualitats
energètiques. Utilitzar-ho en el nostre benefici en cada moment
depèn de nosaltres. Podem vestir-nos, pintar la nostra casa, posar
unes cortines d'un color o d'un altre, triar un cotxe o una bicicleta
segons l'estímul que vulguem provocar en nosaltres o en el nostre
entorn.
Vet aquí un
petit resum de les característiques psicològiques que proporciona
cada color:
Els colors vius i càlids tenen una
acció estimulant i vigoritzant, mentre que els colors freds tenen
una acció calmant i relaxant.
VERMELL: tonifica i
estimula el cervell, excita i accelera la circulació.
ROSA: crea un clima
agradable i festiu.
VIOLAT: concilia els
dos extrems (el blau i el vermell), incrementa la creativitat i la
intuïció.
MORAT: estimula
l'espiritualitat i la sensibilitat.
BLAU: proporciona
serenitat i relaxa.
BLAU CEL: ens regala
pau i un profund benestar.
TURQUESA: convida a
l'autoestima i a la transformació personal.
MARAGDA: una energia
que barreja la suavitat i la determinació.
VERD: calma els
nervis i tranquil·litza.
GROC: proporciona
energia i vigoritza el sistema nerviós i l'intel·lecte.
TARONJA: genera
optimisme
MARRÓ: reforça el
sentit pràctic i la senzillesa.
GRIS: minimitza les
reaccions.
NEGRE: ens fa
enigmàtics i reservats.
BLANC: ens dóna obertura al món i
transparència.
LECTURES PER INFANTS: ELS COLORS
L'activitat de
llegir i explicar contes és un moment màgic durant el qual el nen
pot relaxar-se i escoltar o participar de manera activa. El contacte
quotidià amb els llibres i la possibilitat de gaudir amb la seva
lectura desperta en els nens el desig i la motivació per llegir. Per
això, tant pares com mestres hem d'oferir al nen la possibilitat de
descobrir per si mateix o amb ajuda d'un adult, el plaer de la
lectura, per aconseguir que es familiaritzi amb els llibres i els
associï a una experiència positiva i enriquidora. Actualment,
el mercat ofereix una gran varietat de llibres,relacionats amb els colors aquí us deixem un petit tast...
Pequeño
azul, pequeño amarillo de
Leo Lionni publicat per Kalandraka.
Un
dia la mare blava li va dir: “He de sortir, espera’m a casa”
però el Petit blau no li va fer cas i va sortir a buscar al petit
groc que vivia al davant de casa seva. El va buscar i buscar fins que
el va trobar i sabeu què? Que es van fer una forta abraçada… tan
forta tan forta que els seus colors es van barrejar. Sabeu què passa
quan barreges el color blau i el groc? No us perdeu aquest conte…
I
seguint aquesta mateixa líniaVermell,
blau, groc: com van aparèixer els colors de
Edoardo Bardella Rapino i Ereic Battut publicat per Joventut. La
història comença així: Al principi hi havia tres colors: vermell,
blau i groc. Aquests tres eren amics de debó i jugaven junts… però
un dia jugaven a empaitar-se i va passar una cosa extraordinària. El
vermell i el groc es van abraçar ben fort i de sobte van quedar
units i va sorgir un altre color: el taronja… ja us podeu imaginar
com van quedar de sorpresos, no?
Un
altre conte que us recomanem sobre els colors:La
reina de los colores de
Jutta Bauer publicat per Lóguez. Un matí la reina Malwida, la reina
dels colors es va posar davant de la porta del seu castell i va
cridar a un dels seus subdits: Blau!! I el blau es va presentar
davant d’ella. El blau era suau i delicat, va saludar la reina i va
cobrir de color el cel. Després va cridar al vermell que era molt
agosarat i li agradava el perill, el groc era càlid i lluminós però
també podia ser esquerp i primmirat així que la reina i el color
groc es van barallar. El blau va voler intervenir per aturar-los i el
vermell tot curiós també va posar el nas… i patapam! Tot es va
tornar gris…
Llibres
per jugar: Si vols viure una autèntica aventura amb els colors entra
en el llibreColores
colores de
la Kveta Pacovska publicat per Kókinos. Les seves imatges són un
autèntic arc de Sant Martí que convida a la dansa i que submergeix
al lector en una festa de creativitat. Un llibre per explorar el món
dels colors que segur que t’atrapa.
Els
colors d’en Silvà de
Daniel Nesquens i Mariona Cabassa publicat per Baracanova de la
col·lecció Peix Volador. Hi havia una vegada, fa molt de temps, un
vell que somiava volar com ho fan els ocells: més enllà dels
núvols, solcant la Terra d’una banda a una altra… Volar tan alt
que pogués tocar el cel amb els dits. Aquesta és la història d’en
Silvà, un vell pescador que dedica els últims anys de la seva vida
a buscar un somni. Perquè, els somnis, prou que valen un esforç.
El
somni d’en Mateu de
Leo Leonni publicat per Hipòtesi, 2013.
..Els
ratolins eren molt pobres, però tenien grans esperances per al
Mateu. De gran, potser arribaria a ser metge.
Aleshores
menjarien formatge parmesà per esmorzar,
per
dinar i per sopar. Però en preguntar a en Mateu
què
volia ser de gran, els va contestar:
–No
ho sé… Vull veure món.
Però
en Mateu no s’esperava que la visita a un museu li fes veure la
vida de colors i allà descobrís l’amor i el seu futur…
Los
colores de Elmer de
David MCKee publicat per Anaya… Segur que molts de vosaltres
coneixeu a aquest curiós elefant, oi? L’Elmer és un elefant molt
especial perquè és diferent de la resta d’elefants precisament
pels seus colors: negre, lila, blau, verd, groc, taronja… quin és
el teu color preferit?? L’Elmer els te tots! A les biblioteques
trobareu uns quants contes d’aquest peculiar elefant.
Els
més peques podeu seguir amb el llibre: L’artista
que va pintar un cavall blau de
Eric Carle publicat per Hipòtesi-Kalandraka… un homenatge al
pintor alemany Franz Marc a qui li agradava pintar animals de colors
brillants i extranys: Un cocodril vermell, una vaca groga… Els vols
descobrir tots?
Un
llibre per als més petits per llegir amb companyia… us llibre
sobre els colors que us encantarà!!
El
llibre negre dels colors és un conte il·lustrat en blanc i negre
que ens parla dels colors, des de la percepció d'en Tomàs, un nen
sense visió. Per ell els colors tenen sabors, olors, sons,
textures,...
A
partir d'aquesta obra ens podem acostar a la manera d'imaginar i
descobrir els colors des del negre, l'únic color que en Tomàs
coneix des del punt de vista visual.El llibrenegre delscolors, com el seunom indica,és negre.Peròés plede tons.Les autores,MenenaCottini RosanaFaria,ens endinsenen el mónde Tomàs,un nen queésceci queexplica al seuamic aquè fan olor,com se senteniquèsaben elsdiferentscolors.A cadapàginahi ha untexttantescritcom enBraille,mentreque a la pàginasegüenthi ha unail · lustració enrelleu queenstransmet elcolorde què parlaTomás.
EL LIBRO NEGRO DE LOS COLORES
Mare de quin
color són els petons?. ELISENDA QUERALT. Està destinat a un
públic d'entre 4 i 8 anys. És un conte molt dolç on una mare
li explica al seu fill Pau que els petons poden ser de moltes formes
i colors i que canvien de color segons el que ens volen dir:
carregats de vitamines i vitalitat els de color taronja; bromistes i
juganers són els de color vermell; grocs els que brillen com el sol;
suaus i esponjosos, plens d'amor són els petons blaus ... com seran
els petons a les nits? El llibre presenta un relat breu
acompanyat amb il · lustracions de gran qualitat i expressivitat.
Realment és un llibre imprescindible per treballar els sentiments i
l'afectivitat. No només el poden utilitzar els pares, també és
aconsellable que els mestres introdueixin aquests llibres a l'escola,
en els racons de lectura, biblioteques, etc. Amb ell els nens van a
aprendre i experimentar moltes coses, però sobretot entendran la
importància de comunicar-se amb els altres i d'expressar sentiments,
ajudant a crear llaços afectius, tan importants en aquestes edats.
Finalment, cal ressaltar l'enfocament coeducatiu que plasma la
història. És molt important fer veure als nens que expressar
sentiments és una cosa natural i no ha de ser un comportament
característic i exclusiu de les nenes.
A
continuació us presento un vídeo on podreu gaudir d'aquest magnífic
conte infantil.
Qiu Xiaolong nació en 1953 en
Shanghai, ciudad que dejó para trasladarse a Estados Unidos en 1988.
En la actualidad vive en St. Louis, Missouri, en cuya universidad
imparte clases. Poeta y traductor al inglés de poesía china, es
sobre todo conocido por la serie de novelas policiacas protagonizadas
por el inspector jefe Chen Cao, en las que traslada a los lectores a
la realidad social y cultural de la China moderna en una época de
difícil transición. Tusquets Editores ha publicado cinco títulos
de la serie: Muerte de una heroína roja (Anthony Award 2001
a la Mejor Primera Novela), Visado para Shanghai, Seda
roja, El caso Mao y El crimen del lago. En El
enigma de China, la novela más reciente de la serie, el
inspector jefe Chen Cao se enfrenta a un caso comprometido, que le
obligará a plantearse sus lealtades al Partido, con la especulación
inmobiliaria y las tensas relaciones entre internet y las autoridades
chinas como telón de fondo. 
Un viernes de mayo de 1990, Gao
Ziling, capitán de la patrullera Vanguardia, sale a pescar
con un amigo al que no veía desde la época del instituto. De
regreso, en el canal Baili, a unos treinta kilómetros al oeste de
Shanghai, algo impide el avance de la patrullera. Cuando Gao se lanza
al agua para ver qué le ocurre a la hélice, descubre una gran bolsa
de plástico negra y, en su interior, el cadáver de una joven
desnuda. El capitán Gao avisa de inmediato a la policía y,
casualmente, atiende su llamada el subinspector Yu, quien trabaja a
las órdenes del inspector jefe Chen. Éste, recién ascendido y tras
estrenar piso, no tardará en descubrir que la joven, empleada de los
grandes almacenes Número Uno de Shanghai, era una trabajadora
modélica cuya entrega a la causa del Partido la convirtió en una
celebridad. Ahora debe investigar qué se oculta detrás de la muerte
de esa «heroína roja».
Alexis Jenni
(Lió, 1963)
és un escriptor francès guanyador del prestigiós Premi
Goncourt el 2011. Exerceix el càrrec de professor de biologia a
l'institut "Saint Marc". La seva primera novel·la, L'Art
français de la guerre
("L'art francès de la guerra") va ser publicada a l'agost
2011 i va rebre el Premi Goncourt el 2 de novembre 2011. La novela
trata de la història colonial de França en la Indoxina
francesa i l'Algèria
francesa, i va ser parcialment inspirada pel debat sobre la
identitat francesa que es va desenvolupar sota el govern del Nicolas
Sarkozy. Més que expressar la seva opinió sobre el debat, Jenni
volia que els lectors reflexionessin sobre ells mateixos. A més de
guanyar el Goncourt, la novela estava nominada pel Prix
Médicis i el Prix
Femina.
"No es pot ensenyar
impunement la llibertat, la igualtat i la fraternitat a persones a
les quals se'ls neguen." Els puntals de la
democràcia des de la revolució francesa sota sospita: Una novel·la
que explica l'amistat entre un jove desvagat, el narrador, i el seu
mestre de dibuix, Victorien Salangon un oficial militar ja jubilat
que ha trobat en el llapis i el paper la seva salvació. A través de
l'encontre amb Salangon, el narrador descobreix cinquanta anys de
guerres i s'interroga sobre el món contemporani. L'art francès de
la guerra és una reflexió lúcida sobre la violència, la
identitat, la brutalitat i la banalitat del present. Una interrogació
sobre les mentides amb què s'escriu la història, una porta oberta a
examinar a fons el nostre confús present per mirar de trobar petites
escletxes de veritat. L'amor, el desig, l'art, són, de
moment, les úniques alternatives.
Des
que hi ha llibres hi ha persones que els destrueixen. I fins i tot,
persones que destrueixen els seus autors perquè no en puguin
escriure més ni difondre el que ja han escrit. La història de la
destrucció de llibres és llarga i vergonyant, i hi ha molts
estudiosos que s'han dedicat a recórrer aquest conjunt d'estupideses
i barbaritats. Pels qui hi estiguin interessats, una bona introducció
és la Historia
universal de la destrucción de libros,
de l'excèntric i curiosíssim historiador Fernando Báez. Hi
trobareu els incendis que han patit les biblioteques d'Alexandria,
Pèrgam, Babilònia, Roma, Grècia i la Xina, o la destrucció de
llibres a Bagdad des de la invasió de Genguis Khan fins a la de
George Bush, passant per la crema de llibres (i d'autors) durant la
Contrareforma. 
La memòria es descriu com la capacitat o poder mental que permet
retenir i recordar, mitjançant processos associatius inconscients,
sensacions, impressions, idees i conceptes prèviament experimentats,
així com tota la informació que s'ha après conscientment.
Una
aroma, una frase, un color, una textura, una sensació, un so, una
imatge es queden gravades en la nostra memòria durant anys però,
els nostres records són reals o ficticis? Podem fiar-nos d'ells? o
per contra, són invent de la nostra ment? Per què recordem certes
coses i altres no? Per què no podem recordar més esdeveniments? Diu Martin Conway, director del Departament de Psicologia de City
University de Londres, en una entrevista a Eduard Punset que "si haguéssim de recordar-ho tot,
no podríem fer res". Llavors ... Com fabriquem allò que
recordem? Com és possible que puguem anar construint a poc a poc la
memòria, els records de coses que ens han passat, de coses que hem
vist amb prou feines? Potser ho inventem? Conway sosté que la
realitat i la ficció es barregen en la nostra ment per construir els
nostres records i de pas la nostra identitat. Els records són alhora
falsos i hiperrealistes però es corresponen amb l'experiència del
que som.
Pequeño
azul, pequeño amarillo de
Leo Lionni publicat per Kalandraka.
I
seguint aquesta mateixa línia Vermell,
blau, groc: com van aparèixer els colors de
Edoardo Bardella Rapino i Ereic Battut publicat per Joventut. La
història comença així: Al principi hi havia tres colors: vermell,
blau i groc. Aquests tres eren amics de debó i jugaven junts… però
un dia jugaven a empaitar-se i va passar una cosa extraordinària. El
vermell i el groc es van abraçar ben fort i de sobte van quedar
units i va sorgir un altre color: el taronja… ja us podeu imaginar
com van quedar de sorpresos, no?
Un
altre conte que us recomanem sobre els colors:La
reina de los colores de
Jutta Bauer publicat per Lóguez. Un matí la reina Malwida, la reina
dels colors es va posar davant de la porta del seu castell i va
cridar a un dels seus subdits: Blau!! I el blau es va presentar
davant d’ella. El blau era suau i delicat, va saludar la reina i va
cobrir de color el cel. Després va cridar al vermell que era molt
agosarat i li agradava el perill, el groc era càlid i lluminós però
també podia ser esquerp i primmirat així que la reina i el color
groc es van barallar. El blau va voler intervenir per aturar-los i el
vermell tot curiós també va posar el nas… i patapam! Tot es va
tornar gris…
Llibres
per jugar: Si vols viure una autèntica aventura amb els colors entra
en el llibreColores
colores de
la Kveta Pacovska publicat per Kókinos. Les seves imatges són un
autèntic arc de Sant Martí que convida a la dansa i que submergeix
al lector en una festa de creativitat. Un llibre per explorar el món
dels colors que segur que t’atrapa.
Els
colors d’en Silvà de
Daniel Nesquens i Mariona Cabassa publicat per Baracanova de la
col·lecció Peix Volador. Hi havia una vegada, fa molt de temps, un
vell que somiava volar com ho fan els ocells: més enllà dels
núvols, solcant la Terra d’una banda a una altra… Volar tan alt
que pogués tocar el cel amb els dits. Aquesta és la història d’en
Silvà, un vell pescador que dedica els últims anys de la seva vida
a buscar un somni. Perquè, els somnis, prou que valen un esforç. 
Los
colores de Elmer de
David MCKee publicat per Anaya… Segur que molts de vosaltres
coneixeu a aquest curiós elefant, oi? L’Elmer és un elefant molt
especial perquè és diferent de la resta d’elefants precisament
pels seus colors: negre, lila, blau, verd, groc, taronja… quin és
el teu color preferit?? L’Elmer els te tots! A les biblioteques
trobareu uns quants contes d’aquest peculiar elefant.
Els
més peques podeu seguir amb el llibre: L’artista
que va pintar un cavall blau de
Eric Carle publicat per Hipòtesi-Kalandraka… un homenatge al
pintor alemany Franz Marc a qui li agradava pintar animals de colors
brillants i extranys: Un cocodril vermell, una vaca groga… Els vols
descobrir tots?
