"Escriure és una manera de localitzar la meva fam, i la
fam no és sinó un buit".
Siri Hustvedt
Siri
Hustvedt guanya el premi Princesa d'Astúries 2019
La Fundació
Princesa d'Astúries acaba d'anunciar la guanyadora en la categoria de
literatura, l'escriptora nord-americana Siri Hustvedt, autora de novel·les com
'Allò que vaig estimar' (Edicions 62/ Anagrama) i assajos com 'La mujer
temblorosa' (Anagrama) i 'La dona que mira els homes que miren les dones'
(Edicions 62 / Seix Barral).
L'escriptora ha
reivindicat la seva obra en el context feminista, l'eix en què han anat moltes
preguntes en la roda de premsa que ha donat aquest dimecres a l'Institut
Cervantes de Londres. "Necessitem el feminisme perquè la història encara
no ha acabat -diu l'autora-. És una manera d'alliberar-nos de les cadenes
imposades per l'ésser humà".
Hustvedt és la
dona de l'autor Paul Auster, també guanyador del guardó el 2006, i ha reconegut
que habitualment l'identifiquen com la dona d'Auster abans que pel seu
nom: "No m'ho puc prendre com una cosa personal -diu-. Per a mi, el
reconeixement suposa derrotar aquests convencionalismes". En el seu
discurs, ha posat d'exemple altres dones a qui els va costar superar el
reconeixement de la seva parella, com és el del matrimoni d'escriptors
Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir.
Una trajectòria d'arrel feminista
"Als homes
no se'ls castiga per tenir grans conviccions. Ni tampoc si són capaços
d'elaborar un discurs impecable o de saber moltes coses. Una dona intel·lectual
ha d'estar preparada: se l'atacarà i castigarà", deia l'autora el 2017,
durant la seva última visita a Barcelona. Nascuda el 1955 a Minnesotta,
Hustvedt va debutar com a poeta el 1983 amb 'Reading to you', i va haver de
passar una dècada perquè publiqués la seva primera novel·la, 'Els ulls
embenats' (1992), disponible des de l'any passat en català, traduïda per Ferran
Ràfols. Després de 'The enchantment of Lily Dahl' (1996) i l'assaig 'Yonder'
(1998), Hustvedt va publicar un dels seus llibres més celebrats, la novel·la
'Allò que vaig estimar', publicada en anglès el 2003 i en català i castellà
cinc anys després.
Des de llavors,
la trajectòria de l'autora nord-americana s'ha consolidat amb altres novel·les,
com 'L'estiu sense homes' (Empúries / Anagrama, 2011), 'El món resplendent'
(2014) i la recent 'Records del futur' (2019). També amb assajos com 'Vivir,
pensar, mirar' (Anagrama, 2013) i 'La dona que mira els homes que miren les
dones' (2017).
Hustvedt és famosa sobretot com a novel·lista, però també ha publicat un llibre de poesia, contes i assaigs sobre diversos temes editats en (entre d'altres) The Art of the Essay, 1999, The Best American Short Stories 1990 i 1991, The Paris Review, Yale Review, i Modern Painters.
Hustvedt fa servir temes i símbols repetitius en tota la seva obra. Els més notables són l'ús d'un cert tipus de voyeurisme, la vinculació d'objectes de morts a personatges estranys a aquests morts, i l'exploració de la identitat. També ha escrit assaigs sobre la història de l'art i la pintura. Els pintors solen aparèixer en les seves obres de ficció, potser sobretot en la seva novel·la What I loved.
Viu a Brooklyn, Nova York, amb el seu marit, l'escriptor Paul Auster, i la seva filla, la cantant i actriu Sophie Auster.
El 22 de maig de 2019 va guanyar el Premi Princesa d'Astúries.
RECOMANEM LLIBRES
La
dona que mira els homes que miren les dones. Tant en català com en castellà, els
lectors poden disposar de diversos títols d’obres de ficció de Hustvedt, però
fins ara mai no s’havia traduït cap volum d’assajos. És una bona notícia que
existeixi el projecte de recuperar i publicar algunes de les obres de fons
d’aquesta escriptora i intel·lectual de primer ordre, sempre interessant i
heterogènia, perquè la seva és una mirada intel·ligent que defuig els
prejudicis. Com a intel·lectual, a Siri Hustvedt li agrada situar-se en la
posició que ella anomena “al bell mig de la vall de la interdisciplinarietat” i
escurçar distàncies que intentin superar l’abisme de la incomprensió mútua
entre “les dues cultures” científica i humanística o literària. I, per altra
banda, superar el prejudicis que contribueixen a fer invisible la tasca de les
dones en totes dues cultures, o que en dificulten el seu reconeixement. Per a
l’autora, “aquest llibre és un intent de treure l’entrellat d’aquesta
pluralitat de perspectives”. La
dona que mira els homes que miren les dones són, com diu l’autora,
dos llibres en un. El volum s’articula en dues seccions i recopila un conjunt
heterogeni d’assajos, escrits entre els anys 2011 i 2015, que exploren
conceptes que provenen tant del món de les humanitats com del de la ciència.
Allò que vaig estimar. Una
reflexió sobre l’amor i l’art en forma de thriller
Passejant per les galeries del SoHo (Nova York), l’historiador de l’art Leo
Hertzberg queda fascinat per un quadre i comença a buscar-ne l’autor. Entre els
dos homes sorgirà una profunda amistat que els unirà per a tota la vida, tant a
ells com a les seves famílies.
Trenta anys després, en Leo recorda la seva vida: el seu matrimoni, la seva amistat amb en Bill, el pintor; el naixement d’en Matt (el seu fill) i el d’en Mark (el fill d’en Bill), les segones núpcies d’en Bill amb la Violet, el seu èxit dins del món de l’art... i poc a poc anirà ens anirà desvelant foscos secrets guardats durant massa anys.
Trenta anys després, en Leo recorda la seva vida: el seu matrimoni, la seva amistat amb en Bill, el pintor; el naixement d’en Matt (el seu fill) i el d’en Mark (el fill d’en Bill), les segones núpcies d’en Bill amb la Violet, el seu èxit dins del món de l’art... i poc a poc anirà ens anirà desvelant foscos secrets guardats durant massa anys.
Records del futur. Una obra brillant, un relat feminista provocador, intrigant i molt enginyós.
Siri
Hustvedt es posa en la pell d’una escriptora ja gran que, esperonada per la
trobada d’un quadern de notes antic, evoca els records del seu primer any a Nova
York, el 1978, quan acabada d’arribar de Minnesota, sola i sense ni cinc,
descobreix les múltiples possibilitats que li ofereix la ciutat. A més, les
converses misterioses d’una veïna, la Lucy Brite, que la jove sent a través de
la fina paret de l’apartament, l’intriguen. I com que cada cop són confessions
més íntimes i sinistres s’obsedeix a descobrir la veritat de la dona que viu a
la porta del costat.
Construïda a partir de la reelaboració en el present del temps passat, Records del futur crea un diàleg entre dècades i s’expandeix en múltiples relats. A més de la misteriosa vida de la veïna,assistim sobretot al retrat d’una jove que troba el seu camí com a dona i com a escriptora,inscrita en un ambient elèctric, el Nova York de finals dels anys 70.
Construïda a partir de la reelaboració en el present del temps passat, Records del futur crea un diàleg entre dècades i s’expandeix en múltiples relats. A més de la misteriosa vida de la veïna,assistim sobretot al retrat d’una jove que troba el seu camí com a dona i com a escriptora,inscrita en un ambient elèctric, el Nova York de finals dels anys 70.
CITES
El teu dolor et fa més fràgil. Ja saps que sempre he
considerat la totalitat i la integració com mites necessaris. Som éssers
fragmentats que ens anem consolidant, però sempre hi ha esquerdes. Que
aconseguim conviure amb aquestes esquerdes és la clau per arribar a ser uns
éssers, diguem-ho així, raonablement sans.
No crec que les "dones" siguin una entitat monolítica. Els prejudicis contra les dones es produeixen malgrat les seves característiques particulars. El seu treball es devalua simplement perquè són dones. Això és sexisme.
No es pot viure sense assentar-se sobre terra ferma, sense sentir un espai que no només és extern sinó també intern: un espai mental.
Cada dia fem judicis precipitats sobre les persones i les coses. Hem d'examinar les nostres respostes instantànies al món i preguntar-nos si segueixen estant justificades
No crec que les "dones" siguin una entitat monolítica. Els prejudicis contra les dones es produeixen malgrat les seves característiques particulars. El seu treball es devalua simplement perquè són dones. Això és sexisme.
No es pot viure sense assentar-se sobre terra ferma, sense sentir un espai que no només és extern sinó també intern: un espai mental.
Cada dia fem judicis precipitats sobre les persones i les coses. Hem d'examinar les nostres respostes instantànies al món i preguntar-nos si segueixen estant justificades
No només som receptors del món que ens envolta, també
som els seus actius creadors.Siri Hustvedt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada