Carrer Vinyet, 1 baixos
Horari d'hivern 10 a 13 matins de dilluns a dijous i de 16-19 tardes de dilluns a dijous, divendres tancat. 977 651176 608589530 ALTAFULLA
La convocatòria fou iniciada pel
moviment feminista llatinoamericà l’any 1981 en commemoració de la data en què
foren brutalment assassinades les activistes polítiques i germanes Mirabal
l’any 1960 per ordres del dictador Rafael Trujillo a la República Dominicana.
L’any 1999, aquesta jornada de
reivindicació fou assumida per l’Assemblea General de les Nacions Unides
convidant a governs, organitzacions internacionals i no governamentals a la
reflexió i a la realització d’ activitats de sensibilització.
La violència masclista, en
qualsevol de les seves formes (física, psicològica, sexual, econòmica entre
d'altres) és la manifestació més esfereïdora del
patriarcat i representa un greu atemptat contra els drets humans, la
dignitat i la llibertat de les dones.
La violència masclista no és un problema “de” les dones. Les agressions
masclistes no són casos aïllats ni inevitables sinó que són fruit d’una
societat masclista i amb desigualtats per raó de gènere que cal transformar.
Treballem
tots i totes per garantir el dret de les dones a viure lliures de
violències.
“La poesia és remenar la ronya que tenim
dins, recuperar les coses més subtils i amb paraules, i no amb res més,
expressar-ho i enviar-ho a algú que no conec i que aquest algú ho llegeixi i
digui: sóc jo. Això no és un ofici, això és un miracle”.
Joan Margarit
El poeta Joan Margarit ha guanyat el
Premi Cervantes 2019 per la seva poètica de "profunda transcendència"
i per la pluralitat de la cultura peninsular que representa, segons la
sentència del jurat feta públiac aquest dijous pel ministre de Cultura i Esport
a funcions, José Guirao. L'obra poètica de Margarit (Sanaüja, la Segarra,
1938), "de profunda transcendència i lúcid llenguatge sempre innovador, ha
enriquit tant la llengua espanyola com la llengua catalana, i representa la
pluralitat de la cultura peninsular en una dimensió universal de gran
mestratge".
Diria que la primera notícia
que tinc respecte l’existència d’un poema no és ni tan sols verbal. I aquí
comença el misteri de la paraula poètica. Es pot tenir una -o diverses-
llengües de cultura, però pot ser que cap d’aquestes no serveixi per entrar al
lloc on hi ha el poema. Com als contes, es tracta d’entrar en una cripta i cal
conèixer la contrasenya que l’obri. Totes aquestes qüestions són irrellevants quan
la llengua materna i la de cultura coincideixen. Quan no és així, la llengua de
cultura pot ser una catedral edificada damunt d’una cripta inaccessible.
Joan
Margarit
(Del Pròleg per a la primera edició d’Estació de França, Ed. Hiperion, Madrid
1999)
Sempre he tingut consciència
que la poesia per a mi s’estenia per tota la vida. La pressa, doncs, no ha
format part de la meva relació amb el poema. El judici final el farà el temps
i, al contrari dels judicis finals de les religions, jo no en sabré mai el
resultat. A mi em correspon només –i no és poc el dia a dia amb els poemes
sense més justificació, plaer o compensació que estar-los buscant, component i
escrivint. Cap de nosaltres comptem gaire, fins i tot els que semblen comptar
molt, però ens pot salvar el mateix que, curiosament, també pot salvar el
poema: la seva honesta intensitat.
Joan
Margarit
(Del pròleg a la primera edició de Tots els poemes 1975-2011, Barcelona 2011,
Grup 62, La butxaca)
"Un poema és de les arts més fàcils
d'entendre i de llegir. No has de fer res. És ràpid, és curt (...). Ara has de
saber que allò s'ha de llegir dues o tres vegades i anar-hi entrant. I quan has
començat a entrar, si el poema és bo, ja el tens per a tota la vida. Cada dia
tu seràs diferent i el poema cada dia et dirà coses diferents".
"Estimar és difícil. La
meva mare estimava, però no sabia com expressar-ho. Però la comunicació amb
l'altre és que s'adoni que l'estimes, i això és complicat". "Jo penso que el perdó
no existeix. És un esforç cap a una direcció, però no pots arribar-hi. El que
ha passat ha passat. No hi ha volta de full". "Tampoc té sentit la
frase: s'aprèn dels errors. Com s'aprèn dels errors? Si quan estàs sortint d'un
error ja estàs fent el següent! Sortir d'una misèria ens fa contents, però ens
fa contents perquè no sabem cap a quina altra misèria anem". "No hem de simplificar
les qüestions. Com, per exemple, amb els eufemismes. Estic supercontenta, es diu. Jo tota
la vida n'he tingut prou d'estar content. Per què has d'estar supercontenta?
Perquè tens por de no està contenta". Joan Margarit
BIOGRAFIA
Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig
del 1938) és poeta, arquitecte i catedràtic jubilat de la Universitat de
Barcelona. Joan Margarit neix a Sanaüja, a la comarca de la Segarra, en un
moment de la Guerra Civil Espanyola quan el front d'Aragó ja era a prop
d'aquelles terres, fill de Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona,
i Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l'Ametlla de Mar.
El pare i la mare s'havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra
Civil els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l'àvia paterna, on va
néixer el poeta.
Acabada la guerra i fins el 1948, la família canvia moltes vegades de domicili:
Barcelona, Rubí, Figueres i Girona. De retorn a Barcelona, la família viu
davant del Turó Park i Joan Margarit fa el batxillerat a l'Institut Ausiàs
March que aleshores estava situat al carrer Muntaner.
L'any 1954 la família es trasllada a les illes Canàries i, des del 1956, Margarit
passa els cursos acadèmics a Barcelona per estudiar arquitectura, al Col·legi
Major Sant Jordi, on residirà fins el 1961. El 1962 coneix Mariona Ribalta amb
qui es casa l'any següent, i amb qui tindrà tres filles, Mònica, Anna i Joana,
i un fill, Carles.
Margarit s'havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965.
Després d'un llarg parèntesi de deu anys, escriu “Crónica”, publicat pel seu
amic Joaquim Marco, director de la col·lecció “Ocnos”, de Barral Editores. A
partir del 1980, inicia la seva obra poètica en català.
Des del 1975, Margarit i la seva família viuen a Sant Just Desvern, on també hi
ha l'estudi d'arquitectura que comparteix amb Carles Buxadé, amic i soci, des
del 1980. Des del 1968, Margarit és catedràtic, jubilat actualment, de Càlcul
d’estructures de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona.
L'any 1987, amb motiu del mil·lenari de Sant Just Desvern, l'Orfeó Enric Morera
va estrenar la seva Cantata de Sant Just.
El juny de 2008 ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Literatura concedit
per la Generalitat de Catalunya per la seva obra Casa de Misericòrdia.
POEMES
"Jo
treballo per consolar gent solitària”
LA LLIBERTAT
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Joan Margarit i Consarnau
Dona de primavera
Darrere les paraules només et tinc a tu.
Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.
Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.
Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d'un vers.
Joan Margarit i Consarnau
NO ERA LLUNY NI DIFÍCIL
Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.
Joan Margarit i Consarnau
IDENTITAT
Què fer de les paraules al final?
Si vull trobar què sóc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.
És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d’intel·ligència.
Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s’acosta
la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andanes, em passaven a frec.
Joan Margarit i Consarnau
Joan Margarit premi Cervantes, veu com un
reconeixement al “deure acomplert”, i que considera que farà que tingui més
lectors, Margarit, de 81 anys, va exposar els seus anhels: “Espero que els meus
poemes siguin uns grans poemes, però això no ho podrem saber fins d’aquí a dues
generacions”. La qual cosa el va dur a reflexionar sobre el “misteri” del
poema, un misteri que fa que un mateix poema serveixi sempre i en diferents
moments de la vida:
“Perquè un bon poema mai és un, és infinit, i
mai és el mateix perquè el llegim en diferents moments de la nostra vida, i
aquest és el misteri de l’art”.
“Perquè un bon poema mai és un, és infinit, i
mai és el mateix perquè el llegim en diferents moments de la nostra vida, i
aquest és el misteri de l’art”.
